Seguim amb De/Vision, que van sortir entre 10 i 15 minuts després d'acabar-se l'anterior actuació. El canvi d'escenari va ser molt ràpid. Totes les coses ja les tenien allà i simplement van enretirar les primeres per a descobrir el teclat del Thomas i res més, ja que venien ells tots dos sols, sense acompanyaments.
Ja amb l'endarreriment acumulat, van sortir a l'escenari, sense res especial per a ells. Ja la sala començava a estar més plena, però tampoc en excés. Més aclamats, però pel meu voltant poca gent cantant les cançons de l'últim disc, sinó més aviat decantant-se per als clàssics de sempre.
L'Steffen amb els pantalons de ratlles que ja li hem vist altres vegades i una caçadora perquè feia fresca encara, i el Thomas vestit com sempre, com vol, amb una gorra, em sembla que van començar amb Twisted Story i van encadenar amb Try to forget que sempre tinc el dubte de si la tocaran i sempre se m'estan a punt de caure les llàgrimes. Brutal.
Després, van fer moltes versions de les seves cançons en general més fosques i dures. En alguns casos amb bons resultats, però en d'altres amb resultats estranys.
Les altres cançons que recordo són: I regret, Rage, Ready to die, What love is all about (amb una versió canyera que no em va desagradar gens per al directe) i més que no sóc capaç de recordar.
Finalment, van sortir un moment i van tornar a entrar per acabar amb Flavour of the week, que seria una de les versions que no em van acabar d'agradar, perquè li treia l'alegria naive que té aquesta cançó, i la sempre espectacular Your hands on my skin.
Crec que potser només van estar uns 40 minuts i també es va fer curt, però van combinar molt bé els clàssics amb les noves cançons per tal de tenir a tothom content.
En el moment de començar hi va haver uns segons que em van fer entendre la frase sometimes I'm dying for another cigarrette quan el Thomas va entrar fumant a l'escenari i li van recordar que l'apagués abans de pujar. Tot i això, després ja la cosa es va anar degenerant i van acabar fumant sense problemes de dalt de l'escenari cap enrere. Això sí, a pista crec que ningú ho feia, almenys al meu voltant.
Bona nota per al duo alemany que tenint aquests grans clàssics, mai et poden deixar indiferent encara que no els hagis escoltat mai.
Ja amb l'endarreriment acumulat, van sortir a l'escenari, sense res especial per a ells. Ja la sala començava a estar més plena, però tampoc en excés. Més aclamats, però pel meu voltant poca gent cantant les cançons de l'últim disc, sinó més aviat decantant-se per als clàssics de sempre.
L'Steffen amb els pantalons de ratlles que ja li hem vist altres vegades i una caçadora perquè feia fresca encara, i el Thomas vestit com sempre, com vol, amb una gorra, em sembla que van començar amb Twisted Story i van encadenar amb Try to forget que sempre tinc el dubte de si la tocaran i sempre se m'estan a punt de caure les llàgrimes. Brutal.
Després, van fer moltes versions de les seves cançons en general més fosques i dures. En alguns casos amb bons resultats, però en d'altres amb resultats estranys.
Les altres cançons que recordo són: I regret, Rage, Ready to die, What love is all about (amb una versió canyera que no em va desagradar gens per al directe) i més que no sóc capaç de recordar.
Finalment, van sortir un moment i van tornar a entrar per acabar amb Flavour of the week, que seria una de les versions que no em van acabar d'agradar, perquè li treia l'alegria naive que té aquesta cançó, i la sempre espectacular Your hands on my skin.
Crec que potser només van estar uns 40 minuts i també es va fer curt, però van combinar molt bé els clàssics amb les noves cançons per tal de tenir a tothom content.
En el moment de començar hi va haver uns segons que em van fer entendre la frase sometimes I'm dying for another cigarrette quan el Thomas va entrar fumant a l'escenari i li van recordar que l'apagués abans de pujar. Tot i això, després ja la cosa es va anar degenerant i van acabar fumant sense problemes de dalt de l'escenari cap enrere. Això sí, a pista crec que ningú ho feia, almenys al meu voltant.
Bona nota per al duo alemany que tenint aquests grans clàssics, mai et poden deixar indiferent encara que no els hagis escoltat mai.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada