Avui, i de nou a través de Facebook, he vist que l'AmphiFestival havia tingut la cancel·lació de Front 242 i que ara l'han substituït per Apoptygma Berzerk.
Reconec que per a la majoria seria un sacrilegi, però com que a mi Front 242 no m'acaba de convèncer, el canvi m'ha agradat, pel que he començat a mirar qui actua al festival, on és, els dies, etc.
Primera bona notícia: és un cap de setmana, 21 i 22 de juliol. Mitja dolenta notícia, és un dissabte i un diumenge, pel que el més probable és que hagués de demanar un dia de festa al juliol que és quan acostuma a haver-hi molta feina, però res que no es pugui compensar amb les mil hores extres que ja faig diàriament.
Segona bona notícia: és a Colònia, ciutat a la que vull anar des de fa temps, però és clar, si la ciutat és bonica, necessitaria el dia extra d'estar allà 100% segur. Almenys un.
Els tickets es poden comprar aquí i per dos dies són 62€, que no ho trobo car, tenint en compte que obren les portes a les 10h i a les 12h ja comencen a sonar les primeres notes, i hi actuaran els següents grups:
Estan marcats en groc els que m'agraden i en blau els que no em molestaria veure en directe o els noms dels quals em sonen. Encara no hi ha horaris concrets, per això. O no els he sabut trobar.
Des de l'aeroport de Colònia ens indiquen que només són 15 minuts, el que seria ja el tercer punt positiu. Però el negatiu serien els preus dels bitllets d'avió.
Les millors opcions serien: demanar festa divendres o demanar festa dilluns. Mirant diferents vols i horaris el millor sembla ser sortir dijous a les 20:15h o divendres a les 9:50h i tornar dilluns a les 7h del matí per arribar a la feina cap a les 10h. El preu seria, contant també l'hotel, d'uns 300€.
No està malament del tot, però crec que valdria la pena.
On es troba l'emplaçament del concert? No està al centre de la ciutat però, quan un festival es pot fer al centre?
Tampoc està allunyat i té el metro molt aprop.
Però no ho neguem, per ara només és una il·lusió. Queda molt per a què arribi i sempre és complicat demanar dies de festa a la feina. Tot i això, es preveuen unes setmanes d'arròs i pasta per a estalviar.
A través del facebook d'And One descobrim que el 30 de març sortirà a la venda un nou single: Shouts of Joy:
L'anterior single, Back Home, a mi em va agradar bastant, fins i tot la cançó que porta el mateix nom que el single, que potser ha estat de les més criticades. Ara ja amb moltes ganes d'escoltar les altres i de poder comprar-los tots dos.
Les imatges que estan penjant últimament no estan gens malament:
Ja han passat tants dies des de què vaig descobrir que l'Anton Corbijn ja estava preparant la seva tercera pel·lícula, que ja puc comentar un altre tema que he descobert avui. Anem per parts.
La primera notícia és la de la nova pel·lícula. Primer va treure un biopic sobre Joy Division que es deia Control, el 2007. Després, el 2010, va dirigir The American. Una pel·lícula sobre espies amb en George Clooney de protagonista. Una excel·lent pel·lícula, tot s'ha de dir.
Ara està preparant una adaptació de la novel·la de John Le Carré, A most wanted man i que està prevista per al 2013.
La història de la pel·lícula succeeix a l'Hamburg actual on un home que s'està morint arriva a una comunitat istlàmica amb la intenció de demanar ajudar en la búsqueda de la fortuna del seu difunt pare. Aquí hi ha una mica més d'informació.
Als dos enllaços que he posat es comenta la possibilitat que Philip Seymour Hoffman hi participi.
D'altra banda, tenim una segona notícia: un documental sobre el mateix Anton Corbijn: Anton Corbijn: Inside Out. El director és Klaartje Quirijns, el qual a mi no em sona.
El director segueix a l'artista durant 4 anys mentre fa fotografies, filma videoclips, etc. i compara el seu èxit professional amb les dificultats i soledat personals.
La informació l'he tret de depechemode.de, però per internet es pot trobar més informació i en d'altres idiomes.
Aquest matí m'acabo d'enterar que Kraftwerk faran una retrospectiva dels seus àlbums al Museum of Modern Art de Nova York a partir del 10 d'abril.
Pel que he entès, faran una retrospectiva dels seus discs en directe durant 8 nits seguides, acompanyats per projeccions en 3D. Tocaran música dels seus àlbums, començant per l'Autobahn (1974) i seguiran amb els seus altres àlbums de manera cronològica.
Dimarts 10 abril - Autobahn (1974)
Dimecres 11 abril - Radio-Activity (1975)
Dijous 12 abril - Trans Europe Express (1977)
Divendres 13 abril - The Man-Machine (1978)
Dissabte 14 abril - Computer World (1981)
Diumenge 15 abril - Techno Pop (1986)
Dilluns 16 abril - The Mix (1991)
Dimarts 17 abril - Tour de France (2003)
Aquí s'explica més o menys la notícia, i aquí hi ha la informació de l'exhibició a la web del propi museu.
Els tickets surten a la venda el 22 de febrer, costen 25$ i es poden comprar a la següent pàgina: MoMAKraftwerkTickets.showclix.com. En pots comprar un màxim de 2 per persona per al total dels espectacles i cal fer-ho amb un id amb foto.
En un moment de bogeria absoluta, m'ho he estat plantejant. He mirat quin dia hi podria anar (dissabte 14 d'abril) i he mirat bitllets. Sortint el divendres al matí (10h) i arribant a Nova York el mateix divendres al matí (per la diferència horària), i sortint d'allà el diumenge a la tarda i arribant a Barcelona cap a les 7h del dilluns, serien uns 400€ i demanar un dia de festa a la feina. Ara, que anar a Nova York i només estar-s'hi unes hores seria un petit pecat.
Això sí, si algú em vol convidar a anar-hi, benvingut serà. Sinó esperarem que encara toquin algun dia més aprop, per Europa, per exemple.
Pensava que ja havia posat aquest video de Minerve, però potser, en el seu moment, vaig decidir que millor tenir el videoclip complet.
Tot i això, ara estava escoltant de nou el genial Please i he tornat a escoltar la cançó i no me n'he pogut estar.
Al facebook, l'Andreas Wollatz, un dels components, comentava que el video està en procés. Cal fer click a la imatge per veure-la més decentment:
Aquest és el video que va penjar:
Suposo que aniran intercalant altres coses ja que 4 minuts i mig amb només el cantant, en Daniel Wollatz, són una mica monòtons, el que no treu que t'acabi enganxant.
Ha arribat el moment d'explicar el genial cap de setmana. Avui dilluns quasi no puc obrir els ulls i tinc tan poques ganes de treballar, que sembla que superen les poques ganes habituals, però, tal i com esperava, estic contenta per com ha anat tot. Començo pel divendres.
Un dia de molta feina, però espavilada amb bastanta solvència tot i els nervis. A les 18.30h ja estava camí de Bikini. Primer una cerveseta amb un amic al bar de iaios de davant i abans de les 20h ja a dins amb el cubata corresponent.
A les 20.15h sortien Frozen Plasma a l'escenari. Amb en Vasi Vallis darrere el seu teclat i el seu ordinador, i en Felix Marc al davant de tot amb el micro. Em pensava que serien més sosos, però vaig trobar que estava molt bé.
La sala s'anava omplint a poc a poc i ja teníem el nostre lloc cap a les primeres files, el qual intentaríem mantenir malgrat tenir els alemanys (dues noies i més tard també un noi) més pesats i maleducats del món. Em va faltar poc per partir un cap amb la càmara de fotos que portava a la mà. Però oblidem els mals moments i passem als bons.
El setlist no el puc recordar, però diria que no van faltar: Condense, The Speed of Life, Irony, Warmongers, Murderous Trap, Earthling, Tanz die Revolution (per acabar).
El públic crec que no se sabia gaire les lletres de les cançons, però van disfrutar i col·laborar en tot el que es demanava. Van grabar la cançó Irony mentre ens feien moure les mans a manera de Never Let Me Down Again de Depeche Mode. No sé si després penjaran aquests videos per algun lloc. Crec que van tocar uns 45 minuts i ja es van retirar. Per deixar pas a una tensa espera i aprofitar per anar corrents al wc.
La cançó Irony en directe a Barcelona:
A les 21.30h, també amb els 15 minuts de retard, sortien VNV Nation, tots de cop i al so de Chrome, a l'escenari. En Ronan Harris i en Mark Jackson, acompanyats per 2 teclistes i unes projeccions darrere l'escenari.
Amb un Ronan Harris, com sempre, molt xerraire i actuant constantment com si fóssim la millor audiència del món que, tot i que saps que ho fa, més o menys, a tot arreu, et fa sentir genial. Realment crec que a Barcelona hi posem molt de la nostra part, des del primer minut, quan ja estàvem tots acalorats de tant saltar i cridar.
El setlist tampoc el recordo del tot, però diria que va ser igual que el de Madrid, el qual sí que es pot trobar per internet:
Intro: On-Air
Chrome
Space & Time
Tomorrow Never Comes
Testament
Illusion
Standing
Gratitude
Honour 2003
Nemesis
Fruther
Epicentre
Resolution
Control
Encore: Beloved
Nova
Perpetual
Tot i que el concert havia de durar 2 hores, es va quedar en una mica menys perquè va començar tard. Tot i això, va estar genial i vam acabar cansadíssims.
Pel que fa al so, crec que si fa no fa com sempre. Crec que se sentia poc la veu, però no se sentia pas malament. Del que sí que es va queixar constantment en Ronan era de les llums, als que anava dient què havien de fer.
La cançó Ilusion al concert de Barcelona:
Després del concert i d'una odissea per Barcelona buscant superglue, vam anar a petar a l'Undead i allà vaig aconseguir les meves desitjades fotografies amb Frozen Plasma i els dos components de VNV Nation per separat, que no els vaig poder atrapar junts.
A part, tant en Felix Marc, com en Vasi Vallis, em van firmar el meu cd d'edició limitada, així que ara encara és més inusual. Quan aconsegueixin la fama que es mereixen, això valdrà diners :)
Cap a les 3h passades ja vaig decidir marxar cap a casa perquè l'endemà m'havia de llevar cap a les 7h per anar a Madrid. Com que patia per poder dormir tan poc, vaig agafar un taxi i en res ja estava a casa. Vaig menjar-me un entrepà mentre m'anava canviant i a dormir.
Dues hores després sonava el despertador i em tornava a la realitat. Encara amb el cap ofuscat dels cubates, vaig aconseguir menjar-me un altre entrepà per intentar asserenar l'estómac, una dutxa, la motxilla a l'esquena i cap a l'aeroport. Vaig arribar una mica abans i vaig intentar que em canviessin el vol, però una dona d'Iberia, que no destacava per la seva amabilitat, em va dir que no podia ser.
Una petita espera mentre llegia una revista i en 1 hora de vol ja estava a Madrid. Allà m'esperaven uns amics i l'anar a prendre una cervesa mentre esperàvem l'hora de dinar va ser una gran idea. Sembla ser que efectivament la cervesa és el millor per a la ressaca. Més tard es van unir més amics i vam dinar.
Cap a les 18.30h sortia en direcció cap a l'hotel, al qual vaig arribar a les 19h. Un temps molt just per a la meva habitual ànsia pre-concertil, però que també em va anar bé per tal de no atontar-me en excés tenint en compte la son que tenia. Com que la Sala Arena estava a 5 minuts de l'hotel, a les 19.45h, l'hora en què obrien les portes, ja estava allà. Em va sorprendre veure unes 40 persones esperant a fora, però veure que totes anaven vestides de negre em van ajudar a treure'm tots els dubtes de si estava al lloc correcte o no.
Al cap de 5 minuts ja ens deixaven entrar. Encara sort perquè feia una mica de fresca. Ja un cop a dins vaig fer una primera ullada a la sala i, instantàniament, em va recordar a la sala Backstage de Múnich. Hi havia com una primera zona, baixaves unes escales i hi havia una barra mirant a l'escenar i encara baixaves 3 o 4 escales més i hi havia la zona que seria la pista, així que la part exclusiva de pista era una mica petita, però estaves rodejat de gent que estava a un nivell una mica superior. Al final es va acabar omplint i feia goig.
Vaig "marcar el meu territori" deixant el meu jersei sota l'escenari, a primera fila, i vaig anar a buscar una cervesa. No em veia capaç de prendre un cubata, però la cervesa sí que em venia de gust. Al demanar-ho a la barra, ja va venir la primera pregunta: una caña (5€) o un mini (12€)? i d'aquí em vaig decantar pel mini i així pensava que em duraria tot el concert. Sorpresa la meva al veure el tamany del mini (0,75 litres) i al veure que no el podia ni pràcticament aixecar. El vaig haver de deixar sobre l'escenari perquè era impossible moure's amb allò a la mà. I, per suposat, no va durar pas tot el concert...
També amb uns 15 minuts de retard van sortir Frozen Plasma a l'escenari. Més abrigats que a Barcelona, van tocar crec que exactament les mateixes cançons. En part s'entèn ja que no estan de gira i segurament només van preparar unes quantes cançons.
El concert va ser similar al de Barcelona pel que fa a Frozen Plasma, tot i que, en el moment de grabar Irony amb la seva càmara, van dir que a Barcelona no havia sonat malament i que a veure si a Madrid encara ho fèiem millor. La gent es va volcar bastant i també va quedar molt bé. Com a premi va dir que tocarien una altra cançó, però era evident que era el mateix que a Barcelona.
Pel que fa al públic, crec que per si sol no es sabia gaire les cançons i, en general, coneixia menys al grup, però no per això mostraven menys interès. També, després de 45 minuts, van acomiadar-se. Aquí el so crec que era més nítid que a Barcelona. No sé si perquè el sostre era més alt, però em va donar la sensació de què podia sentir millor les lletres de les cançons.
La cançó Tanz die Revolution, de Frozen Plasma, a Madrid:
Una estona d'espera on la parella que tenia davant es va retirar i em van deixar en una primera fila envejable, sense estar apretada contra l'escenari i amb gent molt amable pel voltant, especialment els 2 nois de l'esquerra amb els que vaig estar rient una bona estona.
A les 21.30h de nou sortia VNV Nation tots junts i amb les notes de Chrome. Realment crec que, tal i com comentava en Ronan al Facebook, a Barcelona la gent s'entrega més durant les cançons, i a Madrid la bogeria també s'apoderava de la gent entre cançó i cançó.
El setlist va ser el que he posat més a dalt. Al final de concert vaig poder fer-me amb una de les còpies que hi havia a l'escenari i vaig poder veure que no havien tocat: Homeward i Sentinel, un dels encores que suposo que no van tenir temps de fer.
En Ronan també va estar molta estona xerrant, comentant diverses coses i en un moment donat em va senyalar, sense cap mena de dubte i em va preguntar per la samarreta. No ho vaig acabar d'entendre, però em va fer il·lusió... Portava la samarreta del Wrong de Depeche Mode.
Finalment, tancant amb Perpetual, el públic és molt més entregat a Barcelona, però crec que ho és molt més en comparació amb qualsevol altra ciutat. El 2006 el públic es va fer seva aquesta cançó i ja no l'ha deixat anar mai més.
Un cop acabat el concert i havent despatxat tot el líquid que havia ingerit, vaig començar a la caça i captura de la sala de on feien l'after-show party. Sabia que estava a prop, però no en recordava el nom ni el lloc exacte, així que vaig estar uns 45 minuts pel carrer, morta de fred i buscant sense solta ni volta.
Al final vaig veure la sortida "trasera" de la sala de concerts i allà vaig trobar un conegut que em va situar una mica. L'havia tingut tota l'estona tan a prop! La sala es diu Basstard, suposo que no se m'oblidarà més. La sala era gran i tenia llocs per estar sentat també, així com diverses barres repartides per tot arreu.
VNV Nation començant el concert amb Chrome:
Primer vaig optar per sentar-me una estona, demanar una cervesa i veure què tal anava la cosa. Quan es va començar a omplir més, al cap de només 10 minuts, ja vaig decidir aixecar-me i començar a disfrutar de la música en un costadet. Van encadenar tantes cançons que m'agradaven, que el temps em va passar rapidíssim: Assemblage 23, Covenant, And One, De/Vision, Frozen Plasma, VNV Nation, Ashbury Heights, IAMX, Depeche Mode... La música em va agradar molt més que la del dia anterior a l'Undead, on estaven molt més destroyers i foscos. Jo sóc més de synthpop alegre en general. Encara que a Barcelona estava acompanyada d'uns amics i això sempre ho fa més divertit, també.
A l'estar sola no em vaig atrevir a acostar-me gaire als grups, però no em vaig poder estar de parar un moment al Ronan, doncs tenia dubtes sobre perquè havia assenyalat la meva samarreta. Quan el vaig parar, el primer que va fer va ser riure's i dir-me alguna cosa tipus: "the lady from the concert!". Em va comentar que sempre llegeix les samarretes de la gent i que s'havia fixat en la meva. Res més.
Després d'un parell de Mahous, cap a les 2h i després de sentir punxar Personal Jesus, vaig considerar que ja era hora d'anar a descansar, doncs quasi no havia parat des de les 6h del matí de divendres.
Dos minuts i ja estava a l'hotel, això sí, sense sopar, així que l'endemà a l'esmorzar vaig arrassar.
El diumenge me'l vaig prendre amb calma. Em vaig llevar a les 9h, em vaig dutxar tranquil·lament, vaig esmorzar com una reina i vaig sortir a patejar unes hores per Madrid.
Al vespre i 45 minuts més tard de l'hora prevista, vaig sortir ja cap a Barcelona. Aquest matí no em podia despertar de cap manera, però un cop he anat recordant el cap de setmana, ja m'he pogut anar animant una mica. Ara a l'espera de la propera.
Avui toquen, per fi, VNV Nation a Barcelona. I després d'una mala notícia i dues d'horroroses, encara sort que estic segura que el concert serà memorable.
Demà, a Madrid. I diumenge, morta de cansament, però feliç segur. Per a preparar-nos, a l'últim moment, abans de sortir de la feina, Gratitude. Temazo del darrer àlbum Automatic.
Està bé al video que en Ronan Harris explica el seu significat per a la cançó i diu que no està sent cínic, sinó que li dóna les gràcies a tots els cabrons que han gosat posar-se al seu camí.
Aquesta setmana toca concerts, tant a Barcelona com a Madrid. Els grups seran els mateixos, però les sensacions espero que siguin positives i valguin la pena.
Els teloners de luxe seran Frozen Plasma amb en Felix Marc i en Vasi Vallis. Els dos discs que tinc, Artificial i Monumentum, em semblen genials, però últimament he estat mirant alguns videos en directe al YouTube i perden una mica. Crec que a en Felix Marc, que aquí està davant del micròfon, no està tan còmode com quan es troba darrere del teclat com en el cas de Diorama, on deixa tot el protagonisme a en Torben Wendt. Tot i això, no sonen malament i les ganes encara les tinc.
Per a l'espera per aquest divendres, volia compartir una cançó. He vist que n'he posat dues del darrer disc, així que optaré per Crossroads, de l'Artifical, del 2006.
Més que res crec que en Felix es troba una mica sol davant de l'escenari i és complicat moure's tot sol. Té la sort de ser tan guapo, per això.
A través de IAMX vaig descobrir aquest video. En James Cook havia tocat amb el grup Nemo, però també amb IAMX i d'aquí ve la seva relació amb en Chris Corner. El 2010 va treure el seu primer àlbum en solitari, Arts and Sciences, escrit juntament amb l'Anne Marie Kirby.
El primer videoclip promocional va ser Face to Face i va ser dirigit i editat pel Chris Corner.
Segons l'anotació al YouTube, és el primer video rodat, exclusivament, amb una Casio Exilim EX F1Slo-Mo Super Cam, que és la que li dóna alguns dels efectes al video.
Avui he vist que ja havien rodat un segon videoclip, però no em convenç tant com el primer, que em té enamorada. Aquest segon es diu End of Summer.
Meat Loaf és un grup que no recordo com vaig conèixer, una casualitat em portaria a la següent i així fins a trobar-los.
Meat Loaf és el nom amb què es coneix a Marvin Lee Aday, el cantant i actor (el Bob del Fight Club, per exemple) nordamericà. Va aconseguir el seu èxit com a cantant amb el disc Bat Out of Hell el 1977, però va navegar entre penes fins que el 1993 va aconseguir treure el Bat Out of Hell II i va ser número 1 en tot el món.
Aquest és el disc que jo vaig conèixer i que crec que val la pena escoltar des del principi fins al final. No és la música que acostumo a escoltar, aquest home, al cantar, crida com un boig, però val la pena. Musicalment està fet amb molta cura i detall i les lletres són maques, a la vegada que la seva veu els hi dóna vida. M'agrada especialment quan la combina amb la d'una dona.
Poso un video d'un medley, és a dir, d'una barreja de diferents cançons perquè no acabava de decidir-me:
Com que el video és molt actual, en posaré també un una mica més antic. En aquest cas és u Took The Words Right Out Of My Mouth, que és de les actuacions més antigues que he trobat:
Quan era jove sembla ser que embogia, literalment, sobre l'escenari i que estava sempre a poc de quedar-s'hi d'un atac de cor. Amb els anys s'ha anat moderant i s'ha tallat el cabell, la resta segueix igual.
Més endavant ja posaré més cançons perquè n'hi ha moltes amb les que m'he quedat amb les ganes.
IAMX, és a dir, en Chris Corner, ja està preparant el seu proper disc, per ara, amb el nom de IAMX5.
Al seu blog ens ho explica una mica. Comenta que s'ha pres un temps de calma i reflexió després del darrer any de gira i que ha començat a escriure de nou.
Mentre esperem el nou disc, podem anar disfrutant dels anteriors. En aquest cas es tracta de My Secret Friend del disc Kingdom of Welcome Addiction. En aquesta cançó hi col·labora Imogen Heap, cantant, compositora i escriptora de Londres.
El videoclip no em convenç, però la cançó la trobo molt maca.
En Vince Clarke i en Martin Gore segueixen donant notícies sobre el seu àlbum conjunt, després de 30 de la fundació de Depeche Mode als 80.
El disc, que es dirà SSSS i sortirà a la venda el 12 de març, té la següent portada (bastant lletgeta) i tracklist (que es pot veure en qualsevol de les seves pàgines web):
Conté 10 cançons, que tal i com anunciaven, són realment de minimal techno. Es poden escoltar uns retalls al YouTube.
Realment no és el meu estil, m'agrada més sentir veus de tan en quan i escoltar les lletres d'aquests dos petits genis, però després d'haver-ho escoltat un parell de vegades, no em desagrada, tot i que segons com em carrega una mica. Potser el m oment tampoc és l'adequat.
M'agradaria veure'ls punxant en directe la seva música, potser dos dels músics "de rock" més vergonyosos de la història (amb el permís de Peter Heppner, és clar).
De nou un grup es "reuneix" per fer calaix en festivals. Dic "reuneix" perquè no hi seran tots, faltarà en Peter Hook, que estarà amb la seva pròpia gira. Efectivament, parlo de New Order i de la seva presència al FIB.
Per sort, també faran un altre tipus de gira pel Regne Unit. A la pàgina de NME hi ha més informació.
Aquestes són les possibilitats que he vist fins ara:
Dijous 26 d'abril: O2 Apollo Manchester
Diumenge 29 d'abril: Birmingham Ballroom
Dimecres 2 de maig: O2 Academy Brixton
Dissabte 5 de maig: O2 Academy Glasgow
Descartant els concerts entre setmana em quedaria el del dissabte 5 de maig a Glasgow. He mirat vols i per uns 100€ puc anar i tornar. Tot i això, els horaris no són els millors i no tindria gaire temps de visitar res. Val la pena anar-hi doncs? Com que queda tant encara, millor esperar i veure si afegeixen més concerts.
Segons Gigero també tocarien a Praga el divendres 29 de juny i fa tant temps que vull anar a Praga...
Mirant els posts per tal de no repetri cap cançó, veig que no he escrit mai realment de New Order, tot i que apareixen diverses vegades anomenats.
Una mica la història seria la de 3 nois (Bernard Sumner (guitarra, teclats i veu), Peter Hook (baix) i Stephen Morris (bateria)) que, després de la mort de l'Ian Curtis el 1980, decideixen incorporar la Gillian Gilbert als teclats i fundar el nou grup. A partir d'aquí el seu so va evolucionar del to punk-fosc de Joy Division a uns temes més alegres i més electrònics.
Com que no havia posat mai una cançó seva, he estat dubtant bastant. Al final, m'he decidit per 1963, després de descartar True Faith i Blue Monday perquè tot i potser ser les que més m'agraden, les he escoltat moltes vegades, també amb les versions d'And One i el mateix amb Bizarre Love Triangle amb la versió d'Apoptygma Berzerk.
Entrades
