divendres, 22 de febrer del 2013

Horòscop xinès

Hahahahaha!!! Ni una!!!

Ni tan sols el que diu del lado oscuro. M'avorria... Hi ha dies en què no té cap sentit estar en un lloc perdent el temps. Quan jo dirigeixi aquest món, canviaran moltes coses. Prepareu-vos.

dijous, 21 de febrer del 2013

10 de cine

Malgrat l'exorbitat i variant preu (de 6€ a 9€), últimament he estat anant bastant al cinema. Si estic a Barcelona, el fet de plegar els divendres a les 15h, ajuda a poder-hi anar, però al tenir més "temps lliure" per a mi, sobretot els darrers caps de setmana, també hi ha col·laborat.

M'agradaria fer un petit resum del que he anat veient els darrers mesos amb una opinió personal i una puntuació. Les pel·lícules no segueixen cap ordre concret.

1. Les Misérables (2012) [Tom Hooper] ****: explica l'història d'un presoner que refà la seva vida un cop aconsegueix la llibertat. És un musical. La seva major particularitat és que les cançons estan gravades en directe, és a dir, no han actuat i després han gravat les veus en un estudi. Sinó que mentre actuaven, es guardava aquella versió. Si no quedava bé, es repetia.

La pel·lícula conta amb la participació d'en Hugh Jackman, que sempre és una alegria. A part, hi apareix l'Anne Hathaway. Abans de veure-la vaig llegir a tot arreu que tenia una escena espectacular i, sincerament, quan la veus, saps de què parlen. Tota una cançó amb un primer pla de la noia, plorant i cantant i posant els pèls dels espectadors de punta. També hi apareix en Russel Crowe, que se'n surt prou bé amb les cançons, però deixa una mica a desitjar pel que fa als moviments quan està cantant. No sap què fer amb les mans i, quan l'enfoquen de cos sencer, sembla un pal.

Mereixen una menció la resta dels secundaris, doncs també n'hi ha alguns que brillen amb llum pròpia: Eddie Redmayne, Samantha Barks...

Com a valoració personal li he posat 4 estrelles perquè em va sorprendre gratament. Tot i durar quasi 3 hores no es fa gens llarga i, un cop superada la sorpresa inicial de què l'acció passa a França i canten en anglès, ja aconsegueixes entrar-hi de ple. Versió original (almenys en les cançons) totalment imprescindible.

2. Amor (2012) [Michael Haneke] *****: una parella ja als darrers anys de la seva vida ho comparteix tot fins que ella es queda mig paralitzada. Com han de lluitar en el seu dia a dia. És un drama.

La pel·lícula és llarga i lenta, perquè realment no passa res. Em sembla recordar que la parella no arriba a sortir de la casa. Però això no treu que sigui una obra mestra. Els actors estan espectaculars i et fan sentir el seu dolor del primer moment al darrer. La llàstima és que potser sobrarien els darrers 15 minuts. Quan ja està tot solventat i s'allarga innecessàriament.

3. Django Unchained (2012) [Quentin Tarantino] *****: en Django és un esclau negre que aconsegueix la seva llibertat i se'n va, amb un curiós alemany, a rescatar a la seva dona, també una esclava negra. És un drama en plan còmic.

És necessari tenir en compte que es tracta d'una pel·lícula del Quentin Tarantino i deixar-se portar per l'acció. Hi ha sang (molta d'ella innecessària), pistoles, violència... però no és quasi sempre així? Aquí potser el que falla una mica més, per a mi, és el guió. No sembla gaire rebuscat, però no treu que et sorprengui en diferents moments i, també, et faci riure en certes escenes que és millor no revelar.

A més, conta amb en Christoph Waltz, un dels millors actors que he vist mai. És totalment creïble tot allò que fa, simplement perquè sembla que li surti de forma natural. Per contra, la presència del Quentin Tarantino és, com a mínim, curiosa. Realment apareix tal i com està ara o està disfressat? Apareix molt gras i amb una cara que cada vegada el fa semblar-se més a una dona...

4. The Perks of being a Wallflower (2012) [Sthephen Chbosky] ****: un noi comença l'institut amb la voluntat de deixar de ser un marginat, però no és fàcil. La seva vida dóna una volta quan coneix un grup de nois també diferents, que l'accepten. És, principalment, una comèdia, però també té part de drama.

Sembla la típica pel·lícula d'adolescents marginats, però no ho és. Amb uns 3 protagonistes principals espectaculars i una història coherent i divertida. També és veritat que és complicat representar com es pot sentir una persona marginada i trobo que el missatge és, com quasi sempre, massa optimista. Sempre acaben trobant amics i aquests resulten ser els millors i portant-se molt bé entre ells. Però sense tenir en compte que és en excés optimista, està molt ben feta, molt ben rodada i et fa passar una bona estona.

5. Ai Wei Wei: Never Sorry (2012) [Alison Klayman] ***: la vida de l'artista xinès Ai Wei Wei, contrari al règim comunista del seu país. És un documental.

Ens permet conèixer l'interessant història d'aquest artista, que ha patit la repressió del seu país, però ha sapigut crear les seves obres per a transmetre.

6. Silver Linings Playbook (2012) [David O. Russell] ***: la història d'un home i una dona que es troben en un moment de canvi de la seva vida. És una comèdia, barrejada amb una mica de drama.

La pel·lícula en sí està molt bé. Els actors també. El problema, per a mi, és que tot és bastant previsible. Jo no em considero una persona que, al mirar una peli, es plantegi moltes coses més enllà del que li mostren. M'agrada que em sorprenguin, em deixo guiar i utilitzar per la història i el director, però aquí de seguida vaig veure per on aniria la cosa.

Tot i això, val la pena veure-la.

7. Hitchcock (2012) [Sacha Gervasi] ***: ens explica els moments del rodatge que va viure Hitchcock al crear Psicosis. És una pel·lícula biogràfica.

Em va agradar força sobretot pel fet de descobrir moltes coses sobre aquest director: els seus dubtes, la seva personalitat gelosa i, sobretot, la importància de la seva dona en les seves pel·lícules, Alma Reville.

Ja amb ganes de veure The Girl, on es parlarà de la seva obsessió per les rosses.

8. Lincoln (2012) [Steven Spielberg] ***: moment de la història nordamericana en què es va abolir l'esclavitud. És un drama històric.

Potser per als no americans o per als que no coneixen la seva història més que per sobre, és una pel·lícula un pèl difícil de seguir inicialment. Al començament costa saber qui està a favor de l'esclavitud i qui vol abolir-la. Tot i això, és interessant i Daniel Day Lewis no es vesteix de Lincoln, Daniel Day Lewis ÉS Lincoln. Espectacular.

9. The Master (2012) [Paul Thomas Anderson] ***: explicació de la secta de la cienciologia a partir d'un cas concret. És un drama més o menys biogràfic i històric.

La pel·lícula és complicada de seguir, no es donen respostes a totes les preguntes que es plantegen i, a vegades, sembla que tens respostes, però no saps a quines preguntes. És confosa, però no per això deixa d'enganxar-te. El fet que tingui diferents grans actors, Joaquin Phoenix i Philip Seymour Hoffman, per exemple, també hi contribueix. Són personatges extrems, però ells els fan creïbles.

10. Zero Dark Thirty (2012) [Kathryn Bigelow] *****: moment de l'assassinat de Bin Laden a mans de les tropes americanes. És un drama.

Ens intenta explicar el moment de la història en què es va matar a Bin Laden sense jutjar les accions de cap bàndol. Tot i això, sembla que intenti no jutjar les americanes, però sí les iraquís.

Malgrat aquest fet, del que entenc que és complicat deslligar-se'n totalment, la pel·lícula és una tòfona, que dirien a Cinema 3. Molt ben rodada, que et fa estar en tensió, patint constantment pel que podrà passar a continuació. Tot i saber el final, segueixes pendent de les accions que es porten a terme durant tot el film. És imprescindible sobretot si t'agraden les pel·lícules de guerra i si et va agradar l'anterior peli de la directora, The Hurt Locker.

Bé, aquest és el resum d'algunes de les pel·lícules que he vist darrerament. Almenys he passat una bona estona recordant-les.

Douglas McCarthy: Kill your Friends

Douglas McCarthy ja ha tret el seu nou cd.

El primer disc en solitari del cantant de Nitzer Ebb es diu Kill your Friends i té la següent portada:

El tracklist és el següent:
  1. Death Is King
  2. Hey
  3. Demon Prophet
  4. Find You
  5. The Last Time
  6. Move On
  7. Evil Love
  8. Love In The Backroom
  9. Nothing After This
  10. Taken
  11. All Kind Of Wrong
  12. Lovers Arms
Només l'he escoltat una vegada, però m'ha semblat prou diferent a Nitzer Ebb, més tranquil i delicat.

Erasure: nou cd

Sembla que hagi embogit amb les actualitzacions, però feia dies que volia escriure i, per un costat no trobava el moment de fer-ho, i, per l'altre, no trobava el moment de pujar-ho al blog. Ara, per fi, he pogut posar-me una mica al dia.

Toca parlar d'Erasure, els quals tenen la pàgina web en reconstrucció.

La bona notícia és que ja estan preparant un nou cd. Tenint en compte com era l'anterior, que al final ha acabat sent una petita decepció, l'esperem amb ganes. El cd no acabava d'estar malament, tenia alguns bons temes, segons el moment fins i tot entraven bé... però no acabava de ser un disc com el podria fer un grup com Erasure.

La notícia es pot llegir al Side Line, on fan referència a un twit que va escriure el mateix Vince Clarke:

Melotron: Stuck in the Mirror

El nou àlbum (Werkschau) de Melotron també s'està acostant. Durant l'espera, treuen un nou single, Stuck in the Mirror, que ja vam poder escoltar al concert que van donar a Múnich al desembre.

Es pot escoltar al Youtube des de fa temps, però amb una qualitat limitada.



No la recordo especialment bona, però mai se sap. Esperem a poder-la escoltar en qualitat de cd. La portada és la següent:

I el tracklist del single és:
  1. Stuck in the Mirror
  2. Folge mir ins Licht (Melotron feat. Lauren Francis)
  3. Erase
  4. Angst oder Wahn
  5. Stuck in the Mirror (AndyK Remix)
  6. Ohne Worte (Instrumental)
A part, Melotron estarà acompanyant a Blutengel. La notícia es pot llegir a la pàgina de tots dos grups, per exemple, aquí, que també està en anglès.

Alison Moyet: Changeling

La preciosa veu de Yazoo, Alison Moyet, ja té una llarga carrera en solitari, però ara ja feia 5 anys que no deia res i, abans de treure el nou disc (The minutes), ha regalat una de les seves cançons.

La veritat és que no l'he seguit mai en la seva carrera en solitari, suposo que al tenir aquesta veu tan de blues, em pensava que es decantaria cap aquest estil musical que no m'acaba de cridar l'atenció.

Tot i això, un amic va penjar la cançó a Facebook i li vaig donar una oportunitat. Sorpresa la meva al veure que Changeling, la nova cançó, sona a electrònica delicada i pop. Amb molts canvis de registre en la veu.

Aquí el tema amb un video amb la lletra de la cançó:


Mesh: Friends like these

Bé, dijous passat la meva vida va tornar a donar una nova volta. Per a ser una persona que no tolera bé els canvis, no està malament el tema en el darrer any.

Després d'uns dies molt foscos, ja veig la llum, tinc plans i això és el que importa. A més, això m'ha fet veure quins són aquells amics que t'ajuden quan els necessites i perquè els considero els meus amics realment. També n'he vist d'altres que han baixat un esglaó, però no passa sempre això?

L'important és saber-los diferenciar i equilibrar les coses. La veritat és que la volta de 180º es va donar dijous, però ja feia un parell de mesos que estava jo massa trista per com em feien sentir i no valia la pena, així que en res tornaré a estar al 100%.

A part, em volen renovar el contracte, volen que porti un projecte molt important per Madrid i la setmana que ve comencen els viatges estatals: Barcelona, Gandia, Madrid. A part, de nou a Madrid i a Bilbao (per fi!!!) però en aquest cas per motius personals. Feia setmanes que deia que tenia ganes de viatjar i ara s'ajunta tot.

I aquest seria el meu moment per a desfogar-me. La cançó que m'ha vingut al cap és de Mesh i una mica evident, però com que se m'ha ocurregut sense pensar-hi ni un segon per la frase "We live and die for friends like these", la poso: Friends Like These.


dissabte, 16 de febrer del 2013

OMD: Metroland

Com ja vam comentar, OMD està preparant un nou cd.

Tot i que queda més d'un mes per a la sortida a la venda del single, ja el podem escoltar. El seu nom és Metroland:


La primera vegada que l'he escoltat m'ha sonat bastant similar al que ja han fet. Ara m'he adonat que em recorda a una cançó de Mirrors, però ara no sabria dir quina, potser Fear of Drowning o Into the Heart?

Tot i això, sona bastant bastant bé. Esperem que es tornin a deixar caure per Barcelona en concert per poder tornar a escoltar els clàssics de sempre.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Hurts: Miracle

Hi ha bastantes novetats sobre Hurts, però s'estan juntant tantes coses que a vegades es fa difícil.

Ja tenim la portada del nou disc, Exile, així que ja tenim totes les dades que ens faltaven. M'ha agradat la comparació que he trobat amb el darrer disc, on es veu que segueixen una mateixa línia.
També han tret un video de la cançó Miracle, la qual, la primera vegada que la vaig escoltar, no em va convèncer. Ara que l'he escoltada amb més calma sí que m'agrada, en general, però té aquests cors que són els que em fan tirar enrere. Almenys he descobert què és el que no em fa el pes.

En el video surten ells molt guapos i tot de noies maques, però tampoc seria una obra mestra:


diumenge, 3 de febrer del 2013

Depeche Mode: Heaven

Després d'un cap de setmana mogudet i una setmana treballant fora, han passat moltes coses, però no he trobat ni un segon de tranquil·litat. Ara és el moment de comentar una de les notícies que més s'esperaven.

Depeche Mode ha tret un nou single: Heaven. La veritat és que és una cançó molt lenta, potser massa per a ser el primer single. Des de divendres també es pot veure el video oficial, que no està mal:


Han sortit diferents remixes. Fins i tot una versió va sortir abans que el single (i no està al cd). Es tracta de la versió de Leaether Strip, un grup danès prou conegut. La poso a continuació.


A part, ha sortit una cara b que en general ha agradat més. A mi també m'ha entusiasmat una mica més, però igualment em deixa una mica freda: All that's mine:


Esperarem el nou cd amb ganes igualment, però la cosa haurà de millorar una mica per a poder ser un bon cd.