Concert Erasure - Londres

I va arribar l'hora d'anar cap al concert d'Erasure. Eren prop de les 18h i obrien les portes a les 19h.

No tenia l'entrada a les meves mans perquè em convidaven uns amics a qui els hi havien sortit gratis. Vinga trucar-los i no aconseguia localitzar-los. Havia escrit el número malament al nou mòbil, perfecte. Quan ja començava a estar desesperada, els vaig veure sortir per la porta, després d'un meet&greet amb el grup.

Ells estaven davant de tot de la cua i vaig anar amb ells. Em van donar el paper i el DNI que confirmava que podia entrar i vaig anar cap una altra cua. Mentre tothom s'esperava davant de la porta del The Roundhouse, ja a dins i intentant entrar els primers, a mi no em deixaven passar. Fins les 19h deien que no em donarien l'entrada.

A les 18.50h me la van donar i vaig poder pujar les escales fins on estava tothom. No negarem que em vaig colar i em vaig posar al costat dels meus amics i vam poder estar a primera fila, just una mica a la dreta del micro.

La sala, tal com indica el nom, era rodona. Constava de dos espais, el de pista, i un més amunt que em sembla recordar que podies estar assegut. Era maca i es va sentir molt bé.

Allà vam esperar pacientment fins que va sortir el teloner, Frankmusik, que la veritat, és que no em va dir gran cosa. Estava el cantant i a darrere un bateria i una noia al teclat. Pràctiament només se sentia la bateria.

Després de mitja horeta de música i mitja més de canvi d'escenari, ja eren les 22h i tot estava preparat.

L'escenari representava una catedral, tipus Notre Dame de París, amb gàrgoles.


En Vince Clarke estava darrera d'una d'aquestes gàrgoles, pel que pràcticament no se'l veia. Darrera de l'Andy Bell hi havia 5 petites plataformes. En una estaven les dues noies que els acompanyen, en una altra en Vince i en les que estaven al mig a vegades també s'hi posaven les noies.

Com a última decoració, hi havia una vidrera darrera que al final va tenir colors.


Crec que puntuals, van sortir Erasure a l'escenari. L'Andy amb un barret que no li va durar ni una sola cançó.

Em va impressionar, sobretot, com se sentia a tothom cantar. Podies sentir veus de tot arreu corejant totes les cançons. Vaig acabar rodejada d'argentins i crec que es va notar que no érem anglesos, per l'idioma en què parlaven, és clar, però també perquè estàvem com més moguts que la resta.


La veu de l'Andy impressionant en directe. És capaç de fer totes les notes sense grans problemes, tot i que les lletres a vegades se li escapen una mica. Com que tampoc són la fan #1 diferents vegades ni me'n vaig adonar.

Els temes que més em van agradar són els de sempre: Love to Hate You i Sometimes. El setlist va ser el següent:


Al final del concert vam estar cridant a veure si l'aconseguíem i tot i que era un home que els donava, un de seguretat va passar per allà i es va assegurar que jo n'agafés un, suposo que perquè li havia demanat abans educadament i ell no podia arrencar-lo del terra, però si acostar-me'l.


Per suposat, tenint en compte que jo estava allà gràcies als meus amics, els hi vaig regalar.

Quan ja estàvem comentant d'anar a algun lloc a prendre una pinta, van començar a passar coses. com que un parell dels argentins que em rodejaven, els 2 que ja coneixia d'abans, havien estat al meet&greet, ja coneixien una mica qui movia els fils per allà.

Així que van aconseguir alguns passes de Backstage. Jo me'n vaig quedar sense, però vaig anar amb ells i quan ens els van demanar, vam suplicar que em deixessin passar i s'ho van prendre a broma. Ja estava dins també.


Ens van demanar que ens comportessim, així que res d'autògrafs ni fotos. Estàvem en un bar molt petit en un dels costat alçats de la sala, que vèiem com l'anaven desmontant.


Allà va aparèixer l'Andy Bell, al que vam poder saludar, però no en Vince, que sí que sembla més de passar una mica de tot. També hi havia per allà: en Daniel Miller, en Gareth Jones, en Richard que és qui porta la pàgina web del grup i és un encant..

Després d'un parell de pintes, ens vam retirar al bar de davant a menjar un hot dog i passada la 1h a dormir, que m'havia de llevar a les 3h per tornar a la feina...

Viatge a Londres

Dimarts tenia poques hores per a disfrutar de Londres, les quals encara van disminuir més quan el meu vol va sortir amb 2 hores de retard.

Per sort el dia va anar millorant. A les 12h estava al centre de Londres i en 3 hores i 30 minuts vaig veure bastantes coses, això sí, sense poder-m'hi parar gaire ni entrar enlloc.


Després, vaig anar una estona a Camden Town. És espectacular i vaig comprar més coses de les que em pensava. De fet, anava a comprar algun regal però m'ho vaig acabar quedant tot jo.


I, finalment, a les 17h estava a l'hotel per a la dutxa prèvia al concert.

Fulltimeshow 2011 - And One

Finalment, el moment que tothom esperava. And One entra en escena.

En Joke Jay, en Rick Schah i un home desconegut que no sé si van dir que es deia Stephen. Suposo que ara per ara és el que anomenen Mr. X. Al final, l'Steve Naghavi, que cada vegada que el veig en directe, i ja en van unes quantes, em sorprèn que és molt baixet.

Just abans que sortissin, hi havia la típica música de fons per a l'espera. Van tallar la canço Shake the disease de Depeche Mode i el públic va continuar cantant aquella estrofa a capella, bastant emocionant, la veritat.

Primer va sonar una intro que haig de buscar, perquè quan va sonar vaig pensar que allò em sonava, que venia d'un altre grup segur, però no podia identificar-la en aquell moment i ara ni la recordo.


Després, i ja sobre un escenari a la seva mida, sense els instruments dels altres grups, només amb els seus: uns quants teclats per al Rick (en plan Nacho Cano, una llàstima no poder-ho comentar amb ningú allà), un teclat per al noi nou i una bateria i un micro per a segones veus per al Joke, i una bandera al darrera que deia "And One Back Home" van engegar molt amunt.

Crec que l'escollida va ser Technoman i encara que haguessin tocat la pitjor cançó, ja ens tenia a tots a la butxaca. Un públic entregadíssim a tot, i vivint la majoria de cançons com si fos la última.

Van escollir posar dos nous temes que van refredar una mica l'ambient, però ja ho sabien, és el que acostuma a passar perquè la gent no sap què esperar. Tot i això, l'Steve va dir alguna cosa tipus "la primera vegada que vam tocar Technoman també va passar això".


El no saber alemany em va limitar moltíssim, perquè tot i que la majoria de cançons de tots els grups són en anglès, parlaven amb el públic en alemany, lògicament, i noentenia més que algunes paraules soltes.

Intentar fer un llistat de les cançons és complicat, ja que van tocar més de 2 hores.

L'Steve tenia uns papers sota el micro. Un el típic setlist que ja es va encarregar d'espatllar tirant a sobre el vodka o el tequila que s'estava prenent, i els altres eren uns papers plastificats amb les lletres de les noves cançons i... del Tanzomat! Que encara no domina.

El que he pogut treure fins ara és: Deutschemaschine, So kling Liebe (que crec que va ser en versió acústica), The aim is in your head i High que les va cantar el Joke, Schwarz, Shining Star, Sometimes, Traumfrau, Military Fashion Show, Love you until the end, Metalhammer, Für, Speichesbar (?), Elektrocution, Playing Dead (amb una versió que no m'acaba de convèncer, tan maca que és al cd), Zerstörer, Recover you, Get you closer...

No va poder evitar fer covers, algunes intercalades amb cançons: Personal Jesus, Sweet Dreams i d'altres de ple: Timekiller, The Walk...


Això arribava al final i el públic en volia més, demanava Klaus i realment sembla que l'Steve la va improvitzar una mica. Va estar parlant molta estona i l'únic que vaig entendre va ser que faran una gira al maig-juny amb 50% And One - Depeche Mode, o similar.

Llavors, es van passar a cantar So kling Liebe (crec) i una versió d'Enjoy the Silence. Com que tampoc n'hi havia prou, va cantar Pimmelman, a capella, improvitzant amb el Joke, va ser cutrillo però gració.

Pel que fa a l'ambient a l'escenari el vaig veure de molt bon rotllo. No semblava forçat. Suposo que l'Steve s'ha tret un pes de sobre i està relaxat. Amb en Joke van fer moltes bromes, la majoria per a fer riure el públic també, però, és clar, no en vaig entendre quasi cap.


Va estar molt molt bé, però vaig acabar rendida. Tot i això, m'estic plantejant anar a veure'ls de nou a Frankfurt. El cap de setmana que ve ho decidiré, però pinta bé perquè l'avió és barat i els concerts sempre cauen en dissabte.


El meu avió de tornada surt en breu, tanco i després ho penjo tot!

SEGUEIXO DIENT QUE VULL EL CINTURÓ QUE PORTA L'STEVE!!! Crec que el portaven tots, o almenys l'Steve i en Joke, i és el del dibuix amb l'home/la dona amb el martell. Me l'hauré de fer jo.

Fulltimeshow 2011 - Camouflage

Potser Camouflage era el grup que em cridava menys l'atenció, així que tot i saber que el canvi d'escenari el feien com el vent, vaig decidir anar al wc i a prendre una altra cervesa.

Primer ensurt, una cua d'unes 6 noies al lavabo. Primera solució: entre el lavabo d'homes (que també es veia ple, però sense cua) i el de dones, un lavabo de minusvàlids. L'intento obrir, s'obre, miro les noies i m'encongeixo d'espatlles. Entro com un llamp a la frase "no sóc d'aquí, això a casa meva es fa". Vaig tan ràpid com puc i quan surto ja hi havia una altra noia esperant. Perfecte, no els hi havia semblat una indecència.

Vaig cap a la barra i... ensurt número dos. Una cua horrorosa i uns cambrers molt molt lents, que a més anaven fent bromes entre ells. Conclusió? Em perdo les dues primeres cançons: Suspicious Love (shit!) i una de les noves, ok. Comença a sonar Neighbours i per fi em donen el meu mig litre de cervesa i torno corrent al meu lloc. Aquesta ja la puc disfrutar com Déu mana.


Em fixo en l'escenari. Estan els 3 nois de sempre i dos de nous! Porten un guitarra i una bateria. Sembla que ja faci temps que toquen junts per tal i com es porten. Sonen bé amb aquest acompanyament tot i que els hi treu una mica l'etiqueta de "grup electrònic". Els hi dóna força i ja va bé també.

Després passen a d'altres cançons: Shine (també nova), Love is a shield (per mi el temazo del grup per excel·lència), I can't feel you, We are lovers, Confusion, Me and You... i acaben amb The great commandment.

Van aprofitar per anunciar-nos el nou cd Grayscale.

La veritat és que aquí la sala ja estava quasi plena del tot i feia goig. Començava a fer una mica de calor i al final vaig acabar ja només amb una samarreta de màniga llarga arremangada i a sobre la de màniga curta de sempre de DM. Dic només perquè vaig arribar amb: 1 samarreta tèrmica de màniga llarga, una altra de màniga llarga, la de màniga curta de DM i dos polars. Una bufanda i guants sense dits. Unes mitges, uns mitjos i uns texans. Sí, al carrer, feia fred.


Aquí la gent ja va col·laborar més i ja es notaven els nervis per a l'arribada del gran final. Es van cantar més cançons, es va saltar més i la gent va fer més soroll. S'acostava el moment crucial.

Ara hi pensava, i no he anat a un concert d'aquest grup pròpiament dit. Els he vist dues vegades i sempre ha estat perquè anava a veure And One. La primera vegada a Berlín i ara a Múnich. A veure si amb el nou disc venen a Barcelona i els puc veure a ells, amb un setlist més extens.

Fulltimeshow 2011 - De/Vision

Seguim amb De/Vision, que van sortir entre 10 i 15 minuts després d'acabar-se l'anterior actuació. El canvi d'escenari va ser molt ràpid. Totes les coses ja les tenien allà i simplement van enretirar les primeres per a descobrir el teclat del Thomas i res més, ja que venien ells tots dos sols, sense acompanyaments.

Ja amb l'endarreriment acumulat, van sortir a l'escenari, sense res especial per a ells. Ja la sala començava a estar més plena, però tampoc en excés. Més aclamats, però pel meu voltant poca gent cantant les cançons de l'últim disc, sinó més aviat decantant-se per als clàssics de sempre.

L'Steffen amb els pantalons de ratlles que ja li hem vist altres vegades i una caçadora perquè feia fresca encara, i el Thomas vestit com sempre, com vol, amb una gorra, em sembla que van començar amb Twisted Story i van encadenar amb Try to forget que sempre tinc el dubte de si la tocaran i sempre se m'estan a punt de caure les llàgrimes. Brutal.


Després, van fer moltes versions de les seves cançons en general més fosques i dures. En alguns casos amb bons resultats, però en d'altres amb resultats estranys.

Les altres cançons que recordo són: I regret, Rage, Ready to die, What love is all about (amb una versió canyera que no em va desagradar gens per al directe) i més que no sóc capaç de recordar.

Finalment, van sortir un moment i van tornar a entrar per acabar amb Flavour of the week, que seria una de les versions que no em van acabar d'agradar, perquè li treia l'alegria naive que té aquesta cançó, i la sempre espectacular Your hands on my skin.


Crec que potser només van estar uns 40 minuts i també es va fer curt, però van combinar molt bé els clàssics amb les noves cançons per tal de tenir a tothom content.

En el moment de començar hi va haver uns segons que em van fer entendre la frase sometimes I'm dying for another cigarrette quan el Thomas va entrar fumant a l'escenari i li van recordar que l'apagués abans de pujar. Tot i això, després ja la cosa es va anar degenerant i van acabar fumant sense problemes de dalt de l'escenari cap enrere. Això sí, a pista crec que ningú ho feia, almenys al meu voltant.

Bona nota per al duo alemany que tenint aquests grans clàssics, mai et poden deixar indiferent encara que no els hagis escoltat mai.

Fulltimeshow 2011 - Minerve

Aprofito el primer post del concert Fulltimeshow per a explicar també una mica la sala.

El concert era a la sala Backstage de Múnich. La veritat és que no està al centre, però tampoc excessivament lluny. Agafant la S-Bahn i baixant a Hirschgarten (on hi ha un parc que vaig anar a veure l'any passat) ja hi ets. Potser són només 3 parades des de l'estació centrarl i unes 5 des de Marienplatz, que és d'on el vaig agafar jo.

Un cop arribes a la parada, puges unes escales que et deixen en un pont. Des d'aquí mateix has de veure la sala. Si no la veus, és que has de creuar el carrer o mirar en l'altra direcció. Baixes les escales de nou i per un caminet de sorra vas a parar a l'entrada del recinte. Entres una mica més i allà hi ha la porta.

La sala està a peu de carrer, així que com que estaven preparant els últims detalls dels concerts, vam poder escoltar com De/Vision tocaven Rage i Minerve diverses cançons que ara veurem.

A les 16.30h puntuals van obrir les portes i la gent va anar entrant amb calma. Ensenyaves l'entrada, la trencaven per la ratlleta de punts amb compte per no fer-la malbé i mostraves també la motxilla. Un cop a dins, una primera ullada a tot per a saber què fer.

A l'esquerra el merchandising, a la dreta el bar, una mica més endavant els wc. Just davant et quedava con un petit recinte enfonsat que era la pista, però davant de la pista hi havia una petita zona delimitada que era el "First Class". Vaig anar cap allà i un noi molt amable, em va explicar, primer en alemany i després en anglès, que em feia una creu a l'entrada perquè ningú més l'utilitzés i que em posava una pulsera per a poder entrar i sortir. Perfecte.


Vaig entrar i primera fila, una mica a la dreta del micròfon central. La millor posició per a veure-ho tot. Després de comentar amb la parella del costat que ella sortia i tornava, els hi vaig dir que jo també. Primer, el merchandising. El de De/Vision ja el tenia, així que mirava el d'And One. Les samarretes de noia tenien fotos del grup o de l'Steve, però antigues, de fa 15 o 20 anys? Massa per a mi. La típica samarreta negra duia la inscripció Naghavis Schlampe que després del concert vaig preguntar què volia dir i em van dir que sluts, així que vaig agrair haver preguntat.

Cap fortuna aquí. Vaig passar a la part de beguda i el més senzill de demanar era una Hells i després de demanar-la com a König, al final la noia em va entendre. Et feien pagar 2€ més per un vas cutre de plàstic, però així s'asseguren que no el tires porai. Et donen un fitxa i has de tornar les dues coses. Al final em vaig quedar la fitxa de record.

Vaig tornar al meu lloc de primera fila sense problemes i amb puntualitat espanyola, és a dir, uns 10 minuts tard, van sortir a l'escenari Minerve. Tots vestits de rigurós blanc. En aquell moment vaig pensar que recordaria les cançons perfectament, fins i tot l'ordre, però ara ja és impossible.


Més o menys recordo el següent: Don't ask me why, Crush, My universe, Take me higher, Phoenix...

Alguna més en deurien tocar, però tampoc gaires més perquè va ser molt curt. Tot i que la sala no estava plena, potser una mica menys de la meitat, van estar molt animats i intentant fer participar a la gent. La veritat és que, tot i les pintes que portaven, van sonar molt bé i molt nets en directe. És difícil obrir un concert on la majoria de la gent no et coneix, però han escollit, en general, cançons bones i que sonen fortes i animades en directe, així que molt bona nota per a ells.

La llàstima va ser la llum, que constantment enfocava al públic i ens encegava, cosa que va passar amb tots els grups. La resta tot molt bé.

Viatge a Múnich

El segon post més senzill és el d'explicar una mica el viatge en sí.

Vaig arribar el dijous a les 9h. Bé, de fet vaig sortir tan d'hora de Barcelona, que a les 9h ja estava al centre de Múnich. Com que ja vaig venir l'any passat, no anava amb molta previsió del que veure. Mentre esperava que l'habitació estigués preparada, vaig començar anant a l'estació de trens per a preparar el viatge de l'endemà (veure més endavant). Pel camí em vaig distreure amb tot el que vaig trobar.

Feia fred i començava a ploure, i al veure un cartell pel carrer, vaig recordar perquè tenia en ment la Königsplatz i és que hi feien alguna cosa relacionada amb Kraftwerk que havia vist per internet. No sabia molt bé què era, però havia d'estar relacionat amb el 3D. Així que em vaig acostar al Lenbachhaus - Kunstbau.


Estava al i al final va consistir en una cosa molt senzilla, però que em va deixar amb la boca oberta. Primer hi havia els 4 components del grup fets ninot amb un vestit negre amb les tires verdes.


Després, hi havia un passadís molt llarga amb 3 pantalles gegants, com de cine, una altra la meitat al final de tot i també es projectaven imatges en un tros d'una paret. Amb les ulleres que et donaven a l'entrada, podies veure una representació d'imatges en tres dimensions que anava canviant i anava en funció de la cançó. M'hi vaig quedar benbé 1 hora.


Tot i que em va agradar molt, vaig trobar a faltar que, a part, d'aquests videos en 3D també hi hagués un apartat on expliquessin l'història del grup, etc.

Després ja vaig tornar a l'hotel per tal de veure quina habitació m'havia tocat. Amb la noia de recepció no hi havia manera d'acabar d'entendre'ns, primer que si marxava dissabte i jo que no, que diumenge, després que si habitació només amb dutxa, i jo que no, que també lavabo... Després da canviar-me la clau 3 vegades, vaig aconseguir una habitació doble al preu d'una individual amb dutxa i lavabo. Tot i que era una mica cutre, hi he estat molt bé.

Immediatament vaig anar a dinar i em vaig passar la tarda passejant.


A dormir d'hora i l'endemà, a les 5h ja estava de peu. Vaig aprofitar per agafar el tren de les 7.15h cap a Salzburg i hi vaig invertir tot el dia. Vaig visitar tot el que vaig poder, al comprar-me la "Salzburg Card" tenia dret a entrar a quasi qualsevol lloc gratis, així que tot i que normalment no hauria entrat a molts llocs, vaig fer-ho: la casa on va néixer Mozart, on va viure, el museu, la catedral i el seu museu, la fortalesa (on es puja amb funicular) i mil esglésises diferents.


Amb el tren de mitja tarda ja de tornada a Múnich i d'allà un petit vol i a l'hotel que ja estava molt cansada.

L'endemà ja era dissabte, el dia del concert. Per sort, ja em conec bastant Múnich i vaig pactar amb mi mateixa que seria un matí relaxat per tal d'aguantar amb cara i ulls tot el dia. A les 7h ja sortia de l'hotel (aquí ja semblava que m'estava autoenganyant de bon matí...) amb un fred important i els carrers ben buits. Tot i això, vaig estar voltant per carrerons tranquils i per parcs fins les 10h, que vaig tornar cap al centre. Vaig passar pel Viktualenmarkt que ja tenia gent a les botigues, no com a primera hora i vaig comprar dinar i sopar. Així que una mica abans de les 12h i havent caminat menys de 5 hores, ja estava a l'hotel de nou. Per a mi, això, estant de vacances, és un matí tranquil, així que vaig aconseguir el meu objectiu.


Vaig estar a l'hotel fins les 15h descansant, dinant, escoltant música, mirant alguna sèrie, etc. Cap a les 15h vaig sortir cap al concert amb la inseguretat de sempre: trobaré el metro? El vaig agafar una parada en direcció contrària perquè no trobava l'altra andana i em va semblar més senzill acabar fent això. Un cop a la parada, trobaré la sala? Hi havia un punki en tota regla al metro que em va semblar que em mirava la samarreta, així que vaig decidir seguir-lo amb encert, de seguida, des de la pròpia parada de metro es veu la sala Backstage. Si arribo molt d'hora semblaré una frick o si arribo molt tard hi haurà una cua enorme? Vaig arribar 45 minuts abans d'obrir portes i hi havia 15-20 persones, així que perfecte. Aconseguiré un bon lloc a dins? A primera fila, pagant una mica més tenies una entrada "First Class" i era la típica zona amb una valla darrera i on et donaven una pulsereta.

Tot va sortir bé, doncs. L'explicació del concert ja en posteriors posts. Intentaré fer-ne quatre, un per grup.


I finalment avui, diumenge, que m'he llevat a les 7h, he fet la maleta i he passejat sense rumb ni direcció fins les 9.30h que anat a l'estació de trens a veure si trobava algun lloc per a imprimir el bitllet d'avió (no ha estat possible) i a les 10h... altra vegada a l'exposició de Kraftwerk. He arribat que quasi estaven a la cançó on m'havia quedat l'altre dia, Autobahn així que he pogut veure les que em faltaven i algunes de repetides, però que no m'ha importat. Entre que l'altre dia hi vaig estar 1 hora i avui uns 45 minuts, suposo que en total deu durar 1h i 15 minuts o similar. Algunes de les cançons que hi ha són (pot ser que els noms no estiguin bé perquè aquí no hi ha internet per a verificar-ho i després potser se m'oblida de corregir-ho): Elektrokardiogram, Radioacktivität, Autobahn, Roboter, Music non stop, Vitamin...

Després volia comprar-me un record que he vist a primera hora del matí, però la botiga seguia tancada, així que m'he quedat sense res. Cap a l'hotel i ara ja a l'aeroport a l'espera de l'avió.

Demà a treballar, cosa que m'està entristint de manera inimaginable, però dimarts marxo a Londres, així que hauria d'intentar animar-me i espavilar-me perquè haig de preparar-ho tot.

Amb l'Steffen - De/Vision

Aprofito ara que estic a l'aeroport de Múnich per a començar a escriure els posts que tinc en ment perquè tot i que ara no els podré penjar (no puc passar les fotos), així després ja tindré mitja feina feta, que ja és molt. S'esperen uns altres 3 dies bastant estressants.

Comencem pel moment groupie que és el més ràpid d'escriure. Era l'hora de començar el primer mini-concert del Fulltimeshow, de fet, ja passaven 5 minuts, i vaig veure com l'Steffen, el cantant de De/Vision anava cap al bar a comprar alguna cosa. Vaig estar a l'aguait i, quan va tornar, el vaig caçar.


Li vaig passar la càmara a una noia de seguretat que no m'acabava d'entendre, em preguntava si era un amic meu, que qui era l'Steffen... Al final ho vaig aconseguir i tot i que em sembla que ell no va estar gaire content de què el molestés abans del concert, almenys vaig aconseguir la foto i després dels meus mil thanks, thank you, danke i dankeschön, i el final good luck em va acabar dient you're welcome. De totes maneres, no crido gaire l'atenció, així que tampoc crec que em recordi, sempre podré negar la meva estada a Múnich i fer veure que sóc una persona encantadora que no molesta a ningú.

Sextron Fulltime Show 2011

Ha acabat arribant el dia. Bé, encara no, però estar al girar la cantonada. Demà marxo a Múnich i dissabte el concert tant esperat.

Dijous aprofitaré per passejar una mica pel centre de Múnich i, com que ja hi vaig anar l'any passat i ho tinc bastant fresc, el més probable és que l'endemà me'n vagi a Salzburg a passar el dia.

Dissabte ha de ser un matí de relax per a preparar-me per al concert del vespre. Diumenge ja el comiat. Un matí de passeig i al migdia-tarda cap a casa de nou, a descansar, que dilluns toca treballar, dimarts Londres i dimecres feina de nou.

Volia fer 4 posts diferents, un per cada un dels grups que veuré aquest dissabte, però per la quantitat de feina i coses del destí, no ha estat possible, així que ho uniré tot aquí mateix.

Comencem pels que sonaran primer: Minerve. Per ells serà la feinada d'obrir el concert, amb poques cançons, però segur que animades. M'he decidit per la cançó Take me higher per a no posar-les totes del darrer disc (crec que no l'he posat, oi?):



Seguim per De/Vision i la cançó What you deserve:



Després sortiran Camouflage i el tema Suspicious Love que m'encanta com comença:



I, finalment, And One. Tant esperats malgrat abandonar-me a l'agost a Hamburg. Al final he optat per la nova cançó Shining Star, per no posar les de sempre:



A la tornada, si em queden forces, ja escriuré alguna cosa!

Fira del disc 2011

La setmana passada es va celebrar la Fira del Disc a Barcelona. Volia anunciar-ho abans per si algú hi volia anar, però se'm van anar passant els dies.

De fet, em pensava que se m'havia passat fins i tot a mi, però per sort la vaig poder pescar el diumenge al matí. Una entrada de 6€ em sembla un excés, però què hi farem. Crec que així poca gent s'aficionarà al vinil o, simplement, a anar a fires, ja que també hi havia cds, dvds i d'altres curiositats.

Vaig passejar un parell d'hores llargues per allà i vaig anar caient a quasi tot. Em vaig contenir perquè, realment, el que més escolto són cds i la música que tinc al disc dur, però la il·lusió de tenir alguns vinils és difícil d'explicar. Et donen alguna cosa que els altres no poden.

Al final vaig acabar comprant 6 singles i un disc. El singles són els següents:

• Gary Numan - Down in the Park & I die... You die
• Pet Shop Boys - What have I done to deserve this? & Jealousy
• Yazoo - Only You
• Depeche Mode - Wrong

La peculiaritat del de Depeche Mode és que és de color vermell i una edició limitada i numerada:


El disc que vaig comprar és, altra vegada, el Violator de Depeche Mode, però és que al veure'l no me'n vaig poder estar:


És preciós. Estic pensant si penjar-lo a la paret, tot i que es farà malbé, però almenys així poder disfrutar-lo cada dia.

Festival In-edit Beefeater 2011

Ja ha passat un altre any i torna a estar aquí un nou In-edit Beefeater.

Potser no hi ha coses espectaculars, però al final m'he acabat comprant un abonament de 10 pel·lícules i ja les tinc escollides. Primer vaig marcar les imprescindibles i després les que sonaven interessants.

Intentant quadrar tots els horaris amb la feina, les classes d'alemany, el Barça i el Barça de futbol sala, al final n'he hagut de descartar algunes i quedar-me'n d'altres que potser no m'interessaven tant, però mai es pot tenir tot. Al final m'he quedat amb:


Last Days Here: Spinal tap va fer riure i Anvil era agredolç, però el riure s’acaba aquí. Cantant dels heavies Pentagram, Bobby Liebling agonitza al soterrani patern fotent-li al crack. El drama de la seva caiguda, tan exagerat que sembla fictici, es torna cant de resurrecció.



The Sacred Triangle: Bowie, Iggy & Lou 1971-1973: En tres anys crucials, les carreres dels tres genis es van entortolligar, per fortuna del seus talents i de la humanitat. Els ets i uts de la carambola d’influències que va gestar Ziggy, el Transformer i Raw Power s’expliquen aquí minut per minut. Luxós.


George Harrison: Living in the Material World: Lennon va dir que dins de George hi vivia un misteri. Martin Scorsese desxifra l’enigma en un documental profund que també és una reflexió sobre èxit i fracàs. Yoko Ono, McCartney, Clapton i més examinen el seu pas de nen a Beatle, i més enllà.


The Other Side of The Mirror: Bob Dylan at the Newport Folk Festival : El so de Dylan anant-se’n (del folk). Una fascinant captura de la seva radical evolució en tres anys: d’apocat imitador de Woody Guthrie a sarcàstica rockstar en embrió. El va esbroncar l’audiència el 1965 quan va tocar elèctric? La resposta, aquí.


The Libertines: There Are No Innocent Bystanders: El 2010 va veure com es reunia l’aliança del vici. Aquest film combina epifanies i baixeses passades –r’n’r i poesia, somnis bohemis, heroïna i crack, fama i supermodels– amb història present per explicar l’estranya història de Pete Doherty i Carl Barât. Viuen!


Talihina Sky: The Story of Kings of Leon: Retrat de família musical amb granja al fons. Kings of Leon són pura white trash del Sud. Un film de contrastos extrems –groupies i vídeos al costat de serps, rifles i gossos bornis– que descobreix, amb gires pel mig, la seva sang rural i les seves (tosques) arrels profundes.


Queen - Days of Our Lives: Un extens documental per a una carrera bíblica. La seva història, de grup uncool a força dominadora global, de teloners de Mott the Hoople al Live Aid, explicada disc per disc (i anècdota per anècdota), amb el superb estil BBC. No estava tot dit, ja ho veieu.


The Ballad of Genesis and Lady Jaye: Una història d’amor Frankenstein. No content de canviar el paisatge del rock’n’roll, el músic industrial va decidir reptar la biologia. La singular història del seu cut-up més radical: ell i la seva parella des/reconstruint-se, mitjançant la cirurgia, en la mateixa persona.


Cracked Actor: David Bowie: El famós film sobre l’estada del músic a Los Angeles, l’any 1974. Un inestable, esquelètic i paranoic Bowie en plena addicció a la cocaïna parla d’ansietat, cut-ups, rockstardom i alter egos mentre van succeint-se els seus èxits. Desassossegador.


From Mao to Mozart: Isaac Stern in China: El violinista anglès és convidat el 1979 pel govern xinès. Debats sobre Mozart i capitalisme, classes magistrals per a estudiants i la cara podrida de la "revolució cultural" en un oscaritzat documental musical que supera amb escreix el gènere.


Aquí hi ha tota la programació.

Erasure - Concert a Londres

De nou començo amb la darrera notícia. El dia 25 d'octubre, d'aquí poc més d'una setmana, me'n vaig a veure Erasure a Londres.


Tant pensar en el viatge per veure'ls a Colònia i ara la sort de tenir uns amics als que els hi han tocat unes entrades gratis i que decideixen cedir-te'n una em fa canviar els plans en menys de 24 hores. Ja tinc bitllet i hotel.


Seran poques hores a Londres i el dimecres haig de tornar a treballar, però què hi farem. Segurament portaré un somriure als llavis. El cansament s'acumularà al dels dies abans a Múnich, però ja descansaré aquell cap de setmana.

Per anar fent boca, una de les noves cançons, Be With You:

De/Vision: concert a Barcelona

Fa dies que vull escriure, però no aconsegueixo trobar el moment. Ara tinc 5 minuts, així que començo per la darrera notícia que he conegut, que és la més ràpida...

De/Vision vindran a tocar a Barcelona el dissabte 28 d'abril a la sala Bikini.

Encara falta molt, les entrades no estan a la venda, però sempre és una alegria conèixer aquestes notícies (per cert, gràcies per la info Maria José). La informació al Facebook.

Per a celebrar-ho, el video de la cançó Your Hands on my Skin, que és un dels seus millors temes i crec que no l'havia posat mai:



Abans, però, els podré veure a Múnich.

DM - Only when I lose myself

Una de les meves cançons preferides de Depeche Mode és aquesta i em sembla que encara no l'havia posada mai.



La cançó en qüestió és Only when I lose myself i forma part del cd de grans èxits The Singles 86-98 (disc 2).

"There's a thousand reasons
Why I shouldn't spend my time with you
For every reason not to be here I can think of two
Keep me hanging on
Feeling nothing's wrong
Inside your heaven"

La veritat és que venia a escriure sobre un altre tema: de gent que aconsegueix decebre't constantment, que t'adones que no eren el que semblaven i de com te n'alliberes quan te n'adones... però al final m'he decantat per aquesta cançó que és totalment contrària a aquesta sensació simplement perquè em fa entrar en una calma immensa. Una calma que em convé anar ampliant.

Erasure - Preview

Des del divendres anterior ha estat una setmana horrorosa pel que fa a la feina. He fet tantes hores que no he tingut ni temps d'escriure res.

El primer que volia comentar és que Erasure ha penjat el seu nou cd en streaming a la pàgina web de The Guardian juntament amb alguns comentaris de l'Andy de cada una de les cançons.

Es pot veure aquí. L'intento posar també al post, però per ara dóna error.


Erasure - Tomorrow's World by Mute UK

Només l'he pogut escoltar una vegada, però no pinta malament. Tot el cd sona molt a l'estil del grup, animat i amb la veu aguda de l'Andy. A veure si van afegint noves dates de concerts i no cal que em mogui gaire per a veure'ls. Sinó aviat hauré de prendre la decisió de si me'n vaig a Colònia.