Amphi Festival 2013: Dia 2

I seguim amb el segon dia de l'Amphi Festival d'aquest 2013: diumenge 21 de juliol de 2013.

El dia va començar similar a dissabte. Des de molt d'hora entrant el sol per la finestra, esmorzant d'hora i passejant una mica abans d'anar cap al recinte. Un cop allà, de nou un passeig i ja comprant una samarreta per al meu nebot. Ja posaré les compres un altre dia, però tampoc van ser gaires.

Des de l'inici el diumenge començava amb grups que m'interessaven, així que amb temps suficient em vaig situar a prop de l'escenari de l'Staatenhaus. A les 11.50h tocaven Chrom. Només 40 minuts, però valia la pena anar-hi d'hora. Van sortir puntuals i van tocar uns quants temes, la majoria del seu darrer disc.


Em va sorprendre que la veu se sentís tan clara. Havia vist alguns videos a Youtube on no acabava d'estar ben afinada, però em va semblar que sonava molt bé, com també la música que l'acompanyava. Tot i ser tan d'hora i potser no ser un grup molt conegut, em va semblar que la sala estava bastant plena i la gent tenia ganes de veure'ls.

A les 12.55h va sortir Tyske Ludder. Un altre grup més proper a l'EBM i, per tant, amb un pogo assegurat. Per sort, estava una mica més endavant i a la dreta i no em va tocar de ple. Em van semblar interessants, amb un escenari amb bastants elements mulitmèdia per a donar-li més vida.


No és un dels meus grups preferits, però em va agradar veure'ls en viu. Com la gent embogia amb algunes cançons i com s'escalfava l'ambient per moments. Per cert, veure el pogo també sorprèn pel fet que ningú es baralli realment. I quan algú sembla que surt en excés escopetejat cap algun costat o contra algú, es paren uns segons per veure que tot està bé. El control dins del descontrol absolut.

Després tocaven Santa Hates You i tot i que volia sortir fora per agafar un bon lloc, vaig decidir quedar-me mitja horeta i després sortir corrent per tal d'aconseguir el bon lloc igualment. La llàstima és que estant només part del concert no vaig poder veure la meva cançó preferida en viu, Scum, però sí que vaig veure més o menys de què anava el grup.


Van sortir dos homes, un amb un cap de conill i l'altre amb un cap de porc posats, i van estar fent coreografies simples al fons de l'escenari o pels costats. Era prou original, però no em van acabar d'agradar. A un costat hi havia dos ordinadors amb tota la música pregravada, la qual anaven canviant entre cançó i cançó. A davant la Jinxy i el Peter cantant. L'escenari estava molt ben muntat, com si es tractés del saló d'una casa, però potser vaig trobar a faltar una mica de força a la banda. Suposo que el fet de no tocar res en viu, no ajuda a donar més energia.

Com comentava, abans d'acabar vaig sortir (com vaig poder, perquè estava bastant endavant i hi havia bastanta gent) cap a fora. Al Main Stage hi havia The Beauty of Gemina, però només els vaig veure un segon de lluny.


De seguida van acabar i vaig agafar un bon lloc per a disfrutar d'Icon of Coil. Van sortir puntuals a les 14.55h i van tocar durant uns 50 minuts. Van tocar algunes cançons que jo pràcticament no coneixia, però vaig disfrutar com una boja amb les meves preferides: Existence in Progress, Dead Enough for Life i Shelter.


A la darrera cançó l'Andy Laplegua va baixar i va estar cantant i ballant entre el públic. La veritat és que el vaig veure bastant més actiu que a Barcelona. Suposo que en part perquè tenia un escenari 3 vegades més gran i molt molt molt més públic pendent d'ell. Segurament, si els gots que es va anar bevent com si fossin aigua o de la mida d'un xupito, també van contribuir al seu estat d'excitació. Aquí hi ha una prova de què baixar de l'escenari, davant del pànic dels de seguretat:


A l'acabar no sabia ben bé què fer. Vaig optar per quedar-me on estava, que era un bon lloc i descobrir en directe el grup Letzte Instanz. Van sortir a l'escenari 7 homenets, un dels quals amb un violí i un altre amb un violoncel.


Potser no va ser el millor grup del festival, però sí que va ser interessant veure'ls en viu i veure com el públic cantava totes les cançons i ballava sense parar. A part, van aconseguir que quasi tothom (jo inclosa) contribuís aplaudint, agafant-se de les mans entre tots i movent-les en plan Depeche Mode, etc. Molt bona sintonia amb el públic. El cantant també va acabar baixant entre el públic en una cançó, però el més emocionant va ser veure com el del violí el guardava i saltava en plan sonat sobre el públic. Per poc se'ns cau a terra diverses vegades, però vam aconseguir retornar-lo viu.


A l'acabar de nou més dubtes. El següent grup encara tardaria 25 minuts en sortir i a dins tampoc em cridava l'atenció ningú dels que tocava. Així que al final vaig decidir fer una excursió al wc i entrar a l'Staatenhaus a veure qui estava firmant. Es tractava d'Oomph! (que no hagués estat malament), però hi havia molta molta cua. Tot i això, la major sorpresa va ser acostar-me fins a davant de tot per veure el grup i trobar-me allà mirant una parell de Barcelona.

El primer que vaig fer al reconèixe'ls va ser mirar al seu voltant per veure si estaven sols o amb més amics els quals preferia no trobar i, per sort, estaven sols. Així que llavors no vaig tardar ni mig segon en saludar-los. Realment van semblar contents de veure'm i vam anar a fer una cervesa a la zona de relax, a la sombra (important!). Ja sortint d'allà ens vam trobar uns amics seus, que eren els components de TOY. Graciós el moment en què em presenten el Volker i em diu "I'm Volker" i jo li contesto "I know. I'm Berta".

Vam anar a veure Diary of Dreams des de la llunyania. Ja feia una mica que havia començat, però encara els vam poder veure una estona.


Just quan va acabar, a les 18.25h, vaig sortir corrents cap a la zona de firma d'autògrafs, ja que a les 19h hi seria el Peter Heppner. Hi havia una mica de gent amb el grup que estava en aquells instants i alguna gent sentada en una mena de cua alternativa. Li vaig preguntar a un noi si estava esperant i em va confirmar que pel Peter. Em vaig seure al seu costat i vam estar xerrant aquella mitja hora sense parar. Va estar molt bé perquè vam parlar de música (ell és belga) i l'estona es va passar molt ràpid.

D'aquesta manera, era com la cinquena de la cua, de seguida vaig poder sortir corrents per veure el concert d'Oomph!. Vaig aconseguir trobar el Volker, però no els meus amics. Així que por no semblar una groupie en excés, em vaig separar dels TOY i vaig disfrutar del concert des de la llunyania, mig sota el sol, però molt còmoda.


Mira que el grup té una estètica maca, elegant, gòtica, ben maquillats, però quan surten en directe vestits com de mariners a mi em posen nerviosa. A la darrera cançó el cantant es va posar un vestidet curt de dona i va ser graciós. Vaig poder veure alguns temes antics que m'agraden (en la versió alemana, per suposat) i alguns dels nous que no m'acaben de convèncer però que van sonar bé. Des de lluny es podia veure com hi havia una zona central totalment embogida amb la música. També està bé veure alguns grups de no tan aprop. La música se sent més neta i pots disfrutar també mirant a la resta de gent.

Un cop acabat el concert vaig veure els membres de Chrom i no vaig poder evitar demanar-los una foto. També vaig aconseguir trobar els meus amics i ens vam sentar al terra una estona per descansar i prendre una cervesa. El sol s'havia amagat i ja no feia tanta tanta calor. Vam estar allà xerrant una mica amb alguns de TOY i uns amics d'aquests i jo a les 21.30h em vaig retirar per anar a l'Staatenhaus, per agafar un bon lloc per al concert de Peter Heppner.

Quan vaig arribar, estava tocant l'Anne Clark, la qual no m'agrada. Vaig veure només dues cançons i vaig constatar el que ja sabia: m'agrada la música, no m'agrada ella recitant. El que em va sorprendre va ser que la gent estava mig embogida.


A l'acabar hi va haver una estampida general i va ser molt senzill posar-me a segona fila. Allà vaig esperar pacientment al darrer concert del festival. A les 21.30h va sortir el Peter Heppner. Un dels motius principals pel que havia anat a Colònia.


El concert va ser similar al que vaig veure al desembre a Berlin, però em va agradar igual. Fins i tot diria que el públic estava més entregat i tot. Les cançons de Wolfsheim van ser les més celebrades, tot i que alguns temes nous como l'excel·lent Meine Welt també van tenir una gran acceptació.


Cap a les 23h s'acabava el concert i, amb ell, l'Amphi. Només es podia anar al teatre a escoltar com punxaven diferents DJs. Tot i això, vam optar per prendre una cervesa a la freca tot xerrant i, a l'acabar, una retirada a temps, ja que havia estat un cap de setmana molt intens.

Així una mica com a conclusió, dir que em va encantar el festival, que és molt recomanable per a tothom, sobretot si t'agrada aquest tipus de música. Que hi havia molt gent, però que aquesta sempre acaba quedant bastant repartida entre dos escenaris i altres llocs (botigues, zones de descans, etc.) i que no acaba d'agobiar en excés. Que són alemanys: estranys però amables. Sempre hi ha algun degenerat, però d'això n'hi ha a tot arreu. També hi ha guiris i és interessant anar veient les diferents reaccions de la gent.

També és positiu d'aquest festival que el recinte està bastant cèntric, molt aprop de l'estació central. I que aquesta està a 15-20 minuts de l'aeroport. Pel que m'han comentat aquest any, també és una opció interessant anar amb Lufthansa fins a Frankfurt i d'allà agafar el tren. Que està inclòs en alguns casos.

Amb una mica de sort, fins l'any que ve!!! Serà el desè festival i encara no hi ha anunciats els grups, però pinta bé pel tema de la celebració. A partir de l'1 d'agost es posen les entrades a la venda.