Fulltime show 2011 - Frankfurt

Passo a relatar el meu segon concert del Fulltimeshow d'And One. Aquesta vegada a Frankfurt.

Després del concert de Múnich encara tenia ganes de tornar a veure aquest mateix concert, amb 4 grups que m'agradaven. Així que, degut a això, i al fet de què tenia una entrada gratis, em vaig decidir a agafar un vol i un hotel i anar cap a Frankfurt.

Després, Minerve es va donar de baixa i vaig perdre la meva entrada "gratis", així que vaig comprar-me jo l'entrada per tal de no fer un viatge i quedar-me sense el concert. L'entrada va arribar a última hora, però va arribar.

Aquesta vegada faré un únic post per a tot perquè tampoc hi ha tant tant a explicar.

Ara, ja situem-nos a l'entrada de Hugenottenhalle. A les 16h hi havia poca gent, potser 10-15 persones escampades per allà. Es va començar a formar una cua i vaig quedar tercera. Això em va permetre, a l'entrar, posar-me tan a prop com la meva entrada em permetia.


Estava a primera fila dels que havíem pagat menys. Davant potser tenia unes 10 persones. S'estava bé, però feia temps que no estava tan allunyada, així que, segons com, era una mica estrany.

Aquesta vegada hi havia més merchandising, així que va caure una samarreta tota negra amb les lletres blanques de: AND ONE - BACK HOME, i també... també... la civella del cinturó que tant volia!!! Poso una foto de la samarreta i el cinturó:


Tan que la volia i vaig dubtar molt perquè costava 30€, però estant a Frankfurt i tan feliç, al final em vaig decidir i vaig tirar la casa per la finestra.

Passem a descriure una mica la sala. Gran. Amb una barra amb molta gent atenent i diferents pisos. És una sala on hi fan moltes coses diferents i es podia veure per tots els espais extres que hi havia. Per exemple, els lavabos estaven baixant unes escales, així que no molestaven les cues.


Amb un retard d'uns 20 minuts, van sortir a l'escenari !distain. No van estar malament, els havia estat escoltant darrerament i algunes cançons em sonaven, però és clar, no eren Minerve... El cantant amb la veu una mica apurada en alguns moments, però no va estar malament per anar fent boca. Cançons que conegués i que recordi que haguessin tocat: Why, Sex & Cross.



Després, ja amb l'endarreriment acumulat, va sortir De/Vision. Crec que van fer el mateix setlist que l'altra vegada. Tot molt similar, però molt correcte. L'Steffen té aquesta preciosa veu que sona genial també en directe. Això sí, es va equivocar amb la lletra de Ready to die. Es va encallar i li va agafar el riure.



A continuació, just després de la darrera nota de Your hands on my skin vaig sortir corrents al lavabo. Vaig aconseguir entrar directa i al sortir ja hi havia una cua amb unes 10 noies. Llavors corrents de nou a comprar una cervesa, la segona de la sala, la tercera i ja darrera del dia.


Aquesta vegada vaig arribar al meu lloc abans de què comencés a tocar Camouflage, així que vaig veure que la primera cançó, Suspicious Love, la tocaven sense el guitarrista i el bateria. La resta va ser igual que l'altre concert també. Tot molt correcte i diria que exactament les mateixes cançons. En Markus va estar una mica xerraire, però a part de què compressim el nou disc, no vaig entendre res més.



Finalment, i després de molt esperar, ja sortien And One a escena, caminant a poc a poc i al so de les notes de la introducció.

El setlist també va ser igual, a exepció de Klaus i Pimmelman, que no les van tocar. La resta bastant semblant, l'Steve molt divertit i saltant per tot arreu, amb bona veu i sense parar de xerrar en els moments en què s'hi dedica. Aquesta vegada encara vaig entendre menys coses...


Cançons a destacar poques, ja que són, sinó les mateixes que l'altra vegada, quasi les mateixes, però això sí, em va sorprendre que la gent no cantés més les cançons de Depeche Mode.

També em va sorprendre que la gent que estava a "First Class" ni tan sols es sapigués les d'And One. No sé perquè paguen més si després el grup tampoc no els agrada tant. Serà per comoditat.

Quan ja anaven a tocar el segon bis, un noi que hi havia a la meva banda va saltar la valla i va anar a parar a la zona "privilegiada". El seu lloc el va ocupar un noi amb el que havia intercanviat unes paraules abans i li vaig preguntar si ell també saltava i em va dir que si jo volia. Li vaig dir que sí i em va ajudar (amb mitges pel fred sota els texans aquestes peripècies es fan més difícils).


A la foto de sobre d'aquestes línies és el moment final d'Enjoy the Silence, que van treure un triangle i l'Steve va fer callar per fer el final: "kling! enjoy the silence..." En Joke Jay feia com si estigués molt nerviós i fos un moment crucial, com enrient-se'n d'ell. A mi em va fer molta gràcia.

La veritat és que vaig disfrutar molt aquestes últimes cançons. En aquella zona estava més ampla i alguna gent ja havia marxat.

El problema d'estar just darrera una valla, però no estar a primera fila és que segons qui et toqui davant no veus res, però tampoc et pots moure. Això em va passar sobretot amb De/Vision i Camouflage, però com que els d'aquella zona anaven sortint entre concert i concert, al final em van tocar uns altres nois a davant i tot i que eren altets, ho vaig poder veure prou bé.


L'after party era al centre de Frankfrut, així que tenint en compte que el meu hotel estava allà al costat, va quedar 100% descartat, una llàstima, la veritat. Així que a l'acabar vaig anar directa a l'hotel amb els meus records i un cansament gegant que em feia caminar coixa i tot. Però amb un somriure.


Per cert, aquesta vegada les llums em van agradar molt més. El so molt bé també.

Viatge a Frankfurt

Ja torno a estar a l'areoport a l'espera de l'avió de tornada. Cansada del cap de setmana llarg, però contenta, que és l'important.

Començo a relatar el viatge en sí.

Divendres a les 6.05h del matí agafava un avió en direcció a Frankfurt. A l'arribar-hi i després d'aconseguir perdre'm unes 4 o 5 vegades, vaig deixar l'equipatge allà guardat i vaig agafar un tren cap a Heidelberg.

Havia de fer transbord i vaig haver de córrer, literalment, per no perdre l'enllaç. Tot i això, sense problemes. Un cop allà, vaig aconseguir un mapa i a voltar.


Heidelberg és un poblet on la majoria dels habitants són universitaris. Només vaig poder visitar la part antiga, el que seria el centre, i era molt maco. Fred i tranquil, i maco.

Esglésies, carrerons, parades nadalenques, el riu i el castell. El castell és la part més coneguda i està molt aprop, no són més de 15 minuts caminant, tot i que també s'hi pot pujar amb cremallera o similar.


Entrar dins del castell costa 5€, però pel poble tampoc hi ha gran cosa més a fer, així que val la pena pagar-los per veure'l per dins i per veure les vistes del poble.

Després de dinar com una reina amb una "kleine" amanida (que de petita no en tenia res, era gegant), un tros de peix important amb patates i espinacs i una cervesa de 0.33cl per menys de 7€, vaig seguir caminant amb més forces.

Després de dinar em quedava poc temps, així que simplement vaig pujar a una de les torres d'una església per veure les vistes i vaig creuar el riu per caminar una mica pel que anomenen el "camí dels filòsofs", que també et permet veure el poble des d'una altra perspectiva.

Després cap al tren en direcció a l'aeroport a recuperar la maleta, per la qual vaig haver de preguntar perquè no trobava el lloc on l'havia deixat. Un cop recuperada, amb l'S-Bahn en direcció cap a Neu Isenburg, ja que l'hotel estava al costat de la sala de concerts i no pas al centre de Frankfurt.

Un cop instal·lada a l'hotel vaig anar a veure la sala per tal de fer-me una idea per a l'endemà. Segons em va informar una parella de l'hotel, ells hi anaven aquella nit a veure Within Temptation. Estava tot ple de gent, però ben al costat de l'hotel, que era l'important.

Vaig comprar una pizza per a l'hotel i a dormir. Així que portava un dia fora de casa, però encara no havia visitat la ciutat, al que hi vaig posar remei l'endemà al matí.

Esmorzar a l'hotel i a buscar l'S-Bahn, que estava a 30 minuts caminant de l'hotel, no està mal. Un cop a Frankfurt i mapa en mà, vaig aprofitar per visitar el més important: rascacels i la part antiga. Tot i que havia sentit que no era gaire maco a mi em va agradar. Els edificis tan alts contrasten amb la part antiga i tot i que potser no ho voldria per a la meva ciutat, tampoc és lleig.


La part antiga és la més maca, tot i que les esglésies eren bastant lletges per dins. Els carrers ja començaven a estar adornats i quasi totes les places estaven plenes de paradetes nadalenques, especialment dedicades al menjar i al glüwhein que no em vaig atrevir a prendre, però que deu ser com un vi calent. Amb el fred que feia ja venia de gust...

Les parades nadalenques donaven bastanta vida, però també tapaven una mica el que seria els seus voltants, així que algunes coses les vaig veure una mica per sobre.


Cap a les 12.30h ja agafava de nou el metro cap a l'hotel. Vaig comprar menjar per dinar i per sopar i vaig anar a preguntar a veure si per la meva cara bonica em canviaven l'entrada de "normal preis" per una de "first class", però no va colar. Em van dir que els hi semblava que les portes obrien a les 16h, així que vaig anar a l'hotel a dinar i a descansar.

A les 15.55h sortia de l'hotel i a les 16h ja estava a la sala, tota preparada. L'explicació al següent post.


Avui diumenge m'he llevat altra vegada d'hora per tal de poder aprofitar el dia. He viatjat de nou cap al centre de Frankfurt i he guardat la maleta a l'estació central. He aprofitat el dia per visitar el que em faltava, he donat una volta pels voltants del centre i he arribat fins a Sachsenhausen, un barri ple de bars. Al final he acabat visitant de nou les places del centre i quan he vist passar un bus turístic, com que ja no sabia què fer, m'hi he pujat.

He donat una volta d'una hora, després he caminat una darrera hora sense direcció concreta i ja cap a l'estació a recuperar la maleta i cap a l'aeroport. Com sempre aquí estic, rendida, contenta per com han anat les coses, però amb el mal humor d'haver de tornar a treballar l'endemà.

Alphaville - To Germany with Love

Comença el compte enrere per anar a Frankfurt. Un dia més a la feina i... un avió a les 6h!

Abans d'ahir vaig rebre l'avís de Correus de què la meva carta amb l'entrada ja havia arribat. Per fi, al darrer moment. Ahir vaig anar a Correus, una mica estressada perquè no volia arribar tard a classe d'alemany. Uns 10 minuts d'espera i ja em tocava. Però la cosa no s'acabava aquí. Van estar 25 minuts buscant la meva carta. No la trobaven.

Finalment, van pensar que potser algú no l'havia guardat on tocava i van començar a mirar les cartes rebudes qualsevol dia. La van trobar. Igualment, jo no marxava d'allà sense ella.

Després d'aquest estrés i d'arribar només uns minuts tard a classe, vaig aconseguir treure'm els nervis que portava a sobre des de feia dues setmanes.


La llàstima és que l'entrada és "normal", pel que tindré diversa gent davant, els que hagin pagat l'entrada de "First Class", com la que tenia jo a Múnich. Com que aquesta vegada vaig improvitzar una mica el viatge, ja no en quedaven, però depenent de com sigui la sala, es podrà veure bé igualment.

I cap on marxo? Cap a Alemanya!!!

Vince Clarke & Martin L. Gore

En els darrers dies he rebut uns 4 emails amb la mateixa informació i ja tenia ganes de comentar-ho.

Vince Clarke i Martin L. Gore treuen un disc conjunt. En un inici jo em pensava que seria una petita col·laboració i treurien un single per a qualsevol disc recopilatori o per alguna causa benèfica, però han anat més enllà.

Per a posar-nos en situació: aquests dos petits genis van ser els fundadors de Depeche Mode. Després, en Vince va fundar Yazoo i, més tard, Erasure, grup amb el qual encara treballa.

En Martin sempre s'ha quedat a Depeche Mode, però ha anat evolucionant espectacularment i, a part, ha tret dos discs en solitari.

Portaven quasi 30 anys sense treballar junts i sembla ser que llavors en Vince va tenir la idea de fer un disc de música dance minimal / techno i, al necessitar ajuda, va pensar amb en Martin. Sense pressions ni presses, van decidir col·laborar.

Cada un ha anat treballant pel seu compte, enviant-se la informació per email, i al maig d'aquest any es van trobar per primera vegada. Ara el disc ja està llest i sortirà a la venda la primavera de 2012. Ha estat produït per Überzone / Q.

Encara no en sabem el nom, però sí que ells s'anomenaran VCMG i que el primer single es dirà: SPOCK. El tracklist és el següent:

• Spock - Album Version
• Spock - Edit Select Remix
• Spock - Regis Remix
• Spock - DVS1 Voyage Home Remix
• Spock - XOQ Remix

Només constarà d'aquesta cançó i de 4 remixes a càrrec de diferents grups i persones i sortirà a la venda el 12 de desembre. Perquè l'espera no es faci tan llarga, es poden escoltar petits trossos de les cançons a Amazon.

Kraftwerk - Elektro Kardiogramm

Ja vaig comentar que a Múnich vaig tenir l'oportunitat de veure una exposició de Kraftwerk i que m'havia agradat molt.

Avui, fent neteja a casa meva: 6 bosses d'escombraries corroboren que ja tocava, he trobat un dvd del grup darrere de tot de papers.

Com que ahir em van portar la tele que els meus tiets no volien i és enorme, no m'he pogut resisitir a posar-lo. Ara està sonant de fons i és espectacular. 4 homes, tant freds i distants com poden, amb projeccions darrere seu i una música que la sents per cada centímetre del teu cos.

No sé perquè no els escolto més sovint. Després de molt pensar, he optat per posar Elektro Kardiogramm:



M'encanta com comença, amb aquestes respiracions.

And One - Special Guests 2012

Mentre encara intento contactar amb ticketcenter per veure si l'entrada pel concert d'And One a Frankfrut m'arribarà a temps, tenim noves notíces de qui seran els guests en la propera gira: Covenant i Welle:Erdball. Encara faltarà saber els teloners.

A Covenant ja els he vist un parell de vegades en directe i em van agradar. El darrer disc em va decepcionar molt al començament, però al final hi vaig anar trobant detalls valuosos. Potser és que no m'esperava aquell so tan fosc.

Pel que fa a Welle:Erdball és un grup alemany sobre el que he anat llegint bastantes coses els darrers anys i crec que ja ha arribat el moment de donar-los una oportunitat. Més tenint en compte que aquest 2011 han tret disc (Der kalte Krieg).

Podem trobar la notícia al facebook del grup.

També ens comenten el preu de les entrades, les ciutats i el fet que amb el propi preu de l'entrada tens dret a la festa que es farà després a la mateixa sala.

14.04.2012 Hamburg - Markthalle
21.04.2012 Leipzig - Haus Auensee
28.04.2012 Dresden - Alter Schlachthof
05.05.2012 München - Backstage
12.05.2012 Berlin - Columbiahalle
18.05.2012 Hannover - Capitol

M'estic plantejant seriosament anar ni que sigui un cap de setmana a Berlin i aprofitar per anar de concert.



A part, a la newsletter també comenten que el divendres 13 de gener de 2012 sortirà a la venda el nou single Back Home.

"Neue AND ONE Single "BACK HOME" ab Freitag, den 13. Januar 2012. Wer diese Single nicht kauft wird von einem Kinderwagen überfahren!!!"

La segona frase ve a dir una cosa similar a què si no el compres t'atropellarà un cotxe. Coses que passen.

Depeche Mode - So cruel

U2 mai ha estat un grup que m'hagi acabat de convèncer. Algunes cançons m'agraden, però mai m'han acabat d'atrapar i el fet que el Bono, el seu cantant, sigui tan cansino tampoc ajuda.

Per aquest motiu, no havia prestat gaire atenció al disc de versions de l'Achtung Baby ("AHK-Toong BAY-Bi Covered") que acaben de treure, encara que hi hagués una versió de Depeche Mode. A part, la cançó que versionen, So cruel, no la coneixia.

Tot i això, avui l'he buscada al youtube i la veritat és que no sona gens malament. No conec l'original, però és que quasi qualsevol cosa que porti la veu del Dave Gahan a mi ja m'agrada. En aquest sentit tinc poc criteri.



Pel que fa a la resta del disc, els grups són:

Nine Inch Nails - Zoo Station
U2 (Jacques Lu Cont Mix) - Even Better Than The Real Thing
Damien Rice - One
Patti Smith - Until The End Of The World
Garbage - Who's Gonna Ride Your Wild Horses
Depeche Mode - So Cruel
Snow Patrol - Mysterious Ways
The Fray - Trying To Throw Your Arms Around The World
Gavin Friday - The Fly
The Killers - Ultraviolet (Light My Way)
Glasvegas - Acrobat
Jack White - Love Is Blindness

Els beneficis són per ajudar als països en crisis de l'est de l'Àfrica.

Tina Turner - The best

Es considera Tina Turner un guilty pleasure? Jo crec que sí.

Després de més de 50 anys de carrera ha tingut molts altibaixos i, últimament, es parla més dels problemes que ha tingut que d'una altra cosa, però sempre hi haurà aquest temazo a les nostres memòries, The best:

Sales de Concerts: Backstage (Múnich)

Després del primer post sobre sales de concerts, per la qual vaig escollir la sala Bikini de Barcelona perquè la coneixia bastant, ara passaré a parlar de la última a la que he anat, tot i que no la conec tant.

En aquest cas vaig a intentar explicar una mica el funcionament de la sala Backstage de Múnich.


El club es divideix en dues parts. Per un costat, s'entra per un Biergarten, una terrassa amb taules. Hi vaig anar a finals d'octubre, així que ja estava tancat. Al final del jardinet, a l'esquerra, hi ha la sala de concerts pròpiament dita. Aquí és on es va començar a formar la cua ja que el concert es feia a la sala anomenada Werk. Tenen més espais que s'utilitzen en funció del que toqui aquell dia o aquella nit.

Poso una foto del que és tot el conjunt:


Com es pot veure, la sala més gran és la que es diu Werk, que és on va ser el concert.


Intentaré seguir una mica l'estructura de l'altre post, a veure si sóc capaç de trobar tota la informació necessària:

• Inicis: ???
• Situació: Wilhelm-Hale-Straße 38, 80639 München (més endavant hi ha explicacions més concretes de com arribar-hi)
• Ubicació: a nivell de terra
• Transport públic: S-Bahn parada Hirschgarten, també tram i bus
• Accessibilitat: l'entrada està a nivell de terra, així que no recordo problemes per entrar-hi. Hi havia una noia en cadira de rodes i va poder entrar sense problemes. Això sí, a dins hi ha una petita zona que está més enfonsada i s'hi baixa per unes 4-5 escales. Poso una foto més abaix perquè s'entengui
• Aforament: no l'he trobat exacte, però sí que té uns 800 m² de superfície total i uns 100 m² d'escenari, però em semblen bastants, així que no estic segura d'haver-ho entès bé. És una sala de mida mitjana
• Horaris: fan horaris "alemanys", és a dir, comencen i acaben d'hora. En el meu cas, eren 4 grups, així que a les vam començar cap a les 17h i vam acabar cap a les 22.30h. Un cop acabat el concert no et fan fora a patades, sinó que la gent es quedava per allà prenent alguna cosa
• Segurates: sense problemes, tampoc amb el fet de què no els entengués en alemany, canviat l'idioma per a mi. A l'entrada et miren la bossa i un cop a dins hi havia una zona "first class" per a la que et miraven l'entrada de nou i et posaven una pulsera. Un cop començat el concert fins i tot estaven més pendents de l'escenari que de la gent
• Lavabos: a l'entrar, avançant un tram, a la dreta. Hi ha el de nois, el de noies i enmig el de minusvàlids. com que hi havia molta cua vaig entrar al de minusvàlids, així que no sé molt bé com són, però aquest estava en perfecte estat.
• Guardarropía: no el vaig fer servir, però semblava gran, a l'entrar a la dreta, al finalitzar la barra, i crec recordar que el preu era d'uns 2€
• Venda d'entrades: no vaig poder veure on s'havien de comprar, però la guixeta ha d'estar fora perquè només obrir les portes ja ens demanaven l'entrada
• Merchandising: a l'entrada a l'esquerra. En aquest cas hi havia un parell de taules
• Escenari: elevat i amb una separació entre escenari i públic per on es passejaven els fotògrafs durants les primeres cançons. Cal dir que la separació era fran ja que pràcticament no s'arribava a tocar-se entre "cantant" i "públic" si els dos allargaven els braços
• Barres: hi ha una barra a l'entrar a la dreta, la més gran. Hi havia 3 cambrers, amables, però lents. L'altra barra està entrant i avançant una mica, a l'esquerra, un cop passat el merchandising. Aquesta no la vaig veure fins a l'hora de marxar, però semblava més petita.
• Beguda: m'estic adonant que tant a Alemanya com a Àustria mesuren la quantitat de whisky que et posen, que és poc en comparació amb els litres que et posen a Barcelona. El preu no el recordo, però potser eren uns 7€. Al final vaig optar per una cervesa de mig litre per: 4€. El que sí que et fan pagar és el got cutre de plàstic que et donen perquè no el llencis pel terra. Són 2€ més, però si després el tornes, juntament amb la fitxa que et donen, te'ls tornen
• Qualitat del so i il·luminació: el so és molt bo, fins i tot a les primeres files on a vegades s'espatlla una mica per la proximitat. La il·luminació, en el meu cas, va ser una mica un desastre. Il·luminaven més aviat el públic pel que ens encegaven molt sovint i els grups estaven una mica en la foscor

Aquesta és una foto de la sala buida que tenen penjada a la seva pàgina web:


Ja passo a comentar com arribar-hi. Com que no és la meva ciutat, no em refio gaire ni d'autobusos ni de tramvies, així que sempre intento arribar-hi en metro. En aquest cas, qualsevol dels S-Bahn que et deixen a la parada de Hirschgarten van bé: S1, S2, S3, S4, S6, S8. Aquí hi ha un mapa del metro de Múnich en pdf que va molt bé.


També existeix un buscador per dir-li d'on vols anar i fins on i a quines hores, aquí.

Un cop surts del tren has de pujar unes escales i a dalt et trobes en un pont. Per tal de saber cap on has d'anar només cal mirar cap abaix. Si veus la sala t'has de dirigir cap allà. Si no la veus, potser caldrà que creuis el carrer. T'has d'encaminar cap aquella direcció i baixar unes escales. Llavors camines uns 5 minuts per un camí de sorra i ja hi arribes.


Quan jo vaig arribar estaven tots els de seguretat a l'entrada amb el carrer Reitknechstrasse i semblava que no podies entrar, però pots entrar fins a la porta de la mateixa sala.


L'horari del transport públic és, en teoria, fins la 1.30h de la matinada, però no està de més revisar-ho a l'entrar al metro.


Per aquest concert vaig arribar uns 45 minuts abans de què s'obrissin les portes i no hi havia pas més de 20 persones. A l'hora d'entrar ja hi havia bastanta més gent, però sense ser excessiu. El fet que hi hagués una zona reservada potser també va fer que la gent no hi anés amb anticipació. Tot i això, tractant-se d'un concert d'aquest tipus em pensava que hi hauria més gent.


Finalment, comentar que des de la meva posició (primera fila, una mica a la dreta del micro) es podia veure com els grups es preparaven abans d'entrar a l'escenari. Entraven per una porta que estava darrere l'escenari a l'esquerra i allà tenien una petita zona on esperar-se uns moments i fumar "tranquil·lament".

Minerve cancel·la els concerts

Al final el viatge a Frankfurt s'ha espatllat una mica. Havia de ser una cosa, però en serà una altra de diferent. Tot i això, he aconseguit comprar una entrada que espero que arribi a temps.

La mala notícia en relació al concert és que Minerve no participaran en els 3 darrers concerts de la gira. Al seu Facebook està la notícia.

A part, han penjat un video donant les gràcies: aquí.

Tot i això, encara pot ser un gran concert, així que les ganes no les perdo. Per a lamentar aquesta baixa del show i per a esperar a propers concerts, he pensat en compartir el tema Lost in your room, del seu primer cd Sensefiction:



Ja és la segona vegada aquest any que vull anar a veure un grup i cancel·la l'actuació. Per sort, sempre hi ha hagut el grup principal que no m'ha fallat. Sí, estic intentant mirar el costat positiu.

Impressions In-edit Beefeater

Avui, diumenge 6 de novembre i ja finalitzat el festival In-edit Beefeater, començo a escriure les meves impressions sobre ell. Han estat 11 pel·lícules en 11 dies de festival, tot i que he tingut dies lliures i dies dobles.

Primer uns comentaris en general. Les pel·lícules, igual que l'any passat, es distribuien entre la sala 5 dels cinemes Aribau i les dues sales, més petites, de l'Aribau Club.

A mi la que més m'agrada és l'Aribau Club 2. És la més petita, però és, potser, la més moderna. Els seients són còmodes (tot i que no pots estirar les cames) i està feta amb una bona pendent, pel que veus la pantalla i els subtítols sense problemes. En canvi, la mulisalas Aribau és molt antiga, els seients són vells i, segons qui et toqui davant, no veus els subtítols, has de mantenir el cap en una posició molt estranya durant l'estona que duri el documental per tal de veure'l bé.

L'Aribau Club 1 es troba enmig d'aquestes dues opcions. És més moderna que la multisalas, per tant, més còmoda, però també amb poca pendent, pel que segons com també costa veure la part baixa de la pantalla.


Aquest any han intentat afegir noves millores en la venda d'entrades. Ja van fer un gran canvi l'any passat i aquest han afegit l'opció de comprar-les per internet i imprimir-les a casa. A falta d'impresora i, la veritat, de no acabar de refiar-me'n, vaig preferir enviar ma mare a fer la cua. Una cua que es va estalviar gràcies a un amable noi.

El que potser més m'ha molestat aquest any és el tema dels horaris. En diferents casos, sobretot a la multisalas, no s'han acabat de respectar. Potser pel simple fet que és la sala més gran i, per tant, costava més de fer sortir la gent de la sessió anterior i fer entrar amb agilitat els de la següent.

Crec que hi ha hagut més cues que d'altres anys, però a l'anar-hi sola no és un problema el fet d'haver de buscar un lloc lliure. Sempre n'hi ha un o un altre allà on m'interessa.


Ja com a comentari final, dir que hi havia molt pseudo-modernillo (per a no posar adjectius pitjors ni explaiar-me en excés) passejant per allà. Espero que això no acabi espatllant el festival.



Ja centrant-nos ens els documentals...

The Sacred Triangle: Bowie, Iggy & Lou 1971-1973: dijous 27 es va inaugurar el festival, però jo vaig començar el divendres 28 a les 19h amb aquest documental sobre la vida entrellaçada de David Bowie, Iggy Pop i Lou Reed durant els anys de 1971 a 1973.

Es centra més en el David Bowie, fascinat per la Velvet Underground de Lou Reed i com va intentar treure Iggy Pop del pou en el que es trobava.

Molt interessant, aportant molta informació i descobrint la que debia ser la primera dona del Bowie, molt molt divertida.

The Libertines: There Are No Innocent Bystanders: vaig seguir dissabte amb aquest documental sobre el grup de Pete Doherty i Carl Barât sobre el moment en què van decidir tornar a tocar en un concert el 2010. El grup no el coneixia més que de nom, sabia que havia tingut molt d'èxit, però realment a mi no m'interessava. Tot i això, em semblava que em podria agradar per tot el que ha rodejat la banda en quant a destrucció.

No em va acabar de convèncer, potser simplement perquè el grup no m'interessava prou. Entretingut, però poca cosa més.


From Mao to Mozart: Isaac Stern in China: diumenge tocava sessió doble i vaig començar per aquest violinista de música clàssica que visitava la Xina.

Aquest tema tampoc m'interessava gaire, però el documental em va semblar genial. Un Isaac Stern molt crític amb els alumnes que li mostraven, però sempre amable i cordial. Podem veure l'enorme esforç que han de fer molts dels xinesos, des de petits, per a tocar d'aquesta manera impressionant en què toquen diferents intruments.

També ens mostra la cara fosca del que allà anomenaven la "revolució cultural", que no va ser més que un tancar-se en si mateixos i torturar els que havien estat o estaven a favor de la música occidental.

Molt entretingut i interessant. Barrejant música i alguns comentaris polítics: la comparació de Mozart amb el capitalisme no té preu.

The Ballad of Genesis and Lady Jaye: un tal Genesis P. Orride, músic industrial, troba la seva parella ideal, Lady Jaye, i decideixen operar-se per a assemblar-se cada cop més entre ells. Ningú els va explicar que això ja passa de per si? Les parelles i els matrimonis s'acaben assemblant sense operacions.

Ens expliquen la seva història, amb alguns moments interessants, però per a mi tot molt superficial. A mi m'hagués agradat que expliquessin més la part musical del so industrial, de com va començar. Però la part més personal tampoc vaig trobar que estigués del tot ben explicada.

També va col·laborar el fet que al cinema fes una calor important i que acabés amb unes ganes horroroses de sortir d'allà, i això que el documental no durava gaire més d'una hora!

George Harrison: Living in the Material World: a mi mai m'ha agradat els Beatles, ho confesso, però vaig escollir aquesta pel·lícula perquè l'havia dirigit el Martin Scorsese. Malauradament, no vaig mirar que durava 208 minuts. Tot i això, vaig aconseguir mantenir-me desperta.

També la vaig escollir perquè no parlava del Lennon o del McCartney, sinó que se centrava en un personatge una mica més secundari del grup.

Amb un seguit immens de testimonis (suposo que amb el nom del director se t'obren totes les portes) el documental es fa interessant, cadascú explicant el seu punt de vista, tot i que crec que sense cap crítica. Tot i això, ens mostra un personatge que es va anar decantant cap a una religió que, segons la meva opinió, el va anar transformant i potser va perdre una mica el cap.

Queen - Days of Our Lives: el dimecres tocava repassar la història de Queen. El documental que tenia més ganes de veure. Una cua llarguíssima al voltant de l'Aribau multisalas em deia que molta gent tenia les matiexes ganes que jo.

El documental no em va decepcionar gens. Potser hi ha molta informació sobre aquest grup: internet, d'altres documentals, llibres, etc. però jo no n'havia vist cap i ho vaig trobar tot molt interessant.

I, és clar, un final molt tendre amb la mort del Freddy Mercury.

Michel Petrucciani: el dimecres vaig descansar i, pel dijous, tampoc tenia res, així que vaig anar a comprar-me una entrada per a veure aquest documental, que havia sentit per la ràdio que estava molt bé.

El vaig descartar inicialment perquè tractava d'un pianista de jazz i és un tipus de música que no m'agrada. Probablement hi ha molts tipus de música que no m'agraden, però el jazz, especialment, em posa nerviosa. No el puc entendre.

Escoltant la ràdio, però, vaig veure que es centrava més en aquest personatge que era Michel Petrucciani, un pianista francés que va néixer amb tots els ossos trencats. Tremendament fràgil en el seu metre d'alçada. Però va decidir que ell no seria minusvàlid i que tocaria el piano. I ho va aconseguir. Una vida de provar-ho tot tampoc el va ajudar a millorar la seva qualitat de vida, però va disfrutar de la vida com pocs. Això és el que ens transmet, il·lusió per a viure.

Cracked Actor: David Bowie: el documental anomenat com a imprescindible pel festival. La veritat és que sí que va ser molt interessant.

Ens mostra un Bowie que ens demostra que realment és d'un altre planeta. El veiem actuant i en d'altres moments. És en aquests quan veiem que o bé les drogues el fan actuar una mica incoherent, o, simplement és molt llest per a crear un personatge per tot allò que fa. Potser una barreja de les dues coses.



Last Days Here: ens explica la vida de Bobby Liebling, un cantant de heavy (el cine n'estava ple d'ells) que es troba vivint al soterrani dels seus pares, tot demacrat, enganxat al crack i sense haver acabat de triomfar mai.

Un amic-manager intenta rellançar la seva carrera amb el grup Pentagram i fer un concert memorable. Les drogues, les decepcions amoroses, etc. ho posaran tot encara més difícil. Una història dura però tendra a la vegada. També val molt la pena.


Talihina Sky: The Story of Kings of Leon: un altre grup que tampoc m'interessa gaire, però sí que volia conèixer la seva història perquè sabia que sortien d'una família extremadament religiosa. Volia veure la compració d'una vida entregada a la religió en relació amb unes estrelles de rock.

Veiem que van ser 4 nens que ho van passar bastant malament, amb poc diners i que ara ho tenen tot. És interessant veure el contrast entre la vida de poble que duien (i que encara porta la seva família) i la vida d'estrella de rock, on tot val.

The Other Side of The Mirror: Bob Dylan at the Newport Folk Festival: aquest documental ens mostra la "vida" de Bob Dylan en 3 anys. Al començament, com un acompanyament de Joan Baez, després ja més sol i amb un èxit en solitari increïble, finalment, passant-se del folk a un toc més rock.

Només ens mostra moments de concerts, pel que potser he trobat a faltar una mica d'explicació. Tot i això, és bastant impressionant com pot explicar diferents coses sense parlar-ne directament. Aquí la guia del festival t'ajuda una mica a situar-te, hagués estat bé que el propi documental ja ho fes per als que no estem tant enterats de la trajectòria de Bob Dylan. De totes maneres, molt interessant.

El moment esplendorós és quan surt Johnny Cash versionant-lo :)

Entrada: Frozen Plasma & VNV Nation

La setmana passada vaig rebre un mail de ticketmaster que em deia que ja podia comprar les meves entrades per al concert de VNV Nation i Frozen Plasma. Sí, sembla que ticketmaster també ens vigila.


Toquen el divendres 10 de febrer a la sala Bikini. L'endemà toquen a Madrid i potser també m'hi deixo caure, ja que vaig prometre que hi tornaria a visitar uns coneguts i aprofitaria.

Al rebre el mail vaig fer el que calia, comprar-lo. El darrer disc m'ha agradat bastant, però encara que no l'hagis escoltat, o no t'agradi, un concert de VNV Nation cal viure'l.

Fa mesos ja que vull parlar del darrer disc de VNV Nation, Automatic, però amb tant de moviment ho he anat deixant aparcat i ara només comentaré una mica per sobre. Sense entrar en detalls. Potser més endavant vaig comentant cançó a cançó, però per ara no trobo mai l'estona necessària.

En general em sembla un disc més alegre que els anteriors, més optimista. Potser no segueix tant la línia marcada per Futureperfect, Judgement i Of Faith, Power and Glory, que són els cds més complets que tenen. Però era necessari un petit canvi també. No poden estar tirant de la mateixa fórmula sempre.


Els teloners seran Frozen Plasma, amb el Felix Marc al capdavant, així que a primera hora ja em tindran allà per no perdre'm ni una nota. Aprofito per posar una cançó seva ja que tot i no ser tan coneguts, també valen la pena. A veure què tal en viu. La cançó que he escollit és Tanz die Revolution:



Segur que en directe sona genial. A part, tenen una versió en castellà feta per State of the Union, que sempre que l'escolto em fa riure: aquí.

Ande One - Cover for the masses

Aprofito aquest dia de "festa" per comentar el que fa dies que tinc pendent. Dic festa per dir alguna cosa, perquè porto tot el matí treballant... Però bé, centrem-nos en les coses importants.

Primer de tot, a finals de novembre me'n vaig a Frankfurt de concert. De nou a veure And One, Camouflage, De/Vision i Minerve. Els detalls més endavant, quan vegi com va tot.


El que volia comentar, per això, era sobre la nova gira d'And One. Més o menys com vaig entendre a Múnich, el grup farà una gira amb la meitat de la seva música i l'altra meitat versions de Depeche Mode.


El nom de la gira serà The cover for the masses show 2012 i no sembla que s'hagin de moure d'Alemanya:


He estat mirant i... seria l'excusa perfecta per a tornar a Berlin, oi? Aquí més informació.