Últimament semblo una fan incondicional de
The Killers amb la quantitat de vegades que parlo d'ells, però al no tenir novetats d'altres grups vaig comentant.
Abans de res, comentar una mica els anteriors discs: van començar molt forts amb
Hot Fuss, 2004, i tot i que conté grans temes com
Mr Brightside o
Somebody Told Me i és el disc del que més unitats han venut, el que més bona crítica té, etc. Per a mi, el millor és el segon, el menysvalorat
Sam's Town, 2006, que per mi és molt més complet, amb grandioses cançons i molt més ben acabat en conjunt.
El 2007, van treure un estrany
Sawdust, semblant a una recopilació de cares B i remixs, on principalment s'ha de destacar:
Tranquilize.
Ara, al 2008, treuen aquest
Day & Age del que tant estem sentint a parlar, alavat pels seguidors, criticat per la resta. La meva opinió crec que es queda en un terme mig...
Nou disc:
Day & Age.
1.
Losing Touch: com acostuma a ser habitual, una primera cançó que pretèn ser una guia pel que serà el disc, tot i que després decau. Personalment, m'agrada. Sona diferent als dos discs anteriors sense deixar de tenir aquest so específic, que més que res li dóna la veu de Brandon Flowers. No és una gran cançó però ens permet agafar el disc amb ganes.
2.
Human: el primer single i, probablement, una de les cançons més ballables i que sembla ben bé treta de Sam's Town. Potser el més destacable del disc.
3.
Spaceman: m'agrada aquest ritme més accelerat que agafa la cançó. Pel nivell del cd, té un bon començament que et permet seguir amb ganes les següents cançons.
4.
Joy Ride: el nivell baixa de manera considerable... Una cançó que només escoltar et fa mirar el cd per veure si són ells cantant. Li falta alguna cosa i n'hi sobren d'altres.
5.
A Dustland Fairytale: primera cançó realment pausada tot i que va augmentant la velocitat a mesura que avança i acaba abandonant el to de balada. Maca.
6.
This Is Your Life: sona més al seu primer disc, però com si s'hagués quedat a la meitat. No em diu res. Els cors que se senten semblen extrets d'una cançó de Depeche Mode, que ara no sabria dir quina és... però no m'acaben de convèncer.
7.
I Can't Say: una altra cançó que es queda a mitges.
8.
Neon Tiger: tornem a recuperar una mica la il·lusió en aquest nou cd. Sonant altra vegada més semblant al primer cd, però evolucionant una mica, una mica més pausada.
9.
The World We Live In: una altra que es queda a mitges, amb la tornada sembla que s'animi una mica, però es queda en res.
10.
Goodnight, Travel Well: per a tancar el cd una cançó de 7 minuts. Estranya com ella sola i que tampoc aporta gran cosa.
Bonus tracks:
A Crippling Blow i
Forget About What I Said. La primera, amb més ritme que la majoria del cd i on la tornada recorda altres cançons de The Killers. No està mal i no sé perquè em recorda el començament de "Only the truth" de
The Last Shadow Puppets. La segona, també sembla sortida del Hot Fuss i és un final millor que no el track 10.
En definitiva, un disc que suposo que quedarà majoritàriament en l'oblit, amb alguns moments bons, però allunyat del que podíem esperar d'aquest grup.
Presentació als EMA 08, impressionant l'escenificació:
Entrades
