El Festival va tancar ahir les portes amb els seus guanyadors i els seus números d'espectadors. Personalment, he pogut anar a veure 3 dels documentals que m'interessaven i es podria dir que en resum ha estat positiu.
El primer va ser The posters came from the walls que tractava el tema dels fans de Depeche Mode. Després de veure'l s'entèn perfectament que el grup no vulgués que fos un documental oficial.
Van fer una recerca exhaustiva per tal de trobar els seguidors més fricks de cada país i, fins i tot, deixant-los en ridícul en molts casos. Tot i això, el documental és interessant i molt divertit.
Des d'un home que porta tatuat el Dave Gahan a l'esquena, a una família que juga a disfressar-se de les diferents èpoques del grup fins als russos que celebren l'aniversari del Dave com si fos la festa nacional...
El dijous vaig anar a veure el Johnny Cash at Folsom Prison. No quedaven entrades (tot i que després hi havia llocs buits, no hi ha cosa que em faci més ràbia que haver-ne volgut comprar una i que et diguin que no en queden quan després no és cert. Això ho provoquen les invitacions que la gent no utilitza). Sort en vaig tenir d'un noi que en tenia una però que no volia entrar perquè havia trobat un plan millor.
El documental està molt bé, sobretot si t'agraden les seves cançons, però no s'hauria de vendre com "Es también una reflexión sobre las instituciones penitenciarias, sobre la redención, la culpa y la muerte, llena de vidas reales del Folsom pasado y presente".
Crec que tracta més la vida del propi Johnny Cash que no pas el tema penitenciari, pel que si no t'agrada com canta ell i no t'interessa la seva vida, el documental no et dirà gran cosa.
Com que a mí sí que m'agrada ell, el documental em va entretenir ja que juntament amb les cançons hi havia dues històries paral·leles de dos presos, els testimonis dels fills, etc.
Finalment, va caure Shadow Play: The making of Anton Corbjin sobre aquest curiós fotògraf holandés que també ha fet molts videoclips de grans grups.
El documental parteix bastant de la seva pel·lícula Control, sobre Ian Curtis i el seu grup de música Joy Division. Pel que hi ha moments en què sembla més un panflet de propaganda de la pel·lícula que no pas la seva història de com va començar, com es va anar fent camí, etc.
Tot i això, bastant entretingut.
El balanç és positiu tot i que m'esperava una mica més dels documentals, però tampoc puc dir que no m'agradessin.
El pitjor és la venda d'entrades, que crec que es mouen bastant per invitacions i n'hi ha que ens en quedem sense.
El primer va ser The posters came from the walls que tractava el tema dels fans de Depeche Mode. Després de veure'l s'entèn perfectament que el grup no vulgués que fos un documental oficial.Van fer una recerca exhaustiva per tal de trobar els seguidors més fricks de cada país i, fins i tot, deixant-los en ridícul en molts casos. Tot i això, el documental és interessant i molt divertit.
Des d'un home que porta tatuat el Dave Gahan a l'esquena, a una família que juga a disfressar-se de les diferents èpoques del grup fins als russos que celebren l'aniversari del Dave com si fos la festa nacional...
El dijous vaig anar a veure el Johnny Cash at Folsom Prison. No quedaven entrades (tot i que després hi havia llocs buits, no hi ha cosa que em faci més ràbia que haver-ne volgut comprar una i que et diguin que no en queden quan després no és cert. Això ho provoquen les invitacions que la gent no utilitza). Sort en vaig tenir d'un noi que en tenia una però que no volia entrar perquè havia trobat un plan millor.El documental està molt bé, sobretot si t'agraden les seves cançons, però no s'hauria de vendre com "Es también una reflexión sobre las instituciones penitenciarias, sobre la redención, la culpa y la muerte, llena de vidas reales del Folsom pasado y presente".
Crec que tracta més la vida del propi Johnny Cash que no pas el tema penitenciari, pel que si no t'agrada com canta ell i no t'interessa la seva vida, el documental no et dirà gran cosa.
Com que a mí sí que m'agrada ell, el documental em va entretenir ja que juntament amb les cançons hi havia dues històries paral·leles de dos presos, els testimonis dels fills, etc.
Finalment, va caure Shadow Play: The making of Anton Corbjin sobre aquest curiós fotògraf holandés que també ha fet molts videoclips de grans grups.El documental parteix bastant de la seva pel·lícula Control, sobre Ian Curtis i el seu grup de música Joy Division. Pel que hi ha moments en què sembla més un panflet de propaganda de la pel·lícula que no pas la seva història de com va començar, com es va anar fent camí, etc.
Tot i això, bastant entretingut.
El balanç és positiu tot i que m'esperava una mica més dels documentals, però tampoc puc dir que no m'agradessin.
El pitjor és la venda d'entrades, que crec que es mouen bastant per invitacions i n'hi ha que ens en quedem sense.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada