Depeche Mode: Madrid 2014.01.18

I va arribar el dissabte 18 de gener. Segon concert de Depeche Mode a Madrid, i tercer d'aquest 2014.

El dia es va despertar gris i amb una mica de pluja. Vaig aprofitar el matí per donar una volteta pel Retiro i anar al super a comprar alguna cosa per dinar a l'hotel. Com que només havia dormit unes 4 hores, em vaig quedar mig adormida al llit. Cap a les 14.30h ja em vaig dutxar i preparar per al concert i, quan a les 15h, aixecava la persiana, vaig veure que havia sortit el sol. Potser no passaria tant de fred a la cua...

Abans de les 15.30h ja estava fent cua. Des del primer moment ja vaig veure que hi hauria molta més gent que el divendres. Unes 3 hores abans ja hi havia quasi tanta cua com el dia anterior. Però estava en una posició relativament bona. No estaríem a primera fila, però sí a prop. Mentres feia cua i esperava uns amics, vaig comprar l'entrada que ens faltava a la reventa, al mateix preu que l'original. Així podíem entrar tots.

Cap a les 17.30h van aparèixer els meus amics i amb prou feines podia aguantar-me de tant de fred. Vaig anar a fer un te en un bar i a calentar-me una mica. Per si no n'hi havia prou, cap a les 18h va començar a ploure de manera important i vam acabar tots ben molls. Tot i això, a les 19h, a l'obrir les portes, van desaparèixer tots els mals i vam moure'ns ràpidament cap a la pista. Ens vam situar a 3-4 metres davant del Martin, per tal de disfrutar del concert. Almenys a dins no feia fred ni plovia, tot i que estàvem com a sardines.

I la veritat és que en aquest moment és quan vaig començar a entendre l'opinió de ntne, que ja no va a concerts multitudinaris. Em vaig començar a agobiar de tanta gent com hi havia. Els de davant un encant, tot cal dir-ho. Xerrant, fent bromes, comentant qualsevol tonteria. Tot molt bé. Però una noia a darrere fent pressió constant durant més d'una hora i queixant-se de què quan parlàvem, li tapàvem l'escenari... I, després, un noi a l'esquerra que ens va demanar que no ballessim tant. Perdó??? Aquí ja saps a què vas i què passarà. Et trepitjaran, et donaran cops i t'hauràs de disculpar perquè tu també ho faràs. Els nervis de la gent són excessius ja que han estat molta estona fent cua i passant fred i per a qualsevol cosa es veuen males cares.

Però bé, centrem-nos en els concerts. Altra vegada, Feathers com a teloners i altra vegada de manera decent. Sonen bé, tot i que potser els hi falta una mica de rodatge. Però és comprensible ja que tot just acaben de treure el seu primer cd. A mi em segueixen convencent, tot i que veure'ls 3 vegades en una setmana, potser ja era un excés i vaig dedicar-me a mirar el públic i a veure com s'anaven omplint les grades.


De nou, a les 21.35h van sortir Depeche Mode a l'escenari. Mateix decorat i indumentària i totalment recuperats del concert del dia anterior. El que avui esperàvem amb candeletes eren les sorpreses musicals que ens depararien, ja que sent el segon dia que tocaven en una mateixa ciutat, el setlist variaria una mica. Encara que només fos una mica. I així va ser:

• Welcome to My World
• Angel
• Walking in My Shoes
• Precious
• Stripped
• Should Be Higher
• In Your Room
• The Child Inside
• Judas
• Heaven
• Behind the Wheel
• A Pain That I'm Used To
• A Question of Time
• Enjoy the Silence
• Personal Jesus
• Home
• Halo
• Just Can't Get Enough
• I Feel You
• Never Let Me Down Again

El Martin va canviar els tres temes que canta: The Child Inside, Judas i Home. La primera, d'aquest darrer disc, per a mi és de les més avorrides del cd. No m'aporta res i és dels temes que acabo saltant-me més sovint. La segona, Judas, és un clàssic que m'agrada especialment i em va fer il·lusió escoltar-la. Finalment, el clàssic dels clàssics del Martin, Home. Crec que és un tema que val la pena que tothom escolti en directe alguna vegada, el que passa és que n'hi ha que ja l'hem escoltat moltíssimes vegades i potser ens agradaria alguna sorpresa.


Pel que fa a la resta de canvis, vam embogir, literalment, quan vam desxifrar que el que estava sonant no era Black Celebration, sinó Stripped. Sí, la primera m'encanta, però la segona també, és la primera cançó del grup que vaig escoltar concientment i que em va fer decantar-me cap a aquesta música i va ser una gran sorpresa perquè encara no l'havien tocat en aquesta gira! L'altre canvi va ser Policy of Truth per In Your Room. Un bon canvi per a posar-hi una mica de novetat.

I no es van arriscar més. Jo esperava un canvi de Just Can't Get Enough per Photographic, o I Feel You per a qualsevol altra. Variar una mica els bisos. Però ja es van mantenir la resta de temes. A part, cal dir que les versiones de A Pain That I'm Used To i Halo és una llàstima que no les canviïn, perquè són molt millors les originals.


Tot i que són molt conservadors, també cal dir que cada dia s'entreguen completament i fan partíceps als seguidors del públic. També crec que no deu ser el mateix veure'ls des de la grada i menys aquest any on hi ha unes quantes cançons especialment lentes i que baixen una mica els ànims. Després de 2 hores de concert, es van acomiadar i, en el meu cas, segurament ja fins la següent gira.

Un cop al carrer, no podíem amb les nostres ànimes. Vam anar a buscar algun lloc per sopar i jo ja vaig dir que no tenia forces per sortir de festa, que després de menjar em quedava allà, que a més el meu hotel estava al costat del Palacio de los Deportes. Gran decisió perquè l'endemà, tot i havent dormit 8 hores (de manera intermitent), no podia amb la meva ànima. Avui, dimarts, encara segueixo intentant recuperar-me...

Però com a conclusió final, molt contenta d'haver fet aquest mini tour seguint a Depeche Mode. Cada concert va tenir les seves coses. El primer a Barcelona per ser a casa meva, per haver aconseguit un bon lloc a pista, perquè hi era ma mare i perquè les cançons feia mesos que no les escoltava en directe. El segon, el primer de Madrid, perquè vaig situar-me a la dreta de l'escenari, al costat de la passarel·la, un lloc en el que no hi havia estat mai i que em va agradar molt. I el darrer concert per anar-hi amb uns amics i que les hores de cues es passessin més ràpid i per les sorpreses musicals que ens va deparar.

Depeche Mode: Madrid 2014.01.17

Aquest cap de setmana he vist dos concerts de Depeche Mode i al Vince Clarke punxar en directe. Intentaré fer les cròniques per ordre cronològic i sense que el que va passar més tard, afecti la meva visió del que va passar abans. A veure si ho aconsegueixo.

El divendres 17 de gener va començar com qualsevol altre divendres, anant a treballar fins a les 15h. A partir d'aquest moment, ja tot era tot diferent. A les 15.25h agafava l'AVE en direcció Madrid. A les 18h estava a Atocha i vaig decidir agafar un taxi perquè amb el metro calia donar molta volta per arribar a l'hotel.

Després de fer-ho tot corrent, a les 18.40h ja estava a la cua per entrar al Palacio de los Deportes. Puntualment, les portes es van obrir a les 19h i van començar a deixar entrar a la gent en l'ordre que havien arribat. Molt semblant a Barcelona. Feia fresca, però com que no havia estat més de mitja hora al carrer, ho vaig aguantar sense problemes.


A l'accedir a la pista la vaig veure ja bastant plena, però cap a la dreta, al costat de la pasarel·la, hi havia lloc a prop, com a cinquena fila. Vaig situar-me allà i vaig veure els teloners, altra vegada Feathers, des d'aquella situació. L'únic problema era que hi havia un noi molt alt que em tapava quasi tot l'escenari. Però allà davant hi havia una noia de Barcelona, i xerrant xerrant, els nois que la rodejaven em van dir que si no veia res, passés darrere de la meva amiga. Així que vaig quedar-me a segona fila, al costat dret de la pasarel·la, i des d'allà vaig poder disfrutar de tot el concert amb una vista privilegiada i diferent de la de Barcelona.


Em va tocar estar rodejada de gent molt fan, així que ho estaven disfrutant tant com jo. Vam cantar, ballar, saltar i cridar com a bojos. I vam aplaudir amb efusivitat cada vegada que el Dave o el Martin es passejaven per la pasarel·la. Però tornem al començament del concert.

A les 21.35h van sonar els primers acords de Welcome to my World i Depeche Mode va aparèixer per la dreta de l'escenari, just on ens trobàvem nosaltres. Vestits igual que el dimecres a Barcelona i amb el mateix escenari, van sortir igual d'animats que sempre. El públic ja entregat, tot i que segueixo pensant que aquest començament, amb Angel, et fa baixar una mica l'exitació, ja que són temes lents i molt nous.


Tot i això, amb les primeres notes de Walking in my shoes, ens vam tornar a entonar de seguida. El concert va ser molt similar al de Barcelona, ja que van repetir exactament el mateix setlist:

1. Welcome to My World
2. Angel
3. Walking in My Shoes
4. Precious
5. Black Celebration
6. Should Be Higher
7. Policy of Truth
8. Slow
9. But Not Tonight
10. Heaven
11. Behind the Wheel
12. A Pain That I'm Used To
13. A Question of Time
14. Enjoy the Silence
15. Personal Jesus
16. Shake the Disease
17. Halo
18. Just Can't Get Enough
19. I Feel You
20. Never Let Me Down Again

Tot i que els temes van ser els mateixos i el grup els interpreta de manera molt similar, em va agradar molt igualment. L'ambient era molt bo i em trobava a un costat de l'escenari, lloc on no hi havia estat mai, i es veia perfectament. Hagués estat bé algun canvi, però això ho van deixar per a l'endemà.


Per cert, l'encadenament de 3 clàssics com A Question of Time, Enjoy the Silence i Personal Jesus, és un dels moments àlgids del concert. Són tres temes que coneix tothom, que sempre han tingut molt d'èxit i, a més, tenen molta força en viu. El mateix, amb les 3 darreres cançons, per tal de deixar el llistó ben amunt. I, altra vegada, després de 2 hores de música, pràcticament sense pausa, el grup es va acomiadar fins a l'endemà.


Un cop es va acabar, vaig sortir corrent per anar cap a la sala Riviera per al següent event de la nit...

Depeche Mode: Barcelona 2014.01.15

Ja han passat un parell de dies des del concert de Depeche Mode a Barcelona i ja, amb el cap una mica més fred, intentaré explicar com va anar. Ara tinc el cap una mica dispers entre els nervis del concert (avui i demà hi torno a anar), la feina (no sé què fer de la meva vida), el meu nebot a l'hospital (tot i que sembla que no és res, una infecció) i la gent del voltant que et decepciona... però intentaré explicar-ho tot amb sentit i lògica.

Dimecres em vaig demanar festa, així que a les 14h, ja sortia de casa cap al Palau Sant Jordi. Un excés? Potser sí, però va valdre la pena. El primer que em va sorprendre és que no hi havia tanta gent com m'esperava. Després, la manera de fer les cues. Els primers estaven com en una fila, després els que arribaven es posaven a una segona fila al costat, i així anàvem fent. Jo estava a la tercera fila. El que em preocupava, és que després obrissin les portes totes a la vegada, i els que havien arribat a les 18h i estaven al començament de la sisena fila, entressin abans que jo, que havia arribat a les 14.45h. O abans de la gent que portava allà des del matí.


Tot i això, van anar deixant entrar les files per ordre. La primera, la segona, la tercera... etc. I així va quedar la cosa una mica més justa. Tot i que al veure entrar una fila, la resta ja estàvem mig histèrics. Un cop a dins, havien posat unes cordes tipus les dels escenaris d'un crim o similar, amb tot de gent que et deia que no correguessis. L'espai que ens havien deixat era petit, així que realment no calia córrer. Això estava molt ben pensat.

Sobre l'espera dir que se'm va fer bastant llarga. Van ser unes 4 hores sola, llegint absolutament cada lletra del Fotogramas, i sobretot, de 16h a 18h, o així, amb un fred important. L'última hora es va fer una mica més curta perquè ja ens anàvem apretant i feia menys fred, i perquè ja veies moviment i que faltava molt poc. Tot i això, meditaré si demà torno a fer cua o no. Avui arribo tard a Madrid, just pel concert, així que em limitaré a agafar un lloc pel mig de la pista a pensar què fer l'endemà.

Un cop a dins, vaig poder posar-me a la zona on estaria el Martin, i a tercera fila. Vaig dubtar si posar-me a la pasarel·la, però sempre s'hi posen poc, així que vaig escollir veure millor tot l'escenari. Ma mare va arribar cap a les 19.30h i ja començàvem a estar apretats per la zona davantera. Tot i això, la gent, al veure passar una dona de quasi 65 anys, s'apartaven.

Llavors vaig sortir jo per anar al wc i per comprar aigua per ma mare i la tornada va ser un infern. Entre insults, mirades assassines, cops i mentides ("yo te dejo pasar, pero no me hagas daño!". A veure maca, si ets tu la que està fent contorsionisme per no deixar-me passar. Si fins i tot t'ho deia un noi del costat que jo ni coneixia!). Ah! I el millor un tio de metre i mig, petat de gimnàs i amb un excés de raigs UVA dient-me que hagués arribat abans... T'estic explicant perquè que ma mare està 3 metres davant teu, que m'està saludant amb la mà, que li porto aigua, tens algun problema de neurones, oi? Al final, cridant, i després de donar-me diversos cops fent-se l'innocent, em va dir que passés, però no per allà. Així que vaig fer dos passos a la dreta, i vaig aconseguir arribar on estava al principi. (Al final del concert el vaig tornar a veure al wc i no vaig poder mirar-lo i descollonar-me de riure...)

Un cop allà ja no ens vam moure en tot el concert. Això sí, mentre jo intentava tornar, ma mare, per suposat, ja havia fet amistat amb tots els del voltant i l'ambient va ser divertit.

Cap a les 20.15h, van sortir a l'escenari el grup Feathers, un grup format per 4 noies (veu, guitarra, baix i teclats) i un noi (bateria). Els havia escoltat una mica els dies previs i no em desagradaven, tot i que en directe no em van convèncer. Tampoc és que hi posés molta atenció. Encara tinc dues oportunitats més per a veure'ls, així en podré tenir una opinió més formada.


Uns minuts després de les 21.30h ja van sortir Depeche Mode a l'escenari i el públic va embogir totalment. La veritat és que la gent del meu voltant estava molt animada i va ser molt divertit. Sempre cantant, cridant i animant. Algun cop per aquí, per allà, però d'aquells que veus que és perquè canten i no s'adonen de res.

A dalt de l'escenari ja hi eren tots: el Dave amb una americana que li va durar mitja cançó i una armilla. El Martin vestit de platejat i amb una mena de flecos que li penjaven cintura avall, però només per la part de darrere. El Fletch vestit de negre i amb ulleres de sol (el tenia molt lluny, però em vaig divertir bastant mirant-lo, és un espectacle). I el Peter, darrer els teclats excepte en una cançó que va tocar el baix, i el Christian, com sempre, donant-ho tot amb la bateria.


Pel que fa a l'escenari, em va agradar. Una pantalla a cada costat, sobretot perquè els que estan molt lluny puguin veure detalls dels grup. I una pantalla darrere de la banda, per tal de projectar-hi videos i imatges del directe (aquí vaig trobar que en posaven poques del públic. Sempre està bé, veure la gentada que hi ha, i que algú s'hi reconeixi).

Van començar amb les dues primeres cançons del Delta Machine, que per a mi no són sant de la meva devoció, però que serveixen perfectament per entrar en calor. Després ja van oferir-nos Walking in my shoes i ens vam deixar anar del tot. El setlist va ser el següent:

1. Welcome to My World
2. Angel
3. Walking in My Shoes
4. Precious
5. Black Celebration
6. Should Be Higher
7. Policy of Truth
8. Slow
9. But Not Tonight
10. Heaven
11. Behind the Wheel
12. A Pain That I'm Used To
13. A Question of Time
14. Enjoy the Silence
15. Personal Jesus
16. Shake the Disease
17. Halo
18. Just Can't Get Enough
19. I Feel You
20. Never Let Me Down Again

Mirareu el setlist i pensareu. Van tocar But not Tonight, què bé! Quina sort! I sí, però no, perquè va ser una de les cançons que va cantar el Martin, per tant, en una versió semi-acústica i molt lenta. És maca perquè és una cançó maca i perquè el Martin canta molt bé, però perd una mica l'essència del que és i del que per a mi representa, que és una cançó per a saltar i cridar com a bojos.


El Martin també va cantar Slow i Shake the Disease. Aquesta segona, després de la típica pausa. Així que l'encore va constar de 5 cançons. Aquí els meus ronyons començaven a queixar-se de manera ostensible, però amb Just Can't Get Enough, sempre se m'acaben passant els mals i animant-me, passi el que passi. És un tema que jo definiria com a naïv, molt innocent i, en la seva innocència, és alegre i divertit.

Pel que fa al Dave, jo el vaig sentir cantar bé. Amb els gestos que sempre acostuma a fer, però movent-se sense parar, animant el públic i involucrant-lo en les cançons de sempre. La gent sempre critica que acabi fent el mateix, però és que suposo que l'originalitat té uns límits, no pots fer centenars de concerts i ser sempre diferents. Si ja els has vist moltes vegades, ja saps que hi ha coses que fa sempre igual, però les has de disfrutar com una costum i també alegrar-te de veure aquells moments diferents i deixar-te sorprendre per ells.


En definitiva, un concert intens d'unes dues hores. Depeche Mode no fa pauses entre cançons per xerrar amb el públic o comentar. Tampoc té sentit quan estàs actuant davant de 15.000 persones. Així que és un no parar de cantar i ballar que et deixen rendit. Sempre es poden trobar a faltar cançons. Amb tants anys i tants bons discs és normal. Però he estat llegint per molts llocs que el Delta Machine és el seu millor disc en 10-15 anys i jo no hi estic gens d'acord. Per a mi és dels més fluixos del disc. Té alguns temes animats i alguns que estan bé, però en conjunt deixa molt a desitjar. Per això m'alegro que només n'hi hagi 5 en el setlist, tot i que també agrairia més valentia a l'hora d'escollir la resta: volem rescatar alguns dels clàssics de fa molts anys!

Pel que fa a ma mare, vaig patir una mica ja a l'encore, perquè la veia cansada (i preocupada perquè al meu nebot havien decidit ingressar-lo a l'hospital, perquè la febre no li baixava de 39 i tenia un gangli molt molt inflamat), però al sortir em va dir que li havia encantat: la gent, l'ambient, la música, les llums, com el Dave no parava de moure's amunt i avall, els temes que coneixia de la meva adolescència... Em deia que si hagués durat gaire més, no hagués pogut amb la seva ànima, però d'aquella durada, l'havia disfrutat molt. Ara va pels llocs ensenyant les fotos i presumint. Això sí, diu que encara li dura el cansament. La veritat és que a mi també...


Després del concert i d'acompanyar a ma mare a casa (vam agafar un taxi que ens va fer una ruta turística pel Polvorí, ves a saber perquè, però no ens vam queixar ja que ens pensàvem que ens anava a robar), vaig anar una estona a l'Apolo, a l'aftershow party. Al principi estava una mica buit, però es va anar omplint bastant i, tenint en compte que era dimecres, hi havia bastanta gent.

La majoria de la gent va anar a una altra festa que feien al Poble Espanyol, on pel que he llegit, han dit que va estar molt bé també (difícil que una festa amb música de Depeche Mode sigui avorrida), però també van dir (com a algo positiu, cosa que no entenc), que hi va arribar a haver-hi dues hores de cua per entrar. Sort que no hi vaig anar, perquè em fan fer més hores de cua i potser arribo a matar a algú.

Cap a les 3h ja no podia amb la meva ànima i vaig marxar cap a casa. Em vaig fer la rica i vaig agafar un taxi. Aquesta vegada em va tocar un conductor molt amable i em va entretenir i distreure fins arribar a casa. L'endemà, per sort, tenia festa, així que tenia pensat descansar molt. Tot i això, cap a les 8h ja estava llevada per anar a veure el meu nebot, amb el cual vam estar tot el matí xerrant, passejant pel passadís de l'hospital, pintant... Sort que estava tranquil perquè jo tenia molta son. Avui ja més recuperada, però espero poder dormir al tren per acabar d'agafar forces.

Depeche Mode: Dangerous

Un nou dia i, per tant, un nou tema no tan conegut de Depeche Mode.

Aquesta vegada he escollit Dangerous. Es tracta de la cara B del single Personal Jesus. Tot i que potser és una de les cares B més conegudes, al no estar en cap disc oficial, pot passar més desaparcebuda. Va sortir a la venda a l'agost de 1989 i va ser composada pel Martin L. Gore.

Depeche Mode: Told you so

Comencem la setmana recordant una nova cançó de Depeche Mode. Tal com comentava divendres, per a fer-ho una mica més entretingut, he escollit temes que no són tan coneguts.

Per avui dilluns he escollit Told you so. Forma part del disc Construction Time Again, del 1983, i va ser composada pel Martin L. Gore.

Depeche Mode: Stories of Old

He pensat que estaria bé, per tal d'anar preparant-se pel concert, compartir alguns temes de Depeche Mode. Però per a no repetir-me, ni ser pesada posant sempre les mateixes cançons, he decidit posar-ne algunes de les menys conegudes.

La d'avui (no sé si ho faré més dies o no) és Stories of Old. Forma part del disc Some Great Reward, del 1984 i el seu creador va ser el Martin Gore.

Depeche Mode: Halo

Sé que en els propers dies parlaré molt de Depeche Mode, però ja començo a estar nerviosa i no me'n puc estar.

Tot començarà el dimecres 15 de gener a Barcelona (falten menys de dues setmanes!). Per internet no he pogut trobar els horaris, però diria que el concert comença a les 21.30h i els teloners a les 20.15h. Pel que potser les portes s'obren a les 19h? (Si algú ho sap que ho comparteixi!)

La meva idea és anar-hi després de dinar, fer cua per allà unes quantes hores, com de costum. I així fer una petita cursa per agafar un bon lloc relativament aprop de l'escenari. El que més em preocupa és que també ve ma mare i es cansarà molt amb l'espera. Crec que li diré que vingui cap a les 19.45h i em busqui per davant de tot via whatsapp. Ella diu que aguantarà el que faci falta, però jo no ho tinc tan clar, així que prefereixo que vingui només una mica abans dels teloners.

Després espero que li agradi el concert. Serà el seu primer concert (que no sigui sentada al Palau de la Música, Liceu o similars) i ha esperat quasi 65 anys per a viure-ho. Realment espero que l'experiència valgui la pena i s'ho passi bé.

En un principi, després, el dissabte, agafava un tren cap a Madrid per disfrutar d'un altre concert, però com que el Vince Clarke punxa el divendres, al final he buscat un tren pel divendres mateix, just al sortir de la feina. I com que van posar més entrades a la venda... doncs també tinc entrada pel concert de divendres!

Així doncs, el que faré serà arribar el divendres cap a les 18h a Madrid, anar a l'hotel a deixar les coses i encaminar-me cap al concert tranquil·lament. Assumint que és probable que estigui allunyada de l'escenari. El dissabte, ja tornaré a fer una bona cua per estar aprop. En una setmana disfrutaré de 3 concerts del que probablement és el meu grup preferit (encara que el darrer disc no em convenci) i espero gaudir-ho com mai.

He estat pensant què compartir i tenia clar que volia que fos un video en viu d'aquesta darrera gira. Al final he trobat Halo a Bilbao amb una qualitat impressionant. La cançó no serà molt moguda i en aquesta versió és encara més tranquil·la, però no treu que sigui preciosa:

Feathers (teloners de Depeche Mode)

Depeche Mode començarà la segona part del tour per Europa aquest 3 de novembre i ja ha anunciat els teloners per als diferents concerts. Es poden veure a la pàgina web del grup.

En el cas de Barcelona i Madrid seran Feather, que hagués anat que ni pintat amb el disc de Playing the Angel.

Es tracta de la cantant i compositora americana Anastasia Dimou. Tot i això, a la foto de la wikipedia surten 4 noies... El seu àlbum de debut, If all now here, ha sortit a la venda aquest mateix 2013, però el grup es va formar el 2011.

Només entrar a la seva pàgina web ja es pot veure un videoclip. Es tracta de Land of the innocent i la primera part instrumental de la cançó promet molt. Després, per a mi, perd una mica:


Vaig escoltar el cd complet l'altre dia a Spotify i no em va dir res. Potser li hauré de donar una nova oportunitat més endavant.

Depeche Mode: Live in Austin, Texas

Acabo de veure que hi ha un video de Depeche Mode penjat a Youtube amb una qualitat excel·lent. Es tracta del concert que van oferir el dia 11 d'octubre a Austin, als Estats Units.

Le cançons que toquen són les següents. Es tracta d'un setlist bastant més curt que en d'altres llocs:

1. Welcome To My World
2. Angel
3. Walking In My Shoes
4. Precious
5. Behind the Wheel
6. World in My Eyes
7. But Not Tonight
8. A Pain That I'm Used To
9. A Question of Time
10. Enjoy The Silence
11. Personal Jesus
12. Shake the Disease
13. Just Can't Get Enough
14. I Feel You
15. Never Let Me Down Again

Es pot veure a continuació. Només n'he vist alguns trossos, però sembla que val molt la pena:


Mira que és maca But not Tonight, fins i tot en la versió pausada del Martin. Llàstima que no en vegin el potencial de la versió ràpida.

Abecedari Depeche Mode

A vegades el meu cap funciona de manera curiosa. No caldria entrar en detalls per tal de no fer-me sentir malament, però per exemple, des de què era petita, intento sumar, restar, multiplicar, etc. els números de les matrícules perquè sumin 100. Ara fa uns any em vaig assabentar que ma mare fa una cosa similar, així que la tara deu venir de família.

Entre d'aquesta mena de "jocs" estranys, en tinc un altre que es tracta d'agafar totes les lletres de l'abecedari i pensar en un grup de música i trobar una cançó de qualsevol època que comenci per aquella lletra. Recordo que ho havia fet moltes vegades amb Depeche Mode i que sempre me'n faltaven 2 ó 3. Aquí va el recull a veure si sóc capaç de tornar-ho a fer.

La idea és fer-ho sense ajuda (sense mirar els cds, sense mirar a Internet, etc.), però en aquest cas, les que em faltin sí que les intentaré buscar per tal de completar la llista.

A Question of Time: de l'àlbum Black Celebration del 1986 (video).

Barrel of a Gun: de l'àlbum Ultra del 1997 (video).

Condemnation: de l'àlbum Songs of Faith and Devotion del 1993 (video).

Dressed in Black: de l'àlbum Black Celebration del 1986 (video).

Enjoy the Silence: de l'àlbum Violator del 1990 (video).

Fly on the Windscreen: de l'àlbum Black Celebration del 1986 (video).

Get the Balance Right: single previ a la sortida de Construction Time Again, el 1983 (video).

Here is the House: de l'àlbum Black Celebration del 1986 (video).

I Want You Now: de l'àlbum Music for the Masses del 1987 (video).

Just Can't Get Enough: de l'àlbum Speak & Spell del 1981 (video).

Kaleid: es tracta de la cara B del single Policy of Truth del 1990 (video).

Leave in Silence: de l'àlbum A Broken Frame del 1982 (video).

Macrovision: de l'àlbum Playing the Angel del 2005 (video).

Never Let Me Down Again: de l'àlbum Music for the Masses del 1987 (video).

One Caress: de l'àlbum Songs of Faith and Devotion del 1993 (video).

Personal Jesus: de l'àlbum Violator del 1990 (video).

Q (aquí es podria colar Question of Lust, però realment és A Question of Lust...)

Rush: de l'àlbum Songs of Faith and Devotion del 1993 (video).

Shine: de l'àlbum Exciter del 2001 (video).

The Bottom Line: de l'àlbum Ultra del 1997 (video).

Useless: de l'àlbum Ultra del 1997 (video).

V

Walking in my Shoes: de l'àlbum Songs of Faith and Devotion del 1993 (video).

X

Y

Zenstation: es tracta de la cara B del single Freelove del 2001 (video).

Faltarien, doncs, les lletres: Q, V, X i Y. Alguna idea?

Depeche Mode: Should be Higher

Nou videoclip de Depeche Mode. En aquest cas la cançó escollida ha estat Should be Higher i, com les darreres vegades, també ha estat una barreja d'alguns dels concerts que han estat donant en la primera branca de la gira del Delta Machine.


Potser no és l'originalitat personificada, però la cançó és una de les que tenen més ganxo i el video està gravat amb una qualitat excel·lent, així que és benvingut.

Depeche Mode: Concert a Múnich

Aquest dissabte Depeche Mode va tocar a Múnich i hi vaig ser. Aquesta és una mica l'història d'aquest cap de setmana, curt, però intens.

Vaig arribar dissabte a les 10h a Múnich i m'havia oblidat d'activar el mòbil per a l'estranger (nova companyia de telèfon) i no podia contactar amb els meus amics fins que arribés a l'hotel. Un cop allà ja els vaig poder trucar i vam sortir a donar una volta pel centre.


Després vam parar a fer una cervesa al Hofbrauhaus i, com que segui plovent, vam anar a dinar a una de les tavernes típiques. Salsitxes i més cervesa.

Una petita volteta més per la tarda i una altra cervesa en una altra taverna. Jo ja ho sabia, però se'ns va fer tard. Estava nerviosa, però ja anava amb la idea de què aquest seria un concert que disfrutaria, però que veuria des de lluny. Cap problema un cop ho tens assumit.

Tal com deia, vam arribar que els teloners ja estaven tocant i la pista ja estava mig plena. Per sort, havia deixat de ploure. Almenys ens vam estalviar acabar com a pollets. Així estava la pista quan vam arribar:


Érem 3 i vaig decidir anar jo a comprar les 3 cerveses (i una samarreta). Estava acabant de comprar la samarreta, que va començar a sonar Depeche Mode. Llavors les presses. Pago. Em trobo un bier-mann pel camí i li pago 3 cerveses: quasi 20€. Mare meva. Quin horror. Començo a córrer i... efectivament. Sóc incapaç de trobar els meus amics. Tenia el mòbil d'un d'ells. No hi havia cobertura. La gent em comença a insultar i a no deixar-me passar. Començo a cridar que porto 3 cerveses, que què es pensen, que estic buscant els meus amics.

Ja bastant decepcionada i escoltant Welcome to my World i Angel, li regalo una de les cerveses a una noia. No podia seguir caminant amb 3 cerveses enmig de tota aquella gent. Em sembla veure els meus amics i avanço encara una mica més. Acabo al costat d'uns alemanys alts i li demano a un que m'aixequi per a trobar els meus amics. Ho fa sense problemes i s'ofereix diverses vegades a tornar-ho a fer.


Desisteixo del tot. Em clavo una de les cerveses en 1 minut per a poder tenir almenys una mà lliure i decideixo disfrutar del concert sense preocupar-me de la resta. Com a mínim els alemanys que tenia ara pel voltant van ser molt amables i van cantar i saltar com a bojos. Vam acabar abraçats i cantant en no sé quina cançó del final. Els meus amics em van explicar que ells estaven rodejats de sosos que fins i tot els miraven malament quan cantaven.

El concert... doncs bé, per què m'ho vaig passar bé, però amb prou feines veia l'escenari (un amic que estava davant em va dir que el Dave va estar molt soso) i em guiava de les pantalles gegants que envoltaven l'escenari. Com que ho tenia assumit, vaig disfrutar-ho igual, però em va saber greu veure-ho de tan lluny.


El setlist va ser el següent:

• Welcome to My World
• Angel
• Walking in My Shoes
• Precious
• Black Celebration
• Policy of Truth
• Should Be Higher
• Barrel of a Gun
• Higher Love (Martin)
• When the Body Speaks (Martin)
• Heaven
• Soothe My Soul
• A Pain That I'm Used To
• A Question of Time
• Secret to the End
• Enjoy the Silence
• Personal Jesus (restarted once. Van haver de parar i tornar a començar)
• Goodbye
• Home (Martin)
• Halo
• Just Can't Get Enough
• I Feel You
• Never Let Me Down Again

Ara, revisant-lo, recordo diferents moments, com el que va fer recomençar la cançó Personal Jesus i com n'és d'avorridota la cançó Secret to the End. Com Just Can't Get Enough segueix aixecant passions i com potser només salvaria Should be Higher dels nous temes. També com A Question of Time em segueix encantant en directe i, encara que hi havia cançons sosaines, vaig disfrutar com sempre.

Un cop acabat el concert, havent anat al wc (després de tanta cervesa les dues últimes cançons se'm van fer difícils en aquest tema) i havent trobat els meus amics (que s'estaven prenent uns frankfurts i unes cerveses els tios...) vam decidir anar a una de les dues festes de Depeche Mode que es feien per allà. Per internet havia sentit a parlar més d'una del centre, però un amic m'havia dit que ell aniria a la del Backstage. Al final no hi va anar, però ens ho vam passar genial. 8€ d'entrada sense beguda, però què hi farem. Vam estar-hi fins les 4h o així que ens vam retirar cap a l'hotel, on m'havien posat un plegatin en un racó que vaig agrair com mai. A les 8h ja em llevava per tornar a Barcelona, deixant a la resta a l'habitació i mirant-los allà estirats amb cara d'enveja...

Intentant no adormir-me a l'aeroport, va ser entrar a l'avió i caure fregida. Què bonic que és viatjar amb Lufthansa, que quan vaig obrir els ulls un segon m'havien deixat un coixí al seient del costat i, més endavant, també el "tentempié" que et donen a mig viatge a la tauleta del costat.

Dinar a casa mons pares, siesta d'hora i mitja, rentadora a casa mentre mirava l'handbol i a les 21h ja dormia al sofà. Aquest matí, després de 9h de descans, estava ja recuperada del tot i sense la incòmoda ressaca d'ahir. Ja amb ganes de la propera.

Nota mental: a Barcelona anar a fer cua d'hora per a poder estar aprop de l'escenari.

Depeche Mode: Walking in my shoes

Per fi demà és el dia. Demà toca Depeche Mode a Múnich. Ja estic dels nervis. No tinc res preparat, però almenys ara els divendres plego a les 15h.

Per a l'espera compartiré un tema que segur que toquen en viu, Walking in my shoes


A la tornada ja explicaré com ha anat!

Depeche Mode: preventa entrades

Sou uns fans-ànsies de Depeche Mode com jo? Voleu anar als concerts de Barcelona i/o Madrid? La venta d'entrades comença aquest dijous, però a partir d'avui a les 10h, ja es poden aconseguir les primeres entrades a la preventa.

Bé, de fet es poden aconseguir des d'ahir a la nit o aquesta matinada. Jo he comprat les meves aquest matí a les 6h... Amb això podem deduir que la preventa passa a ser una tonteria. A partir del moment que qualsevol pot aconseguir les entrades sense haver de pertànyer a algun club, o haver aconseguit algun codi promocional, és una cosa que perd el sentit.

Què més donava dir que la venta començava avui? Suposo que a les pàgines web que ho han posat avui a la venta els hi serveix de promoció, però poca cosa més.

On es poden comprar?

• El Corte Inglés: Barcelona i Madrid
• El Periódico: Barcelona
• LiveNation: Barcelona i Madrid

Quin és el preu? Doncs al voltant dels 65€ a pista. Van dels 40€ als 176€ del passe VIP que inclou extres del tipus: un bon seient, accés sense cues (que si tens seient, tan és), un snack, barra lliure i algun detall més del mateix estil. Així doncs, de VIP en té poc, perquè si això signifiqués conèixer els integrants del grup llavors sí que valdria la pena pagar un extra. Pagaria jo més de 100€ més per a poder tenir una foto amb els integrants del grup? I tant.

Jo he optat per la pàgina web d'El Corte Inglés perquè és la que ja va obrir ahir a la nit. Al final he comprat una entrada de pista per al concert de dissabte a Madrid i dues entrades pel de Barcelona.

Ma mare fa anys que em diu que mai ha anat a un concert dels d'estar drets, així que li vaig dir que quan vingués Depeche Mode, la convidaria. Ara insisteix en pagar ella les entrades, però crec que em podré fer la boja fins que se n'oblidi. Ja m'ha demanat consells sobre què ha de fer al concert, què s'ha de posar, si cridarà molt l'atenció (té 65 anys), si podrà sortir si s'agobia... Pobre dona! El que li espera!

Aquí tenem el cartell promocional dels concerts que, per cert, és una de les pitjors fotos promocionals d'aquest 2013:

Depeche Mode: Broken

S'acosta el dia 1 de juny. Dia en què veuré el primer concert de Depeche Mode d'aquesta gira.

Toquen moltes cançons del darrer disc, que, per al meu gust, és massa soul. A més, no toquen les que més m'agraden (tot i que només he vist un parell de setlists): Slow i Broken. Però qui es pot resistir a veure'ls una altra vegada?

Aquest darrer 2012 he treballat en dues empreses i he cobrat l'atur un parell de mesos. Em pensava que em tocaria pagar a la declaració de la renta, però no. La justícia divina ha estat amable amb mi (després de l'horror d'inici d'any que he viscut) i ha decidit invertir aquests diners en... bé, han estat malgastats de forma automàtica. Ja estalvio dia a dia, aquests diners eren per a divertir-se.

Així, tal com deia, d'aquí una setmana i mitja aniré altra vegada a la preciosa ciutat de Múnich i podré veure els meus estimats depeches en directe.

Per a l'espera, posaré una de les millors cançons del Delta Machine, Broken:


Aquests videos d'estudi que han anat penjant no tenen preu. M'encanten.

Depeche Mode: nous concerts 2014

Després d'uns dies fora, per fi puc posar la notícia de la setmana. Depeche Mode estaran a Barcelona el dimecres 15 de gener de 2014 (amb la possibilitat d'afegir un altre dia abans o després) i a Madrid el divendres 17 i el dissabte 18.

La notícia es pot veure a la pàgina oficial del grup:



La veritat és que per aquelles dates esperava estar ja a Berlín... Potser ho demoraré una setmana, per a poder-los veure a casa.

Depeche Mode: Comença la gira!

Aquest dissabte 4 de maig va començar la gira de Depeche Mode.

Aquest primer concert oficial del tour va ser a Niça i el setlist va ser... Spoiler! Bé, per si de cas, ho posaré en un enllaç, per no espatllar la sorpresa que tindrà molta gent, això sí, jo deixaria de llegir si no voleu saber quines cançons toquen.

Personalment no m'importa saber quines cançons tocaran, la meitat de les vegades igualment les oblido. A més, avui en dia és complicat que no te n'assabentis simplement navegant per internet. Si ho voleu saber, feu clic aquí.

Ja passant a comentar les cançons, destacar que del darrer disc hi falten les dues que a mi més m'agraden: Slow i Broken i que canviaria sense dubtar The child inside per qualsevol altra del Martin.

De les cançons d'altres discs hi ha els clàssics 100% imprescindibles: Enjoy the silence, Never let me down, I feel you, Walking in my shoes, Personal Jesus... i alguna sorpresa, com sempre. Jo en aquest cas potser destacaria Halo i Black Celebration.

Al Tumblr del grup es poden veure fotos de diferents moments.

Com ja vaig comentar fa uns dies, el Delta Machine és un cd que no m'ha acabat de fer el pes, per això hagués agraït que toquessin menys cançons. Però tot i això, Depeche Mode és Depeche Mode i per mi sempre val la pena veure'ls en directe. Així que al final aniré a Múnich l'1 de juny a veure'ls :)

Depeche Mode: But not tonight (live)

Sempre he dit que la cançó But not tonight de Depeche Mode era de les meves preferides: del grup i en general.

També he comentat moltes vegades que m'encantaria que la toquessin en directe per a disfrutar-la, però que no semblava que ho fessin mai... Ara fa uns dies, ho van fer.

Va ser en una de les versions es podria dir que més acústiques i tranquil·les que fa el Martin L. Gore en directe. La podem veure a continuació:


Quan vaig sentir que l'havien tocat me'n vaig alegrar, però avui que per fi l'he vist en directe, tot i que maca, he sentit una petita decepció, ja que per a mi es tracta d'una cançó per saltar i cantar com una boja.

Per això sempre m'agradarà més la versió que en fa And One en directe, on no puc parar de saltar, cantar... Tal i com es pot veure aquí...

Depeche Mode: Broken

Crec que vaig ser bastant crítica amb el nou cd de Depeche Mode, Delta Machine. El vaig deixar abandonat uns quants dies i ara l'he estat escoltant de nou.

No puc negar que no és el millor que han tret, de fet, segueixo pensant que és un dels pitjors, per tot aquest to soul que conté, però tot i això, hi ha moments que són macos i, potser, aquestes cançons, distribuïdes en d'altres cds amb música més contundent, ens farien més el pes.

Ara hem pogut veure una versió d'estudi de la cançó Broken i tot i seguir sent lenta, és maca:


Estic mirant d'anar a Múnich a veure'ls el dissabte 1 de juny, però estic estranyament indecisa...

Depeche Mode: Delta Machine

Depeche Mode ha tret nou disc i, després d'escoltar-lo diverses vegades, encara no he estat capaç de comentar-ne gran cosa. Hi ha moments en què l'estàs escoltant i dius "oh! això sona bé", però no és el sentiment general.

Potser Delta Machine no és el pitjor disc de l'història com he llegit en diversos llocs, però tampoc és el millor. I potser sí que per a mi és el més fluix de Depeche Mode. I això és molt dir, perquè a mi m'agraden tant l'Exciter, com el Playing the Angel, com el Sounds of the Universe...

Però en aquest trobo que han agafat un to massa tranquil, una mica soso i no han aconseguit fer cap gran hit.

Abans de començar a mirar el disc cançó per cançó m'agradaria concretar que hi ha moments que m'agraden, que no em sembla dolent del tot, té coses bones (sorollets estranys, moments d'una veu que et fa posar els pèls de punta) però en general li falta alguna cosa. Una cosa que no saps què és, però que no et transmet res.

Ja centrant-nos en les cançons, el disc comença amb Welcome to my World, que la primera vegada que la vaig escoltar ja em va donar la sensació que era una definició de com seria el disc. Pausada, una mica sosaina. Seguim amb Angel, que ja la coneixíem i que no és gran cosa, però sí que té una veu dura, transmeten dolor. A continuació arriba Heaven, el primer single. És una bona cançó, no serà un hit, no ens farà ballar com a bojos, però sona bé.

Secret to the End podria haver sortit d'un dels discos del Dave Gahan en solitari. No té res especial, excepte una tornada bastant avorrida i repetitiva. My Little Universe és com molt minimalista, més propera a Kraftwerk, potser, però no té els sentiments freds que ells sabien transmetre tant bé. Se't fa avorrida amb una veu tant linial.

A partir d'Slow considero que comença a pujar una mica la qualitat del cd. Sembla una cançó de soul. Comença molt pausada, sense res que et cridi l'atenció, però cap al minut la veu m'encanta i és el que m'atrau d'ella. Altra vegada sense una tornada interessant. Ara li toca a Broken, que sense ser un gran hit, té una mica més de ritme, però no deixa de ser tranquil·la. La veu també m'hi agrada especialment. Sembla que hi té molt pes (la veu) en tot el cd.

The Child Inside és una balada i, dins d'un cd on gairebé totes les cançons ho són, no sé si ve gaire de gust escoltar-ne una altra. El to canvia una mica amb Soft Touch / Raw Nerve, que també havíem ja pogut escoltar en directe. Els sons de fons tenen un ritme més ràpid i més intens, el que s'agraeix. Seguim amb Should be Higher, que també havíem vist en directe a NY. No em sembla un temazo, però té alguna cosa més que la resta. Tampoc acaba d'enganxar, però sona bé en general: sons de fons, la veu... Em recorda alguna altra cançó del grup, però no sabria dir quina.

Es va acabant el cd i li toca el torn a Alone, que segueix sent lenta, però sona millor que les primeres. Seguim amb Soothe my Soul on sembla que hi ha alguna cosa similar a ritme! La tornada és bastant repetitiva, sobretot pel que fa a les lletres, però arribat aquest punt, una mica de ritmillu s'agraeix. Per a tancar el cd tenim la cançó Goodbye que comença amb les notes de... Personal Jesus? Diria que sí que és aquesta. Manté aquestes notes de fons. Després hi afegeix altres sons que la diferencien, però es va escoltant de fons tota la estona. La veu, soferta, està bé.

Per primera vegada, crec que diré que a un disc de Depeche Mode li falta ànima. Encara no m'ha arribat el cd a casa, així que potser amb les lletres guanya una mica. I, sobretot, el que li falta, és ritme. No podien fer dues o tres cançons amb força i potència?

El bonus cd encara no l'he pogut escoltar gaire, així que si hi ha alguna perla, ja la comentaré més endavant.