dijous, 28 de gener del 2010

Anton Corbijn - The American

Ja he comentat altres vegades qui és Anton Corbijn, conegut, principalment, per les seves fotografies de grups de música (majoritàriament) i pels seus originals videoclips de grups com Depeche Mode, Nick Cave, U2, The Killers, etc.

Es va atrevir amb la seva primera pel·lícula el 2006, això sí, relacionada també amb el món de la música, doncs Control tractava sobre la vida del que va ser el cantant de Joy Division, Ian curtis.


Actualment, acaba d'enllestir la seva segona pel·lícula The American, que compta entre el repartiment amb George Clooney.


Sinopsis: "Jack (George Clooney) es un solitario, un auténtico maestro entre asesinos. Un trabajo en Suecia no acaba tan bien como estaba previsto para este estadounidense en el extranjero, y le deja claro a su contacto, Larry (Bruce Altman), que su próxima misión será la última."

L'argument està extret d'aquesta pàgina, on explica algunes coses amb més detall, però crec que amb aquesta única frase ja n'hi ha suficient.

La pel·lícula està basada en la novela A very private gentleman de Martin Booth.

Està previst que s'estreni l'1 de setembre del 2010 als Estats Units, així que amb una mica de sort la podrem veure a finals de 2010, ja que tenint el George Clooney de protagonista, no crec que es demori tant com Control.

divendres, 22 de gener del 2010

Concert Mesh - 6 febrer

Finalment m'he decidit:


Dissabte 6 de febrer, a la sala Bikini, Mesh presentarà el seu nou cd A perfect solution i tocarà algun dels seus clàssics.

Per anar fent boca: Who Says? en versió estudi aquí i From this height en viu:



dimecres, 13 de gener del 2010

Cinema 3 (Programa TV)

Cinema 3 és un programa de cinema del Canal 33 dirigit i presentat pel Jaume Figueras.

Sense cap més pretensió que informar sobre el cinema actual, tant pel que fa a Catalunya, com a l'exterior, s'ha mantingut durant 26 anys en antena. Amb un estil àgil i senzill, en només 30 minuts et poses al dia sobre la cartellera i els festivals que s'estan portant a terme, barrejant pel·lícules comercials amb aquelles que han tingut un menor pressupost i passen més desaparcebudes.


Es troba situat en una bona franja horària, a les 21.45h. Tot i que s'emet en el que seria el canal secundari de Catalunya (Canal 33) i justament els dissabtes, dia en què molta gent surt a sopar fora i sol·lapant-se amb el futbol de TV3. Tot i això, s'ha estat emetent durant molts anys, el que ens pot donar un indici de la seva qualitat.


Actualment, s'han modernitzat una mica i ja tenen un blog. Aprofiten per penjar els programes que ja s'han emès, així com entrevistes íntegres o algunes novetats.

Tots els vídeos es poden veure des d'aquí.

diumenge, 10 de gener del 2010

Michael Moore

Qui més qui menys, coneix Michael Moore. Per si de cas, és un director de cinema (principalment documental) dels EUA.


Aquest cap de setmana s'ha estrenat Capitalism: A Love Story on intenta donar una explicació a la crisis econòmica que s'està vivint actualment.

Però recordem una mica la seva trajectòria:

Aquí es va donar a conèixer amb el documental Bowling for Columbine (2002), que tractava sobre l'ús de les armes als Estats Units, partint de la massacre que hi va haver a l'institut Columbine, on uns adolescents van entrar al seu institut amb escopetes arribant a matar fins a 15 persones i, posteriorment, suicidant-se.


Des de llavors ha seguit realitzant documentals on critica la manera de fer del seu país.

Vaig veure la pel·lícula Sicko (2007) la setmana passada i, en aquest cas, denuncia el sistema sanitari nordamericà i les estafes de les asseguradores.


Havent vist només dos dels seus documentals, potser és una mica precipitat extreure'n conclusions, però ho faré de totes maneres.

Michael Moore té una un punt de vista progressista i crític en relació al seu país, els Estats Units. Investiga i critica el que ell considera que és criticable. El seu estil és directe, però sobretot, demagog. Sempre buscant aquelles víctimes que han patit injustícies i posant-se del seu costat per tal de tocar-te la fibra sensible. Però sempre amb una ironia que en alguns moments et fa riure de veritat.

Crec que val la pena veure els seus documentals, et descriu situacions que potser no coneixies (una nordamericana fent veure que viu a Canadà per tal de poder aprofitar la Seguretat Social d'aquell país, un servei sanitari de gran qualitat i gratuït per als presos de Guantánamo, etc.) i rius una estona. Però el que seria bo és no quedar-se simplement amb les seves idees (no creure-les cegament), sinó investigar una mica més per veure altres punts de vista menys demagogs o exagerats i intentar pensar quina podria ser la manera d'aconseguir-ho, no simplement denunciar-ho.

Deixo alguns enllaços a continuació:
  • Comentaris d'una doctora espanyola sobre el documental Sicko click.
  • La història d'Amèrica en dibuixos i en 3 minuts, segons Michael Moore de la pel·lícula Bowling for Columbine click
  • Un curt i graciós monòleg demostrant que els candidats als Estats Units realment no es miren de qui reben els donatius (tot i que ell ho gira i diu que els candidats són capaços d'acceptar diners de qualsevol) click


dissabte, 9 de gener del 2010

Paul Kalkbrenner - Sky & Sand

M'encanta que la gent recomani bones cançons. D'aquest estiu (ara ja queda una mica lluny però) en va sorgir aquesta.

Paul Kalkbrenner és un productor de música techno alemany.


I la cançó en qüestió és Sky & Sand i s'ha donat a conèixer a través de la banda sonora de la pel·lícula Berlin Calling, dirigida per Hannes Stöhr i interpretada pel propi Paul Kalkbrenner.



La pel·lícula tracta d'un dj que es troba en un molt bon moment de la seva carrera, però els excessos amb les drogues li passen factura.

Encara no l'he vist i, tot i que pot semblar el típic argument, pot estar molt bé per la música que l'acompanya i per estar ambientada a Berlin.

divendres, 8 de gener del 2010

Novetats: de/vision

Després d'una setmana de Frenadol (per favor, intenteu evitar el que està en sobres, no pot ser més dolent) i infusions, per fi arriba un divendres tranquil.

A mitja tarda rebo un mail. El remitent: DE/VISION. Després de penjar un tros d'una cançó (Rage) al myspace, demanaven que els hi enviessim comentaris per allà mateix o per mail. I sí, contesten els mails. Seran ells o tindran algú que els hi contesti per ells, però la intenció també és important.


Tot i això, el millor ha estat que em comentaven que hi ha 3 noves cançons penjades i no en tenia constància:
  • Rage (la que ja coneixíem i en vam parlar aquí)
  • What's love all about
  • mANDROIDS
  • Time to be alive

Només fa falta entrar al myspace de de/vision i donar-li al play.

dimecres, 6 de gener del 2010

Top 5 - Black

Quin color? Doncs, BLACK, of course.

Top 5:

5. Morrissey: Black Cloud, del seu últim disc Years of Refusal. No és la millor cançó del disc, però no desentona. Pessimisme poètic de qualitat "I can woo you. I can amuse you. But there is nothing I can do to make you mine" made in Morrissey. Al principi sembla una cançó bastant tranquil·la, però es va animant a poc a poc a mesura que va avançant.

4. Placebo: Black Eyed. Un clàssic de Placebo, del disc Black Market Music (de nou fent referència al color negre). Una nova visió pessimista de la vida "That's why I spend my days alone. I'm forever black eyed. A product of a broken home". Tota la cançó és la història d'aquesta persona d'ulls negres en la qual no es pot confiar.

3. Depeche Mode: Black Celebration, del disc homònim. Igual que les dues cançons anteriors, amb una lletra negativa, però en aquest cas, fins i tot el so és fosc i inquietant. Què grans són Depeche Mode: "To celebrate the fact. That we've seen the back, of another black day". Possiblement ocupa la tercera posició perquè és una cançó que he escoltat milers de vegades, per contra de les altres dues que són més noves dins la meva discografia i ara em criden més l'atenció.

2. Colony 5: Black, del disc Structures. Aquí ja tornem a un so més animat i amb una lletra que no sé si no acabo d'entendre, o que no té un significat clar i que es pugui desxifrar fàcilment. Tot i això, la cançó m'agrada i és una mica més positiva "it’s time for a broken heart to feel". Es pot intuir una mica d'optimisme!

1. Elegant Machinery: Black Town, del disc Degraded Faces. Crec que Elegant Machinery, per molt que parlin del desastre mundial més gran del món, seguiran sonant animats. Aquest és un cas que s'aproxima a aquest fet: música animada, però lletra amb un toc pessimista "Waking up on monday morning. Another week in front of me. Outside my window the rain is falling. A rain filled with tragedy. I see depressed people running all around. Back to work, back to work. I can not stand it, there must be something better than this" però també mirant al futur amb ànims "I think it's time, time for a change".


La llista de cançons amb alguna relació amb el color negre és infinita.

diumenge, 3 de gener del 2010

Code 64

Un altre grup que surt de Suècia, anomenat Code 64 i format per Christian Espeland, Hasse Mattsson i Henrik Piehl el 2000 en un poblet suec, Lysekil.

Actualment, han canviat la formació inicial i, segons el seu myspace, els actuals membres són: Christian Espeland, Hans-Olof Mattsson i Bjørn Marius Borg.


El seu àlbum de debut Storm encara no l'he pogut escoltar però es van vendre totes les còpies ràpidament i va rebre bones crítiques. El seu segon àlbum va sortir el 2005 o 2006, Departure, i té algunes molt bones cançons.

Centrant-me en aquest cd, que és el que he pogut escoltar més sovint, té bastantes cançons remarcables: Sea of Stars, Leaving Earth, Every Moment, Starchaser i fins i tot la instrumental Go64, tot i que no sóc gaire fan de les cançons sense lletra, aquesta t'atrapa (aquí per a escoltar-la).


Només volia posar un vídeo, i estava dubtant entre Leaving Earth i Sea of Stars. Finalment he optat per aquesta última, ja que és la que vaig escoltar primer i em va fer buscar més informació sobre el grup i aquest disc en concret, pel que espero que provoqui la mateixa reacció en més gent.


Actualment estan treballant en el seu tercer àlbum.

dissabte, 2 de gener del 2010

Silvio Rodriguez - Debo partirme en dos

Com comentava ahir, feia dies que volia destacar una cançó del Silvio Rodriguez


Nascut a Cuba el 1946, és un cantautor reconegut arreu del món amb cançons com "Ojalá" o "La era está pariendo un corazón". Tot i que també són cançons que m'agraden molt, la que volia destacar avui és Debo partirme en dos. Les tres formen part del disc Al final de este viaje del 1978.


La lletra fa burla d'aquells que només canten sobre l'amor, que ell té uns ideals i que vol cantar sobre ells. No està interessat en la fama, vol expressar allò en el que creu.


Lletra:

No se crean que es majadería.
Que nadie se levante aunque me ría.
Hace rato que vengo lidiando con gente
que dice que yo canto cosas indecentes.

Te quiero, mi amor,
no me dejes solo.
No puedo estar sin tí
mira que yo lloro.

¿No ven?, ya soy decente:
me fue fácil.
Que el público se agrupe y que me aclame.
Que se acerquen los niños,los amantes del ritmo.
Que se queden sentados los intelectuales.

Debo partirme en dos, debo partirme en dos.

Unos dicen que aquí, otros dicen que allá
y sólo quiero decir,
sólo quiero cantar
y no importa la suerte
que pueda correr una canción.
Unos dicen que aquí, otros dicen que allá
y sólo quiero decir,
sólo quiero cantar,
y no importa que luego
me suspendan la función.

Yo también canté en tonos menores.
Yo también padecí de esos dolores.
Yo también parecía cantar como un santo.
Yo también repetí en millones de cantos:

Te quiero, mi amor,
no me dejes solo.
No puedo estar sin tí
mira que yo lloro.

Pero me fui enredando en más asuntos
y aparecieron cosas de este mundo:
«Fusil contra fusil», «La canción de la Trova»;
y «la era pariendo» se puso de moda.

Debo partirme en dos, debo partirme en dos.

Unos dicen que aquí, otros dicen que allá
y sólo quiero decir,
sólo quiero cantar
y no importa la suerte
que pueda correr una canción.
Unos dicen que aquí, otros dicen que allá
y sólo quiero decir,
sólo quiero cantar,
y no importa que luego me suspendan la función.

Yo quería cantar encapuchado
y después confundirme a vuestro lado
aunque así no tuviera amigos y citas
y algún que otro favor de una chica bonita.
pero,

Te quiero, mi amor,
no me dejes solo.
No puedo estar sin tí
mira que yo lloro.

No voy a repetir ese estribillo.
Algunos ojos miran con mal brillo
y estoy temiendo ahora no ser interpretado:
casi siempre sucede que se piensa algo malo.

Debo partirme en dos, debo partirme en dos.



Portada:



divendres, 1 de gener del 2010

Balanç de l'any

Arriba el canvi d'any i és moment de fer balanç del que ha passat durant aquest 2009 i del que ens espera per al 2010.

No tenia pensat fer-ho, principalment per mandra, però ara tinc una estona i em sembla una bona cosa a fer. Res de rankings ni dels "millors de", simplement un petit resum.


Sobre el que ens ha deixat el 2009:

Nous cds:


El nou disc de Placebo, Battle for the sun, malauradament m'ha deixat una mica freda, molt lluny del seu anterior Meds, que em va enlluernar. Franz Ferdinand, amb el seu Tonight ens corrobora que són aquells nois capaços de fer moure a qualsevol amb les seves cançons, i Editors ens desafia amb un nou disc In this light and on this evening mostrant-nos que poden canviar el seu so, però seguir sonant a ells mateixos i, a més, allunyant-se d'altres grups com Coldplay o U2, cosa que s'agraeix.


VNV Nation ha aprofitat el 2009 per a treure un disc per als seus seguidors més incondicionals Reformation 01 amb material en viu, remixes, material inèdit, etc. i un nou disc Of Faith, Power and Glory que és, francament, molt bo.


Pel que fa a Depeche Mode, no m'ha decepcionat gens amb el seu Sounds of the Universe, però crec que m'agraden quasi tots els seus discos... Tot i això, crec que no es pot negar que el disc conté algunes molt bones cançons com Wrong, Corrupt, etc.

Pet Shop Boys m'han sorprès gratament amb Yes i m'han demostrat que segueixen estant totalment creatius i en bona forma.


Un dels nous descobriments d'aquest any, Frozen Plasma, també ha tret nou disc Monumentum i la veritat és que m'ha agradat des del principi. Al contrari del nou disc de Mesh A perfect solution al qual m'ha costat molt entrar, però que ara no puc deixar d'escoltar.

Morrissey també ens ha ofert un bon disc aquest 2009 Years of Refusal i tot i que potser està lluny d'alguns dels seus discos anteriors, crec que sempre aconsegueix crear algunes cançons dignes de menció, amb bones lletres.


Finalment, And One ha aconseguit treure un parell de temes que tenia pendents des de feia molt temps. Primer, el cd de versions en viu (alguna cançó nova i alguna versió de les seves pròpies cançons) al Bodypop 1 1/2 (que em sembla que ha sortit al 2009 però no n'estic segura), i ja finalitzant l'any han sortit el cd doble i el doble dvd Live. Molt bones versions de les cançons que ja coneixem de sempre d'alguns grups com New Order, A-ha, etc, un bon cd en viu amb moltíssimes cançons i, pel que he vist fins ara, un dvd que té bona pinta.

Mirant aquesta part, crec que ha estat un bon any ja que quasi tot el que comento és positiu. Segurament em deixo algunes coses, però diria que està quasi tot.


Pel que fa als concerts d'aquest any com a resum ràpid diria que he vist a de/vision, molt correctes a la sala Bikini. Covenant em van sorprendre gratament a la mateixa sala i The Killers em van agradar al pavelló de Badalona tot i que no vaig poder estar a pista.


A Depeche Mode no me'ls volia perdre de cap manera, pel que tant a París com a Barcelona vaig disfrutar moltíssim. Tot i el munt de cancel·lacions que hi ha hagut durant aquest tour, he tingut la sort de què no m'afectés en cap dels dos. Pet Shop Boys em van entusiasmar del tot al Poble Espanyol, tot i que estava molt cansada de la llarga espera.

També he pogut veure un parell de vegades a Manel però sempre en concerts gratuïts i envoltats de massa gent, pel que no ha acabat de ser satisfactori.

Finalment, he acabat amb And One al Dark Christmas Festival, en un concert curt, però intens. Què més es pot demanar?


Aquest any he descobert bastants grups nous i n'he recuperat d'antics, ampliat els coneixements sobre alguns, etc. Sobre aquest punt sempre em dóna la sensació de què no he fet prou, que sempre em quedo amb els mateixos. Tot i això, alguns d'ells crec que són (probablement en barregi algun del 2008): FrYars, IAMX, Client, Apoptygma Berzerk, Peter Heppner, Colony 5, Beborn Beton, Frozen Plasma, Manel, Namnambulu, Pulp, Seabound, Silvio Rodriguez (del que fa dies que vull escriure alguna cosa), etc.


Com a últim resum d'aquest 2009 dir que he viatjat per Bilbao al gener, a París al juny, al Japó a l'estiu (juliol/agost) i a Galícia al desembre. Sé que no em puc queixar el més mínim, però em queden tantes coses pendents encara...



Què ens deparar el 2010? Doncs a part de canvis a la feina que ja veurem com van i un possible primer nebot (que probablement serà el millor de tot l'any si tot va bé), també algunes novetats musicals.

Concerts de VNV Nation i Mesh per a presentar els seus nous discs. També tenim la confirmació de de/vision per al Dark Christmas Festival del 2010 on presentaran el seu nou disc, que encara estan enllestint.

Teníem una confirmació pendent de T.O.Y., que es va aplaçar el concert, però seguim sense novetats encara.

Ja estic una mica espessa després d'escriure tant, així que ara segur que m'oblido de coses, però ja aniran apareixent.


Pel que fa a aquest nou any, esperem bona música, pel·lícules, viatges i alegries.