Joke Jay: Fiasko Deluxe

La majoria coneixem el Joke Jay per ser part del grup And One fa anys (1992-2001), i tornar-ho a ser actualment (2011-), abans de què s'acabi per sempre.

Però a part ha fet d'altres coses. Una d'elles, el disc Fiasko Deluxe, el 2004. No va tenir gaire èxit, però havent-lo escoltat ja diverses vegades, va guanyant a poc a poc. No hi ha cap tema que et faci parar i pensar que és molt bo, però el disc no es fa pesat.

La portada és la següent:


La portada està francament bé tenint en compte com són les imatges promocionals. El tracklist és:

1. Das letzte Boot
2. In Farbe
3. Das Original
4. Puppenmädchen
5. Die Goldene 80
6. Verpestet
7. Angefixxt (Fiasko Mix)
8. Der Jugend Kraft
9. 32 Zacken
10. Wo weht der Wind
11. Tango 2000
12. Deine Sonne

És innegable que el Joke Jay té una gran veu, i que els seus cors amb And One no tenen preu. Li donen una altra dimensió. Però a aquest disc li falta alguna cosa. Potser no estava del tot inspirat, o necessitava rodejar-se d'altres persones, perquè si ell va escriure el Sometimes d'And One, significa que, de talent, en té de sobres.

Com comentava, no hi ha cap cançó que em cridi molt l'atenció, així que no sabia benbé què posar. Per Youtube tampoc és que n'hi hagi moltes. Al final he optat per Das Original:


Suposo que alguna altra cosa deu haver fet en el món de la música, però probablement sota un altre nom, pel que no sé molt bé com trobar-ho. A part d'una col·laboració amb Blind Passenger en la cançó Don't drag me down. A veure si investigo una mica.

Underwater Pilots: Loud and Clear

Em pensava que ja havia compartit alguna cançó d'Underwater Pilots, però em sembla que només ho vaig posar al Facebook.

No és que n'hagi trobat molta informació per internet, però comentar que es tracta d'un duo de música electrònica alemany (d'Hamburg i Leipzig), format per: Manuel G. Richter i Gregoire Vanoli.

El seu primer disc va ser Tranquil Places el 2004, i el segon, Endless, el 2012. El que més he escoltat és el primer i, sobretot, m'ha entusiasmat la cançó Loud and Clear:

Felix Marc: Give Back the Moments

L'últim dia que vaig treballar a la meva darrera feina, el meu disc dur extern va dir que no ho aguantava més i va morir de forma sobtada. Arreglar-lo costava tants diners, que el vaig abandonar: amb els apunts de 6 anys de feina i amb tota la música que havia anat aconseguint amb el pas dels anys.

Ara fa uns dies vaig veure que a l'ordinador petit que m'emporto de viatge hi havia una carpeta que es deia "Música" i que hi havia alguns cds que havia oblidat o que no havia tornat a aconseguir. Entre ells hi era el Pathways del Felix Marc.

Personalment m'agrada més el seu darrer disc, Parallel Worlds (per això és el que tinc en format físic), però el primer conté un parell de temes que valen la pena. Un d'ells és Give back the moments i és el que volia compartir avui ja que a més té un video oficial i està molt ben fet:

Straftanz: Tanzt kaputt...

Per fi torna a ser divendres. I realment necessito un cap de setmana de quedar-me aquí. Ja en feia uns quants que no parava i ara em ve de gust quedar-me a Barcelona i aprofitar per acabar d'ordenar la casa i el meu cap.

Estava pensant en l'Amphi Festival i cada dia vaig recordant diferents moments. Un d'ells és quan vaig veure un dels teclats de Faderhead, que em va semblar que era el mateix que el d'Straftanz.

Revisant el que vaig escriure sobre el grup abans del festival, m'he adonat que sí que ho sabia, però no ho recordava. Ja ho posava que un dels músics que l'acompanya és Jörg Lütkemeier, de Straftanz.

Així doncs, he pensat que podia parlar d'aquest grup, que vaig veure en directe ara farà 2 anys a Viena.

Pel que he anat llegint al seu Facebook, realment estan com una cabra i són molt divertits. Amb anades d'olla importants com organitzar mega festes als hotels on estan hospedats quan estan de gira.

Pel que fa al grup, comentar que es va formar a Gelsenkirchen (Alemanya) el 2006. El seu so no sé benbé com definir-lo. La wiki diu que aggrotech, el qual puc acceptar, o futurepop, el qual no acabo de veure clar. Podríem quedar-nos al voltant de l'industrial també.

Tenen algunes cançons bastant conegudes, per exemple, Straftanz, la primera que van treure, Turbo o Tanzt kaputt was euch kaputt macht. O almenys són les que jo més he sentit.

Al final he optat per compartir la darrera d'aquestes, Tanzt kaputt was euch kaputt macht, perquè m'agrada força i hi ha un video del directe de l'Szene de Viena que és on els vaig veure:

Dissolució: Code 64

Ahir llegia al Facebook de Code 64 que el grup se separa. La notícia també es pot trobar ja a la revista Side-Line.

Comenten que no és una separació per discrepàncies ni perquè s'hagin enfadat. El Christian Espeland ha decidit deixar el grup per a enfocar-se més a la seva vida personal (això mai se sap benbé què vol dir). Els altres dos membres, Hasse Mattson i Bjørn Marius Borg, han decidit no utilitzar més el nom del grup i crear-ne un de nou.

Es trobaven gravant un nou àlbum, Power Up, que es convertirà en l'àlbum de debut del nou grup. Encara no hi ha més informació sobre el nom del grup, etc. Per ara deixaran vives totes les comunicacions amb Code64 i quan ho tinguin tot més llest, passaran a informar des de les noves pàgines.

Com a comiat volia compartir algun dels seus temes. Ara per ara no tenia les seves cançons molt recents, així que he optat per Leaving Earth, que crec que resumeix bastant bé el seu so: la música, la veu aguda mig cridant, el ritme accelerat. El videoclip és realment d'ells? És un dels més amateurs que he vist mai:

Aesthetic Perfection: The Dark Half

Aparto una mica les explicacions d'aquests dies per donar pas al nou tema d'Aesthetic Perfection.

Ja fa uns dies que comentava que el segon single del grup s'estava ultimant. Ahir, el Daniel Graves el va penjar a internet:


L'he escoltat un parell de vegades i té més bona pinta que l'anterior. No acaba de convèncem al 100%, però té parts que són molt bones i donen més esperances de cara al nou cd. La lletra és la següent:

"Follow me to the dark
Into the dead of night
It's time to see the truth
To meet the other side

I'll give you what you crave
I'll leave you wanting more
Cause everything you need
Is lurking in the core

You gotta get it
Oh, you gotta get it

You gotta cut that hole inside of me

You gotta cut deep down below
To where the beauty digs its hole
You'll never love me and it shows
For who I truly am

Why must I be a fraud?
Why must I be a show?
Why cant' I be content
To reap the seed I've sewn?

For all your flattery
For all your words of praise
You're only nurturing
The side of me I hate

Run from the one
In the dark
He'll never let you go"

Amphi Festival 2013: Dia 2

I seguim amb el segon dia de l'Amphi Festival d'aquest 2013: diumenge 21 de juliol de 2013.

El dia va començar similar a dissabte. Des de molt d'hora entrant el sol per la finestra, esmorzant d'hora i passejant una mica abans d'anar cap al recinte. Un cop allà, de nou un passeig i ja comprant una samarreta per al meu nebot. Ja posaré les compres un altre dia, però tampoc van ser gaires.

Des de l'inici el diumenge començava amb grups que m'interessaven, així que amb temps suficient em vaig situar a prop de l'escenari de l'Staatenhaus. A les 11.50h tocaven Chrom. Només 40 minuts, però valia la pena anar-hi d'hora. Van sortir puntuals i van tocar uns quants temes, la majoria del seu darrer disc.


Em va sorprendre que la veu se sentís tan clara. Havia vist alguns videos a Youtube on no acabava d'estar ben afinada, però em va semblar que sonava molt bé, com també la música que l'acompanyava. Tot i ser tan d'hora i potser no ser un grup molt conegut, em va semblar que la sala estava bastant plena i la gent tenia ganes de veure'ls.

A les 12.55h va sortir Tyske Ludder. Un altre grup més proper a l'EBM i, per tant, amb un pogo assegurat. Per sort, estava una mica més endavant i a la dreta i no em va tocar de ple. Em van semblar interessants, amb un escenari amb bastants elements mulitmèdia per a donar-li més vida.


No és un dels meus grups preferits, però em va agradar veure'ls en viu. Com la gent embogia amb algunes cançons i com s'escalfava l'ambient per moments. Per cert, veure el pogo també sorprèn pel fet que ningú es baralli realment. I quan algú sembla que surt en excés escopetejat cap algun costat o contra algú, es paren uns segons per veure que tot està bé. El control dins del descontrol absolut.

Després tocaven Santa Hates You i tot i que volia sortir fora per agafar un bon lloc, vaig decidir quedar-me mitja horeta i després sortir corrent per tal d'aconseguir el bon lloc igualment. La llàstima és que estant només part del concert no vaig poder veure la meva cançó preferida en viu, Scum, però sí que vaig veure més o menys de què anava el grup.


Van sortir dos homes, un amb un cap de conill i l'altre amb un cap de porc posats, i van estar fent coreografies simples al fons de l'escenari o pels costats. Era prou original, però no em van acabar d'agradar. A un costat hi havia dos ordinadors amb tota la música pregravada, la qual anaven canviant entre cançó i cançó. A davant la Jinxy i el Peter cantant. L'escenari estava molt ben muntat, com si es tractés del saló d'una casa, però potser vaig trobar a faltar una mica de força a la banda. Suposo que el fet de no tocar res en viu, no ajuda a donar més energia.

Com comentava, abans d'acabar vaig sortir (com vaig poder, perquè estava bastant endavant i hi havia bastanta gent) cap a fora. Al Main Stage hi havia The Beauty of Gemina, però només els vaig veure un segon de lluny.


De seguida van acabar i vaig agafar un bon lloc per a disfrutar d'Icon of Coil. Van sortir puntuals a les 14.55h i van tocar durant uns 50 minuts. Van tocar algunes cançons que jo pràcticament no coneixia, però vaig disfrutar com una boja amb les meves preferides: Existence in Progress, Dead Enough for Life i Shelter.


A la darrera cançó l'Andy Laplegua va baixar i va estar cantant i ballant entre el públic. La veritat és que el vaig veure bastant més actiu que a Barcelona. Suposo que en part perquè tenia un escenari 3 vegades més gran i molt molt molt més públic pendent d'ell. Segurament, si els gots que es va anar bevent com si fossin aigua o de la mida d'un xupito, també van contribuir al seu estat d'excitació. Aquí hi ha una prova de què baixar de l'escenari, davant del pànic dels de seguretat:


A l'acabar no sabia ben bé què fer. Vaig optar per quedar-me on estava, que era un bon lloc i descobrir en directe el grup Letzte Instanz. Van sortir a l'escenari 7 homenets, un dels quals amb un violí i un altre amb un violoncel.


Potser no va ser el millor grup del festival, però sí que va ser interessant veure'ls en viu i veure com el públic cantava totes les cançons i ballava sense parar. A part, van aconseguir que quasi tothom (jo inclosa) contribuís aplaudint, agafant-se de les mans entre tots i movent-les en plan Depeche Mode, etc. Molt bona sintonia amb el públic. El cantant també va acabar baixant entre el públic en una cançó, però el més emocionant va ser veure com el del violí el guardava i saltava en plan sonat sobre el públic. Per poc se'ns cau a terra diverses vegades, però vam aconseguir retornar-lo viu.


A l'acabar de nou més dubtes. El següent grup encara tardaria 25 minuts en sortir i a dins tampoc em cridava l'atenció ningú dels que tocava. Així que al final vaig decidir fer una excursió al wc i entrar a l'Staatenhaus a veure qui estava firmant. Es tractava d'Oomph! (que no hagués estat malament), però hi havia molta molta cua. Tot i això, la major sorpresa va ser acostar-me fins a davant de tot per veure el grup i trobar-me allà mirant una parell de Barcelona.

El primer que vaig fer al reconèixe'ls va ser mirar al seu voltant per veure si estaven sols o amb més amics els quals preferia no trobar i, per sort, estaven sols. Així que llavors no vaig tardar ni mig segon en saludar-los. Realment van semblar contents de veure'm i vam anar a fer una cervesa a la zona de relax, a la sombra (important!). Ja sortint d'allà ens vam trobar uns amics seus, que eren els components de TOY. Graciós el moment en què em presenten el Volker i em diu "I'm Volker" i jo li contesto "I know. I'm Berta".

Vam anar a veure Diary of Dreams des de la llunyania. Ja feia una mica que havia començat, però encara els vam poder veure una estona.


Just quan va acabar, a les 18.25h, vaig sortir corrents cap a la zona de firma d'autògrafs, ja que a les 19h hi seria el Peter Heppner. Hi havia una mica de gent amb el grup que estava en aquells instants i alguna gent sentada en una mena de cua alternativa. Li vaig preguntar a un noi si estava esperant i em va confirmar que pel Peter. Em vaig seure al seu costat i vam estar xerrant aquella mitja hora sense parar. Va estar molt bé perquè vam parlar de música (ell és belga) i l'estona es va passar molt ràpid.

D'aquesta manera, era com la cinquena de la cua, de seguida vaig poder sortir corrents per veure el concert d'Oomph!. Vaig aconseguir trobar el Volker, però no els meus amics. Així que por no semblar una groupie en excés, em vaig separar dels TOY i vaig disfrutar del concert des de la llunyania, mig sota el sol, però molt còmoda.


Mira que el grup té una estètica maca, elegant, gòtica, ben maquillats, però quan surten en directe vestits com de mariners a mi em posen nerviosa. A la darrera cançó el cantant es va posar un vestidet curt de dona i va ser graciós. Vaig poder veure alguns temes antics que m'agraden (en la versió alemana, per suposat) i alguns dels nous que no m'acaben de convèncer però que van sonar bé. Des de lluny es podia veure com hi havia una zona central totalment embogida amb la música. També està bé veure alguns grups de no tan aprop. La música se sent més neta i pots disfrutar també mirant a la resta de gent.

Un cop acabat el concert vaig veure els membres de Chrom i no vaig poder evitar demanar-los una foto. També vaig aconseguir trobar els meus amics i ens vam sentar al terra una estona per descansar i prendre una cervesa. El sol s'havia amagat i ja no feia tanta tanta calor. Vam estar allà xerrant una mica amb alguns de TOY i uns amics d'aquests i jo a les 21.30h em vaig retirar per anar a l'Staatenhaus, per agafar un bon lloc per al concert de Peter Heppner.

Quan vaig arribar, estava tocant l'Anne Clark, la qual no m'agrada. Vaig veure només dues cançons i vaig constatar el que ja sabia: m'agrada la música, no m'agrada ella recitant. El que em va sorprendre va ser que la gent estava mig embogida.


A l'acabar hi va haver una estampida general i va ser molt senzill posar-me a segona fila. Allà vaig esperar pacientment al darrer concert del festival. A les 21.30h va sortir el Peter Heppner. Un dels motius principals pel que havia anat a Colònia.


El concert va ser similar al que vaig veure al desembre a Berlin, però em va agradar igual. Fins i tot diria que el públic estava més entregat i tot. Les cançons de Wolfsheim van ser les més celebrades, tot i que alguns temes nous como l'excel·lent Meine Welt també van tenir una gran acceptació.


Cap a les 23h s'acabava el concert i, amb ell, l'Amphi. Només es podia anar al teatre a escoltar com punxaven diferents DJs. Tot i això, vam optar per prendre una cervesa a la freca tot xerrant i, a l'acabar, una retirada a temps, ja que havia estat un cap de setmana molt intens.

Així una mica com a conclusió, dir que em va encantar el festival, que és molt recomanable per a tothom, sobretot si t'agrada aquest tipus de música. Que hi havia molt gent, però que aquesta sempre acaba quedant bastant repartida entre dos escenaris i altres llocs (botigues, zones de descans, etc.) i que no acaba d'agobiar en excés. Que són alemanys: estranys però amables. Sempre hi ha algun degenerat, però d'això n'hi ha a tot arreu. També hi ha guiris i és interessant anar veient les diferents reaccions de la gent.

També és positiu d'aquest festival que el recinte està bastant cèntric, molt aprop de l'estació central. I que aquesta està a 15-20 minuts de l'aeroport. Pel que m'han comentat aquest any, també és una opció interessant anar amb Lufthansa fins a Frankfurt i d'allà agafar el tren. Que està inclòs en alguns casos.

Amb una mica de sort, fins l'any que ve!!! Serà el desè festival i encara no hi ha anunciats els grups, però pinta bé pel tema de la celebració. A partir de l'1 d'agost es posen les entrades a la venda.

Amphi Festival 2013: Dia 1

Vaig a començar a escriure la crònica per parts perquè sinó veig que no la podré fer mai. Així doncs, som-hi! Aquí ve la crònica del primer dia, dissabte 20 de juliol de 2013, de l'Amphi Festival.

El dissabte va començar d'hora perquè el Jugenherberge de Colònia no té cortines i a partir de les 6h del matí un sol infernal ja entrava a través de les fines cortines. A les 7.15h esmorzava i abans de les 8h ja sortia camí de la catedral. Una volteta i de nou a l'hotel per tal d'acabar de preparar-me per al festival.


Poc després de les 10h obrien les portes, em posaven la pulsera que em permetria entrar i sortir durant tot el cap de setmana i ja es podia veure el meu somriure d'orella a orella. Em vaig acostar a l'escenari principal per tal de saludar una noia de Berlin que conec des del setembre passat (sempre està a primera fila) i vaig aprofitar per anar a visitar totes les paradetes i anar pensant què compraria.


A les 11h obrien l'Staatenhaus, l'altre escenari. I com que fora feia una calor impressionant i encara quedava 1 hora perquè comencés el primer concert del Mainstage, vaig fer una volteta per la part tancada del festival. Allà també hi ha paradetes.

Abans de les 12h em vaig situar a prop de l'escenari principal per veure a A Life [Divided]. Pel que vaig veure, tenen bastants seguidors (hi havia bastantes samarretes), sobretot noietes. Que al final els hi van acabar tirant calces i sostens. El grup hi deu estar acostumat i s'ho van penjar, fent que la cutrada que havien fet, tingués certa gràcia.


No va estar malament. 30 minuts de rock, amb un grup oferint el que podia en tan poc temps i aprofitant per fer la seva versió de la cançó Perpetual de VNV Nation. Que vulguis o no, sempre és maca d'escoltar. Justament aquesta cançó és la única que els vaig sentir tocar l'any passat. Van acabar amb aquest tema i van deixar pas a 20 minutets d'espera abans que sortís el següent grup.

A les 12.50 van aparèixer Stahlmann. D'aquest grup conec poca cosa i el seu major encant és que surten tots ben pintats de color platejat. Almenys els hi dóna un toc diferencial interessant. Jo diria que fan rock i el públic es coneixia prou bé les lletres.


Tocaven 40 minuts, però abans de què acabessin vaig sortir de les primeres files per anar una mica a l'altre escenari, per intentar veure alguna cançó de Frozen Plasma. Per cert, aquest any he descobert on cal anar al wc (molt poca cua i sempre amb una dona netejant) i on cal demanar la cervesa (ni una sola cua en tot el festival).

Tal i com comentava, vaig anar a l'Staatenhaus per a veure un parell de cançons de Frozen Plasma, que tocaven de 13.30h a 14.10h. Només vaig poder veure A Generation of the Lost i Earthling i ja vaig tornar a sortir cap a fora.


Tot i que em vaig quedar amb ganes de poder escoltar més temes de synthpop alegre i despreocupat de Frozen Plasma, la veritat és que són una mica sosos en directe i ja els havia escoltat alguna altra vegada, pel que vaig anar a pas lleuger a l'escenari principal a veure Solitary Experiments. Vaig agafar una cervesa i vaig fer el clàssin Entschuldigung, Sorry per a recuperar el meu lloc anterior.

Ja a prop de l'escenari, a les 13.50h van començar a sonar les primeres notes del grup. Ens esperaven 40 minuts de pop electrònic alegre per a saltar i cantar. La principal sorpresa va ser veure que enlloc de sortir els components del grup, sortien 4 noies mones a fer veure que tocaven i cantaven la primera cançó (crec que era Stars). Van estar fent playback fins que van acabar i ja van sortir els nois. Va ser original, però potser una mica llarg. Però sí, molt divertit igualment.


Va ser el primer dels concerts en el que realment vaig disfrutar. No els havia vist mai i tenen algunes cançons que m'agraden molt. Els altres grups fins llavors no havien estat malament, però era diferent. A aquests els esperava amb ganes. A les 14.30h van acabar i em va fer mandra esperar-me 25 minuts per a veure en Wesselsky, així que vaig tornar a endinsar-me a l'Staatenhaus per tal de veure què estava fent el Faderhead.

No era un moment que m'interessés en excés, però el públic estava animat i va estar bé poder sentir alguns dels seus temes més coneguts. Portava 3 acompanyants als teclats i ordinadors, que no paraven de moure's i ballar i animar al públic. Pel que era fàcil enganxar-s'hi. Crec que un d'ells era un dels components d'Straftanz.


Quan van acabar va ser senzill moure's fins al davant de tot (3a fila) per tal d'estar preparada per a veure Funker Vogt, que va ser un dels moments àlgids del festival, així com un dels més durs també. M'explico. Hi ha una cosa que es coneix com a pogo o mosh i bé a ser que la gent (sobretot homes forts i drets), que comencen a ballar com a bojos i a empènyer amb totes les seves forces. Doncs em vaig trobar just al davant d'aquesta zona. Va estar bé perquè no em vaig acabar de fer mal en excés (un cop de puny involuntari al nas, però sense conseqüències) i vaig repartir i empènyer tant com vaig poder.


A part, la música va estar molt bé. Juraria que no van tocar Fire and Forget, però van tocar algunes de les cançons que conec i m'agraden i van estar molt actius dalt de l'escenari. M'agradaria saber com es deu veure aquesta situació des de dalt. A fora segurament farien uns 30º. A dins no hi tocava el sol, però l'ambient estava carregadet. Tenint en compte l'esforç que vaig haver de fer, estava tan suada que el cabell el portava moll. Vaig sortir un moment a fora per a respirar aire pur, wc i cervesa, i vaig tornar a endinsar-me a l'interior per tal d'estar preparada per a Grendel.

Ja eren les 16.30h però seguíem amb les mateixes ganes inicials. Per sort, aquí el pogo va ser una mica més delicat i no em va tocar tan de ple. Del grup en vaig disfrutar sobretot el tema Hate this. La resta pràcticament no els coneixia, però tenen molta energia en directe.


A les 17.25h van acabar i era necessari esperar-se 35 minuts fins al següents, així que vaig sortir a fer la ruta habitual: wc, cervesa. Però passejant una mica vaig veure que Solitary Experiments estaven firmant i fent-se fotos al lloc oficial, així que m'hi vaig deixar caure i, com que quasi no hi havia cua, em vaig esperar. Ja he comentat en un altre post que m'havia fet una foto amb ells.

Ja quasi a les 18h vaig tornar a acostar-me a l'escenari per tal de poder veure De/Vision. Potser és un dels grups que més vegades he vist, però sempre m'agrada veure'ls de nou.

Van tocar alguns clàssics de sempre (Try to Forget, My Hands on your Skin, I regret) i algunes cançons més noves (Binary Soldier). La combinació va ser prou bona i van sonar bé, com sempre. Aquesta vegada portaven una bateria en directe per a acompanyar-los.


Vaig tenir alguns moments de dubte de si sortir abans o no del concert perquè Frozen Plasma estaven firmant discs. Al final em vaig quedar fins a la darrera cançó i em va saber una mica de greu, perquè van acabar 10 minuts abans de la seva hora i això va ser just el suficient perquè no arribés a la firma. Però què hi farem. El concert va estar bé i el vaig disfrutar com sempre, així que cap problema important.

Ja eren les 19h i tot i que m'hagués agradat disfrutar d'una part del concert de Suicide Commando, vaig preferir sortir al Main Stage per tal d'anar-me situant per al darrer concert. En aquells moments estaven tocant Phillip Boa and the Voodoo Club. Hi havia molta gent fora i la majoria ballant i corejant les lletres. Va ser alegre i animat.


Vaig situar-me al mig, davant de l'escenari, tot i que allunyada. Perquè, per quan acabés, poder entrar ràpidament fins a les primeres files. La veritat és que tot i que la meva intenció era únicament situar-me bé, em va agradar com sonaven i l'alegria que anaven contagiant a la gent.

Van acabar a les 20.05h i, després de 30 minuts d'espera, van sortir a l'escenari VNV Natin. Teníem per endavant 1h i 20 minuts del clàssic show vnvnationero. El Mark i el Ronan van sortir acompanyats ja pels clàssics teclats de SITD i va començar l'espectacle.


Van tocar molts dels seus clàssics i jo juraria que fins i tot un tema nou, en el qual el Ronan es va situar darrere d'un teclat. Per ara no he pogut trobar la confirmació per internet, però sí que van tocar, per exemple, Chrome, Epicentre, Illusion, Space and Time, etc.


Com sempre, el Ronan va estar xerraire i amable amb el públic. Incitant-nos a ballar més, a cridar més, a cantar més. Amb la seva ironia habitual fent-nos riure (va comentar que es tractava d'un concert internacional i que parlaria en anglès) i amb les seves cares de sopresa quan corejàvem lletres o melodies. Sempre fa el mateix, però sempre s'agraeix, perquè et fa sentir bé.

Eren només les 22h, però ja portava 12h al recinte de l'Amphi i la meva esquena estava destrossada. Vaig donar una volta, però el que hi havia a l'Staatenhaus a partir d'aquell moment no m'interessava. Tot i el cansament, com que l'any passat no havia vist el Teatre, vaig entrar-hi. Vaig agafar una cervesa i vaig estar escoltant mitja horeta com punxaven música. Volia esperar-me per a veure el Ronan a les 0h, però encara faltava bastant i no sabia si valdria la pena (després em van comentar que no gaire) i al final vaig marxar sense ni acabar-me la cervesa. Això sí, abans de marxar, vaig asseure'm a un costadet a mirar a la gent:


Vaig tornar a l'hotel, vaig sopar un entrepà que m'havia portat de Barcelona i a dormir. Que l'endemà seria mogudet també.

Amb el Peter Heppner!

Finalment, el moment més important de l'Amphi, el moment groupie amb el Peter Heppner.

Vaig tenir molts dubtes per si hi anava o em quedava a mirar Oomph!. Al final vaig pensar que si aconseguia ser la primera de la cua per la firma, llavors podria veure Oomph! igualment encara que fos de lluny.

I així va ser. Quan van acabar Diary of Dreams, vaig anar ja a fer cua. Quedava encara mitja hora perquè apareixés i ja hi havia gent. Hi havia unes cadires i vaig anar a petar al costat d'un belga que va resultar ser xerrador i amable i vam estar parlant de música els 30 minuts.

Li vaig fer una foto que li haig d'enviar, i ell va agafar la meva càmara per a fer-me'n una. I aquí la tenim:



És una tonteria, però em va fer il·lusió. També que em firmés la portada del seu últim cd.



Com que no ser estar-me callada, li vaig dir que venia de Barcelona, em va dir que li agradava la ciutat i li vaig dir que havia de venir a tocar un concert sencer, que l'última vegada, amb Wolfsheim no es trobava bé i no va poder acabar. Em va dir que sí, del pal com si ho recordés i com si no pugués creure's que li estigués dient això.

És el que hi ha. Després d'unes cerveses la meva xerrameca es dispara i la meva vergonya desapareix momentàniament.

Amb Chrom

Chrom no estaven a la llista dels que havien de firmar autògrafs, però els vaig veure a l'acabar el concert de Oomph!, allà, entre el públic, i no vaig poder resistir per aconseguir el moment groupie.



Com per no veure'ls. Quines alçades! També portava la portada del cd que em vaig comprar allà mateix per només 8€ (!) però ja em va semblar massa seguir incordiant-los. Ja explicaré què tal el concert, però molt bé.

Amb Solitary Experiments

No ho tenia previst, però entre un concert i un altre, a l'Staatenhaus, hi havia uns 25 minuts d'espera i em van semblar molts. Com que es veia tot tranquil, vaig decidir anar al wc, a agafar una cervesa i... vaig mirar qui hi havia firmant.

Els hi tocava a Solitary Experiments i quan m'hi vaig acostar no hi havia cua. Primer els hi vaig dir que no calia que em firmessin res, perquè no portava el cd (no ho tenia previst) però al final em vaig quedar una de les postals.



Per suposat, també la foto del moment groupie:

Viatge a Colònia

De nou esperant en un aeroport per tornar a casa. Després d'uns dies que han valgut moltíssim la pena.

Faré l'explicació per parts. Per un costat aquí comentaré una mica la ciutat, després hi haurà moments groupie i, per suposat, un post per a cada dia del festival, que al cap i a la fi és al que venia.

Pel que fa a Colònia hi vaig arribar divendres a la nit. Una mica abans de les 0h ja estava a l'habitació. Vaig agafar una cervesa, em vaig menjar el tupper que m'havia portat, una dutxa i... ja no vaig tenir forces per anar a la pre-party. Després em van comentar per un costat que no havia estat gaire bé i, per l'altre, que havia estat bé, però que havien marxat d'hora.

Com que no vaig sortir i vaig poder descansar, el dissabte, quan va començar a entrar la llum per la finestra de l'habitació (amb cortina però sense persiana), ja em vaig aixecar. Series les 6h. Una mica de mandres, dutxa i a esmorzar.

Com que era tan d'hora i recordava que l'any passat també m'havia passat, vaig acostar-me a visitar la catedral. Serien les 8h, així que estava buida de turistes i molt tranquil·la. El sol ja començava a fer veure que faria calor.


Llavors ja va venir el festival i fins avui no he tornat a visitar la ciutat. He sortit més o menys d'hora de l'hotel i el sol ja apretava de valent, uns 30º diria. He aprofitat per tornar a visitar la catedral i he estat passejant una bona estona per tot el centre.


La veritat és que entre la calor, que estic totalment destruïda (mal d'esquena, mal de cervicals, les cames i els peus cansats...) al final he decidit venir a l'aeroport a descansar, sentada i amb l'aire acondicionat.

L'any passat, quan vaig tornar de l'Amphi Festival em van fer fora de la feina. Va ser un moment dur, però una alegria al cap i a la fi. De seguida en vaig tornar a trobar i ara el dubte és si jo vull deixar aquesta feina que tinc o vull continuar... És una decisió important i, amb la depressió post-festival, millor no prendre'n cap. Hi seguiré donant voltes.

Pre Amphi Festival

Aquest vespre marxo cap a l'Amphi Festival. Ja porto mesos esperant aquest moment i, per fi, ha arribat. Aquest any estaré per la zona un dia menys, però de fet la ciutat ja la conec.

Arribo avui a la nit, suposo que cap a les 23.30h ja estaré a l'hotel i llavors arriba el moment de la indecisió. Hi ha una pre-party del festival, però comença a les 21h i crec que al comprar l'entrada online posa que dura fins les 5h. Però arribant tan tard, segurament estaré cansada.

Com que posava que d'altres anys s'havien esgotat les entrades, al final he optat per comprar-la online (4€) i quan arribi acabaré de pensar què faig, perquè si no vull estar excessivament cansada pels concerts, tampoc puc sortir tota la nit. Però també hi serà l'Steve Naghavi punxant i molt de Depeche Mode sonant ja que un tal DJ Elvis és el que organitza aquest tipus de mogudes per Alemanya, especialment a Colònia. La sala no està excessivament lluny de l'hotel, potser 15 minuts caminant. Ja es veurà.

Pel que fa al festival, he estat pensant quina cançó posar com a comiat i al final he optat per posar Fire and Forget de Funker Vogt, que espero veure en directe:



Ara hauria de dissimular a la feina i imprimir tot el que necessito per aquesta tarda i que ja no tindré temps de fer a casa...

Mika: Grace Kelly

El Mika és un cantant (una mica pesadet) que va néixer al Líban, després va passar amb els seus pares per França escapant de la guerar i es van acabar instal·lant a Londres.

El 2007 va saltar a la fama amb la cançó Grace Kelly, la qual és un dels meus guilty pleasures. Des de llavors l'hem vist i sentit bastant, també en anuncis publicitaris, i per a mi ja no ha despertat cap més interès.

Des de llavors, ha tret 3 discs:

1. 2007:Life in Cartoon Motion (2007)
2. The Boy Who Knew Too Much (2009)
3. The Origin of Love (2012)

Ara feia molt molt temps que no escoltava la cançó, però m'ha vingut al cap i he pensat en compartir-la aquí. Mentre, intento sobreviure a la grip que estic agafant (que ja està baixant) i a l'emoció de saber que demà marxo a Colònia amb la sort de poder disfrutar del meu segon Amphi.

Així que aquí tenim a Grace Kelly, que em pensava que alguna vegada ja havia posat per aquí, però no l'he trobat:

Aesthetic Perfection: The Dark Half

El 27 d'agost sortirà a la venda el segon single d'Aesthetic Perfection. Es dirà The Dark Half i aquesta serà la seva portada:


Com sempre, una estètica molt cuidada i bastant encertada. I tot i que la imatge del grup es segueix enfosquint, el seu so no va acompassat. A veure si ens sorprenen, igual que ho fan sempre amb la roba i el maquillatge que porten a les fotos promocionals i a dalt de l'escenari:


Després de la primera cançó, Antibody, que no em va acabar de fer el pes, espero un tema més fort i fosc per a aquest segon single. La primera no és un mal tema, però personalment m'esperava un gir a alguna cosa més dura després d'haver anat fent el camí a la inversa els darrers anys.

El tracklist és el següent, pel que també hi haurà un segon tema nou:

1. The Dark Half
2. The Dark Half (suicide commando Remix)
3. The Dark Half (AAIMON Remix)
4. The Dark Half (BITES Remix)
5. The Dark Half (BlakOPz Remix)
6. Dead Ringer

Filmin Music Festival 2013

Filmin és un portal d'internet des d'on es poden veure sèries i pel·lícules de forma legal. És a dir, ells tenen els drets per a compartir aquestes pel·lícules, i tu pagues uns diners per a poder-les veure. Un cop has pagat, diposes d'unes 72 hores per al seu visionat complet.

Avui en volia parlar perquè ara estan fent un especial amb diferents documentals relacionats amb la música. Es diu Filmin music festival i ofereixen 37 pel·lícules diferents per a veure-les durant 30 dies (del 15 de juliol al 15 d'agost).

Abans d'ahir em vaig decidir a comprar-ho (només 7€) i ja he vist un dels primers documentals. Aquesta tarda espero tenir temps (i trobar-me suficientment bé) per a poder seguir amb el llistat.

Destaco alguns dels documentals. Uns perquè els he vist i m'han agradat. I d'altres, perquè tinc ganes de veure'ls.

Un dels que ja he vist a l'In-edit Beefeater de fa uns anys i em va encantar és el de Strange Powers: Stephin Merrit i The Magnetic Fields, on s'explica la vida d'aquest curiós compositor, ànima del grup The Magnetic Fields, amb mil manies diferents i totalment adicte a crear música amb diferents instruments i tècniques. Ens apropa a la seva manera de crear música i a la seva forma de ser, perfeccionista i solitari.

Una de les altres que he vist a l'Inèdit és George Harrison: Living in the material World. Com comentava a la crònica del festival d'aquell any, jo no he estat mai una gran fan de The Beatles, de fet, m'avorreixen, però es tracta d'un documental dirigit pel Martin Scorsese i, tot i que sense crítica, bastant interessant. A més, no parla del mateix de sempre: John Lennon i Paul McCartney. Sinó que dóna veu a un altre dels membres del grup i, pel que explica, també una peça important del seu èxit.

El mateix any vaig veure De Mao a Mozart: Isaac Stern in China i The Ballad of Genesis and Lady Jaye. Aquí hi ha algunes explicacions del que em van semblar. La primera, De Mao a Mozart: Isaac Stern in China, em va agradar bastant tot i tractar-se de música clàssica, que no és el meu estil preferit. Però la barreja de cultura xinesa, política, música, és interessant. La passió que hi posa l'Isaac Stern per contra de la perfecció i l'intensitat gèlida dels xinesos és un gran contrast.

La segona, The Ballad of Genesis and Lady Jaye, tracta sobre una parella que es va operant fins que cada cop s'assemblen més l'un a l'altre. Aquí em va decepcionar una mica el documental perquè no es centra gens en la part musical de l'home, que va ser un dels pioners del so industrial i, a més, la part personal que és sobre la que gira tota la pel·lícula, no acaba d'estar ben explicada. Jo el deixaria pel final, per si no hi ha gran cosa més, però tot i això, només dura 1h, pel que tampoc és una gran pèrdua de temps.

Passant ja a les que vull veure podem seguir amb I'm not a Rock Star, que és la primera que he vist i que feia temps que la tenia pendent, on s'explica la vida d'una noia que és un prodigi amb el piano des de petita i com va canviant la seva vida des dels 12 fins als 20 anys. Com viu, pateix i com evoluciona com a persona, com la presionen els seus pares i com afecten aquests temes a la seva visió de la seva carrera professional com a pianista.

Per exemple, també em sembla interessant Eminem AKA, on s'explica la vida d'aquest raper. No és una música que m'agradi, però els diferents documentals que he vist sempre m'han semblat interessants per tot els que els rodeja: la vida de carrer, les bandes, les drogues, etc. A més, qui més qui menys coneix a l'Eminem, ha tingut molt èxit i realment crec que ha fet cançons bones.

Per suposat, tinc pendent de fa mil anys veure Metropolis i potser seria una bona opció per a fer-ho. Sempre em tira enrere la seva durada (quasi 3 hores), però si m'hi poso, la puc dividir en un parell de dies i segur que és una d'aquelles pel·lícules que m'agraden. Tanta gent no pot estar equivocada.

També tinc l'oportunitat de veure A film about kids and music que tracta sobre un grup de nens que fan música jazz a Sant Andreu i que va guanyar el premi al millor documental a l'Inèdit. Tot el que n'he sentit és bo i tot i que el jazz és probablement dels pocs estils musicals que no m'agraden gens, al tractar-se de nens suposo que no s'hi centrarà tant.





A part, hi ha documentals sobre els que no havia sentit parlar-ne abans, però que al llegir la seva temàtica m'han semblat interessants. Com Touch the Sound que ens explica la història d'una percussionista sorda, Pulp: The Beat is the Law que explica com va triomfar el grup en un concert davant de 80.000 persones (substituint als Stone Roses) i aquella època fortament creativa (1995) tot i els problemes econòmics a Sheffield, o Glastonbury on es detalla la vida del festival, entre d'altres.

Crec que els 7€ valdran la pena!

Solitary Experiments: Phenomena

A l'Amphi Festival podrem veure en viu a Solitary Experiments. Tocaran alguns dels seus clàssics i alguna cançó nova, ja que al setembre treuran un nou disc, Phenomena.

A la pàgina web de Side-Line ens n'informen i mostren la portada del que serà aquest nou disc:



Aquest maig passat van treure la cançó Trial and Error per anar obrint boca:


No sona malament, però encara no em diu gran cosa. Potser també és perquè a l'acostar-se les vacances m'estic posant malalta, com de costum, i no tinc ganes de gran cosa. A veure què tal sonen en directe. A part de a l'Amphi, també estaran:

• 20.07.2013 Köln | Tanzbrunnen
• 28.09.2013 Chemnitz | B-Plan
• 18.10.2013 Rüsselsheim | Das Rind
• 19.10.2013 Erfurt | Centrum
• 01.11.2013 Cottbus | Gladhouse
• 02.11.2013 Madgeburg | Factory
• 07.11.2013 Berlin | K17
• 08.11.2013 Bochum | Matrix
• 09.11.2013 Hamburg | Markthalle

Em sembla que és el 9 de no vembre que estaré a Múnich. Llàstima que el 8 estiguin tan lluny com Bochum... Hagués estat una agradable coincidència.

Amphi Festival 2013: Rosa Crvx

Les meves ànsies habituals m'obliguen a tancar avui el meu llistat de l'Amphi Festival del 2013 i donar-lo ja per finiquitat.

L'últim grup que em queda és Rosa Crvx.


Breu descripció: es tracta d'un grup francés format el 1984. Actualment està format per: Olivier Tarabo (guitarra, percussió i veu) i Claude Feeny (teclat i veu). En viu acostumen a estar acompanyats per dos performers: Nicolas Lelandais i Eleonore Joyet. Interpretan les seves cançons en llatí i les seves lletres es basen en antics textos alquimistes.

Discografia:

1. Proficere (1995)
2. Noctes Insomnes (1998)
3. In Tenebris (2002)

Temes més coneguts:

1. In Tenebris (video)
2. Adorasti (video)
3. Terribilis (video)
4. Moritvri (video)
5. Aglon (video)

No havia escoltat mai res d'aquest grup abans, així que vaig totalment perduda. Al final, després d'escoltar alguns trossos de diferents cançons i no acabar de trobar res espectacular, he optat per deixar-me guiar una mica per Lastfm i he escollit Adorasti perquè té un video en directe que crec que deu ser la seva millor faceta, no perquè siguin molt actius i animats, sinó perquè són peculiars en el que toquen i com ho fan:


FI.

Amphi Festival 2013: Dr Mark Benecke

A continuació segueixo amb el llistat de l'Amphi Festival però amb algú una mica diferent.

Es tracta del Dr Mark Benecke.


Breu descripció: com en un cas anterior que ja vam veure, el del Christian Von Aster, no es tracta d'un grup de música o d'un cantant, sinó més aviat d'algú que impartirà una lliçó del seu àmbit.

En aquest cas es tracta d'un biòleg criminalista alemany nascut el 1970 a Rosenheim. És especialista en entomologia, és a dir, en l'estudi dels insectes. Estudia els bitxos en casos de violència per tal de determinar, per exemple, l'hora de la mort. Seria un Gil Grissom autèntic.

Més que discografia, el que té és una bibliografia important on hi consten llibres i articles.

Apareix en diversos programas de televisió i per això és conegut. Aquí suposo que donarà alguna conferència i/o explicarà alguns casos i com es van resoldre. Com que el meu nivell d'alemany continua sent bastant baix, optaré per anar a algun concert en aquell moment, tot i que en un altre moment i en un idioma que dominés més, no ho descartaria pas.

Continuarà...

Amphi Festival 2013: Alice Neve Fox

Aquest divendres ja marxo cap a Colònia. Aquest any porto el temps una mica més just perquè l'any passat vaig marxar el dia abans i així vaig tenir tot divendres per passejar i inspeccionar la zona. Fins i tot per a recollir l'entrada. Aquest any arribaré divendres molt tard a la nit i ja em llevaré dissabte per anar al festival, encara havent de passar per la taquilla a recollir l'entrada. Però tenint en compte que obren les portes a les 10h i els concerts no són fins al cap de quasi 2h, no hi ha de què preocupar-se realment.

Em queden, doncs, 5 dies abans d'encaminar-me cap a Alemanya. I crec que em queden només 3 grups per a acabar el meu llistat de l'Amphi Festival.

Ara ja només em queden grups que no conec, així que començo per un qualsevol: Alice Neve Fox.


Breu descripció: la cantant i compositora Elena Alice Fossi va formar aquest projecte acústic paral·lel als altres grups als que pertany (Kirlian Camera, Spectra Paris, etc.) fa uns anys, juntament amb: Kyoo Nam Rossi (guitarres i percussió) i Andrea Artusi (baix).

Tot i que van començar com un passatemps, el grup va adquirir molt èxit ràpidament i es va anar consolidant. Actualment està reescribint cançons i adaptant-les al seu estil personal

Discografia: no l'he trobat. No hi ha gaire informació al respecte. Potser no han enregistrat res i només es dediquen a tocar en viu.

Temes més coneguts:

1. Odyssey Europa MMXII (video)
2. No Sound but the Wind (video)
3. Nightglory (video)
4. Mad World (video)

He escollit la cançó que més visionats a tingut a Youtube perquè a part de què no hi ha gran cosa, la conec pel concert de Kirlian Camera al que vaig anar fa quasi un any, Odyssey Eruopa MMX!!:


Continuarà...