Depeche Mode - Fragile Tension (video)

Acabo de veure que Depeche Mode ha tret un nou video per al nou single Fragile Tension



Imatges del directe d'aquest tour que estan portant ara a terme i molts efectes especials d'imatges dividint-se en mil bocins.

La veritat? Només l'he vist una vegada però tot i que pot ser una mica cutre, de moment m'agrada.

Depeche Mode - Palau Sant Jordi (2009-11-20)

Ahir va ser el primer concert (dels dos que faran) de Depeche Mode a Barcelona i la veritat és que només es pot descriure com a ESPECTACULAR.

En comparació amb el de París em va semblar més mogut, com més rocker, però potser només va ser per la zona on em trobava. Vaig anar a fer cua relativament d'hora i vaig aconseguir estar bastant aprop. Tot i això, tenia davant dos nois de 1'90m i un altre de 2m, així que igualment la visió, segons com, estava difícil.


Els teloners van ser Soulsavers, que tot i que el seu últim disc "Broken" quan el vaig escoltar aquesta setmana em va agradar, en directe no em van acabar de convèncer. A més, tots portàvem moltes hores esperant i començàvem a estar cansats.


A l'estar tant endavant semblàvem sardines, i tot i que he estat en bastants concerts, crec que mai havia estat tan apretada com en alguns moments del concert d'ahir.


Amb uns 5 minuts de retard, van començar a sortir Depeche Mode i els primers acords de In Chains van començar a sonar. El públic ja estava cridant com un boig.

El setlist va ser el següent:

In Chains
Wrong
Hole To Feed
Walking In My Shoes
A Question Of Time
Precious
World In My Eyes
Fly On The Windscreen
Jezebel
Home
Miles Away / The Truth Is
Policy Of Truth
It's No Good
In Your Room
I Feel You
Enjoy The Silence
Never Let Me Down Again

Encore #1
One Caress
Stripped
Behind The Wheel
Personal Jesus


El final amb Personal Jesus va ser espectacular. Veient com es movia la gent, crec que les cançons que més ens fan moure són: Enjoy The Silence, Never Let Me Down Again, Personal Jesus i, la que més, A Question Of Time, pel que la meva proposta consistiria en encadenar-les totes quatre per a tancar un concert i després ja anar tots a buscar la bombona d'oxigen.

La calor que vam agafar durant A Question Of Time de tant saltar i cantar no té punt de comparació amb qualsevol altra.


El Martin va cantar la nova Jezebel, el clàssic Home i la que va variant, que en aquest cas ens va tocar One Caress i, personalment, ho agrairé tota la vida: I'm shying for the light, I always loved the night and now you offer me eternal darkness.


Comparant amb el setlist de París, s'agraeix que canviessin Come Back per Miles Away que crec que li dóna mil voltes. Una llàstima pels que no han pogut sentir en directe Master and Servant o Strangelove, però pels que ja havíem estat en algun concert, està bé anar variant una mica. La inclusió de Jezebel també és maca. (En vaig grabar un trosset i crec que se sent prou bé i es veu molt bé, així que a veure si puc convertir el video a un altre format i penjar-lo al youtube.) edito: aquí està, però al pujar-lo ha perdut moltíssima qualitat...


Sobre els "depeches", doncs el Peter Gordeno i el Christian Eigner, com sempre, molt correctes en el seu paper secundari. L'Andrew Fletcher, també com sempre, apretant algunes tecles i aplaudint. Pel que fa als genis: el Dave Gahan totalment recuperat de tots els incidents que ha tingut aquest any, movent-se sense parar, fent partícep al públic i cantant. I el Martin Gore amb aquesta veu que té... perfecte.


Què més comentar... l'escenari amb una pantalla a darrere on es projectaven imatges tant en directe com pregrabades. El Palau Sant Jordi jo diria que ple a petar. Gent disfressada de reis (de l'Enjoy The Silence) i amb pancartes (era necessari que n'hi hagués una d'Espanya amb el toro? si us plau...)


Amb això crec que ja està, vaig acabar amb un mal d'esquena enorme, però un somriure d'orella a orella. Un concert difícil d'oblidar i que si avui no tingués partit a les 20h m'encantaria repetir.

Potser està tot una mica barrejat però he anat escrivint tal i com m'anava sortint, sense rellegir. Moltes emocions concentrades en 2 hores de concerts que bé valen 50 euros.

Depeche Mode - Coming soon...

Aquest divendres és el gran dia. Després de tant temps amb l'entrada guardada, ara ja fa uns dies que està a la vista, no fos cas que el divendres, amb les presses d'última hora me la deixés. Depeche Mode al Palau Sant Jordi aquest divendres 20 (també dissabte però no som rics...)


Per anar fent boca, un vídeo recordatori de París i un vídeo de l'única cançó que canta el Martin en el nou disc, una joieta: Jezebel



Aquí la versió d'estudi que potser m'agrada més però no hi ha video.

Festival In-edit (post)

El Festival va tancar ahir les portes amb els seus guanyadors i els seus números d'espectadors. Personalment, he pogut anar a veure 3 dels documentals que m'interessaven i es podria dir que en resum ha estat positiu.

El primer va ser The posters came from the walls que tractava el tema dels fans de Depeche Mode. Després de veure'l s'entèn perfectament que el grup no vulgués que fos un documental oficial.

Van fer una recerca exhaustiva per tal de trobar els seguidors més fricks de cada país i, fins i tot, deixant-los en ridícul en molts casos. Tot i això, el documental és interessant i molt divertit.

Des d'un home que porta tatuat el Dave Gahan a l'esquena, a una família que juga a disfressar-se de les diferents èpoques del grup fins als russos que celebren l'aniversari del Dave com si fos la festa nacional...


El dijous vaig anar a veure el Johnny Cash at Folsom Prison. No quedaven entrades (tot i que després hi havia llocs buits, no hi ha cosa que em faci més ràbia que haver-ne volgut comprar una i que et diguin que no en queden quan després no és cert. Això ho provoquen les invitacions que la gent no utilitza). Sort en vaig tenir d'un noi que en tenia una però que no volia entrar perquè havia trobat un plan millor.

El documental està molt bé, sobretot si t'agraden les seves cançons, però no s'hauria de vendre com "Es también una reflexión sobre las instituciones penitenciarias, sobre la redención, la culpa y la muerte, llena de vidas reales del Folsom pasado y presente".

Crec que tracta més la vida del propi Johnny Cash que no pas el tema penitenciari, pel que si no t'agrada com canta ell i no t'interessa la seva vida, el documental no et dirà gran cosa.

Com que a mí sí que m'agrada ell, el documental em va entretenir ja que juntament amb les cançons hi havia dues històries paral·leles de dos presos, els testimonis dels fills, etc.


Finalment, va caure Shadow Play: The making of Anton Corbjin sobre aquest curiós fotògraf holandés que també ha fet molts videoclips de grans grups.

El documental parteix bastant de la seva pel·lícula Control, sobre Ian Curtis i el seu grup de música Joy Division. Pel que hi ha moments en què sembla més un panflet de propaganda de la pel·lícula que no pas la seva història de com va començar, com es va anar fent camí, etc.

Tot i això, bastant entretingut.


El balanç és positiu tot i que m'esperava una mica més dels documentals, però tampoc puc dir que no m'agradessin.

El pitjor és la venda d'entrades, que crec que es mouen bastant per invitacions i n'hi ha que ens en quedem sense.