Solar Fake: Under The Skies

El diumenge 23 de març, Solar Fake actuarà a Berlin i tinc un 95% de possibilitats d'anar-hi. Tocaran de nou a la sala K17, on ja els vaig poder veure ara fa uns anys.

En aquesta ocasió els acompanyaran Janosch Moldau i Spiral69, els quals no conec, però espero poder investigar una mica en aquestes tres setmanes que falten.

Sobre el primer he vist que es tracta d'un músic alemany que ha telonejat altres grups d'aquest estil de música (De/Vision, Mesh...), que porta uns 10 anys fent discs i crec que de música electrònica, però no n'estic segura.

Els segons sembla que són un grup format per l'italià Ricardo Sabetti al qual s'uneixen en viu: Enzo Russo, Andrea Freda i Licia Missori. La seva música, a la seva pàgina, posa que està entre new-wave, folk, synthpop...

Les portes obriran a les 20h i la veritat és que l'entrada anticipada només costa 15,50€, així que crec que val la pena. I per anar fent boca, Under The Skies:

Amphi Festival 2014: Apoptygma Berzerk

Un dels darrers anuncis de l'Amphi Festival és el grup norueg Apoptygma Berzerk. Ja van venir fa dos anys i, per tant, ja en vam parlar, però en farem un nou repàs per tal d'ampliar el llistat d'aquest any.


Breu descripció: el grup es va formar el 1989 a Noruega. Segons la wikipedia actualment està format per: Stephan Groth, Thomas Jakobsen i Brandon Smith, però diria que en viu també els acompanya el Jonas Groth. Almenys així va ser al darrer concert que els vaig veure. La seva música es pot classificar com a futurepop, amb uns inicis més propers a l'EBM i, actualment, més a prop del synthpop.

Discografia:

1. Soli Deo Gloria (1993)
2. 7 (1996)
3. The Apopcalyptic Manifesto (1998)
4. Welcome to Earth (2000)
5. Harmonizer (2002)
6. The Singles Collection (2003)
7. You and Me Against the World (2005)
8. Black EP (2006)
9. Sonic Diary (2006)
10. Rocket Science (2009)

Temes més coneguts:

1. In This Together (video)
2. Eclipse (video)
3. Fade to Black (video)
4. Non-Stop Violence (video)
5. Kathy's Song (video)

Per tal d'intentar no repetir-me, ja que he parlat diverses vegades del grup, he escollit el tema Unicorn, que sempre m'ha agradat:


Continuarà...

And One - Notícies

And One ha anunciat que aquest divendres 28 de febrer deixarà escoltar uns 30 segons de 3 cançons de la Trilogie 1.


La veritat és que tinc ganes d'escoltar els nous temes i, sobretot, de veure'ls en viu una altra vegada. A veure on puc anar a disfrutar-los de nou. La primera parada és el diumenge 16 de març a Köln. Em va una mica just i, a més, sent diumenge sempre és més complicat, així que aquest queda descartat, però estaré pendent de veure què toquen i quina és l'opinió dels que sí que hi poden anar.

Amphi Festival 2014: Die Krupps

Porto uns dies anant amunt i avall amb caixes i més caixes. Em queden dues setmanes a Barcelona i marxo per un temps. Suposo que el principal problema és no saber per quant temps, però ja ho anirem descobrint. Per ara vaig bé amb els timings de tot plegat, però una mica cansada i distreta.

Evadim-nos una estona ampliant el llistat de l'Amphi Festival. Avui parlarem de Die Krupps, un grup del que sempre he sentit parlar però fins ara em sembla que no l'havia escoltat mai.


Breu descripció: és un grup d'EBM format el 1980 a Düsseldorf. Tot i que hi han passat molts membres, actualment està format per: Jürgen Engler, Ralf Dörper i Marcel Zürcher. El nom de la banda ve del cognom d'una família d'industrials alemanys amb una de les empreses més grans d'Europa de l'època (Krupp).

Discografia:

1. Stahlwerksymphonie (1981)
2. Volle Kraft Voraus! (1982)
3. Entering the Arena (1985)
4. I (1992)
5. II - The Final Option (1993)
6. The Final Remixes (1994)
7. III - Odyssey of the Mind (1995)
8. Paradise Now (1997)
9. The Machinists of Joy (2013)

Temes més coneguts:

1. To The Hilt (video)
2. Risikofaktor (video)
3. Schmutzfabrik (video)
4. Robo Sapien (video)
5. Essenbeck (video)

Com que conec poc el grup, he decidit entrar en un altre blog i deixar-me guiar. Així que he passat per ntne i recomenava Fatherland. Aquí la tenim:


Continuarà...

Amphi Festival 2014: Front 242

I a qui li toca avui al llistat de l'Amphi Festival? Doncs a un grup senzillet, perquè tinc el cap com un bombo i em costa centrar-me en alguna cosa. El meu humor va d'un extrem a l'altre, igual que el meu optimisme i els meus nervis.

Què hi farem. Centrem-nos, doncs, en parlar de Front 242.


Breu descripció: es tracta d'un grup belga format el 1981 per: Patrick Codenys y Dirk Bergen, els dos programadors. Després es van unir: Daniel Bressanutti (àlies Daniel B. Prothese i també programador) i Jean-Luc De Meyer (vocalista). Ells són els que donen sentit al terme EBM per a descriure un tipus de música electrònica amb una base agressiva. Han influenciat a moltíssims grups al llarg dels anys i, actualment, segueixen aprofitant que encara tenen forces per a oferir bons concerts en directe, plens d'energia.

Discografia:

1. Geography (1982)
2. No Comment (1984)
3. Back Catalogue (1987)
4. Official Version (1987)
5. Front By Front (1988)
6. Tyranny (For You) (1991)
7. Live target (1992)
8. 06:21:03:11 up evil (1993)
9. 05:22:09:12 off (1993)
10. Live Code (1994)
11. Mut@ge Mix@ge (1995)
12. Re:boot (1998)
13. Pulse (2003)
14. Moments 1 (2008)

Temes més coneguts:

1. Headhunter (video)
2. Welcome to Paradise (video)
3. Im Rhythmus bleiben (video)
4. U-Men (video)
5. Quite Unusual (video)

Per a escollir la cançó a compartir he descartat les que ja estan al llistat de més conegudes, per tal de no repetir-me. Al final he optat per Body to Body, també un tema molt conegut:


Continuarà...

Concert Kaiser Chiefs

Després d'una setmana trobant-me malament, tornava a ser dissabte, però em vaig despertar amb forces i trobant-me molt millor. Això sí, el pit i el coll seguien a la seva. Tot i això, vaig poder aprofitar el dia al màxim: caixes i caixes per al trasllat (beneït insomni), gimnàs, passejar tot el matí amb uns amics de Madrid, dinar a la Barceloneta i seguir passejant fins les 19h de la tarda, quan el sol ja s'havia acomiadat i començava a fer fresca.

La veu em començava a fallar (no m'havia passat mai!) però jugava el Barça. Bon partit al bar, sopar a casa qualsevol cosa i direcció a Razzmatazz vora les 23.45h de la nit. Sí, el concert començava a la 1h, una meravella... Però vaig aguantar i, tot i no ser el meu grup preferit, m'ho vaig passar bé.

Després d'una horeta d'un DJ punxant música rock (se'm va fer una mica llarg) i quan la sala ja estava ben plena, van aparèixer Kaiser Chiefs a l'escenari. Primer, un tema del disc, Education, Education, Education & War, que sortirà a la venda en breu i tot més o menys normal. Després, però, van encadenar 3 temes més clàssics i la gent va embogir, literalment. Pràcticament no ens podíem moure, rebies i donaves per tot arreu. Em van empènyer unes quantes posicions més enrere i tot es va tranquil·litzar una mica. Molt millor.

L'escenari crec recordar que no tenia res especial i a sobre hi estaven els 4 nois (veu, guitarra, baix i bateria) oferint nous temes (amb un públic més aviat parat) entre els més antics (corejats i ballats per tots. Almenys tots els que m'envoltaven). La foto no és meva, està treta d'aquí, però ens dóna una idea de com va anar la cosa:


El concert va durar 1h i 30 minuts, més o menys, i se'm va passar bastant ràpid. Van fer una petita pausa abans de tancar amb les dues darreres cançons. El setlist va ser el següent:

1. The Factory Gates
2. Never Miss a Beat
3. Everything Is Average Nowadays
4. Everyday I Love You Less and Less
5. Bows & Arrows
6. Little Shocks
7. Coming Home
8. You Can Have It All
9. Modern Way
10. Ruffians On Parade
11. I Predict a Riot
12. Ruby
13. Misery Company
14. The Angry Mob
15. Cannons
16. Oh My God

Un cop acabat el concert et podies quedar a la sala escoltant com punxaven els DJs, però entre que estava morta i la música tampoc m'entusiasmava, vaig preferir marxar. Abans, però, vaig passar un moment pel wc i vaig flipar al veure que hi havia un altre DJ allà abaix, a l'entrada dels lavabos de dones, al passadís on hi ha les piques per rentar-se les mans. No ho vaig acabar d'entendre...

Després de superar l'ensurt del DJ, ja vaig marxar cap a casa amb encara menys veus, però contenta d'haver-me animat a anar-hi.

Desireless: Voyage Voyage

Avui sembla un bon moment per a fer un nou remember i és el torn de Desireless i el seu clàssic Voyage Voyage.

Desireless és el nom artístic de Claudie Fritsch-Mentrop, francesa que va néixer el 1952 a París. Va començar estudiant moda, però als 80, després d'un viatge a la Índia, va reconduir la seva vocació cap a la música, arribant-li l'èxit el 1987 amb el tema Voyage voyage. Segons la seva pàgina web encara està en actiu i està preparant un nou cd.

Personalment, no conec res més que aquesta cançó, però val la pena:

Amphi Festival 2014: Lacrimosa

Dijous ja. A poc a poc es va acostant el cap de setmana. Ha estat una setmana cansada per estar mig caient en una grip i per anar buscant caixes als supers i preparar el trasllat. Tinc ganes de divendres simplement per a descansar.

Abans, però, ampliem una mica el llistat de l'Amphi Festival. Avui li toca a Lacrimosa.


Breu descripció: es tracta d'un grup format el 1990 a Alemanya i han continuat fins a l'actualitat. Els seus membres són: Tilo Wolff i Anne Nurmi, afegint-se aquesta darrera el 1994. El seu so barreja diversos estils però potser es podria dir que és una mescla entre meta gòtic i dark wave. Canten principalment en alemany, però també tenen temes en anglès, espanyol, rus, llatí...

Discografia:

1. Angst (1991)
2. Einsamkeit (1992)
3. Satura (1993)
4. Inferno (1995)
5. Stille (1997)
6. Live (1998)
7. Elodia (1999)
8. Fassade (2001)
9. Echos (2003)
10. Lichtgestalt (2005)
11. Lichtjahre (2007)
12. Sehnsucht (2009)
13. Schattenspiel (2010)
14. Revolution (2012)

Temes més coneguts:

1. Alleine zu zweit (video)
2. Halt mich (video)
3. Lichtgestalt (video)
4. Der Morgen danach (video)
5. Copycat (video)

Ahir vaig estar escoltant el grup i tot i que no em va desagradar, no hi va haver cap cançó que em cridés l'atenció especialment, així que he optat per compartir la que és la més escoltada segons Last.fm: Alleine zu zweit:


Continuarà...

Meat Loaf: Everything Louder...

Què quina música cal escoltar a tot drap i deixar-s'hi la veu cantant? Sense cap mena de dubte: Meat Loaf!!!

Ja en vaig parlar fa un temps i segueixo reescoltant el disc (Bat Out of Hell II) que em té atrapada de tan en quan. Avui ha estat un d'aquells dies i m'hagués posat a cridar a la feina, però crec que encara m'haurien mirat de manera més estranya del que ja ho fan, així que no valia la pena...

Altaveus al màxim i: Everything Louder than Everything Else:


Who am I? Why am I here?
Forget the questions, someone gimme another beer!
What's the meaning of life, what's the meaning of it all?
...
And I like my music like I like my life!

World Music Awards

Quan un grup que t'agrada apareix en el llistat de nominats per a un premi, sempre et crida una mica l'atenció, sobretot si la música que escoltes no és gaire "popular" i no hi estàs acostumat. Tot i això, Depeche Mode ja fa anys que té una gran popularitat i apareix en quasi totes les llistes.

Aquests dies he vist que estan nominats en diferents categories dels World Music Awards. Pel nom, presuposes que es tracta d'escollir el millor grup, cançó, etc. d'entre tots els del món. Però realment saps que es votaran, sobretot, grups anglesos i americans, perquè són els que exporten la seva música a tot el món.

Tot i això, he volgut saber alguna cosa més sobre aquests premis i he investigat una mica per internet. A la pàgina oficial no hi ha gaire informació històrica. El que sí que en podem treure és una definició del premi: The World Music Awards: consisteix en honorar els artistes que més venen de cada continent. La IFPI (International Federation of the Phonographic Industry) li dóna a l'organització un llistat del que més s'ha venut en la majoria de territoris i, després, es fa una votació popular. No hi intervé cap jurat.

A part, també tenen The Legend Award (va ser creat per honora els artistes que més venen i que han fet una contribució a la indústria de la música) i The Diamond Award (que s'entrega als artistes que han venut més de 100 milions d'àlbums durant la seva carrera. Aquest no s'entrega cada any).

Així doncs, es fa una primera selecció de 'x' artistes entre els que més venen i, després, se'n selecciona un a partir d'una votació popular. Pel que realment no s'està valorant la qualitat d'un grup, sinó la seva capacitat per a vendre i moure les masses per internet.

Pel que he vist a la Wikipedia, no s'ha celebrat cada any. Va començar el 1989 amb una seu fixa a Mònaco, però a partir del 2004 ha canviat (USA, UK, França, Mònaco) i ha deixat de celebrar-se els anys 2009, 2011-2013. S'acostuma a celebrar a Mònaco perquè el patrocina l'Albert II, Príncep de Mònaco. També tenen una vessant caritativa que consisteix en construir hospitals, escoles i orfanats arreu del món.

El llistat dels guanyadors d'alguns dels anys es pot trobar aquí, però qui recorda aquests premis un cop han finalitzat? Qui en presumeix? Bé, sempre està bé guanyar premis, però no sembla que siguin gaire importants tot i el nom que li han posat. Si Depeche Mode hi envia l'Andy Fletcher, podrem valorar la importància que hi donen ells.

Ara que ja coneixem una mica la seva història i la seva importància, podemo pasar a mirar les diferents categories i alguns dels grups que participen a cada categoria:

• Millor cançó
• Millor àlbum
• Millor video
• Millor artista femenina
• Millor artista masculí
• Millor grup
• Millor actuació en directe
• Millor artista de música de ball electrònica (jo entenc que volen dir DJ)
• Millor entertainment

Per a millor cançó m'he decantat per votar Geboren um zu leben, d'Unheilig. De la resta en conec poques, potser estaria bé afegir un preview o similar del tema, però hi ha artistes del nivell de Melendi, Dani Martin, Pitbull, Daft Punk, Enrique Iglesias, Icona Pop, Bruno Mars... Tot ben barrejadet. Al millor video crec que he acabat votant-lo també.

Per a millor àlbum hi ha l'opció del Delta Machine de Depeche Mode, però realment no és un disc que m'hagi agradat, així que he optat per votar per Pet Shop Boys i el seu Electric. Aquí també hi ha una selecció curiosa que va de Black Sabbath a Adele, pasant per Marc Anthony, Il Divo, Lana del Rey, Linkin Park, Justin Bieber... I així per a totes les categories.

Els millors artistes, són més curiosos perquè quasi no en conec a cap. Per a l'artista femenina he decidit votar la que em sembla que no encaixa amb els estàndards de la indústria. Totes són primes, mones, maquillades... Així que com a acte de reivindicació, i perquè realment crec que no en conec gairebé cap, he votat a la Susan Boyle, que es va donar a conèixer al programa de televisió Britain's Got Talent. Per a l'artista masculí tampoc en coneixia gaires (no sóc molt d'escoltar la música del moment), així que he escollat un clàssic dels clàssics: David Bowie.

Per a millor grup i millor actuació en directe sí que crec que Depeche Mode s'ho mereix, pel que els he votat en les dues categories. Són un grup amb una llarga trajectoria i segueixen mantenint una bona qualitat. A part, els seus directes, tot i que potser una mica repetitius entre ells, estan ben realitzats i valen molt la pena.

Per a les dues darreres categories m'he hagut d'abstenir perquè ves a saber qui són els nominats. A part, hi ha tants grups i solistes, que a vegades no acabes de veure res. Moltes fotografies i molts colors que no ajuden a què es miri tot en calma, pel que suposo que els que estiguin més amunt del llistat, rebran més vots que els darrers.

Amphi Festival 2014: Burn

Des de dissabte al vespre que no acabo d'estar fina: mal d'orelles, de coll i ara ja també de cap. Suposo que tard o d'hora acabaré caient, però per ara haig de fer caixes i més caixes. Em queda un mes i no hi ha temps a perdre. Tot i això, mentrestant, anem ampliant el llistat de l'Amphi Festival.

En aquest cas li toca a Burn, un grup del que no en sabia res, però que he estat escoltant aquest matí. Pel que posa a la pàgina web del festival, tocaran en format acústic.


Breu descripció: m'han costat una mica de trobar, doncs el nom de Burn és bastant comú entre grups de música. En aquest cas es tracta d'una banda alemana (de Münster) format per quatre nois, els noms dels quals m'ha costat suor i llàgrimes aconseguir i ni tan sols estic segura de què estiguin 100% bé: Felix Friberg (cantant), Markus Düring, Chris Wischer i Jens Meier. Com pot ser que a la seva pròpia pàgina web no posin els seus noms?

La seva música jo diria que és rock. El segon disc, Black Magnolia, m'ha recordat molt a The Cure, sobretot per la veu, pel que potser podríem dir que fan rock - new wave, ves a saber. L'important és que no sonen malament i se m'ha passat ràpid la seva escolta. Si escolteu la primera cançó dels temes més coneguts, potser també us transporta als The Cure.

Discografia:

1. The Truth (2011)
2. Black Magnolia (2012)

Temes més coneguts:

1. Ninety-Nine Floors (video)
2. The Truth (video)
3. Summer (video)
4. Bursting Clouds (video)
5. Bunny (video)

Només he escoltat els seus dos discs una vegada, així que és complicat escollir una cançó. Al final he escollit Ghost perquè hi havia un video amb imatges de la banda:


Continuarà...

Amphi Festival 2014: Mesh

Un dels grups que tinc moltes ganes de tornar a veure en viu és Mesh i aquest any estaran a l'Amphi Festival, així que a partir d'aquest moment ja formen part del meu particular llistat.


Breu descripció: ja n'he parlat moltes altres vegades, però així com a resum podríem dir que es tracta d'un grup de Bristol el 1991 pel Mark Hockings i el Richard Silverthorn. Durant els primers 15 anys van ser un trio amb el Neil Taylor, però que ho va deiar ara ja fa uns quants anys. En viu els acompanyen dos nois més a la bateria i als teclats. El seu so jo el descriuria clarament com a synthpop (tot i que als inicis tenien un to més fosc i dur) i amb unes cançons més aviat alegres i animades. Sempre ho he dit i ho repetiré: poden tenir diverses cançons mediocres, normaletes, simples, però arriben a la tornada i les converteixen en increïbles. Crec que tenen molta facilitat per a crear bones tornades.

Discografia:

1. Fragile (1994)
2. In This Place Forever (1996)
3. The Point At Which It Falls Apart (1999)
4. On This Tour Forever (2001)
5. Who Watches Over Me? (2002)
6. We Collide (2006)
7. A Perfect Solution (2009)
8. Automation Baby

Temes més coneguts:

1. Born to Lie (video)
2. Firefly (video)
3. So important (video)
4. You didn't want me (video)
5. Crash (video)

Com que el darrer cd és bastant recent, he decidit compartir una de les seves cançons. Per a no repetir-me, he escollit You want what's owed to you:


Continuarà...

Surveillance: Oceania

Ja fa mesos que estava prevista la sortida a la venda del projecte paral·lel del Tom Shear, d'Assemblage 23, però fins ara no l'ha pogut finalitzar. El grup es diu Surveillance i el disc Oceania.

Ara ja el té acabat i ens ha permès escoltar un tros de cada una de les cançons aquí. Només l'he escoltat una vegada i no sembla que estigui malament, però potser li falta alguna cosa. Quan estigui complet, li donaré una altra oportunitat.

Amphi Festival 2014: Solar Fake

Segueixo amb el meu llistat de l'Amphi Festival d'aquest any amb un grup del que ja he parlat diverses vegades, però encara no he tingut temps d'investigar-ne de nous. Es tracta de Solar Fake.


Breu descripció: com ja hem comentat d'altres vegades es tract d'un grup de synthpop surgit d'Alemanya, amb l'Sven Friedrich com a ànima. Normalment l'acompanya als teclats el Frank, però últimament va haver de deixar els directes durant un temps i se n'encarregava l'André. Realment no estic segura de si el Frank també col·labora en la creació dels cds, però almenys sí que apareix en les fotos promocionals.

Discografia:

1. Broken Grid (2008)
2. Frontiers (2011)
3. Reasons to Kill (2013)

Temes més coneguts:

1. Under The Skies (video)
2. Parasites (video)
3. Why Did I Raise The Fire (video)
4. More Than This (video)
5. The Pages (video)

Per al tema a compartir m'he decantat per un dels nous. El primer del disc: I hate you more than my life, que tot i que només l'he trobat en directe, se sent prou bé:


Continuarà...

Kaiser Chiefs en concert

A finals d'any comentava que havia reprès, per casualitat, la relació amb Kaiser chiefs. I, també per casualitat, no sé ben bé com, em vaig enterar que tocaran a Barcelona el dissabte dia 15 de febrer. Així que és una bona possibilitat.

Pel que he vist a la web de la sala Razzmatazz l'entrada està bé de preu (uns 15€) amb una consumició. El que m'encurioseix, per això, és el fet que les portes s'obren a les 0h i el concert comença a la 1h. Se suposa que aprofitaran per a presentar el seu nou disc, Education, Education, Education & War, pel que no sé, si començant tan tard, només tocaran unes poques cançons.

Però bé, si és possible, encara que toquin poquetes cançons, hi intentaré anar. Més que res perquè em sembla que està bé de preu i recordo fa anys que els escoltava sovint. A més, tenen pinta de tenir força en directe. Per tal de rememorar aquells anys en què els tenia de tan en quan al meu reproductor, he escollit el tema Ruby:

Franz Ferdinand: Right Thoughts, ...

Avui m'acabo d'enterar que aquest passat 2013 Franz Ferdinand van treure un nou disc: Right Thoughts, Right Words, Right Action.

És un grup que va sortir de Glasgow (jo em pensava que eren anglesos perquè canten sense accent) i amb el seu primer àlbum homònim, van aconseguir tot l'èxit que es mereixien el 2004. Un espectacular primer disc d'indie-rock-pop molt directe, ràpid i ballable. El seu segon disc, You Could Have It So Much Better (2005), potser va baixar una mica de nivell, però a mi em va agradar igualment.

Després d'una pausa de quatre anys van treure un nou disc, Tonight: Franz Ferdinand (2009), i amb aquest ja els vaig perdre la vista. De tal manera, que tot i veure que venien a l'abril a Barcelona, no m'havia ni plantejat el fet que potser era per a presentar un nou disc.

Aquesta tarda l'he escoltat una vegada i no sona malament, però tampoc crida l'atenció. N'he llegit algunes opinions per internet i tampoc el deixen malament del tot, però tothom en destaca el fet que van començar tan forts amb el primer disc, que des de llavors quasi tot ha anat de baixada.

De fet, els membres del grup ni es parlaven en la gira anterior i la relació s'havia deteriorat tant que es parlava de separació definitiva.

Un dels singles d'aquest nou disc és Right Action:

Amphi Festival 2014: Aesthetic Perfection

És ja un bon moment per a començar a fer el llistat dels grups de l'Amphi Festival d'aquest any? Ho he anat deixant perquè no sé si hi podré anar. Encara no sé on estaré vivint, ni on estaré treballant, però si tot va bé, no tindré cap problema per a escapar-m'hi.

Ja hi ha alguns grups destacables entre els que han anat anunciant. Aquí s'aniran actualitzant. Tot i això, he decidit començar per un grup que ja conec, que vaig veure al mateix festival ara fa 2 anys i que actualment està sent notícia pel seu nou disc: Aesthetic Perfection.


Breu descripció: ja en vam parlar aquí, però a mode de resum i ara que ja els conec, comentaria que es tracta del grup del Daniel Graves i que va acompanyat sempre pel Tim van Horn. Els teclistes varien entre continents i no sembla que siguin part real de la banda.

Acaben de treure un nou disc i segur que aprofiten per a tocar-ne unes quantes cançons en viu. El seu inicial to dur ha virat una mica cap a un synthpop més innocent, tot i que continuen tenint moments de crits i exaltació.

Discografia:

1. Close to Human (2005)
2. A Violent Emotion (2009)
3. All Beauty Destroyed (2011)
4. 'Til Death (2014)

Temes més coneguts:

1. All Beauty Destroyed (video)
2. Schadenfreude (video)
3. Motherfucker (video)
4. The Great Depression (video)
5. Sacrifice (video)

He decidit compartir un tema del darrer disc. Encara no està a la venda (sortirà la setmana que ve), però es pot escoltar en streaming per internet i, després de posar-lo ja 3 ó 4 vegades, he optat per la cançó :


Continuarà...

And One: Tour

S'acosten els concerts d'And One que es van cancel·lar a finals del 2013. Tan lluny que semblaven les dates i ja estan aquí.

Ahir vaig estar mirant les dates i els llocs on tocaven i al final crec que optaré per Berlin (90% segur) i, després, ja es veurà, però tenen molts números Dresden i Münich. A més, just aquestes ciutats són les que tenen, per a mi, els teloners més interessants. Ja es veurà segons els preus, també. El tour i els teloners són els següents:

• 16.03.2014 Köln (X-Divide)
• 29.03.2014 Magdeburg (Second Version)
• 30.03.2014 Hannover (Goldkint)
• 05.04.2014 München (Distain!)
• 12.04.2014 Leipzig (Steinkind)
• 19.04.2014 Hamburg (Blitzmaschine)
• 26.04.2014 Dresden (Head-Less)
• 02.05.2014 Berlin (setlist A) (Solitary Experiments)
• 03.05.2014 Berlin (setlist B) (Formalin)

I, justament avui, l'Steve Naghavi ha enviat una de les seves llarguísimes cartes en alemany. És complicat posar-la aquí i encara no està penjada al seu facebook, però podem destacar-ne alguns punts.

Primer fa un petit resum de què fa 25 anys que van fer el seu primer concert, que han tingut molts altibaixos i que la darrera crisis va ser gran. Aquí em perdo una mica en les seves explicacions, però sembla que diu que fins ara no ha explicat la veritable raó i que posarà remei a aquest fet. Llavors no sé si el que ve a continuació és la raó, però em sembla que seria massa simple.


Comenta que li agraden totes les cançons dels darrers dos discs: Tanzomat i S.T.O.P., però que hi ha masses estils diferents dins seu i que això no el convenç. Que segons l'estat d'ànim en el que es troba, li ve de gust escoltar un disc, però que ha de passar alguns temes perquè no hi acaben d'encaixa. Posa com a bon exemple: Electrocution, Playing Dead i Dancing in the Factory. Totes 3 cançons del Tanzomat, i ben diferents entre elles: la primera més EBM, la segona més tranquil·la i la tercera més pop-alegre.

És per això, que tot i la feina extra que comporta, que ha decidit treure al mercat 3 discs a la vegada. Cada un amb una línia diferent i que ja estan quasi llestos. Els anomena Trilogie 1, pel que podem sospitar que finalment no s'acabarà And One? Aquesta part tampoc no m'acaba de quedar clara. Sembla que s'ho ha repensat i seguirà amb el projecte, però ves a saber. Pel que fa a aquesta primera trilogia, tenim:

• Magnet: synthpop melancòlic i ja enllestit. Comenta que sorprendrà als seguidors perquè té noves característiques, els textos estan en alemany i tracten de l'amor, el final, la mort...
• Propeller: EBM old school. Comenta que fa 3 anys que va prometre aquest àlbum i que aquí està. Que gira més al voltant de l'EBM, però amb tocs pops, tipus Deutschemaschine o Electrocution. Està quasi acabat. Les lletres també són en alemany i tracten temes més polítics.
• Achtung 80: "fun synthpop" dels 80. Aquest comenta que recorda els inicis del synthpop i que les lletres són en anglès. Aquest és el que té més pinta de disc pop, alegre i despreocupat.

També explica que el metge no li recomana estar més de 2 hores dalt de l'escenari. Al principi el concert havia de durar 4 hores, però ho retallaran a "només" 3 que, la veritat, ja em sembla fantàstic. Hi presentaran els 3 nous discs (que no sap si sortiran abans o durant la gira) i reviuran temes antics que estaven apartats, també. Els setlist canviaran d'una ciutat a una altra i que comença una nova era!

The Cure: News

Ahir es van començar a escampar com la pòlvora noves notícies sobre The Cure. El primer lloc on ho vaig veure va ser a El Pais.

Aquí explica que el grup té previst treure un nou disc aquests propers mesos de 2014 i que el títol provisional és 4:14 Scream. Es tractaria del 14è àlbum del grup i s'hauria gravat durant la realització de l'anterior 4:13 Dream del 2008 però que no va sortir en un format d'àlbum doble per problemes amb la discogràfica. A part, també planegen treure a la venda alguns dvds en directe.

I, a més a més, també s'ha anunciat que cap a finals d'any tornaran a anar de gira interpretant la trilogia: The Top (1984), The head on the Door (1985) i Kiss me Kiss me Kiss me (1987). Els dos darrers discs crec que són els meus preferits del grup, pel que té molt bona pinta.

La veritat és que The Cure va ser un grup que vaig escoltar molt a la mateixa època que vaig descobrir Depeche Mode, però els vaig anar deixant més de costat. La seva etapa fosca ho era massa per a mi, tot i que el seu costat més happy sempre m'ha agradat, encara que llavors passi a ser una fan de segona fila. Se suposa que els seus millors discs són Pornography (1982) i Disintegration (1989), però per a mi són massa depriments. M'agraden més aquelles cançons on la música és alegre.

Ara fa molt temps que no els escolto, així que he hagut de repassar una mica els seus temes per a escollir-ne un. Al final m'he decidit per Why Can't I Be You:

Post número 1.000

Aquest és el post número 1.000 que escric en aquest blog. Tot va començar un dia d'avorriment el mes de novembre de 2007. Ara ja fa més de 6 anys. Que es diu ràpid!

He tingut èpoques on l'he deixat una mica més de banda, oblidant-me de compartir moltes coses, però sempre l'he tingut en el meu pensament i no l'he abandonat mai. M'ha servit per a diferents propòsits: conèixer nous grups i ampliar els coneixements dels que ja formaven part de la meva vida, compartir moments especials per a mi de manera bastant anònima i, fins i tot, per a moments personals especialment durs, desfogar-me i treure-li importància al que em deprimia.

No sóc gaire de festes ni grans celebracions, així que simplement aprofitaré per posar un tema, ja que em feia mandra posar-me a recordar el que he anat fent els darrers anys i també pensar en el que vindrà, però no podia deixar passar l'oportunitat de compartir una cançó del grup que està sempre al meu cap, Depeche Mode.

Per a relacionar-ho una mica amb el tema del futur, he pensat que estaria bé compartir Better Days, una cara B del 2006. I sí, només ens queden better days to come:

Aesthetic Perfection: 'Til Death

Seguim amb les novetats que havia deixat aparcades. El següent és sobre Aesthetic Perfection i el nou disc que surt a la venda la setmana que ve, el dia 11.

El Daniel Graves, l'ànima del grup, sempre dóna a conèixer els seus temes, li agrada promocionar-los per a què arribin a més gent i, per a mi, és una bona tàctica, ja que aconsegueix atraure a nous fans i et dóna l'oportunitat de poder escoltar la música abans de comprar un cd.

seguint el que dèiem, a la pàgina web de Revolver Mag hi ha tot el disc en streaming.

L'he estat escoltant aquest cap de setmana i, tot i la decepció inicial pel canvi de rumb del grup, cada vegada em va agradant més. Potser simplement es tracta d'encarar-lo d'una manera diferent i sentar-se a disfrutar-lo. No plantejar-se que ve de tal o tal altre grup, sinó escoltar-lo amb tots els sentits. Perquè la veritat és que no sona gens malament i potser només era l'esperança de què el grup girés en una altra direcció, més fosca i dolorosa. Es tracta del contrari, un disc més positiu.

Seabound: A Grown Man

Fa molts dies que no escric i és que he estat enfeinada. Buscar pis és una feinada i si, a més, t'envien a treballar una setmana a la matriu de l'empresa, tot es complica i es demora més. De totes maneres, ja estic a Barcelona i, espero, amb més temps per a fer coses. Tot i que el cap de setmana se m'ha passat volant.

Hi ha diverses notícies que se m'han anat acumulant. Comencem per Seabound, que ha anunciat que el seu nou disc, Speak in Storms, sortirà a la venda aquest abril i faran una petita gira per Alemanya, Suècia i UK. Si estic per allà durant l'abril, m'agradaria veure'ls. Hauré de començar a fer una llista de les coses que vull veure i organitzar-me una mica.

Per ara han avançat uns snippets (trossets) d'uns temes a SoundCloud i una cançó sencera, A Grown Man, i sona bastant bé: