Ahir vaig rebre la newsletter del grup Melotron i després de molt mirar-ho, vaig veure que després de l'explicació en alemany, també estava en anglès, pel que alguna cosa he entès.
Han acabat ja els concerts de suport al Peter Heppner, el que em sap greu perquè no hi he pogut anar i m'hagués agradat tenir l'oportunitat de veure dos grups que m'agraden en un mateix concert.
A part, venia la bona notícia: nou disc de cara al 2011. Després de l'anterior, Propaganda, espero que puguin mantenir el nivell. Anuncien més novetats aviat. Estarem pendents.
Comença el Festival In-edit Beefeater i, després de les cues per aconseguir les entrades i després de la cancel·lació de I'm still here, la distribució d'aquesta setmana quedarà de la següent manera:
Fent clic a la imatge es pot veure el calendari d'aquesta edició en gran, però on posa I'm Still Here hauria de posar LENNONYC
Com a resum:
Lil' Wayne "The Carter"
Ziggy Stardust and The Spiders from Mars
Memory & Desire: Stephen Duffy and The Lilac Time
Sex & Drugs & Rock & Roll: The life of Ian Dury
Speaking in Code
Strange Powers: Stephin Merritt & Magnetic Fields
The White Stripes: Under Great White Northern Lights
High on Hope
A veure què tal estan i, un cop finalitzat intentaré fer un petit resum.
Crec que ja és moment de parlar del concert de Hurts de fa dos dies a la sala Bikini de Barcelona. Per a mi va ser un concert de contrastos, però comencem per l'inici.
Vaig sortir de la feina, que està relativament a prop de Bikini, i vaig passar per davant. Faltava gairebé 1 hora per a què obrissin les portes i ja hi havia gent esperant a fora, potser unes 50 persones. Vaig anar a prendre alguna cosa i vaig tornar 10 minuts després de ls 20h, hora en què obrien.
La cua era tan llarga que no m'ho podia ni creure. Potser hi havia unes 200 persones a fora. Sé que és un grup que ha tingut molt èxit aquest any, però tampoc m'esperava això. Estic acostumada a anar a Bikini i entrar tranquil·lament, agafar un bon lloc proper a l'escenari i, la majoria de les vegades, fins que no acaben els teloners no s'acaba d'omplir.
Aquí ja estava ple i, a més, em va donar la sensació de què hi havia molta gent que hi anava "perquè s'hi havia d'anar". Que realment no hi estaven interessats, però com que és un dels grups de moda... Llàstima.
Tot i això, s'agraeix que agafessin "dues parts" de Bikini i així hi havia gent que es podia posar una mica més allunyada de l'escenari i no era tan agobiant.
Ja centrant-nos en la música, no recordo qui havien de ser els teloners, però crec que simplement ens van enxufar un cd amb remixos durant una hora i es van quedar tan tranquils. A les 21.30h van sortir Hurts.
La posada en escena no tenia gran cosa, unes llums i poca cosa més. Pel que fa al grup, van sortir el Theo i l'Adam i estaven acompanyats per un altre teclat, una bateria i un home que feia segones veus "operístiques" i la veritat és que em va agradar.
Amb el seu posat dels 80's potser els hi faltava una mica de rodatge sobre l'escenari, però igualment, aquest posat tan quiet ja encaixa amb la seva estètica. Tot i això, van parlar amb el públic i van comentar diverses coses que em van agradar i em van fer riure (crec que va dir que la Kylie Minoge no havia pogut venir perquè tenia algun problema amb les maletes).
Fa uns dies deia que probablement aquest disc m'havia agradat tant pel moment en el que em trobo en la meva vida. Cançons de desamors, les lletres de les quals trobo molt encertades. Per aquest fet i d'altres, va començar la primera cançó Unspoken, que ni tans sols és de les meves preferides, i les llàgrimes em queien galtes avall.
Després ja em vaig resituar i vaig poder disfrutar del concert. La majoria de les cançons de "Happiness" tenen tempos lents, però algunes les havien versionat per tal que fossin una mica més mogudes, el que es va agrair.
El setlist va ser el següent:
01. Unspoken 02. Silver Lining 03. Wonderful Life 04. Happiness 05. Blood, Tears & Gold 06. Evelyn 07. Sunday 08. Verona 09. Devotion 10. Confide In Me (Kylie Minogue cover) 11. Stay 12. Illuminated 13. Better Than Love
On vaig trobar a faltar The Water (ja que només tenen un disc les haguessin pogut tocar totes) i Better than Love em va semblar el millor final.
He estat mirant alguns videos del concert pel youtube, però no s'acaben de sentir prou bé, pel que en poso un d'estudi. He escollit Sunday que la trobo molt trista, però d'una manera o altra, la tornada també m'anima (depèn del dia i l'estat d'ànim):
...We both know love is not that easy I wish I'd known that it would be this hard to be alone. Please, come home!
Loverless nights, they seem so long I know that I'll hold you someday. But till you come back where you belong It's just another lonely Sunday.
Is this the end of the love that had just began? I always hope that the best it was yet to come. Please, come back, don't you leave me We both so young, I know you need me too. And there'll always be times like these...
Com a resum del concert diria que, malgrat la quantitat de gent, em va agradar molt. Sonen bé en directe, conecten amb el públic i tenen grans temes, una molt bona combinació.
A veure si al vespre passo per casa i puc penjar alguna foto. --> FET
Ja que hi estic posada (i a l'espera de tenir una estona més llarga per a escriure què tal va anar el concert d'ahir de Hurts), seguiré comentant el tema de les cancel·lacions.
Degut a la falta de diners, Scissor Sisters ha cancel·lat la seva gira europea. Així, el concert que havien d'oferir el 8 de novembre a Barcelona, no es donarà.
Aquí ens n'informen. Al ser un grup amb bastanta repercusió mediàtica, per sort, ho vaig sentir per la ràdio ahir. Pel que sembla, es podran recuperar els diners de les entrades als llocs de venda i és una sort, perquè 35€ per entrada són bastants diners com per a perdre'ls així com així.
A veure si poden venir més endavant o sinó ja trobarem una altra oportunitat de veure'ls.
Tinc moltes coses a comentar. Comencem per la primera: s'ha cancel·lat la projecció del documental I'm still here al Festiva In-edit de Barcelona.
Crec que no s'hi ha donat prou ressò, doncs jo no ho he vist fins que he enviat a algú a comprar les entrades i li han dit que ja no el feien, que en el seu lloc donarien un documental sobre el Lennon...
Així que ara tinc 3 entrades que no vull sobre un documental que no m'interessa. La feina d'avui és trobar 3 altres pel·lícules que vulgui veure o trobar-ne una més (ja tinc 7 altres entrades) a la que algú es vulgui apuntar.
La veritat és que és una llàstima perquè era el gran reclam d'aquest any i no els hi ha sortit bé. Les raons de la cancel·lació, aquí.
Avui he recuperat un disc que tenia al disc dur. El grup, Neuroticfish. Com no, la seva pàgina web indica que ja ho van deixar córrer...
Tot i això, he estat escoltant un parell de discos i té molt bona pinta. Era un projecte format únicament per l'alemany Sascha Mario Klein. Les cançons que he escoltat es poden catalogar entre synthpop més lleuger i EBM més dur, però amb un alt nivell i això m'ha recordat el perquè el vaig descarregar en el seu moment.
El que no acabo d'entendre és perquè no recordava la cançó que ara m'ha cridat més l'atenció. És la penúltima del seu disc Gelb i que es diu They're coming to take me away, ha-haaa. Buscant pel google he trobat que es tracta d'una versió d'una cançó del 1966 de Napoleon XIV (a.k.a Jerry Samuels).
Només cal escoltar-la i mirar la lletra (en el cas de què no s'entengui a la cançó) per a somriure.
Remember when you ran away and I got on my knees and begged you not to leave because I'd go berserk?? Well... You left me anyhow and then the days got worse and worse and now you see I've gone completely out of my mind.. And.. They're coming to take me away, ha-haaa!! They're coming to take me away, ho-ho, hee-hee, ha-haaa To the funny farm. Where life is beautiful all the time and I'll be happy to see those nice young men in their clean white coats and they're coming to take me away, ha-haaa!!!!!
You thought it was a joke and so you laughed, you laughed when I had said that loosing you would make me flip my lid.. RIGHT??? I know you laughed, I heard you laugh, you laughed you laughed and laughed and then you left, but now you know I'm utterly mad... And..
They're coming to take me away, ha-haaa, They're coming to take me away, ho-ho, hee-hee, ha-haaa. To the happy home. With trees and flowers and chirping birds and basket weavers who sit and smile and twiddle their thumbs and toes and they're coming to take me away, ha-haaa!!!
I cooked your food, I cleaned your house, and this is how you pay me back for all my kind unselfish loving deeds.. Huh?? Well you just wait, they'll find you yet and when they do they'll put you in the ASPCA, you mangy mutt!!! And...
They're coming to take me away, ha-haaa. They're coming to take me away, ho-ho, hee-hee, ha-haaa. To the funny farm, where life is beautiful all the time and I'll be happy to see those nice young men in their clean white coats and they're coming to take me away, ha-haaa!!! To the happy home, with trees and flowers and chirping birds and basket weavers who sit and smile and twiddle their thumbs and toes and they're coming to take me away, ha-haa!!! To the funny farm, where life is beautiful all the time... (fade out)
Hey, buddy! Yes officer.. You a head? No, but I'm catching up, ha ha ha....
Segueixo amb la meva obsessió cinèfila i darrerament he vist algunes pel·lícules i documentals que valen la pena. Abans que se m'oblidi, però, comentar que ja tornen a fer el programa Cinema 3 els dissabtes al vespre o, a qualsevol hora, a la web de tv3.
Comencem per Buried que vaig veure ja fa dues o tres setmanes. No vull revelar res, però em va encantar. Són 90 minuts en un taüt, però sempre amb una acció o una altra que et mantenen en tensió. No es claustrofòbica, almenys a mi no m'ho va semblar excepte en un parell d'escenes. Amb això no vull dir que doni la sensació d'estar en un taüt obert, sinó que no és excessiu, que no et fa estar malament, sinó que et permet seguir veient la pel·lícula sense la necessitat de sortir a l'aire lliure a buscar espais oberts.
Fa un parell de setmanes vaig aconseguir una entrada per 2'5€ per a veure Bicicleta, cullera, poma als cines Alexandra. És un cine petit i quan va començar la pel·lícula la gent encara xerrava i el so estava molt baix. Era difícil seguir la pel·lícula, sobretot afegint la gent dient "no se sent, no se sent". Després d'aquests primers minuts ja la vam poder seguir amb comoditat.
La pel·lícula està ben feta. Ens mostra la malaltia de l'Alzeihmer des de diferents punts de vista i el Maragall, amb les seves sortides còmiques, fa que no sigui excessivament dura. Tot i això, em va semblar que no acabava d'aprofundir, però igualment val la pena veure-la.
D'altra banda, ahir vaig veure un documental, No End In Sight, molt recomenable sobre la guerra de l'Iraq. El primer pensament és "un altre documental sobre Iraq?", però la veritat és que va ser molt interessant. Contava amb el testimoni de diversos nordamericans: ex-marines, ex-caps de diferents departaments, etc. que en el seu moment van desaconsellar moltes de les decisions que va prendre George Bush i que estaven en contra de com s'estaven prenent les decisions. Sobretot es centrava en la poca previsió que havien fet per a reconstruir el país un cop s'acabés la guerra.
N'anava a mirar un segon, Taxi to the Dark Side, sobre un taxista afganés que és arrestat injustament i que és sotmès a diferents tortures fins que mor, però al començar a veure'l vaig recordar que ja l'havia vist feia uns mesos.
També és interessant i es comenta com a Afganistan es van començar a gestar el que després serien les tortures a Abu Ghraib, les humiliacions i els excessos que es van produir.
En tinc un altre pendent, Operation Homecoming: Writing the War Time, però no trobo els subtítols per enlloc, així que encara haurà d'esperar. Aquest també tracta sobre les guerres d'Iraq i Afganistan, pero a partir dels testimonis en primera persona dels soldats d'EEUU.
Tots tres potser tracten uns temes similars, però aporten dades diferents. El punt de vista de la poca planificació per a reconstruir un país després de la guerra, un cas concret per a exposar les tortures que es duen a terme als presoners i, finalment, espero que dades interessants sobre la guerra escrites per a persones que la viuen des de la primera fila (aquest darrer encara no l'he vist, però si està ben fet pot ser molt interessant).
Em sembla que darrerament això ha estat tot. Volia anar a veure Louise Michel però em va vèncer la mandra. La catalana Pa negre també em fa gràcia veure-la però potser la deixo per a dvd.
Em sembla que no he parlat mai dels The Rumble Strips, a part del concert del Saturday Night Fiber del 2008, crec que no els he tornat a anomenar.
Són un grup anglès que es va formar el 2004. Definir l'estil musical sempre em sembla difícil, podríem dir pop-rock? (En aquest grup hi pot entrar tothom).
Tenen dos àlbums, Girls and Weather del 2007 i que és el que més conec, i Welcome to the Walk Alone del 2009. Sé que els he escoltat tots dos, però del darrer no en recordo gran cosa.
Del primer em van agradar algunes cançons i en destacaré la que em sembla que és la més coneguda: Girls and Boys in Love
Just arribava a casa de la feina (com sempre tot un dia ple d'alegries...) i sonava aquesta cançó que m'ha apujat l'ànim.
Després d'uns quants dies de foscor, sempre està bé ni que siguin aquests minuts que t'animen. Així que he pensat que estaria bé compartir-ho a veure si li serveix a algú més: Flavour of the Week:
Potser una de les cançons més comercials del fantàstic disc Noob de de/vision, el que no treu que m'encanti.
I like the way she makes me wanna lose control. ... You think you are perfect yes, it's true. This world was made for me and you.
De sobte, entre els grups del moment va sortir-ne un anomenat Gossip i tothom en destacava com trencaven els motllos. Una cantant, lesbiana, de pes considerable, look tirant a punk...
Tanta excentricitat els podia apartar de l'escena més popular, així com donar-los el punt de diferència tan necessari avui en dia. Al final va resultar guanyadora aquesta segona opció i han tingut bastant d'èxit.
La cantant, tota "extroversió", ha sortit en diferents portades de revistes, així que en els directes dels seus concerts, mostrant les seves carns.
Ja centrant-nos en l'apartat musical, cal dir que jo els vaig conèixer a partir d'una recomenació d'una amiga que em deia que els havia vist en directe i que desprenien una energia espectacular. A arrel d'aquest comentari vaig decidir donar-los una oportunitat malgrat tota la parafernàlia que acompanyava al grup.
Al final, tot i no ser el meu tipus de música preferit, no em van semblar un mal grup. Cançons sense complicacions, directes. El disc que acabaven de treure (2009) era Music for men i crec que és amb el que han aconseguit més èxit.
Una de les cançons que més m'agraden és: Men in love:
La cantant té una veu una mica estrident, però no em desagrada, tot i que al cap d'una estona acaba fent-se una mica pesada. Tot i això, sempre direm: Dance like there's nobody looking!
Pels volts de desembre tornarem a tenir per Barcelona a de/vision i per anar preparant-nos poso la que em sembla que és la meva cançó preferida d'aquest grup alemany: Try to forget:
M'encanta la música. M'encanta la lletra:
You... You return in the night Don't have a person to hold you And you think about the past time When you were When you were still loved
You go to bed alone Don't have a person to warm you And you think about your last love... Then you try to forget...
Try to forget...
But you can't forget...
You... You will show your tears and hide And you hope that someone knows That you are alone and takes you... And takes you in his arms...
Your secrets are your thoughts Write them down and start to cry Write them down and start to scream... Because you know you are alone...
Potser no és un grup molt animat en directe. Són més aviat pausats. Les seves cançons també ho acostumen a ser, però poder escoltar aquesta preciosa veu, que en directe sona tan bé com en un cd, és impresionant.
Tenim novetats sobre documentals per a l'In-edit Beefeater d'aquesta any, tot i que a la pàgina en català no surten... No sé perquè no ho actualitzen en tots els idiomes.
La més important, la següent:
I'M STILL HERE Casey Affleck / EE.UU. / 2010 / 108’ ¿Se ha vuelto loco Joaquin Phoenix? I’m still here, que dirigió Casey Affleck, documenta (o mockumenta) el falso año perdido en que la estrella de Hollywood abandonó su carrera para re-empezar como (gordo y cocainómano) artista de (pésimo) rap. Medio prank situacionista que comenta sobre la estupidez de la celebridad, medio bromazo preescolar entre amiguetes, el filme fascina y repele a partes iguales.
A veure si és possible trobar entrades o tothom hi va amb invitació.
La setmana passada em va costar una mica trobar alguna novetat per anar a veure al cine.
Al final va resultar guanyadora Elisa K, una pel·lícula catalana sobre una nena que rep abusos quanés petita, ho oblida i catorze anys després ho recorda.
La pel·lícula es divideix en dues parts, la primera, quan era petita. La segona, quan ja és més gran i ho recorda. Durant tota la primera part et guia un narrador, una veu en off. Tracta el tema de la violació sense imatges, el que t'angoixa, però no et fa apartar la mirada de la pantalla. Tot i que sigui una pel·lícula relativament curta (72 minuts) és intensa i no et deixa indiferent.
També vaig acabar veient Carancho, una pel·lícula argentina on el gran relam és el Ricardo Darín. És un thriller al voltant d'un advocat especialitzat en accidents de trànsit. A l'Argentina n'hi ha molts i hi ha una lluita per a les indemnitzacions.
La pel·lícula és capaç de mantenir el teu interès fins al final, en tensió, creient que cada situació és real, amb la mirada ja en el que passarà a continuació. Personatges que es fan estimar, que es fan odiar, tot envoltat de la foscor nocturna, on les llums artificials juguen el seu paper. Totalment recomenable.
Per a aquesta setmana tinc les idees més clares, tot i que menys temps per a disfrutar-les.
Per un costat s'estrena el documental Bicicleta cullera poma que tracta sobre l'Alzheimer i com l'antic alcalde de Barcelona i ex-president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, s'hi enfronta conjuntament amb l'ajut de la seva família. Dos anys al costat d'aquest pacient, amb el qual pots estar més o menys d'acord políticament, però que no es pot negar l'optimisme amb què es pren els diferents esdeveniments de la seva vida.
D'altra banda, tenim Buried, que pel que he estat veient (anuncis pel carrer, per internet, a la ràdio...), està tenint molta notorietat.
En aquest cas, tota la pel·lícula transcorre en un taüt, on el protagonista es desperta sense saber perquè està allà. Només disposa d'un telèfon mòbil i 90 minuts (el que dura la pel·lícula) per aconseguir escapar.
Entrades
