Avui han passat un parell de coses que m'han fet somriure. A la feina ens han comprat una rosa. És una tonteria, sí, però és un detall maco i que, al ser una festa que considero important del meu país, per a mi té un significat més especial.
L'altra cosa que ha passat és encara millor. He sortit de la feina durant una estona aquest matí per anar a veure el meu nebot. Durant les últimes setmanes havien estat preparant un ball: el patatuf.
He arribat just al moment en què entraven tots els nens de P3 vestits amb uns pantalons foscos i una samarreta vermella (el meu nebot amb la que li vaig portar de Suïssa, amb la típica bandera de la creu blanca, que ell segueix dient que és de doctor).
Ell ja sortia amb un somriure d'orella a orella. Literalment. Increïble. Ens ha vist i ens ha saludat content. Veies tots els nens allà, mig avergonyits, mig espantats perquè estàvem en un poliesportiu amb bastants familiars. Però ell no podia parar de somriure, amb els llavis i els ulls. Una felicitat indescriptible.
Ha començat el ball (que han estat potser uns 5 minuts de res) i veies els nens mig perduts, bastant parats i ell com el rei de la pista. Sense parar de somriure i vinga picar de mans i donar voltes, amb el peu endavant, amb el cul enrere... Encara que anés una mica descompensat, no ha parat ni un segon de moure's.
Quin riure. Sort que he portat l'objectiu bo i he pogut fer algunes fotos per al record.
La veritat és que potser han estat uns dels minuts més feliços de la meva vida. Increïble.
L'altra cosa que ha passat és encara millor. He sortit de la feina durant una estona aquest matí per anar a veure el meu nebot. Durant les últimes setmanes havien estat preparant un ball: el patatuf.
He arribat just al moment en què entraven tots els nens de P3 vestits amb uns pantalons foscos i una samarreta vermella (el meu nebot amb la que li vaig portar de Suïssa, amb la típica bandera de la creu blanca, que ell segueix dient que és de doctor).
Ell ja sortia amb un somriure d'orella a orella. Literalment. Increïble. Ens ha vist i ens ha saludat content. Veies tots els nens allà, mig avergonyits, mig espantats perquè estàvem en un poliesportiu amb bastants familiars. Però ell no podia parar de somriure, amb els llavis i els ulls. Una felicitat indescriptible.
Ha començat el ball (que han estat potser uns 5 minuts de res) i veies els nens mig perduts, bastant parats i ell com el rei de la pista. Sense parar de somriure i vinga picar de mans i donar voltes, amb el peu endavant, amb el cul enrere... Encara que anés una mica descompensat, no ha parat ni un segon de moure's.
Quin riure. Sort que he portat l'objectiu bo i he pogut fer algunes fotos per al record.
La veritat és que potser han estat uns dels minuts més feliços de la meva vida. Increïble.
Entrades
1 comentari:
m'agradat llegir això.
Salutacions
Publica un comentari a l'entrada