Crònica In-Edit Beefeater 2012

M'acabo d'adonar que no he parlat sobre les valoracions del festival In-edit Beefeater. Així que he apujat una mica la música i he decidit posar-hi remei.

Encara estic a l'espera de l'única empresa que ha contestat positivament al meu currículum (espero tenir una oferta en ferm la setmana que ve) i, per tant, segueixo amb molt de temps lliure que puc anar omplint amb el que em vingui de gust. La veritat és que m'encanta poder fer el que em vingui de gust i anar canviant els horaris constantment, però em fa sentir culpable, així que espero poder trobar feina aviat.

Ja centrant-nos en el que toca, cal dir que al final vaig haver de canviar una de les pel·lícules que tenia previstes per un compromís familiar, però en vaig poder veure una altra. En general, cal dir que he acabat bastant contenta. No n'he vist cap que m'avorrís i m'han fet passar una bona estona.

Comentem-les per ordre cronològic, a veure si les puc recordar prou bé:

Je suis venu vous dire... Gainsbourg par Ginzburg: repassa tota la vida del cantant francés a partir de la seva pròpia veu, d'entrevistes que va oferir i de cançons i concerts. El veiem al començament i ja en un estat molt desmillorat en els que suposo que serien els seus darrers concerts. Filosofa ell mateix sobre la seva vida, la seva música, la seva relació amb les dones, la bellesa, etc.

Planet Rock: The Story of Hip Hop and the Crack Generation: en aquest documental es parla de com el crack (succedani barat de la cocaïna) es barreja amb el món del rap i com tota una generació de rapers han escrit lletres sobre el tema, ja que ells hi van viure al voltant, ja sigui com a consumidors, traficants...

Grandma Lo-Fi: The Basement Tapes of Sigrídur Níelsdóttir: una àvia entranyable que crec que era holandesa, però vivint a Islàndia des de fa molts anys, va decidir, als 70 anys, que volia fer música i, amb l'ajuda d'un teclat i els segons que ella mateixa gravava de la vida quotidiana, va treure moltíssims discs autoeditats. Al sortir vaig sentir-ne comentaris negatius, però a mi em va agradar, el vaig trobar molt trendre. Veure com aquesta senyora posava totes les ganes del món en les coses que feia. Aprofitava l'aigua de l'aixeta per a fer veure que era una cascada, el paper de plata per que semblés foc, etc. i ho mostrava com si ningú mai hagués fet res semblant.

Adrià Puntí: l'únic documental de casa nostra que vaig veure. Hi havia els directors i el mateix cantant a la sala i ens van explicar una mica com havia anat el procés, el que sempre és d'agrair. Pel que fa a la pel·lícula estava ben feta, sobretot el començament, on amb un ritme frenètic t'expliquen tota la trajectòria de l'Adrià Puntí fins al dia d'avui. Després, el documental és interessant i, en ocasions, divertit, però algunes de les escenes són bastant forçades. Suposo que també és el que porta aquest personatge amb ell.

The Rolling Stones: Charlie is my Darling - Ireland 1965: primer dels documentals dels Rolling Stones que vaig veure. Els inicis del grup vistos per ells mateixos, on podem observar-los molt jovenets i, on el millor, són les escenes post-entrevistes i post-concerts, on en una habitació d'hotel i amb unes copes, canten i fan el burro com ho faria qualsevol jove de qualsevol lloc del món. Se'ls veu molt naturals i s'agraeix, ja que actualment crec que actuen tant d'alt de l'escenari, com quan en baixen.

Shut Up and Play the Hits: la història del grup LCD Soundsystem és curiosa ja que quan van aconseguir un gran èxit, van decidir deixar-ho. I no per problemes, sinó per convicció del seu cantant, en James Murphy. Ell va començar amb el grup ja passats els 40 anys i la seva visió de la vida no és la mateixa que la d'un adolescent. Pel que s'adona que el que ell realment vol és portar una vida normal, d'una persona de la seva edat, tenir fills, etc. Ens presenten l'impressionant concert de clausura, barrejat amb imatges dels dies posteriors, on cal habituar-se que tot el que han viscut, ja no tornarà a passar. Tot i que no conec gaire la música del grup, i potser tampoc és de les meves preferides, aquest és un dels documentals que més em va agradar.

Something From Nothing: The Art of Rap: en aquest cas, enlloc de centrar-se en la vida d'un raper, de les drogues que els envolten, de la música... el que fan és centrar-se en les lletres, en com les composen i en la importància que els hi donen. El documental és una entrevista de l'Ice-T a multitut de rapers, que donen la seva opinió i canten alguns fragments de cançons que els han marcat. El documental em va agradar, però potser és una mica difícil de seguir per algú que no sap res d'aquest tipus de música (com jo), ja que més de la meitat dels rapers no saps qui són i t'agradaria que te'n fessin una presentació prèvia. Tot i això, està filmat de manera amena i et fa passar una estona divertida.

Gimme Shelter: aquest era el documental que més ganes tenia de veure, i no em va defraudar gens ni mica. Aquest documental ens explica el concert que van oferir, gratuïtament, a Altamont cap a finals dels anys 60, crec recordar. La gent anava una mica passada de drogues i com a seguretat i havia els Hells Angels. Sí, sí. Els de les motos Harley Davidson. Després de moltes baralles durant les cançons, havent-les de parar i tornar a començar per a demanar tranquil·litat. Tot va acabar quan un noi negre va treure una pistola i un dels Àngels de l'Infern, va saltar a sobre seu i el va apunyalar. La pel·lícula està plena d'imatges surrealistes i és 100% recomenable.

Lang Lang: The Art of Being a Virtuoso: aquest documental el vaig escollir perquè pintava bé, però sobretot perquè m'anava bé d'horaris. Tracta sobre un noi xinès al que ja des dels 2 anys els seus pares decideixen començar a sacrificar-ho tot per tal que es torni en un excel·lent pianista. Als 30 anys, ja és un reconegut músic. Per sort per a tots, la història va sortir bé. Tot i això, es pot veure tot el que mou aquest món, que tot i ser un pianista clàssic, no deixa de tenir un màrqueting important al voltant, fans, etc. És interessant veure com el pare del noi no té cap problema en explicar com l'obligaven a practicar i practicar, amb una duresa que hauria pogut tenir l'efecte contrari al desitjat.

The Filfth and The Fury: aquest és el darrer documental que vaig veure i no em trobava gaire bé, així que la darrera mitja hora se'm va fer molt llarga perquè l'únic que volia era marxar. Tot i això, intentant oblidar aquest fet, el documental va ser interessant. Ens explicava una mica la carrera dels Sex Pistols i la seva decadència.

Com a detalls finals comentar que el tema de la venda de les entrades va millorant. Aquest any les podies canviar directament a casa, el que et facilita molt el tema perquè així no cal que vagis al centre en un horari en el que la majoria de la gent treballa i no cal que facis cues infernals. El que sí que canviaria és el fet d'haver de comprar les entrades una a una. Jo tenia un abonament de 10 entrades i haver-les de buscar cada vegada, enlloc de veure una mena de taula on poder marcar-les totes i donar-li a l'ok, es feia pesat. També perquè cada vegada que en canviaves una, ho havies de confirmar 3 vegades.

I el que crec que faria falta millorar una mica és la puntualitat. Està bé que obrin la sala 15 minuts abans de començar, però, per exemple, la número 5, la gran del carrer Aribau, si està plena, no és suficient, pel que haurien d'intentar calcular-ho millor.

També recordo que un dels documentals va tenir un final que se sentia fatal. Com si hi hagués les antigues interferències telefòniques. Molt soroll de fons. Però bé, això és una cosa puntual.

Actualment, es poden veure bastants d'aquests documentals per internet, a la In-Edit TV i fins el 30 de novembre. Pel que he vist els preus són d'uns 3€ i a la que pugui encara m'agradaria veure'n algun més que em va quedar pendent. A vegades t'agafen ganes de veure un documental quan veus el trailer a la sala, esperant que facin el teu, pel que potser estaria bé que els posessin a la pàgina web per a ajudar a la gent a decidir-se, tot i que no sé si és realment possible fer-ho per temes legals.