Singles The Cure

Hi ha notícies que em fan pensar que, potser, la música que s'escolta en aquest país no és tan típica (digue-m'ho així per a no ferir sensibilitats).

Mirant el llistat de singles més venuts darrerament, podem constatar la tirada que té el grup The Cure. Potser és degut a la bona música que fan, a què queda molt bé dir "sóc seguidor de The Cure, vaig a contracorrent de la resta de persones" i, sobretot, a la tirada que han tingut amb la gira que han estat fent aquests últims mesos.

El primer single "The Only One" va arribar a la primera posició (i després de setmanes es segueix mantenint entre els 5 primers). El mateix ha passat amb el segon single "Freakshow" i, de moment, el tercer "Sleep when I'm dead" ja ha entrat a la primera posició de la llista.

En queda un últim "The perfect boy" que fa tota la pinta de seguir el mateix camí.


Què ens diu aquesta notícia? Doncs, simplement, que els seguidors d'aquest tipus de grups són més de tenir els originals, de col·leccionar-los, etc. que no pas els d'altres grups amb més ventes en aquest país, com a exemple, qualsevol de parla hispana.

El llistat de discos més venuts sempre està encapçalat per grups españols o sudamericans que han fet el salt cap aquest costat de l'oceà amb alguna cançó d'estiu o similar.

De nou, què ens diu això? Que amb internet, la descàrrega legal (i la il·legal) de música, etc. els singles cada vegada tenen menys sortida. T'agrada una cançó? Te la descarregues de l'emule.

Així doncs, el que deia abans. Els singles ja no són aquell disc previ al de veritat que et compraves per veure com sonaria el cd, per anar fent boca. Per això ja existeix internet. Ara un single és aquell altre cd que pots afegir a la col·lecció del grup que tant t'agrada.

És més un fet de col·leccionisme que una altra cosa. Ja que si el que vols és poder portar aquesta cançó al mp3 no et cal comprar-lo.


Quina és la solució? La més radical seria deixar de fer-ne, problema resolt ja que segurament genera més pèrdues que guanys, però i aquella gent als que els agrada tenir-los?

Se'n podrien fer edicions limitades o, simplement, currar-se els extres (que igualment es podrien descarregar d'internet) i, també, la caràtula. Personalment, crec que la caràtula és molt important, sobretot, en el cas dels singles, on és l'únic que ho diferencia de descarregar-s'ho de la xarxa.

Backstage FIB

Ja és coneguda la meva passió per Morrissey, només cal veure els últims posts, que fomentats per la proximitat del Saturday Night Fiber, quasi només han parlat d'aquest tema.

Doncs bé, la Lucía va estar treballant al FIB i va estar "codeandose" amb diferents cantants, egocèntrics, amables, encantadors... beguts... i després de moltes anècdotes en destacaré un parell.


Confirma que els Babyshambles són el que aparenten, que van fins al capdamunt i que la seva prepotència fa molta ràbia.


L'altre punt a destacar, com no, és referent al Morrissey. Després dels concerts i un cop el grup havia marxat, havien d'entrar als camerinos a netejar-los i això és el que feien: apropiar-se del que quedava: CARTELL DE LA PORTA i SETLIST del 14è Festival Internacional de Benicàssim!!!


Gràcies, ara aquest cartell està penjat a la porta de la meva habitació.



I gràcies, el setlist està guapo perquè em sembla que és igual que el del Saturday Night Fiber.


Aprofito per posar un video dels meus, el menys típic: Life is a Pigsty

Saturday Night Fiber 2008

Mentres copio les imatges de la càmara a l'ordinador vaig pensant en tot el que he viscut aquest cap de setmana.

El dissabte 19 de juliol ens vam llevar a les 6h i cap a les 10h arribàvem a Madrid amb l'AVE, que els rodalies de Catalunya van fatal ja se sap, però l'AVE és un exemple de comoditat i puntualitat.


Després de caminar 4h pel matí, dinar i caminar 1 horeta més per la tarda em vaig dirigir cap al recinte del concert "Auditorio Juan Carlos I". Un parc molt bonic, però el recinte del concert del Saturday Night Fiber a uns 20 minuts caminant des de la porta d'entrada.


A les 18h ja estava al recinte, al voltant dels 40ºC, amb la roba xopa de suor ja de tot el dia i amb les gotes caient a mars. Compro una ampolla d'aigua de 0'5l (2'50€!! però què era, aigua beneïda??) i em poso ja a tercera fila per tal de no quedar-me enrere un cop comenci el concert que vaig a veure. Tot i això, el concert no comença fins a les 22.10h, així que em queda una bona estona d'estar dreta. Estava al punt vermell, situació molt bona, la veritat.


Primer van tocar al voltant de 30-40 minuts els The Rumble Strips. Pop-Rock alternatiu, amb un cantant amb una veu original. Tot i que potser els falta una mica, es pot preveure que si segueixen evolucionant podran arribar lluny.


És un quintet britànic on un dels components, en el directe, en principi tocava el baix, però quan una cançó no tenia saxo, el que l'estava tocant agafava el baix i el que el tenia en un principi no tenia gran cosa més a fer que passejar-se per l'escenari o tocar una mena de tambó.


Després d'una mitja hora canviant l'escenari i tornant a comprovar els instruments, van sortir a tocar els Babyshambles, grup de Pete Doherty, més conegut per la seva addicció a les drogues que per la seva música, tot i que aquesta té certa qualitat.

Només veure'ls ja s'intuïa que el seu estat no era el més adequat, però el guitarrista estava francament pitjor. Amb ulleres de sol que no s'hauria d'haver tret en cap moment, ja que ens haguéssim evitat veure-li aquells ulls tan vermells i desenfocats i bebent-se a morro una botella sencera de vi negre, seguida d'una mica de cervesa i demanant un cigarro al públic ja que es veu que el que cobra no li arriba per a comprar-lo.


En total, potser una mica menys d'una hora de concert. Per cert, gràcies al guitarrista per no llençar-nos l'ampolla de vi al públic un cop estava buida, ja que feia la impresió de què n'era ben capaç. Això sí, escupir un cigarro i xutar-lo cap al públic potser s'ho hauria pogut estalviar, així com el cantant tampoc feia falta ni que escupís (de nou gràcies per fer-ho al terra i no cap al públic) ni que xutés el micro que per poc li cau al cap d'un de seguretat.


Altra vegada, després de 1/2 hora de canvi d'escenari sortia Siouxsie, primer els músics i després la cantant, Siouxsie Sioux, enfundada en una mena de malles-mallot de colors blanc, vermell i daurat (quasi igual que el que cantaven els Culture Club a "Kharma Chameleon").


La música no va estar malament del tot, amb sons interessants i bastant entretingut pel xou de la cantant.


Finalment, després d'una bona estona de preparació, ja eren les 22.10h i, per fi, li tocava el torn a Morrissey. No ho neguem. La majoria dels que estàvem allà l'anàvem a veure a ell i s'ha d'agrair que tot i ser un festival, toqués 1 hora i mitja.


Va tocar grans clàssics (gairebé tots els meus preferits), cançons menys conegudes, algunes dels The Smiths, una versió d'una dels Buzzcoks i una cançó del nou cd que estan preparant que sona més dura que les de l'últim cd.


Una mica el setlist que va tocar va ser: The Last of the International Playboys, The First of the Gang to Die, Irish Blood English Heart, That's How People Grow Up, Life is a Pigsty, Vicar in a Tutu, I Just Want to See the Boy Happy, How Soon is Now?, All you Need is Me, The World is Full of Crashing Bores, Ask, la nova cançó: Mama Lay Softly On the Riverbed i la versió del grup de Buzzcocks, i alguna més o que no conec o que no recordo.



Sento l'estat de les fotos. No tinc photoshop i retocar fotos amb el paint és un infern. Queda pendent penjar els videos.

Festivals... Morrissey

Aquesta setmana coincideixen els festivals Summercase a Barcelona i el FIB a Benicàssim.

Aquest any la guerra festivalera és més dura que mai, doncs n'han sortit fins i tot de sota les pedres.

La veritat és que, personalment, no hi ha gaires grups que em cridin l'atenció en cap dels dos festivals... però a Benicàssim hi va el Morrissey. El problema era que tocava diumenge, llunt de casa, etc, etc, etc.

Solució: apuntar-se al festival Saturday Night Fiber que han fet a Madrid aprofitant els artistes que van al FIB.

D'aquesta manera, podré veure el Morrissey a Madrid (que tampoc està aquí al costat, però és el que hi ha).

També actuen altres grups, però jo no els conec gaire. L'únic que podria estar bé per animar la festa és Mika, però actua a les 3.30h. No s'acaba d'entendre que l'organització ho hagi fet així. Suposo que és per obligar la gent a quedar-se fins al final, però a mi no m'hi veuran pas.


Seguint amb Morrissey, aprofito per posar algunes cançons que valen la pena:

There is a light that never goes out

I just wanna see the boy happy

That's how people grow up

I have forgiven Jesus

ETC.-

Viatge a Nova York

Ja estic de nou a Barcelona. Hem aterrat aquest matí a El Prat i aquí estic, a casa, intentant aguantar algunes hores més abans de posar-me a dormir per tal d'empalmar fins demà al matí per anar a treballar.

El viatge a Nova York ha estat molt guapo i, també, molt cansat.

Hem pogut visitar tot el que teníem previst de Manhattan (Empire State Building, 5a avinguda, Times Square, Chinatown, Central Park, passeig amb el ferri, etc.) així com també altres coses no previstes com pujar al Top of the Rock (al Rockefeller Center) i visitar una mica Brooklyn i Harlem.


Els edificis són impressionants, molt alts, la llum del edificis de nit també et deixa amb la boca oberta, la quantitat de gent i varietat de races és enorme i el record de tantes pel·lícules, molt divertit.

Això sí, tan caminar amunt i avall pels carrers m'han deixat destrossada, sobretot les plantes dels peus, i amb poca gana a gairebé cada àpat.

Ara aviat a dormir i demà a tornar a la realitat, a obrir el correu de la feina després de més d'una setmana i a descobrir tot el que ha pogut passar i com s'ha solucionat o s'ha de solucionar. És necessari tornar a treballar?