dijous, 29 de novembre del 2012

Blutengel: Save our Souls

Ja fa uns dies que va sortir el nou single de Blutengel, però fins ara, que l'he escoltat de nou, no havia pensat a posar-lo.

És un nou single que es diu Save Our Souls i sortirà demà a la venda.



La cançó no em va cridar gaire l'atenció la primera vegada. Ara encara no em sembla espectacular, però m'agrada. El video sí que trobo que està molt bé.

Confirmacions pel Sónar 2013

Espectaculars confirmacions per al Sónar 2013. Crec que va ser ahir (porto una mica de descontrol sobre el dia en el que estic), que van confirmar tot un grup de bandes que actuaran l'any que ve. Moltes d'elles que (1) no em sonen, o (2) em sonen, però tampoc no hi estic interessada (Two Door Cinema Club, Hot Natured, Vatican Shadow, Fantastic Mr. Fox...)

Però hi ha dos caps de cartell que, a la mínima que pugui, em portaran de cap allà. Per un costat, tindrem a Pet Shop Boys. Tot i que com comentava fa uns dies ni tan sols he escoltat sencer el darrer disc, sempre tindran tots aquests clàssics que ens fan saltar i cantar com a bojos, així que segur que val la pena. Encara que toquin poca estona.
El problema que hi veig és que el més probable és que no coincideixi amb l'altre grup i, llavors, sigui necessari gastar encara més diners. Però, tot i ser Pet Shop Boys, si haig d'escollir entre aquests i l'altre grup... em quedaria amb l'altre. En part, perquè no els he vist mai en directe.

Tal com deia, per l'altre costat, i encara més important, també tindrem a Kraftwerk!!!
Això mateix, vindran a presentar el seu espectacle en 3D i això sí que no m'ho vull perdre.

Mesh: Born to Lie

Una de les altres notícies que volia comentar, és el nou single del grup Mesh.

El van penjar a la seva pàgina de Facebook i després la revista Side-Line també el va compartir. El nom és Born To Lie i en el video es poden veure diferents imatges de la preparació del nou disc, Automation Baby:



El single sortirà el 18 de gener de 2013 i tindrà una cara B que es dirà Black Dog, una club version i dos remixes fets per Rotersand i Blitzmaschine. L'àlbum sortirà un mes després.

Peter Heppner: Cry Tonight

Avui és un dia de bajón absolut. Porto quasi 2 hores aquí, sense fer res, amb els ànims pel terra. Incomprensible, tenint en compte que aquest dissabte, d'aquí dos dies, me'n vaig a Berlín i podré veure, per fi, al Peter Heppner en viu.

Però no hi ha res a fer. Estic desanimada. No sempre les coses surten com un voldria i, a més, afegint-hi les meves paranoies personals, es fan grans i grans. Però bé, com ja se sap, només hi ha una cosa que no tingui cura, així que a veure si escribint totes les notícies que tinc pendents, passa una mica el dia.

Tenint en compte tots aquests aspectes que comentava, no em quedava més remei, que posar la cançó Cry Tonight. Malauradament, la cançó no hi és per enlloc. Al final, com que m'he cansat de buscar , no la volia pujar jo i volia compartir aquesta sí o sí, l'he agafada de l'Spotify.



La lletra de la cançó ve que ni pintada:

"There's no mercy for a lover
It's straight into the heart
This I know like no other
Since I feel for you,
Since I assumed you feel it too
But started playing around with me
But I think, that you own me
For telling you no lie

Oh why...Why can't you see
I'm here to give my heart...to you
And I don't care about tomorrow

I won't cry for you tonight
I won't shed a tear
In every darkness there's a light
That shines for me
A yearning fire deep inside
That will not hesitate
To burn me up again
So, don't you wait!

There's no pain like a lover's
Longing for your touch
But I'm none like the others
'Cause I'm the one for you
if you expect to find
Deepest love until the end of time
And this one comes wiht a warning
At least told you so

Oh no...Why don't you see
I'm still in love with you...today
But I don't know about tomorrow
I wont't cry for you tonight
I won't shed a tear
In every darkness there's a light
Taht shines for me
Yearning fires deep inside
Don't underestimate
Love will find a way
So, don't you wait!"

dimarts, 27 de novembre del 2012

Solar Fake: Under the Skies

Aquest dissabte marxo cap a Berlín. Amb una mica de sort (si trobo la sala i encara queden entrades), podré veure de nou a Solar Fake en viu. Toquen a la sala K17. Aquesta discoteca-sala de concerts, a part, té 4 plantes diferents on a vegades punxen synthpop, EBM, etc.

Per a preparar el terreny, he decidit compartir la cançó Under the Skies, que és la que obre el cd Frontiers.


dissabte, 24 de novembre del 2012

Mesclat: Què volen aquesta gent

Ara fa uns minuts, ha sonat per la ràdio la cançó Què volen aquesta gent? en una versió en viu, crec que de la pròpia compositora, Maria del Mar Bonet.

La cançó es basa en un poema de Lluís Serrahima que parla de la repressió franquista, de com anaven a buscar al jovent que pensava diferent.

Personalment, m'agrada més la versió de Mesclat, més moderna, així que és la que comparteixo, encara que segur que hi ha mil versions més i algunes molt millors:


dijous, 22 de novembre del 2012

Pet Shop Boys: Memory of the Future

Ara feia dies que no comentava res i per fi he trobat el moment. Porto dies amb el cap en un altre lloc. Mil coses a fer ara que s'acosta el primer dia de feina. Tot i que abans han de passar moltes altres coses, com el viatge a Berlín. Centrem-nos, que estic molt dispersa.

Al setembre va sortir el nou disc dels Pet Shop Boys, el qual van anomenar Elysium, i que encara no he escoltat. Al que espero poder posar-hi remei aviat.

La veritat és que el que havia escoltat no m'havia acabat de fer el pes i l'he anat deixant. Tot i això, l'altre dia un amic em va deixar escoltar una de les cançons i em va agradar. Encara que em va avisar que aquella era l'única que a ell li agradava de tot el disc, però serà suficient per a què jo almenys li doni una oportunitat.

La veritat és que no recordava com es deia la cançó, però després de mirar el tracklist i escoltar-la, estic bastant segura que era aquesta, Memory of the Future:


Més que res, aquest post és per fer-me pensar en què haig d'escoltar el cd.

dimecres, 14 de novembre del 2012

And One: Zerstörer

Fa uns dies And One va presentar un nou videoclip. La cançó en qüestió és Zerstörer. El més interessant del cas és que al presentar-lo ens deien:

Yes, it's the Original. Made BEFORE "Sex Drive". So, what happened? Feel free to guess!

Així doncs, és un video igual que el de Sex Drive, però gravat abans. Llavors, perquè no van treure aquest abans? Quan l'Steve canta les lletres quadren, així que tot i que han aprofitat les imatges, almenys ell va replicar algunes escenes.

Suposo que tenien dubtes sobre quina cançó treure i al final es van decantar per Sex Drive. En aquest enllaç es pot veure Sex Drive i a continuació Zerstörer:


dimarts, 13 de novembre del 2012

Rammstein

Ara ja fa un parell de caps de setmana vaig estar mirant uns videos al Youtube amb un amic. L'estil musical es va anar mantenint bastant constant: synthpop, industrial, new age, EBM, etc. però també hi va haver algunes debilitats més curioses que per ara mantindré en secret.

Un dels videos que em va posar va ser de Rammstein, que és un grup que sempre he trobat interessant, però sobre el que mai he investigat en excés. Hi ha diverses cançons que m'agraden, però avui compartiré la que em va posar i em va fer riure una bona estona.

Però comencem pel principi i explicant una mica qui és i d'on ha sortit aquest grup. Es va formar el 1994 a Alemanya i el seu so es podria descriure com a metal industrial. Els seus membres són: Till Lindemann, Richard Z. Kruspe, Christoph Schneider, Oliver Riedel, Paul H. Landers i Christian "Flake" Lorenz.

Segons la wiki el nom del grup està inspirat en la ciutat alemanya de Ramstein, on el 1988, durant un espectacle, hi va haver un accident aeri. Dues aeronaus van xocar i una d'elles va caure sobre el públic, provocant més de 70 víctimes. En el nom es repeteix la 'm', per un costat, diuen que per una equivocació a l'escriure el nom de la ciutat, que es pensaven que anava amb dues 'm'. Per l'altra, comenten que rammen significa xocar o enfonsar, i que Stein significa pedra, el que vindria a dir "xoc de pedra".

La majoria de les seves lletres són en alemany i tracten temes controvertits. Es podria dir que no tenen pèls a la llengua. I els seus directes es corresponen amb aquesta actitut de desllenguats i furiosos. En els seus concerts les flames, les guspires i el foc en general sempre hi estan presents i això els hi dóna una força extra.

La seva discografia és la següent:
  • Herzeleid (1995)
  • Sehnsucht (1997)
  • Live aus Berlin (1999)
  • Mutter (2001)
  • Reise, Reise (2004)
  • Rosenrot (2005)
  • Völkerball (2006)
  • Liebe ist für alle da (2009)
  • Made in Germany 1995-2011 (2001)
La cançó que volia compartir és Te quiero puta!. Una mica vulgar sí que és, no ho negarem, però és graciós veure com intenten cantar en castellà. I em fa gràcia pensar que quan jo parlo alemany, ells em deuen sentir igual. D'aquesta manera tan estranya i amb uns sons fonètics tan exagerats.


dissabte, 10 de novembre del 2012

Anunci VW Golf (Dave Gahan)

Necessiten els components actuals de Depeche Mode diners? Jo juraria que no, menys tenint en compte que estan esgotant entrades per a un tour del qual encara no tenim el cd. Ni tan sols el nom que tindrà aquest cd.

Llavors, quina és la motivació per a fer un anunci de Volkswagen Golf? Hi surt el Dave Gahan conduint un d'aquests cotxes i he llegit que la imatge que apareix quan baixa del cotxe, és Barcelona. Internet se'm va tallant, així que no ho puc assegurar.



L'anunci està bé, perquè mostra diferents versions de la cançó People Are People segons les personalitats de la gent que condueix el cotxe. El que no m'agrada tant és que Depeche Mode o, en aquest cas, el Dave Gahan, es prestin a recolzar unes marques concretes.

Tot i això, sempre està bé veure'l sortir guapo en algunes imatges noves.

Unheilig: Stark

Ahir es va estrenar el video del nou single d'Unheilig. Per a l'ocasió han escollit la cançó Stark.

El darrer cd d'Unheilig, Lichter der Stadt, no és un cd que hagi escoltat gaire. No em va convèncer especialment a l'inici i, un cop perduda tota la música que tenia al disc dur, encara no l'he tornat a buscar.

Al veure el video he recordat ben bé el que vaig pensar quan vaig escoltar el disc les primeres vegades. Unheilig ha passat d'un rock més aviat dur, més aviat tocant al heavy, a convertir-se en uns sentimentaloides. En l'anterior cd em van encantar, però potser jo ara esperava un gir cap a temes més durs.

Tot i això, és innegable que el videoclip està molt ben fet i que deu ser un dels grups que més bé sap moure's en temes de marketing i promoció.

Volia posar el video aquí, però encara no està al Youtube. Així que per ara es pot veure a la pàgina web del grup.

divendres, 9 de novembre del 2012

Crònica In-Edit Beefeater 2012

M'acabo d'adonar que no he parlat sobre les valoracions del festival In-edit Beefeater. Així que he apujat una mica la música i he decidit posar-hi remei.

Encara estic a l'espera de l'única empresa que ha contestat positivament al meu currículum (espero tenir una oferta en ferm la setmana que ve) i, per tant, segueixo amb molt de temps lliure que puc anar omplint amb el que em vingui de gust. La veritat és que m'encanta poder fer el que em vingui de gust i anar canviant els horaris constantment, però em fa sentir culpable, així que espero poder trobar feina aviat.

Ja centrant-nos en el que toca, cal dir que al final vaig haver de canviar una de les pel·lícules que tenia previstes per un compromís familiar, però en vaig poder veure una altra. En general, cal dir que he acabat bastant contenta. No n'he vist cap que m'avorrís i m'han fet passar una bona estona.

Comentem-les per ordre cronològic, a veure si les puc recordar prou bé:

Je suis venu vous dire... Gainsbourg par Ginzburg: repassa tota la vida del cantant francés a partir de la seva pròpia veu, d'entrevistes que va oferir i de cançons i concerts. El veiem al començament i ja en un estat molt desmillorat en els que suposo que serien els seus darrers concerts. Filosofa ell mateix sobre la seva vida, la seva música, la seva relació amb les dones, la bellesa, etc.

Planet Rock: The Story of Hip Hop and the Crack Generation: en aquest documental es parla de com el crack (succedani barat de la cocaïna) es barreja amb el món del rap i com tota una generació de rapers han escrit lletres sobre el tema, ja que ells hi van viure al voltant, ja sigui com a consumidors, traficants...

Grandma Lo-Fi: The Basement Tapes of Sigrídur Níelsdóttir: una àvia entranyable que crec que era holandesa, però vivint a Islàndia des de fa molts anys, va decidir, als 70 anys, que volia fer música i, amb l'ajuda d'un teclat i els segons que ella mateixa gravava de la vida quotidiana, va treure moltíssims discs autoeditats. Al sortir vaig sentir-ne comentaris negatius, però a mi em va agradar, el vaig trobar molt trendre. Veure com aquesta senyora posava totes les ganes del món en les coses que feia. Aprofitava l'aigua de l'aixeta per a fer veure que era una cascada, el paper de plata per que semblés foc, etc. i ho mostrava com si ningú mai hagués fet res semblant.

Adrià Puntí: l'únic documental de casa nostra que vaig veure. Hi havia els directors i el mateix cantant a la sala i ens van explicar una mica com havia anat el procés, el que sempre és d'agrair. Pel que fa a la pel·lícula estava ben feta, sobretot el començament, on amb un ritme frenètic t'expliquen tota la trajectòria de l'Adrià Puntí fins al dia d'avui. Després, el documental és interessant i, en ocasions, divertit, però algunes de les escenes són bastant forçades. Suposo que també és el que porta aquest personatge amb ell.

The Rolling Stones: Charlie is my Darling - Ireland 1965: primer dels documentals dels Rolling Stones que vaig veure. Els inicis del grup vistos per ells mateixos, on podem observar-los molt jovenets i, on el millor, són les escenes post-entrevistes i post-concerts, on en una habitació d'hotel i amb unes copes, canten i fan el burro com ho faria qualsevol jove de qualsevol lloc del món. Se'ls veu molt naturals i s'agraeix, ja que actualment crec que actuen tant d'alt de l'escenari, com quan en baixen.

Shut Up and Play the Hits: la història del grup LCD Soundsystem és curiosa ja que quan van aconseguir un gran èxit, van decidir deixar-ho. I no per problemes, sinó per convicció del seu cantant, en James Murphy. Ell va començar amb el grup ja passats els 40 anys i la seva visió de la vida no és la mateixa que la d'un adolescent. Pel que s'adona que el que ell realment vol és portar una vida normal, d'una persona de la seva edat, tenir fills, etc. Ens presenten l'impressionant concert de clausura, barrejat amb imatges dels dies posteriors, on cal habituar-se que tot el que han viscut, ja no tornarà a passar. Tot i que no conec gaire la música del grup, i potser tampoc és de les meves preferides, aquest és un dels documentals que més em va agradar.

Something From Nothing: The Art of Rap: en aquest cas, enlloc de centrar-se en la vida d'un raper, de les drogues que els envolten, de la música... el que fan és centrar-se en les lletres, en com les composen i en la importància que els hi donen. El documental és una entrevista de l'Ice-T a multitut de rapers, que donen la seva opinió i canten alguns fragments de cançons que els han marcat. El documental em va agradar, però potser és una mica difícil de seguir per algú que no sap res d'aquest tipus de música (com jo), ja que més de la meitat dels rapers no saps qui són i t'agradaria que te'n fessin una presentació prèvia. Tot i això, està filmat de manera amena i et fa passar una estona divertida.

Gimme Shelter: aquest era el documental que més ganes tenia de veure, i no em va defraudar gens ni mica. Aquest documental ens explica el concert que van oferir, gratuïtament, a Altamont cap a finals dels anys 60, crec recordar. La gent anava una mica passada de drogues i com a seguretat i havia els Hells Angels. Sí, sí. Els de les motos Harley Davidson. Després de moltes baralles durant les cançons, havent-les de parar i tornar a començar per a demanar tranquil·litat. Tot va acabar quan un noi negre va treure una pistola i un dels Àngels de l'Infern, va saltar a sobre seu i el va apunyalar. La pel·lícula està plena d'imatges surrealistes i és 100% recomenable.

Lang Lang: The Art of Being a Virtuoso: aquest documental el vaig escollir perquè pintava bé, però sobretot perquè m'anava bé d'horaris. Tracta sobre un noi xinès al que ja des dels 2 anys els seus pares decideixen començar a sacrificar-ho tot per tal que es torni en un excel·lent pianista. Als 30 anys, ja és un reconegut músic. Per sort per a tots, la història va sortir bé. Tot i això, es pot veure tot el que mou aquest món, que tot i ser un pianista clàssic, no deixa de tenir un màrqueting important al voltant, fans, etc. És interessant veure com el pare del noi no té cap problema en explicar com l'obligaven a practicar i practicar, amb una duresa que hauria pogut tenir l'efecte contrari al desitjat.

The Filfth and The Fury: aquest és el darrer documental que vaig veure i no em trobava gaire bé, així que la darrera mitja hora se'm va fer molt llarga perquè l'únic que volia era marxar. Tot i això, intentant oblidar aquest fet, el documental va ser interessant. Ens explicava una mica la carrera dels Sex Pistols i la seva decadència.

Com a detalls finals comentar que el tema de la venda de les entrades va millorant. Aquest any les podies canviar directament a casa, el que et facilita molt el tema perquè així no cal que vagis al centre en un horari en el que la majoria de la gent treballa i no cal que facis cues infernals. El que sí que canviaria és el fet d'haver de comprar les entrades una a una. Jo tenia un abonament de 10 entrades i haver-les de buscar cada vegada, enlloc de veure una mena de taula on poder marcar-les totes i donar-li a l'ok, es feia pesat. També perquè cada vegada que en canviaves una, ho havies de confirmar 3 vegades.

I el que crec que faria falta millorar una mica és la puntualitat. Està bé que obrin la sala 15 minuts abans de començar, però, per exemple, la número 5, la gran del carrer Aribau, si està plena, no és suficient, pel que haurien d'intentar calcular-ho millor.

També recordo que un dels documentals va tenir un final que se sentia fatal. Com si hi hagués les antigues interferències telefòniques. Molt soroll de fons. Però bé, això és una cosa puntual.

Actualment, es poden veure bastants d'aquests documentals per internet, a la In-Edit TV i fins el 30 de novembre. Pel que he vist els preus són d'uns 3€ i a la que pugui encara m'agradaria veure'n algun més que em va quedar pendent. A vegades t'agafen ganes de veure un documental quan veus el trailer a la sala, esperant que facin el teu, pel que potser estaria bé que els posessin a la pàgina web per a ajudar a la gent a decidir-se, tot i que no sé si és realment possible fer-ho per temes legals.

Kraftwerk: Concerts a Düsseldorf

Kraftwerk oferirà 8 concerts a Düsseldorf, la seva ciutat natal. Ens n'informa Side-Line a la seva pàgina web, però no ofereix molta més informació.

La idea és fer el mateix que es va fer a Nova York i cada concert consistirà en un dels seus cds. A la seva pàgina web posen el que oferiran cada dia:

11 gener 2013 . 20h .. 1 AUTOBAHN
12 gener 2013 . 20h .. 2 RADIO-AKTIVITÄT
13 gener 2013 . 20h .. 3 TRANS EUROPA EXPRESS
16 gener 2013 . 20h .. 4 DIE MENSCH MASCHINE
17 gener 2013 . 20h .. 5 COMPUTERWELT
18 gener 2013 . 20h .. 6 TECHNOPOP
19 gener 2013 . 20h .. 7 THE MIX
20 gener 2013 . 20h .. 8 TOUR DE FRANCE

dilluns, 5 de novembre del 2012

Kirlian Camera: Odyssey Europa

Com comentava l'altre dia, deixava pendent el penjar una cançó de Kirlian Camera.

No els coneixia gaire, més de nom que d'altra cosa, però els dies anteriors al concert, vaig estar investigant una mica. Al final hi va haver algunes cançons que em van fer prou el pes.

La cantant és una noia, que almenys en aquest concert que vam viure a Barcelona, no era la mateixa que als inicis del grup, i juga amb els aguts constantment. Jo diria que és un grup de poques tornades, més aviat tenen cançons que expliquen una història o una situació, sense haver de fer una part que es vagi repetint.

Tenint en compte el meu poc coneixement del grup, al final he optat per Odyssey Europa, simplement pel fet que em va agradar mentre l'escoltava al tren tornant cap a Barcelona:


Depeche Mode: Conferència

Ja fa uns dies que Depeche Mode va fer la conferència de premsa a París i va anunciar les dates dels concerts de la primera part del seu nou tour.

Com que tot el que vaig llegir sobre la conferència de premsa no l'acabava de deixar gaire bé perquè deien que no havien donat gaire informació, no em vaig preocupar de mirar-la. Ara, el grup l'ha penjat a la seva pàgina web. Tot i que encara segueixo tenint mandra, he pensat que estaria bé posar-la aquí per a pensar a mirar-la quan estigui avorrida i no sàpiga què fer.


dissabte, 3 de novembre del 2012

Manzanita: Un ramito de violetas

Potser 20 anys després que s'espatllés, mon pare va decidir arreglar el tocadiscs que tenien a casa. Ja he dit que això ho heredava jo (aquestes coses les fem a casa meva, demanar el que ens agrada, en plan humor negre).

Quan vaig arribar a casa de mons pares la setmana passada, estaven rememorant vells vinils que havien tret de les caixes. En un moment donat, va sonar una cançó en castellà que em sonava, de la qual fins i tot podia cantar algunes estrofes.

Al preguntar em va dir que es tractava del Manzanita, i la cançó Un ramito de violetas. Llavors vaig recordar que és una de les cançons preferides de ma germana i que per això em sonava.

Així que al final he decidit compartir-la, perquè, la veritat, tot i que no és el meu estil, aquesta cançó em segueix agradant.


divendres, 2 de novembre del 2012

Concert Kirlian Camera, Armageddon...

El dimecres va ser un dia llarg, per això el dia d'ahir el vaig aprofitar per descansar una mica i avui ja estic en situació d'explicar una mica com va anar el concert.

Comencem pel principi del dimecres. Abans de les 6h ja estava desperta, doncs havia d'anar a una entrevista de feina per València (que, per cert, va anar prou bé) amb l'Euromed. Tot el dia amunt i avall (amb la bonica vaga de metro i Renfe) i arribant tard a classe d'alemany... Després: dutxa, menjar ràpid alguna cosa amb una cervesa, i corrent cap a la Salamandra.

Vaig arribar-hi cap a les 21.45h i, per sort, encara no havia començat. La música que estaven punxant, per això, estava prou bé.

Cap a les 22.20h van sortir a l'escenari Kirlian Camera, un grup de synthpop italià. El concert constava de 3 grups i ens va estranyar que, els que més coneixíem, fossin els primers a sortir. Pel que vam veure, havíem organitzat els grups a la inversa.

Així doncs, primer de tot vam poder veure a Kirlian Camera tocar durant una horeta. Amb una guitarra, un baix, el fundador del grup als teclats (i a la veu en una cançó) i una noia mona cantant. Durant tot el dia (tantes hores al tren és el que té) els havia estat escoltant i no em van desagradar, però en directe no van acabar de sonar tant nets. Tot i això, la noia que cantava, posturetes a part, ho feia molt bé.

Després d'uns canvis a l'escenari, va sortir a escena Armageddon Dildos, amb un noi als teclats, un altre a la guitarra i el cantant, que ja al minut 1 vam veure que estava totalment sonat. A part d'unes quantes relliscades a l'intentar que cridéssim d'emoció quan ens va preguntar si érem espanyols... va estar molt bé. Un grup alemany que toca el clàssic EBM, va estar bé per la força que van transmetre. Per cert, comentava que el cantant estava sonat perquè va baixar de l'escenari en diverses ocasions i es va posar a saltar, ballar i tocar-se amb el públic, per a mi, en excés, sort que pel meu voltant ja sabien que si se m'acostava, algú me l'havia de treure de sobre.

Finalment, van sortir Hanzel und Gretyl amb música pregrabada i crec recordar que un noi amb una guitarra i una noia amb un baix. La música era tan forta que et rebentava els timpans, així que vam abandonar les primeres files per a escoltar-los des del fons de la sala, aprofitant per a xerrar una mica també. Potser la podríem definir com a industrial. Fins ara, que he mirat la Wikipedia, no he vist que eren de Nova York, doncs, tal i com posa a la wiki, donen la sensació de ser alemanys (estètica, lletres en alemany). Suposo que són coneguts, doncs bastanta gent ballava a les primeres files.


Per ser un concert al que anava sense gaires espectatives, va estar entretingut. Va valdre la pena i al no estar ple, et podies moure sense problemes al ballar una mica o a l'anar a buscar una cervesa a la barra. Un altre dia aprofitaré per a posar una cançó de Krilian Camera, que algunes em van sorprendre gratament.

Un cop acabat, la intenció era anar a l'Undead, però ens va fer mandra i ja ens vam quedar allà, i no va estar malament del tot, encara que a mi les escenificacions aquestes gótico-eròtiques em fan més vergonya aliena que una altra cosa. La música, però, correcta. Debien ser les 4h passades que vam emprendre la retirada cap a casa.