dimarts, 24 de desembre del 2013

Bon Nadal

M'acaben de dir que aquest divendres no cal que vingui, que no hi haurà ningú a l'oficina i que no val la pena. Visca! Un dia més de festa! Al final no cal que torni fins el dia 3 que, a més, és divendres, pel que serà un dia curt.

Estic una mica espessa. Ja amb el cap amb el que haig de cuinar i acabar de comprar aquesta tarda (espero que pleguem al migdia!). Així que no sabia què compartir per a felicitar el nadal. Així que per a salvar aquest punt simplement posaré que espero que ho pugueu gaudir i un clàssic...

BON NADAL


Després a veure si estic més inspirada i comparteixo alguna cosa més interessant.

dilluns, 23 de desembre del 2013

Johhny Cash: Hurt

Aquest dissabte a la nit, no sé perquè, va sortir el nom del Johhny Cash i vam recordar el tema Hurt.

Es tracta d'una cançó original de Nine Inch Nails, de l'àlbum The Downward Spiral del 1994. Crec que no havia escoltat mai l'original fins avui, perquè m'ha sorprès. No esperava que fos tan pausada.

El 2002, el Johnny Cash en va fer una versió que, tant per a mi, com per a molta altra gent, supera a l'original. A part, s'aprofita de què la canta quan ja està molt gran i la lletra li queda que ni pintada. El videoclip també ho té en compte i mostra la imatge d'aquell moment del cantant (pocs cabells i blancs, una mica gras, molt gran) combinant-ho amb imatges de quan era jove. Va ser el seu última gran èxit.


divendres, 20 de desembre del 2013

The Sisters of Mercy: Amphetamine Logic

The Sisters of Mercy és, des de fa molts anys, un grup que m'ha anat acompanyant. Mai m'ha entusiasmat del tot, però quasi sempre que sona una cançó, sóc capaç de reconèixer-la. Tenen un so característic que els diferencia de la resta i que m'agrada.


Només han gravat 3 discs en tota la seva carrera: First and Last and Always (1985), Floodland (1987) i Vision Thing (1990). Des de llavors i fins a dia d'avui, han tret un parell de recopilatoris, però cap nou disc. Això sí, de tan en quan, segueixen tocant els seus èxits en viu.

Avui he estat reescoltant el primer disc que van treure i m'ha cridat molt l'atenció Amphetamine Logic, doncs no la recordava, però crec que defineix el grup bastant bé:


dijous, 19 de desembre del 2013

Kaiser Chiefs: I Predict a Riot

Fa un parell de caps de setmana, en el cotxe de la meva cunyada, intentava trobar quin cd posar. De casualitat vaig veure'n un de Kaiser Chiefs.

Es tracta d'un grup de rock britànic que actualment conta amb: Ricky Wilson, Andrew White, Simon Rix, Nick Baines i Vijay Mistry. Tot i que el grup es va formar el 1996, no va ser fins el 2005 que van treure el seu primer dics, ja obtenint un gran èxit, tant de públic com de crítica. La seva discografia és:
  • Employment (2005)
  • Yours Truly, Angry Mob (2007)
  • Off With Their Heads (2008)
  • The Future Is Medieval (2011)
  • Souvenir: The Singles 2004-2012
Per a l'any que ve, a finals de març de 2014, està previst que en treguin un de nou: Education, Education, Education and War. Personalment només he escoltat els dos primers, després ja els hi vaig perdre la pista i van deixar d'interessar-me. Avui he estat escoltant el disc dels singles i he recordat que tenien algunes cançons molt bones i per això en volia posar alguna.

Al final m'he decantat per I Predict a Riot perquè em dóna bones sensacions i és bastant descriptiva del seu so (almenys l'inicial), però me'n queden un parell que també m'agraden de pendents:


dimecres, 18 de desembre del 2013

Kasabian: L.S.F.

Començant a fer neteja del pis he trobat unes caixes que estan al mateix lloc des de fa 5 anys. En una d'elles hi havia uns dvds amb música guardada. Així doncs, he recuperat alguns grups que havia perdut quan se'm va espatllar l'anterior disc dur extern.

Un d'ells és Kasabian. Es tracta d'un grup britànic de rock diria que alternatiu perquè sonen una mica diferents. Tenen un toc especial. Es va formar el 2003 i actualment està format per: Tom Meighan, Sergio Pizzorno, Chris Edwards i Ian Matthews.

El 2004 van treure el seu primer disc homònim i és, juntament amb l'Empire del 2006, els dos que conec. Després en van treure dos més: West Ryder Pauper Lunatic Asylum (2009) i Velociraptor! (2011).

Avui he estat escoltant el primer i m'agradaria compartir el tema L.S.F. (Lost Souls Forever), un dels que va tenir més èxit, tot i que potser tampoc sigui el més representatiu:


Vince Clarke DJ a Madrid

Notícia bastant fresca. Acaben d'anunciar que el Vince Clarke estarà punxant a Madrid el divendres 17 de gener, després del concert de Depeche Mode.


Primer he tingut un moment d'alegria immensa. Després m'he adonat que jo tinc una entrada per al concert de dissabte 18, no per divendres... Tot i això, no descarto agafar un tren el divendres només per a anar a la festa, ja dormir allà i dissabte disfrutar del concert.

Estarà punxant, encara no se sap on, però suposo que música dels grups que l'han convertit en conegut (Depeche Mode, Yazoo, Erasure) i d'altres de similars.

Pel que sembla, hi haurà unes quantes entrades amb meet & greet que permetran conèixer al petit geni en persona. Després, suposo que també hi haurà entrades generals, que no espero pas que siguin barates.

Encara estic a temps de demanar un regal de nadal???

dimarts, 17 de desembre del 2013

Alison Moyet: The Minutes

Ja fa mesos que vaig parlar de l'Alison Moyet, ja que vaig descobrir el video de Changeling i em va sorprendre.

Des de llavors he escoltat el disc al que pertany, The Minutes, d'aquest mateix 2013, diverses vegades i me n'he quedat enamorada de nou. He escoltat algun altre disc més antic, però cap m'ha atrapat com aquest. Pel que he pogut llegir per internet, havia canviat una mica el seu estil musical últimament i no se n'havia sortit tan bé. Ara, tornant a tocs més electrònics, ha recuperat la bona línia. I suposo que per aquest motiu, perquè sona a electrònica i no a blues o jazz com jo esperava, és el perquè de què m'agradi.

La veu de l'Alison és la de Yazoo i segueix mantenint una qualitat excel·lent. Suposo que en directe també deu seguir igual, doncs la gira que està portant a terme, està sent molt exitosa.

La portada és la següent:


I el tracklist:
  1. Horizon Flame
  2. Changeling
  3. When I Was Your Girl
  4. Apple Kisses
  5. Right as Rain
  6. Remind Yourself
  7. Love Reign Supreme
  8. A Place to Stay
  9. Filigree
  10. All Signs of Life
  11. Rung by the Tide

He tornat a escoltar el disc sencer per a poder escollir una cançó per a compartir que no fos la mateixa que l'altra vegada. Al final m'he decidit per A Place To Stay:


Ylvis: The Fox

Al setembre es va posar molt de moda una cançó, però com és habitualment, jo visc apartada del que escolta la majoria (per bé o per mal). Llavors va arribar un dia que jugava el Barça i abans del partit, per la ràdio, van posar una cançó que deien que era molt graciosa. Tampoc en vaig fer gaire cas. Un altre dia fent zapping, vaig enganxar justament aquest video i em va fer molta gràcia.

Feia temps que el volia compartir aquí, però mai trobava el moment de mirar qui ho cantava, qui eren aquells dos nois. Ahir vaig tenir temps de fer-ho. Però anem a poc a poc.

El grup en qüestió es diu Ylvis i no és un grup de música típic. Més aviat són un parell de comediants noruegs que han estudiat música des de ben petits i es dediquen a fer cançons amb lletres divertides, satíriques. Es tracta de dos germans: Vegard i Bård Ylvisaker, que tenen un programa de televisió a Noruega i que, amb un video bastant divertit, han aconseguit una fama a nivell mundial.

Aquest primer video es titula The Fox i el millor és veure'l per a entendre d'on surgeix la diversió:


La lletra és molt simple, però fa gràcia de totes maneres. És original i està ben trobada. El videoclip acompanya bé i m'encanta la cara que posa com si cantés una cançó d'amor molt sentida i que li estigués trencant el cor. I musicalment està ben fet. Et pot agradar o no, però és acceptable.

Ahir vaig estar mirant altres videoclips i tot i que no em van agradar tant, sí que tots tenen el seu què. Per exemple, Jan Egeland, una mena de declaració d'admiració-amor per aquest home, que va ser un diplomàtic norueg que va estar prestant atenció a emergències humanitàries amb les Nacions Unides, o Stonehenge sobre el perquè de la construcció d'una espècie de dòlmens a Angleterra.

Tenen alguns altres temes, però no els he trobat tan divertits com aquests. No crec que sigui un grup que tingui gaire recorregut més, però crec que val la pena escoltar-los per a passar una bona estona.

Erasure: Make It Wonderful

Canviem una mica de temàtica que ja hi ha molts posts seguits del darrer concert. Divendres passat, Erasure va treure el video del que serà el segon single del nou àlbum Snow Globe.

En aquesta ocasió han escollit el tema Make It Wonderful, escrit per ells mateixos i que no sona malament. Sortirà a la venda el febrer de 2014, però ja podem veure el videoclip, el qual està fet amb ninotets. És innegable que està molt ben fet i es basa una mica en la bondat nadalenca:


dilluns, 16 de desembre del 2013

Amb l'Eskil Simonsson (Covenant)

I, finalment, la foto amb l'Eskil Simonsson, de Covenant. Potser el moment groupie més esperat, però a la vegada el més fred de tots. Suposo que al ser el més famós és, també, el més inaccessible de tots. Fred, sense parlar, posant-se les ulleres de sol al fer-se fotos amb els fans... I amb una nòvia que estava sempre allà al mig per a espatllar la meitat de les fotos. Què hi farem.

De totes maneres, vam aconseguir les fotos que volíem i després ja vam anar a la nostra bola, a ballar i a fer el tonto per l'Undead. I ell es va prestar a fer-se les fotos, tampoc el podem criticar per això.


I sí, potser a la seva edat ja hauria d'haver après a posar-se les ulleres de sol de manera que li quedessin rectes.

Amb Solar Fake

Els nois de Solar Fake no van venir a l'aftershow party perquè l'endemà es llevaven molt d'hora, però sí que es van deixar veure a l'acabar el concert pel pis de dalt de Bikini.

En aquell moment els vam atrapar per al moment groupie.


Amb Blume

Hi va haver diferents moments groupie aquest cap de setmana. Comencem pels menys coneguts: Blume:

A l'Undead, després del concert:


En poso dues perquè es vegi que també vam estar fent l'idiota...


Concert: Blume, Solar Fake & Covenant

Per fi va arribar dissabte i el dia del concert. Al final vam ser uns quants que vam anar junts cap allà i més que vam anar trobant i van anar arribant a mesura que avançaven les hores. Va estar divertit. Així doncs, anem a explicar què tal va anar tot.

Cap a les 20h sortien Blume i la sala encara estava molt buida. Per això vam poder situar-nos sense problemes al davant de tot i disfrutar del seu breu concert. Van tocar amb ganes i força i va estar entretingut, tot i que no els coneixíem. Els temes que van tocar són els següents:


Al final ningú volia el setlist, així que està a casa de record. Després també van venir a l'aftershow party i van estar molt discrets. Ens vam fer algunes fotos amb ells i la vaig clavar preguntant si eren anglesos, al que van respondre que no, que eren italians. Ja ni ho recordava. Però bé, també els vaig dir que ens havien agradat força.


Després d'un canvi d'escenari, va sortir Solar Fake. Com que el Frank, que acostuma a acompanyar a l'Sven en directe està de baixa, el va substituir l'André, un noi que estava molt animat i que ens va acabar regalant la cervesa que tenia (marca del Mercadona...)


Disposaven de poc temps per a tocar, així que van basar el seu setlist en el darrer cd. Va estar bé, però tant jo com d'altra gent que vaig sentir pel voltant, vam trobar a faltar alguns temes genials dels anteriors àlbums. Aquestes van ser les cançons que van tocar:


Aquí la sala ja començava a omplir-se i la gent s'anava animant. L'Sven va estar bastant actiu i va cantar molt bé. Vam estar intentant esbrinar com distorsinava la veu, perquè no podia ser que cantés d'aquella manera en algunes cançons. Al final vam optar per pensar, que encara que no estigués fent playback, sí que tenien algunes veus dobles pregrabades (o alguna mena de botó al micròfon).

Finalment, i amb la sala ja quasi plena, va sortir Covenant per tal de presentar el seu darrer disc, Leaving Babylon, precisament començant amb aquest tema. L'escenari sense res especial i els dos "nous" membres, un a cada costat, deixant l'espai centrar perquè l'Eskil Simonsson pugués anar endavant i endarrere tal i com acostuma a fer ell.


El dia anterior havien tocat a Madrid i havia llegit un parell de comentaris negatius, però al final el concert va estar molt bé. Bé, almenys a mi em va agradar. El concert potser va ser una mica curt, però va sonar molt bé, vam poder cantar i ballar sense estar excessivament apretats (tot i que estava bastant ple) i ens ho vam passar molt bé.

Van tocar diversos temes del nou disc que no van desentonar gens amb els clàssics de sempre. No tenien cap setlist per l'escenari i no n'he trobat cap per internet (per ara), però no van faltar temes com: Last Dance, Ignorance and Bliss, Ritual Noise, Bullet, The Beauty and the Grace, Call the Ships to Port, We Stand Alone...


Després, a l'acabar i havent menjat alguna cosa, vam anar cap a l'Undead, on vam poder seguir disfrutant una estona de la bona música, dels membres de Covenant i de Blume, fins que cap a les 4h els nostres cossos van dir prou i vam haver de retirar-nos cap a casa, cada un com va poder. Al final a casa meva n'érem 4, tenint en compte que només hi ha un llit, l'endemà els mals d'esquena i l'esgotament estaven assegurats. Però va valdre la pena.

divendres, 13 de desembre del 2013

Covenant: Ignorance and Bliss

Avui és el dinar d'empresa... però demà és el concert de Covenant! No tinc gaire temps, així simplement compartiré un dels temes que més m'agraden del darrer disc: Leaving Babylon.

El tema en qüestió és Ignorance and Bliss i tot i que la lletra és una mica repetitiva, al final té un moment esplendorós que val molt la pena:


dijous, 12 de desembre del 2013

Fryars: Cool Like Me

El 2009 vaig parlar de Fryars i des de llavors han passat molts anys i moltes coses.

He estat mirant la seva pàgina web, Facebook, etc. i no he trobat cap referència al Dark Young Hearts que tant em va agradar a mi. A Lastfm, però, sí que hi apareix. Des de llavors ha tret alguns singles i EPs, i ha canviat una mica l'estil. Crec que fins i tot ha canviat el to en el que canta i per això ha perdut part de l'interès que tenia.

Un dels temes que més s'han escoltat a YouTube és Cool Like Me i, tot i que no m'acaba de dir res, és el que he decidit compartir.


Una llàstima perquè tenia molt bona pinta i al final s'ha convertit en un grup que no em crida l'atenció. Seguiré escoltant l'anterior EP i estaré pendent de si treu noves coses, però el meu interès ha decaigut bastant.

dimecres, 11 de desembre del 2013

Covenant: Bullet

Aquest dissabte és el concert de Covenant a Barcelona. Al final crec que he aconseguit convèncer a diferent gent per a què vingui i pot acabar sent bastant divertit. No sóc gaire de barrejar gent de diferents llocs, però ja hem sortit a vegades junts i ha acabat sent molt divertit.

Ahir un amic em comentava que no sabia qui eren els que acompanyaven a l'Eskil Simonsson al flyer promocional del concert:


I la veritat és que em va picar la curiositat i no recordava pas qui eren ni si els havia vist abans. He estat mirant per internet i sembla que el Joakim Montelius segueix col·laborant en la creació del disc, però que no va de gira amb ells. Amb la baixa ja prèvia del Daniel Myer, han hagut d'incorporar nous membres. Un d'ells, segons la pàgina web del propi grup, es tracta del Daniel Jonasson, que forma part de la banda Dupont i que és un reconegut DJ i promotor de concerts. De l'altre membre no posa res, però potser es tracta de l'Andreas Catjar, tot i que no n'he trobat gaire informació.

Espero tenir temps d'aquí a dissabte per a comentar una mica més el nou disc i posar algun tema, però per ara he preferit compartir un clàssic que encara no havia posat tot i que crec que és la meva cançó preferida del grup. Es tracta de Bullet i el video també val moltíssim la pena:


dijous, 5 de desembre del 2013

Felix Marc: Hysteria

Hi ha novetats sobre el Felix Marc. Ha obert un compte a Soundcloud i ja hi ha penjat un parell de temes del que serà el seu proper àlbum.

Per ara hi ha un tema que es diu Fine Line (Rough Dub), que no m'acaba de convèncer:



També hi ha un altre tema, Hysteria (Rough Mix), que després d'escoltar-lo un parell de vegades, m'ha convençut bastant:



Els dos anteriors àlbums del Felix Marc tenien cançons destacables, pel que aquí estarem amb ganes de veure què ens depara el tercer.

Isaac Junkie feat. Andy Bell: Breathing Love

No sé ben bé on he llegit sobre una col·laboració de l'Andy Bell, el cantant d'Erasure, amb un tal Isaac Junkie. He buscat una mica i es tracta d'un músic i productor mexicà.

Han tret un EP amb un tema que es diu Breathing Love i diferents versions sobre el mateix, així com també una cançó que es diu I'm Burning Up, només amb l'Isaac Junkie, i una versió de A Little Respect, també remixada pel productor mexicà.

A Youtube hi ha un video oficial on es pot escoltar, mentre es mostren imatges, principalment, de l'Andy Bell de concert. No serà el tema de l'any, però sempre està bé sentir cantar a l'Andy.


dimecres, 4 de desembre del 2013

Amb Glasvegas

Tal i com comentava en l'anterior post, al final del concert érem dels últims a sortir (anar al lavabo, comprar una samarreta, recollir la jaqueta del guardarropía...) i vam veure que la Jonna Löfgren (bateria del grup Glasvegas), corria per allà. Molt amablement va accedir a firmar mil coses i a fer-se fotos i així he ampliat els meus moments groupie.


I, quan ja només quedàvem 4 persones, ens va preguntar si volíem saludar a la resta. Així que vam tornar a la zona del concert i els va anar a buscar. Per un costat van venir el Rab Allan (guitarra) i el Paul Donoghue (baix elèctric), aquests dos més callats.


També va aparèixer el cantant, el James Allan, que va donar-nos les gràcies, vam xerrar una estona i va estar molt proper i amable.


També ens van firmar un disc i l'ampolla de Coronita que ens van donar quan s'acabava el concert :) A part, la Jonna també em va firmar la samarreta, però em vaig oblidar de demanar-ho a la resta...



Per cert, els hi vaig comentar que la Coronita no és la millor cervesa, i el James ho va fer servir com a firma a l'ampolla.

Concert Glasvegas

Ahir va ser el concert de Glasvegas a la sala Bikini de Barcelona.

No era un concert al que tingués previst anar. Glasvegas és un grup que tenia bastant abandonat. Però vaig veure que venien de casualitat. Me'n vaig enrecordar un dia a la feina i el nou cd també em va agradar. Vaig estar escoltant els temes més típics i en tenien molts de bons, així que em vaig animar. Un amic es va apuntar i allà que vam anar.

Primer van sortir Miss Caffeina, un grup de pop-rock de Madrid, i tot i que el començament va ser una mica dubitatiu (per part meva) ja que canten en castellà, després no va estar malament del tot. Hi va haver algun tema que no va estar malament i van ser entretinguts i bastant animats.


Amb una mica de retard, van sortir Glasvegas a l'escenari. La noia que tocava la bateria, dreta darrere, a un costat el baix, a l'altre el guitarra, i al mig el cantant. Portaven els amplificadors i altaveus decorats, però al darrere de l'escenari només hi havia un llençol blanc tapant alguna cosa. Poca decoració, però també és cert que a Bikini sempre n'hi ha poca i, a més, és un cost extra pel grup, que tenint en compte que viatgen tots junts en bus, ja els hi deu venir bé estalviar-se.


La sala estava bastant buida. El que ens donava comoditat per moure'ns per on vulguéssim, però sabia una mica de greu pel grup, que ho veurien una mica desangelat. Tot i això, els pocs que hi erem, jo diria que ens ho vam passar molt bé. És un grup que sona molt molt bé en directe, el cantant toca la guitarra i no es mou gaire per l'escenari, però aconsegueix mantenir aquesta veu increïble que té en el directe, que deu costar bastant.


La noia que toca la bateria, espectacular. De peu. Amb ulleres de sol. Tota xula (després hi vam parlar i va resultar ser un encant). I donant-li a la bateria amb totes les seves forces. Només parant en un tema en el que es va posar al piano.

El setlist va ser el següent (una noia ens el va deixar fotografiar i per això el sé):
  1. Later... When the TV turns to Static
  2. Youngblood
  3. Cheating Heart
  4. Euphoria
  5. I Feel Wrong
  6. If
  7. Secret Truth
  8. The World Is Yours
  9. Dream Dream Dreaming
  10. Geraldine
  11. Ice Cream Van
  12. Go Square Go
  13. Solo
  14. I'd Rather Be Dead
  15. Daddy's Gone
  16. Lots Sometimes

Per a mi els moments estelars van ser amb Euphoria, Dream Dream Dreaming i Lots sometimes per a tancar amb una força espectacular. No he trobat cap video del concert d'ahir, ni tampoc cap altre on es pugui apreciar com comença calmada i després es va accelerant fins que no pots evitar saltar i saltar. Potser és que simplement al viure-ho en directe, ho sents molt més, i en un video, queda com desdibuixat.


Un cop acabat el concert i havent comprat una samarreta, la noia de la bateria corria per allà i ens va firmar tot el que li vam demanar, es va deixar fer fotos, va xerrar amb nosaltres... i quan ja només quedàvem 4 persones i els de seguretat ens feien fora, ens va preguntar si volíem saludar a la resta del grup. Vam tornar a baixar cap a la part del concert i els va anar a buscar. Van sortir tots i també espectacularment propers i amables: fotos, coronitas, firmes i una mica de conversa. Abraçades, petons i agraïments i tot. Les fotos en el següent post.

dilluns, 2 de desembre del 2013

Amb el Rene Hentzschel (Head-Less)

Tal i com comentava en l'anterior post, vaig tenir el moment groupie a Leipzig. Però no va ser amb l'Steve Naghavi (quan va arribar, no volia semblar una ànsies i, després, va estar punxant i jo vaig marxar abans de què acabés), sinó que va ser amb un altre cantant d'un grup alemany.

El vaig veure de lluny quan l'Steve ja estava punxant. Molt elegant (camisa, corbata) i a prop de la barra, mirant discretament. Era el cantant de Head-Less sense cap mena de dubte. És molt alt, prim i amb orelles de soplillo. Així que ja vaig decidir que en algun moment l'assaltaria. He buscat per internet i crec que es diu Rene Hentzschel.

I així va ser. Primer només vaig parlar un minut amb ell. I al cap d'una estona, li vaig demanar una foto. Al final fins i tot es va posar a ballar una estona i tot.


Sort que no es veu la meva cara, perquè ja tenia els ulls mig tancats...

Leipzig!

Aquest cap de setmana vaig anar a parar a Leipzig. Divendres vaig agafar un primer avió cap a Múnich i després de 30 minuts d'aterrar, ja entrava al segon avió (preocupantment petit, dret ja tocaves amb el cap al sostre) cap a Leipzig.

Cap a les 0.30h vaig arribar a l'hotel i el recepcionista era espanyol, el que em va facilitar les coses en gran manera, ja que estava ja molt cansada. A dormir, i dissabte, ja amb pluja fina des de primera hora, a passejar. Primer pel centre:


I després cap al Völkerschlachdenkmal, un monument que commemora la victòria contra Napoleó a la ciutat:


I, després, ja a la tarda, de nou al centre, amb les parades nadalenques i tota la gent menjant sense parar:



A la tarda-vespre vaig tornar a l'hotel i hi havia una zona comuna amb cuina, pel que vaig estar llegint una estona amb un te per entrar en calor. Cap a les 22h me'n vaig anar a la festa on punxava l'Steve Naghavi. Va començar punxant un altre noi i va estar increïble. Cap a les 0h, crec que eren, va començar el Naghavi, que va aprofitar per posar nous temes seus. Majoritàriament, el que va punxar van ser cançons de Depeche Mode i seves. Però va estar bé de totes maneres.

Amb cervesa de mig litre a 3'30€, em vaig anar animant. Per allà corria el cantant de Head-Less, el qual debia pensar que estava jo mig boja, perquè no sé perquè jo estava parlant molt molt ràpid.

Cap a les 3.30h ja vaig marxar i tot i que el despertador estava a les 7h (l'havia preparat amb antelació) no em vaig despertar. A les 7.40h obria un ull de casualitat i vaig poder dutxar-me ràpidament i agafar el tren de les 8.20h cap a l'aeroport, en un estat una mica trist.

Després un avió cap a Frankfurt, una espera llarga, i cap a casa! Avui mig encostipada, però contenta perquè el viatge ha valgut la pena.

dimecres, 27 de novembre del 2013

Glasvegas: Euphoria...

Aquests dies he estar reescoltant un grup que es diu Glasvegas. Es tracta d'un grup de Glasgow (si n'escolteu alguna cançó, d'aquí ve el seu accent) d'indie rock.

El grup està format per: James Allan (veu), Rab Allan (guitarra), Paul Donoghue (baix elèctric) y Jonna Löfgren (bateria).


Tot i que el grup es va formar el 2003, no van treure el seu primer disc, Glasvegas, fins el 2008. Va ser molt ben rebut i va obtenir bons comentaris tant de la crítica com del públic, arribant a ser disc de platí. Tot i això, jo no els vaig conèixer fins que van treure el segon disc: Euphoric /// Heartbreak \\\, del 2011. Tot i que per a mi és un gran disc, no va obtenir l'èxit que esperaven. Aquest 2013 han tret el seu tercer disc Later...When The TV Turns To Static i també té alguns temes que criden bastant l'atenció.

A més, dimarts que ve, 3 de desembre, toquen a la sala Bikini, així que el més probable és que ens hi deixem caure. Sobretot, sobretot, sobretot, per a escoltar un tema com Euphoria, Take My Hand, que cada vegada que l'escolto, em venen ganes de cantar-lo deixant-m'hi la veu:


Fuker Vogt: separació

Et comença a agradar un grup i què passa? Que es separen. Això és el que ara fa uns dies ha passat amb Funker Vogt. Després de quasi 20 anys, el cantant, Jens Kästel, deixa el grup i, per tant, es converteix en la fi de la banda. O almenys de la manera en què la coneixíem.

Han anunciat per internet que el concert de Berlin del 30 de novembre d'aquest 2013, serà el darrer. També comenta que les raons són privades i que li deu lleieltat al grup per sobre de tot. Que sempre els portarà amb orgull al cor i dóna les gràcies als fans.

Així doncs, un dels grups que més vaig disfrutar a l'anterior Amphi Festival, no podré tornar-los a veure en directe. Però, com sempre, ens quedaran temes com Arising Hero:


dilluns, 25 de novembre del 2013

And One Party a Leipzig

Aquest cap de setmana marxo a Leipzig. En teoria anava a veure el meu segon directe d'aquest mes d'And One, però com que es va trencar una cama, al final van quedar tots aplaçats.

Com que els bitllets no els podia tornar, vaig decidir anar-hi igualment, canviant l'hotel on m'estaria. No valia la pena anar a un hotel més lluny si el concert tampoc es faria. Així que al final estaré dues nits al centre, per tal de poder visitar la ciutat amb calma durant tot el dissabte. A més, pel que he llegit, els mercats de nadal (que en teoria ja hi seran) de la ciutat, són bastant coneguts.

La setmana passada l'Steve Naghavi va anunciar que com que no podia ballar ell, ens faria ballar a nosaltres. El que vol dir que estarà punxant a la ciutat la mateixa nit que hi havia d'haver el concert. Si encara tinc forces, m'hi passaré segur una estona.


Aquí hi ha la informació de Facebook. Pel que entenc, a part d'estar punxant, l'Steve també estarà disponible per a una petita xarla. Agafaré la càmara petita per si de cas...

Com a resum de la informació, veig que si presentes l'entrada del concert, entres de manera gratuïta, en cas contrari, només són 5€. Obren les portes a les 21h i comencen a les 22h. Això no ho acabo d'entendre, perquè no es tracta d'un concert. Suposo que al principi estarà punxant algú altre. Potser és que esperen que hi hagi molta gent.
La sala en qüestió es diu Darkflower.

Neuroticfish: Silence

Porto uns dies pendonejant bastant, també entre setmana i vaig una mica adormida pels llocs. Amb moltes ganes de fer coses (i fent-les), però amb ganes ja de plegar de la feina, no tinc gens de ganes de treballar, d'estar en una oficina amb un horari. Bé, potser sí que en tindria ganes si fos més motivant...

Estic aprofitant aquestes hores d'avorriment per a escoltar molta música en general, i música nova també (ja posaré alguns grups i temes pel blog), però per ara tornem a un clàssic que, tot i que encara no té data per al llençament del seu disc de retorn, ja té algun tema preparat. Es tracta de Neuroticfish, que per a mantenir l'atenció dels seus seguidors, ha compartit la cançó Silence.


El videoclip és molt simple, però la cançó pinta bé. No sembla una gran innovació, però sona bé, així que el disc pot donar-nos una alegria.

dijous, 21 de novembre del 2013

De/Vision: On Tour

L'any passat va ser més aviat tranquil pel que fa a concerts a Barcelona. Aquest any la cosa pinta millor i sembla que almenys un cada dos mesos sí que el tindrem.

Avui ho ha anunciat De/Vision. Estaran a Madrid el divendres 9 de maig i a Barcelona el dissabte 10 de maig. No sé pas si estaré aquí, a Berlín o voltant pel món, però caient en dissabte és una opció a valorar:


El concert és degut a la gira que estan celebrant aquest any, que cumpleixen 25 anys acompanyant-nos amb la seva música. Ja vam comentar que per aquest mateix motiu, estaven preparant un dvd.

dimecres, 20 de novembre del 2013

Camouflage: Greyscale

Hi ha notícies sobre Camouflage.

La primera notícia és que es cumpleixen 30 anys des del naixement del grup. Per a celebrar-ho, faran un concert el 8 de febrer a Dresden amb convidats, una exhibició, videos, una aftershow party, etc. A part, també aproftaran per a treure THE BOX 1983-2013, una caixa d'edició limitada (1000 còpies) amb 10 cds, un llibret amb totes les lletres de les cançons, signat i numerat. Com a contingut general comenten que hi haurà el següent (el tracklist concret l'anunciaran més endavant):

  • 7 studioalbums – new remastered
  • Areu Areu
  • Archive #2 – Live Recordings
  • Archive #3 – The Early Tapes 1983 – 88

L'altre anunci és que el 12 de setembre de 2014 (sí, encara falta quasi 1 any) sortirà a la venda el nou disc, Greyscale. Abans treuren el single Shine i, després, de cara al 2015, sortiran de gira.

He estat mirant el meu propi blog i m'he adonat que d'aquest nou àlbum, ja en parlaven el 2011. Sortirà a la venda 3 anys després, no està gens malament.

Com que el single Shine ja fa temps que el toquen en directe, el podem escoltar. He optat per compartir una versió de l'Amphi Festival del 2012, on els vaig poder veure:


dimarts, 19 de novembre del 2013

Seabound: Speak in Storms

Ahir vaig veure a la revista Side-Line, que Seabound estan ultimant un nou cd.

Després d'una pausa de 7 anys, tornarem a tenir un nou disc del grup i es dirà Speak in Storms. El duo es va mig separar degut a què el Martin Vorbrodt se'n va anar a viure als EEUU, i en Frank Spinath es va quedar sol per aquí. Tot i això, comenta que fa un parell d'anys es van començar a enviar coses per internet i que d'aquí ha surgit aquest nou cd. La portada és la següent:


A la mateixa pàgina web del grup comenten que el disc constarà de 10 cançons que ja estan completament finalitzades. Algunes com Contraband, Nothing But Love i For Life ja s'han pogut anar escoltant des de l'any passat en alguns concerts. El tracklist complet és el següent:
  1. For Life
  2. Contraband
  3. For Another Day
  4. Liberty Rose
  5. A Grown Man
  6. Everything
  7. Lair
  8. The Escape
  9. Nothing But Love
  10. Black Feathers

L'àlbum sortirà a la venda el 2014, ja que també volen afegir una edició limitada amb bonus tracks amb la col·laboració d'altres grups.

Amb "Front 242"

Després del concert de Front 242, no estava previst que es passessin per la festa de l'Undead. Tot i això, tal i com comentava ahir, com que no els conec especialment, tampoc em semblava un fet important aquesta vegada. Però anava amb un amic, fan boig del grup, i amb l'última nota de la darrera cançó, vam sortir disparats cap a la taula de so.

Allà hi havia el Daniel Bressanutti, que no va dubtar a posar-se amb nosaltres per a una foto i ampliar el meu moment groupie:


dilluns, 18 de novembre del 2013

Concert Front 242 (Sala Apolo)

Cap de setmana curiós en molts aspectes. Alguns de realment positius, d'altres complicats, d'altres que hagués preferit no haver de viure mai... Però, la veritat, ha estat tot bastant entretingut. Però centrem-nos en el més important, el concert de Front 242 a la sala Apolo de Barcelona.

Al final els meus amics van arribar de València cap a les 19.30h, així que vam anar a fer una cerveseta al paki de sempre. Qui diu una, diu unes quantes. Cap a les 19.55h ens encaminàvem cap a l'Apolo, havent-nos oblidat de pagar el que havíem begut (sort que després del concert ens en vam adonar i vam tornar a pagar-ho). El paki, que ens coneix ja bastant, ens va rebre amb els braços oberts igualment. Pobre.

Vam entrar que Architect, és a dir, el Daniel Myer, estava preparant les seves coses per a punxar. Crec que no li vam acabar de fer gaire cas. Primer vam passar pel merchandising, que era abundant i, sí, allà hi havia la meva samarreta, i ja està a casa. Després vam aprofitar per anar a buscar alguna cervesa, anar al lavabo... Teníem la música de fons, però sense prestar-li l'atenció que potser es mereixia. Més aviat mirant qui hi havia pel nostre voltant, saludant i tal. Això sí, a veure qui em pot explicar perquè portava una samarreta que posava Front 424, què significa? Perquè té els números del revés?


Després, van sortir Interfront. El Julio Nexus anava acompanyat de l'Abert Code, cosa que ens va sorprendre, ja que no n'estàvem al cas. Tampoc vam estar gaire pel que passava per dalt de l'escenari. Seguíem saludant a gent: un noi amb un tatuatge genial d'And One, uns argentins (com sempre, que s'acaben trobant sempre entre ells), uns alemanys, etc. Tot i això, la sala s'anava omplint i la música que teníem de fons acompanyava i ens anava animant.


Finalment, van sortir a l'escenari Front 242. La sala ja plena. Sort que m'havia tret una samarreta i ja anava només amb una de màniga curta, perquè feia molta calor. Haureu de disculpar la meva ignorància, però conec molt poc el grup, com per a identificar els seus membres, però dalt de l'escenari hi havia 4 homes (suposo que: Jean-Luc De Meyer [veu], Patrick Codenys [teclat], Richard Jonckheere [Richard 23, veu] i Tim Kroker [bateria]) i un altre darrere, dirigint el so i les llums (Daniel Bressanutti). Corregiu-me si no és així!

Sobre l'escenari, una bateria a l'esquerra i dos teclats a la dreta: un sempre ocupat pel Patrick i l'altre només en ocasions, quan només hi havia una persona cantant. Al darrere seu, una pantalla amb diferents tipus de projeccions per a ampliar una mica més l'espectacle.


Tal i com comentava, potser no conec especialment bé els membres del grup, però això no em va semblar una part important del concert. Tal i com deia en ntne, són un exemple d'entrega, d'intensitat, d'energia. Sí, els anys passen per tothom, però ja m'agradaria a mi aguantar aquest ritme a la seva edat. Entre el públic hi havia una barreja també, de velles glòries (gent que els segueix des de fa molts anys) i gent que, com jo, potser una mica més jove, que els ha atrapat més tard, però no per això menys il·lusionats de poder-los disfrutar.


Sobre el setlist, per suposat, el que més em va agradar va ser Headhunter, que és un tema que m'encanta, però em va semblar que la posaven massa al començament. He buscat el setlist per internet, però no l'he trobat. Tot i això, suposo que van tocar temes com en d'altres concerts.

Després vam continuar la festa a l'Undead, on hi havia un tal DJ Pepebilly (?) que no havíem vist mai i ens va agradar especialment. Després de veure'ns unes quantes cerveses i quan van obrir la llum per a deixar-nos cecs a tots (sí, ja eren les 6h), vam anar tirant cap a casa. Li van robar el mòbil i diners a una amiga pel camí, així que la nit encara es va allargar una mica més intentant trobar una comissaria pel metro oberta o algú de seguretat que ens ajudés. Impossible. Al final vam tornar a casa, vam dormir una estona i al cap d'unes hores de descans intermitent, vam seguir amb les gestions. No va ser el millor final, però esperem que una assegurança ho acabi cobrint tot.

Tot i això, el concert va estar molt bé i la festa posterior no va estar tampoc gens malament. De dissabte a diumenge, però, vaig necessitar 12 hores de son per a recuperar-me. Feia temps que no dormia tant.

dijous, 14 de novembre del 2013

Front 242: Headhunter

He parlat diverses vegades de Front 242, en general per comentar que no m'acaben d'atrapar i que són molt durs per a mi. Però demà estaran a Barcelona i, com que les cançons típiques m'agraden, crec que encara tindran un bon directe (tot i els anys) i que almenys els haig de veure una vegada a la vida... doncs hi aniré. L'entrada ja està a casa des de fa bastant (per a no arrepentir-me'n al darrer moment per motius 'x') i en tinc ganes i tot.

Ah! També m'ha apropat a anar-los escoltant més i més el fet que el meu millor amic és el fan número 1, una espècie d'ex que és un boig del grup i que ntne deu ser el fan número 2. Estava escrit al destí.

Així que tot i el que m'envolta i m'envoltarà aquests dies, espero disfrutar del concert, en tan bona companyia com sigui possible. Per ara, doncs un clàssic dels clàssics del grup: Headhunter:


Si algun dia em voleu fer un regal i no sabeu què pot ser l'adequat, aquesta samarreta del grup m'encanta. Si demà hi és, la compro segur.

Abans de Front 242, però, podrem disfrutar de dos teloners. Suposo que aquest és el motiu de què les entrades siguin una mica més cares. Primer apareixerà el Daniel Myer com a Architect. He estat escoltant el darrer disc, que té una portada que em cautiva, i no és que m'agradi especialment, però és una mena de música electrònica ambiental que tampoc està malament.

Després els hi toca a Interfront, un grup de música electrònica de València, que ja van venir com a teloners de Nitzer Ebb ja fa un parell d'anys i que tampoc va estar malament.

dimecres, 13 de novembre del 2013

Aesthetic Perfection: 'Til Death

Hi ha novetats sobre Aesthetic Perfection. Ja sabem el nom, la portada i el tracklist del nou cd. Es dirà 'Til death i la resta de la informació és:


  1. Happily Ever After
  2. Antibody
  3. Lights Out (Ready to Go)
  4. Death Rattle
  5. Big Bad Wolf
  6. Showtime
  7. Oh, Gloria!
  8. The Dark Half
  9. The New Black
  10. Lovesick

De les 10 cançons de les que consta el cd, ja n'han sortit 3 com a single i fins i tot amb un videoclip original: Antibody, Big Bad Wolf i The Dark Half.

A part, dins de la newsletter del grup, hi havia un link ocult que et reenviava al seu Soundcloud. Clicant es pot escoltar el tema The New Black.

Ja que estava parlant d'Aesthetic Perfection, volia aprofitar per comentar que ahir el Daniel Graves va escriure a Facebook que durant 1 hora contestaria tantes preguntes com pugués de les que la gent li anés fent. Hi he estat donant una ullada i la veritat és que és bastant interessant. Hi ha preguntes molt tontes, però algunes són interessants, així com també les respostes. Es pot llegir per aquí.

dimarts, 12 de novembre del 2013

Resum In-edit Beefeater 2013

Aquest matí m'he adonat que encara no havia parlat dels documentals que vaig veure a l'Inèdit Beefeater, així que he decidit posar-hi remei.

Com ja vaig comentar, aquest any em va semblar una mica més fluix. En anteriors ocasions, tenia problemes per a seleccionar només 10 pel·lícules. Aquesta vegada, amb 5 n'hi havia suficient. Tot i que després, amb els trailers que pasaven pel cine, em van venir ganes de veure'n alguna més. Però anem a poc a poc i comencem parlant dels que sí que vaig veure.

Potser el documental que més em va agradar va ser Mistaken for Strangers. El germà del cantant de The National s'apunta a fer de roadie en la seva gira mundial. Aprofitarà l'ocasió per a grabar un documental sobre el grup. Es tracta d'un grup d'indie rock prou coneguts en l'escena, però el documental gira més al voltant del germà que filma, de les seves penes (moltes) i glòries (poques). No vull explicar més coses perquè perd una mica la sorpresa i la gràcia, però si us interesa, al link d'abans hi ha una explicació de la pàgina de l'inèdit.

Per a The Sound of Belgium vam contar amb la presència del director, Jozef Devillé, que va presentar el documental i va respondre algunes preguntes al finalitzar. Ens explica com van començar les festes de ball a Bèlgica i com va anar evolucionant fins als clubs i als afters. La veritat és que és bastant interessant i la música no desentona.

Seguim amb Downloaded, que ens explica com va començar i acabar Napster, la xarxa de descàrregues que finalment es va declarar il·legal ara fa uns anys. Es pot veure com uns nois molt joves vam començar amb una idea que va acabar revolucionant el món fins a arribar a l'estat actual, on ja veiem com una cosa normal internet i el fet de poder descarregar-se'n qualsevol arxiu. Tot i que em va entretenir bastant, tampoc vaig trobar-li un feeling especial. De totes maneres, és interessant de veure.

Un documental del que no sabia què en sortiria era Beware of Mr. Baker. L'home en qüestió era un bateria molt reconegut, amb un gran talent, però sonat del tot. En l'actualitat un vell malcarat, que li trenca el nas al director amb un bastó quan s'enfada. Encara que no el coneguis és interessant, però tampoc és dels millors que he vist.

Finalment, el darrer dia del festival, a les 22h de la nit, van projectar Duran Duran: Unstaged. Tenint en compte que quasi durava 2h i que el metro, al ser diumenge, tancava a les 0h, potser haurien pogut posar-la 15 minuts abans perquè no haguéssim de córrer com a bojos per arribar a casa. Però ja centrant-nos en el documental, cal destacar, sobretot, que el va dirigir el David Lynch. Amb tot el que això pot voler dir. No havia vist mai tanta gent marxar abans de què s'acabi una projecció. Des de la cançó 3 fins al final, hi va haver gent que va anar desfilant abans d'hora.

A mi em va costar una mica entrar en el documental, però al final no em va desagradar, principalment, perquè em va semblar que el cantant, Simon LeBon, cantava de manera espectacular en directe. El principal problema i, a la vegada, punt positiu, del documental, és la manera de presentar-lo del David Lynch. Va gravar el concert majoritàriament en blanc i negre. Llavors, en la producció, va afegir altres imatges que es van passant per davant del concert. Algunes estan bé, d'altres són bastant patilleres i semblen fetes per un nen de 4 anys. És com si es tractés d'una gravació per capes. La final és el concert i, per davant, en posa d'altres que deixen veure les de sota, però que compliquen una mica el visionat. Potser s'entèn millor amb un exemple, com podria ser el de Hungry like a Wolf, on es veuen, llops una capa per sobre de la del concert:


I, per acabar, caldria comentar que em va quedar per veure Narco Cultura, que no m'anava bé pels horaris. Mon germà el va veure pel país basc i diu que no està mal. Tracta sobre els narcotraficants que hi ha a Mèxic, i la música que es fa sobre ells.

Entre els trailers que es projectaven abans del documental que anaves a veure, em va cridar l'atenció Naked Opera. No l'havia tingut en compte perquè tracta de música clàssica, però llegint amb més deteniment la sinopsis, té més interés. Es tracta d'un milionari moribund que es dedica a viatjar seguint l'obra Don Giovanni i que, per allà on va, va disfrutant dels boys que pot pagar. El protagonista, Marc Rollinger, té bastanta gràcia i ironia quan parla, així que pinta divertit.

La llàstima és que cap d'aquests documentals està a l'Inedit TV, així que caldrà buscar-los per un altre lloc.

dilluns, 11 de novembre del 2013

Compres a Munich

Com que ja he estat diverses vegades a Múnich i la començo a conèixer bastant, vaig aprofitar per fer algunes coses diferents. Vaig passar-me una bona estona en una botiga gegant de cds (i altres coses) que es diu Saturn.

Els preus eren bastant estàndards (cds nous a 16€), però també hi havia molts apartats d'ofertes a uns 5€. Vaig estar-m'ho mirant tot i vaig anar a donar una volta per a meditar què comprar.

Més tard hi vaig tornar i encara vaig trobar més cds que volia. Al final vaig descartar els nous cds de VNV Nation, Covenant i Mesh perquè al ser novetats no eren especialment barats i, a més, vaig pensar que aquests són més típics i els podré trobar per Barcelona en un moment donat.

Al final em vaig decidir per comprar-ne només 3. El nou de Solar Fake, Reasons to Kill, que tot i no estar rebaixat, vaig pensar que em costaria més de trobar per aquí i que com que ja l'havia escoltat, sabia que valia la pena tenir-lo.

També vaig aprofitar l'oferta pel cd de Deine Lakaien, Indicator. Que el trobo fantàstic. Em pensava que havia compartit algun tema, però ara veig que no, així que aviat espero poder posar-hi remei. I, finalment, un cd de Megaherz, que era l'anterior grup de l'Alex Wesselsky, cantant d'Eisbrecher. Com que no en coneixia cap, vaig optar per un cd recopilatori d'oferta: Totgesagte leben länger.


Vaig buscar a veure si hi havia alguna botiga més alternativa, però la veritat és que no vaig trobar res. Si algú en coneix alguna, no estaria malament compartir-ho.

Viatget a Múnich

Aquest cap de setmana hi havia el concert d'And One a Munich, però el van cancel·lar. Al ja tenir els bitllets d'avió, vaig decidir anar-hi igualment. Tot i la mandra inicial, sempre està bé viatjar una mica.

Vaig arribar a Munich el dissabte cap a les 10h del matí i, tranquil·lament, vaig anar passejant per tot el centre:



Al migdia, a dinar on vaig gairebé sempre, un restaurant típic de la zona amb cervesa bona, salsitxes per parar un tren i amanida de patata (no sóc jo molt de xucrut...):


Per la tarda vaig arribar-me a l'Allianz Arena. Estava jugant el Bayern, però ja feia temps que les entrades estaven esgotades. Tot i això, va valdre la pena veure com es ponia el sol i com s'il·luminava l'estadi:



L'endemà, per a variar una mica, vaig agafar el tren per anar cap a Augsburg. Ciutat petita, que vaig haver de veure amb certa pressa, perquè al migdia ja tornava cap a Barcelona. Tot i això va valdre la pena.



A la tornada, un noi em va preguntar si anava cap a Múnich, per tal de comprar un bitllet de grup i que així ens sortís més barat. Al final vam aconseguir ser 4 persones i ens vam estalviar vora el 30% del bitllet i vam anar xerrant tot el viatge de tornada. Bé, jo escoltava i m'anava imaginant de què parlaven, que ja és molt :)