In-Edit Beefeater

Comença la 7a edició del festival In-Edit a Barcelona.

En què consisteix? Molt simple, el propi logo ho indica: Festival Internacional de Cine Documental Musical de Barcelona.

Aquí es pot veure la programació i aquí la graella per tal de poder-ho compaginar tot.


He fet una selecció dels que m'agradaria veure: 7 en total, més el clàssic This is Spinal Tap que ja he vist i, per tant, ha estat descartat.

Se'm sol·lapen horaris amb la feina, el futbol i entre els mateixos documentals, però intentaré veure'n el màxim possible, tot i que per a què negar-ho, en veuré 1 o com a molt 2...


El primer que m'ha cridat la atenció és The posters came from the walls sobre Depeche Mode tot i que ells encara no hi surtin. Tracta de com la seva música i el seu estil ha influït en llocs tan diferents.


Seguim amb el gran Johnny Cash i el documental sobre el concert que va donar en una presó Johnny Cash at Folsom prison. També en donen un altre sobre ell, però aquest m'interessa més. L'altre és més sobre com va influir ell sobre la música americana.


El tercer és sobre Anton Corbjin i la seva mirada (de fotògraf, creador de videoclips, etc) a grups tan reconeguts com Depeche Mode, U2, Joy Division, Nirvana... El documental en qüestió és Shadow Play: The making of Anton Corbjin.


També m'ha cridat l'atenció TRIMPIN: The sound of invention i copio textualment la presentació que hi ha a la pàgina web: [Trimpin] és el nom d'un artista-músic-inventor-torrat que fa escultures musicals amb cent guitarres i composa simfonies mitjançant terratrèmols o ratpenats.


Favela On Blast ens dóna una visió de com es viu la música a les "favelas" de Brasil.


Finalment, Who killed Nancy? sobre si Sid Vicios (ex- Sex Pistols) va matar o no la seva nòvia i Madness: The liberty of Norton Folgate sobre el grup anglès de ska-pop-reggea.


A veure si passades un parell de setmanes puc comentar alguna cosa sobre els que hagi pogut veure.

Cine: Inglorious Basterds, Moon, Mein Führer

Últimament estic anant molt al cine i n'estic sortint bastant contenta (menysmal perquè el preu de l'entrada no és gaire assequible).


La primera que vam veure aquesta setmana va ser Inglorious Basterds dirigida pel Quentin Tarantino.

Potser és pel fet que sóc una gran fan de les pel·lícules del Tarantino i també de l'etapa de la història que comprèn la Segona Guerra Mundial, però la veritat és que em va encantar. La combinació d'aquestes dues, diguem-ne, debilitats, em va convèncer.

Brutal i sanguinària en alguns moments, i molt divertida en d'altres.

Tot i que pels trailers sembla que tota la pel·lícula es basi en la història del Brad Pitt assassinant nazis, hi apareixen molts altres personatges que fan que les més de 2 hores que dura la pel·lícula, no es facin pesades.

Cal destacar l'actor que fa de Hans Landa (Christoph Waltz), el dolent, que el borda. I recomenar, clarament, la versió original.



La segona pel·lícula va ser Moon, dirigida pel Duncan Jones, conegut per ser el fill del David Bowie, però que s'ha guanyat el respecte de tots gràcies a aquesta cinta de ciència ficció que ha guanyat 4 premis al festival de Sitges.

Una mica el resum de la pel·lícula seria el d'un home, Sam Bell, que es troba treballant a la Lluna amb un contracte de 3 anys per tal d'extreure un gas que servirà per a aportar energia a la Terra. Quan està a punt de tornar a la Terra, comencen els problemes.

És una pel·lícula de ritme pausat, però no es fa pesada (només dura 1h 30min, allunyada de la majoria de films actuals que duren més de 2h). Et deixa amb alguns dubtes sobre la trama, però que la majoria es poden anar resolent comentant-ho amb d'altres espectadors.

En aquest cas també cal destacar l'actor principal, Sam Rockwell, que porta gairebé ell sol tot el pes de la trama, ja que està sol a la Lluna amb una màquina, Gerty. Com sempre, millor la versió original.



Finalment, m'agradaria destacar la pel·lícula Mein Fuhrer, on es relaten els dies en què Hitler ja veu la caiguda del seu imperi i Goebbels, per tal d'evitar-ho, li assigna un professor d'interpretació jueu per tal que l'ajudi a preparar un darrer discurs. Una altra manera de tractar el tema del Tercer Reich, en aquest cas, en clau de comèdia.

Dirigida per Dani Levy i protagonitzada per Ulrich Mühe, actor de la també alemana "Das Leben der Anderen" (La vida de los otros).

Utopia - Leo Bassi

Dijous passat ens vam deixar caure pel teatre. La força del destí em va portar a la sala Villarroel tot i les meves reticències prèvies.

Qui actuava? Leo Bassi. Ara que tots ja hem pensat en "osti tu, aquell del placer de comer mierda" podem seguir.

De l'1 de setembre al 4 d'octubre, el bufó italià presentava la seva obra Utopía a Barcelona.

Tot i que hi anava amb desgana, la veritat és que em va sorprendre gratament. Leo Bassi no és únicament l'actor escèntric i barroer que apareix a la televisió. És un home amb una marcada tendència política (d'esquerres) i amb les idees molt clares.

Pots estar d'acord o no amb la seva visió del món, però presenta una obra on ell sol et fa estar atent durant les 2h i mitja que dura (no 1h i mitja com s'anuncia a tot arreu). En algun moment se'm va fer una mica llarg, però compensat clarament per les seves ironies. Probablement si la teva ideoligia és més de dretes o si jugues al golf, no t'acabarà de fer el pes, però jo vaig riure molt més del que em pensava.


Ja s'ha deixat de representar a Barcelona, però potser valdria la pena seguir-lo i anar-lo a veure si us cau aprop.