dijous, 26 de maig del 2011

Monaco - What do you want from me?

El primer disc que recordo haver demanat mai a la meva vida és del grup de pop Monaco. El disc en qüestió és de 1997 i es diu Music for Pleasure.


No sé perquè ara m'ha vingut al cap i he buscat informació per internet i... sopresa! És un grup fundat a Manchestar pel Peter Hook (ex baixista Joy Division i ex New Order) i David Potts.


La wikipedia ens explica la història. De manera resumida: a mitjans dels 90 en Peter Hook va fundar aquest grup, que va mantenir un so molt similar a New Order els quals s'havien separat temporalment per aquelles dates.


La cançó que em va fer comprar aquest àlbum és What Do You Want From Me?, que va ser el seu primer senzill i va tenir molt èxit en el seu moment:



Després, el 2000 van treure un segon disc, Monaco, i ja es van separar per a només ajuntar-se per tocar un parell més de vegades per a concerts puntuals.

Qui diria que el meu primer disc ja definiria una mica cap on aniria el meu gust musical al cap dels anys... Sense saber-ho, ja m'estava decantant.

dilluns, 23 de maig del 2011

Depeche Mode - Enjoy the Silence

No hi ha res com educar els nebots des de ben petits:


És innegable que Enjoy the Silence és una de les millors cançons de Depeche Mode, tot i que a vegades la deixem de banda perquè és de les més conegudes. Aprofito aquesta foto per a posar-la i escoltar-la de nou:



El videoclip també és un dels més coneguts, amb en Dave Gahan vestit de rei i passejant amb la seva hamaca. L'Anton Corbijn va oferir aquesta idea primer a U2, però la van rebutjar. Depeche Mode era menys coneguts i van decidir llançar-se a l'aventura, encertant-la de ple, tot i que en Dave deu tenir els seus mals records al respecte. Crec recordar, d'algun documental, que algunes de les escenes on surt de lluny al final ja no era ell.

dissabte, 21 de maig del 2011

Lastfm - Maig 2011

Ja fa dies que hi penso i avui, mirant, veig que no comento res sobre Last.fm des de l'agost de fa 2 anys, aquí.

Amb 2 anys haurà canviat alguna cosa?

Comencem pel Top de grups:


Pocs canvis. Les primeres dues posicions es mantenen igual (Depeche Mode, And One) i crec que costarà molt desbancar-los. Per a la tercera i quarta, intercanvien posicions De/Vision i Pet Shop Boys.

Després entren Mesh i VNV Nation que amb els seus darrers discs han escalat encara més posicions. Repassant-los, els 6 grups han tret un últim disc que m'ha agradat molt, per ordre: Sounds of the Univers, Tanzomat, Popgefahr, Yes, A Perfect Solution i Of Faith, Power and Glory.


Mirant el top 18:


Veiem la forta entrada de IAMX, Hurts i Frozen Plasma.

Ja hi ha 802 artistes diferents en total i els últims 7 dies he estat escoltant:


Depeche Mode, VNV Nation i Morrissey són ja uns clàssics. A part, tenim Assemblage 23 que en unes tres setmanes els podré veure en directe i Minerve, que estic escoltant molt el disc Please i m'està agradant bastant tot i que hauria de donar una oportunitat a la resta de discs que tenen.

Pel que fa als scrobblings ja n'hi ha quasi 50.500 i 368 temes preferits:


La base general és la mateixa de sempre, però, per exemple, ara hi ha quasi el doble d'artistes, pel que el meu ventall es va extenent encara que no ho sembli.

dijous, 19 de maig del 2011

Remember: Soft Cell - Tainted Love

Tornant al tema del remember he recordat aquest tema: Tainted Love.

No és un tema original de Soft Cell, però jo el conec a partir d'aquesta versió. Mirant per internet veig que, wikipedia en mà, la cancçó va ser escrita per Ed Cobb, del grup The Four Peps i grabada el 1964 per a la Gloria Jones. Podem veure aquesta cançó per exemple aquí.

Per a mi, molt millorada pel Marc Almond i el Dave Ball el 1981 al Non-Stop Erotic Cabaret i crec que reversionada el 1991.



dimecres, 18 de maig del 2011

VNV Nation - Kingdom

Aquest matí venia amb l'ipod cap a la feina, ja una mica més centrada després de dos dies amb febre i de sobte ha sonat el Kingdom de VNV Nation.

I no he pogut evitar pensar que són boníssims. Penjo un directe de fa uns quants anys, amb en Ronan Harris amb cabells:



I un altre video amb el so del cd, amb una veu més nítida i maca, i no sabem si amb cabells o sense...



Com m'agradaria veure'ls aviat de nou.

dijous, 12 de maig del 2011

Soulsavers - Unbalanced Pieces

Quan Depeche Mode van venir a Barcelona en la seva darrera gira els seus teloners van ser Soulsavers.

Es tracta d'un grup format el 2000 pel Rich Machin i l'Ian Glover. Crec que no des del començament, sinó que a partir del segon disc, que també hi col·labora el Mark Lanegan en les veus i és aquest toc distintiu el que els hi dóna un plus.

El disc que vaig aconseguir llavors és Broken del 2009, però abans n'havien tret ja dos més: Though Guys Don't Dance (2003) i It's Not How Far You Fall, It's The Way You Land (2007). Aquests dos no els he escoltat, però l'altre té un so entre rock i soul molt interessant. Com comentàvem, a partir del segon és quan en Mark Lanegan comença a col·laborar amb ells, mantenint moltes altres col·laboracions amb altres grups i també la seva carrera en solitari.

Una de les cançons que més m'agraden és Unbalanced Pieces, que mirant al Youtube veig que té un video oficial dirigit per Hiro Murai:



La cançó té una base electrònica i guitarrera molt rítmica, la veu té aquest to que s'acosta potser al que podria ser la típica veu del country, profunda i fosca, i, després, els cors acompanyen la tornada, una de les millors parts, perfectament. La lletra és la següent:

"The sky is red, clouds are grey and copper moon
one day I'll tell you
the threats are veiled, snowblind at first
unfurl the sails
for heavens blue or dark uncertain waters


Gone- now carry on through violent seasons
I call you mother, mother, mother, in vain
absent chain
the twilights bleeding
and the playing board has two unbalanced pieces


No word is said, castle grey and sunday soon
one day I'll kill you
the raining sheets batter the ground
unroll the streets
and walk along on high uncertain wires


Gone- now carry on through seasick seasons
I'm crawling mother, mother, mother, in vain
absent frame
the twilights kneeling
and the chessboard still has two unbalanced pieces"



He recordat aquest grup perquè en Dave Gahan va fer una versió de la cançó Low d'en Mark Lanegan. Així que he recuperat el disc de Soulsavers i estic investigant una mica la seva discografia en solitari i les seves altres col·laboracions, a veure què tal són.

dimecres, 11 de maig del 2011

DM - Personal Jesus (The Stargate mix)

De casualitat he arribat a aquest blog de El País i he vist el video del remix de Personal Jesus de Depeche Mode. Estic bastant desconectada en quan a informació dels remixs.

En aquest cas és Personal Jesus 2011 (The Stargate mix):



El director és el Patrick Daughters, que va fer també el videoclip de Wrong el 2009.

La veritat és que no esperava res d'aquest disc Remixes 2:81-11, però el remix m'ha agradat i fins i tot he trobat que el video val la pena, encara que es centri massa en el que se suposa obvi: la religió. Potser una lectura massa literal, però està ben fet.

dilluns, 9 de maig del 2011

Mourinho i els Sugus

Després de tants dies de Barça-Madrid tots hem perdut una mica el cap pel que hauria de ser una simple distracció. No he comentat res al respecte, malgrat que l'esport i, especialment el futbol, m'apassionen. És justament per aquest motiu que no he escrit res, perquè tots tenim una visió parcial i, personalment, hi ha moltes actituds que no comprenc.

Tot i això, crec que és innegable que aquest video és molt divertit:



No sé com hi he arribat, crec que perquè a l'entrar al youtube era un dels videos més vistos del dia, però crec que s'hauria de fer córrer per tal de treure-li importància a tot el tema i per a riure una estona.

Sales de Concerts: Bikini

Sempre que vaig a una sala de concerts nova tinc un munt de dubtes. Per això, ara ja fa unes setmanes vaig pensar en escriure uns quants posts sobre les sales de concert a les que vagi, per tal que sigui informació útil per a gent que no hi ha anat mai o que no ho recorda.

Ho aniré posant amb la nota sales de concerts per a trobar-ho més fàcilment i començo per a la que tinc més a mà: la Sala Bikini de Barcelona.


Es tracta d'una discoteca, però es pot llogar per a fer concerts, que seria la part que ens interessa.

Primer, una mica d'informació general i després concreto més alguns dels temes. M'agradaria conservar una mateixa estructura per a totes les sales per a què sigui més fàcil. A veure si amb el que se m'acudeix avui n'hi ha suficient. S'accepten idees i correccions:

  • Inicis: 1953
  • Situació: Avinguda Diagonal 547 ó C/ Déu i Mata 105 (més endavant hi ha explicacions més concretes de com arribar-hi)
  • Ubicació: sota terra
  • Transport públic: metro L3 parada Les Corts, autobusos diversos i tramvia
  • Accessibilitat: l'entrada consta d'una rampa i després tenen un ascensor per a baixar a la sala en sí
  • Aforament: 650 persones (crec que per a concerts es deu quedar a la meitat a no ser que obrin la sala del costat). És més aviat petita-mitjana
  • Horaris: acostumen a començar d'hora perquè a partir de les 23h-23.30h crec que ja no tenen permís per a ser sala de concerts, pel que s'acaba sempre molt puntual
  • Segurates: correctes. A l'entrada et miren la bossa i un cop a dins només es dediquen a prohibir fumar, vigilar que ningú molesti en excés i el tema de les fotos/videos depèn del dia i el grup, però mai he tingut problemes reals
  • Lavabos: al baixar les escales a la dreta. Espaiosos, nets (almenys al començament) i crec que n'hi ha uns 5
  • Guardarropía: gran i preu al voltant d'un 2€
  • Venda d'entrades: un cop a dins, baixant les rampes a la dreta. Es poden comprar o recollir un cop estan obertes les portes de la sala en general
  • Merchandising: a l'entrada. Al pis de dalt, abans de baixar cap a la sala, però un cop ja ensenyada l'entrada del concert
  • Escenari: elevat
  • Barres: hi ha una barra a cada costat de la sala, amb dues persones a cadauna.
  • Beguda: whisky normalet amb Coca-Cola 10€
  • Qualitat del so i il·luminació: bons


Els lavabos sempre faran referència al de les dones, per motius obvis, i el preu de la beguda serà en base a un whisky normalet (JB, Ballantine's, etc.) amb Coca-Cola també perquè és el que acostumo a prendre.


Ja concretant més alguns temes: com arribar-hi. La sala es troba a l'Illa Diagonal i tot i que només hi ha una porta d'accés, es pot accedir a la zona en qüestió tant desde l'avinguda Diagonal, com des del carrer Déu i Mata.

Si hi arribes abans d'hora i no hi ha gent esperant, no acabes de trobar l'entrada, doncs es tracta d'una porta de ferro que dóna pas a la sala subterrània. Però allà hi és. A la imatge es pot veure que les fletxes indiquen com arribar-hi i el punt blau és on està la porta. Està com en un pati interior d'illa.


Es pot arribar tant en metro com en bus o tramvia. Potser no tots et deixen a prop, però són distàncies que es poden fer caminant sense problemes. Està potser una mica a la part alta de Barcelona, però no deixa d'estar centrat. Per suposat, sempre s'hi pot arribar amb taxi. A la pàgina web de TMB hi ha un pràctic "Vull anar" on pots posar d'on surts i on vols arribar i et mostra diferents rutes possibles.


Fent click al mapa es pot veure més gran i més detallat i fent click aquí es pot anar directament a la pàgina web de l'Ajuntament de Barcelona.

L'horari del transport públic és fins a les 0h de diumenge a dijous i festius, fins a les 2h els divendres i les vigíles de festius, i està obert tota la nit els dissabtes. Aquí informació sobre els horaris del metro. Els horaris del bus varien una mica en funció de la línia. Aquí hi ha informació, però la veritat és que no he estat capaç de trobar els horaris.


Depenent del grup és convenient anar-hi una mica abans que obrin les portes perquè es va formant una cua. En aquest cas, van deixant passar a la gent per tandes, així no s'acumula tothom a les rampes de baixada ni a l'entrada. Tal com deia, la sala està sota terra i s'hi entra a través d'unes rampes. Quan arribes al final tens a la dreta la taquilla, al davant el noi que mira les entrades, un cop passat aquest et queden davant les escales per a baixar a la sala, a l'esquerra el merchandising, si n'hi ha, i a la dreta el guardarropía.



També comentar que una vegada hi vaig anar amb el peu enguixat, després d'una operació i em van posar un tamburet alt més o menys on els hi vaig dir: a davant, però a un costat. També tenen un petit tros a davant a l'esquerra separat per una cinta que és per a separar el públic una mica de l'entrada als camerinos. Suposo que segons el cas, també deixarien posar-hi algú allà.


Al final ha acabat quedant bastant llarg... A veure si vaig trobant moments per a anar-ho ampliant a diferents sales que hagi visitat, que potser no són gaires, però si és just la que algú estava buscant, tot això que tindrà.

Dave Gahan - MusiCares 2011

En Dave Gahan, que crec que no necessita cap tipus de presentació, va ser el convidat d'honor aquest divendres 6 de maig al MusiCares Concert a Los Ángeles i també va participar cantant algunes cançons.

Es tracta d'un event benèfic d'una fundació que ajuda als músics a superar els problemes de drogues, així com també els econòmics, que sovint van lligats. En aquest cas era la setena gala i es va fer al Club Nokia.

En Dave Gahan va rebre el premi Stevie Ray Vaughan pel seu suport a la fundació. Tothom sap que ell mateix va estar a punt de morir per una sobredosis i des de llavors sempre diu el mateix: que un adicte és un adicte, per molt temps que hagi passat. El que trobo que és una frase molt encertada.

A part d'ell, també van participar a la gala: Jane's Addiction, Paramore, Ozomatli i Chester Bennington. Diverses de les cançons que va tocar són versions d'altres grups:

  • Cracked Actor (David Bowie)
  • Dirty Sticky Floors (Dave Gahan)
  • I Feel You (Depeche Mode)
  • Love Will Tear Us Apart (Joy Division)
  • Low (Mark Lanegan)
  • New Rose (The Damned)
  • Saw Something (Dave Gahan)
  • Personal Jesus (Depeche Mode)


La sorpresa més especial és que en Martin L. Gore va aparèixer per a acompanyar-lo a Personal Jesus.

Per a dir la veritat, no coneixia totes les cançons que va tocar, així que aprofito per posar una de les més típiques i que trobo que han fet un bon cover: Love Will Tear Us Apart:



Se'l segueix veient en forma, amb tot el seu repertori de moviments i amb bona veu, el que encara dóna més ganes de tornar a veure'l en directe aviat. Al youtube hi ha videos de qualitat amb totes les actuacions.

Hi ha rumors que potser cap al 2012 tindrem un nou cd de Depeche Mode, però fins ara només són rumors. Esperem que en Fletch comenci a deixar anar alguns detallets com fa habitualment. En Dave Gahan em sembla que feia 49 anys aviat (o els acaba de fer fa poc), així que millor si es poden donar una mica de pressa a treure el nou disc i a fer una nova gira, abans que els hi quedi massa gran tot.

Això sí, no renunciem a la qualitat. A mi els darrers discs Playing the Angel (2005) i Sounds of the Universe (2009) em van semblar molt bons. Fins i tot el disc en solitari d'en Dave Gahan Hourglass (2007) em va semblar que anava en ascens i començava a valdre la pena a escoltar-lo amb deteniment.

Tot i això, amb els seus grans clàssics, els seus concerts sempre valdran la pena, així que quan tornin, allà hi seré.

dijous, 5 de maig del 2011

Assemblage 23 - Let Me Be Your Armor

L'anterior cançó que vaig escollir d'Assemblage 23 és molt trista perquè parla del suicidi del pare de Tom Shear. Ja vaig comentar que el següent tema intentaria que fos més animat i, després de pensar-hi bastant, m'he decantat per aquest.

El principal problema que he tingut és que moltes de les cançons que més m'agraden també tenen un rerefons negre, de desesperació, de desengany, de foscor. Al final, però, ho he aconseguit i he escollit Let Me Be Your Armor que té un toc més positiu, de voler protegir a una altra persona.



És innegable que té una petita retirada a VNV Nation. La cançó pertany al disc Addendum del 2001 i la lletra és la següent:

"Let me take the fall
Let me take the blame
Let me carry you from hell
To home again.

Let me walk for you
When your legs are weak
Let me find the words for you
When you can't speak

CHORUS:
Let me be your armor
Let me be your shield
Let me take away the pain you feel (your armor)
Let me be the light
That guides your way through darkest night
Let me be your armor.

Let me take the blows
That were meant for you
Let me help you the trials
You're going through

Let me keep you safe
From the world outside
Let me wipe away the tears
That fill your eyes

(CHORUS)

Let me keep you from
Experience you need
Let me bind you with my selfishness
And greed

Let me stifle you
Let me have control
Let me smother
Every aspect of your soul

(CHORUS)"



Encara no conec tots els discs del grup, doncs fa una mica més de 10 anys que està en actiu i n'han tret bastants, però els que he escoltat més, Meta i Compass, els dos darrers, trobo que tenen unes molt bones lletres. Hauré de repassar els primers per veure si sempre ha estat així o ha anat millorant amb els anys.

La discografia és la següent:
  • Contempt, 1999
  • Failure, 2001
  • Addendum, 2001
  • Defiance, 2002
  • Storm - Limited Edition, 2004
  • Meta, 2007
  • Early, Rare, & Unreleased, 2007
  • Early, Rare, & Unreleased Volume 2, 2009
  • Compass - Limited Edition, 2009

Així que encara em queda feina per fer. A veure si al concert porten algun material perquè alguns dels cds són difícils de trobar.

dimecres, 4 de maig del 2011

Brams - Oferta de diàleg

Finalment Brams va acabar penjant el seu nou disc, Oferta de diàleg a Spotify i l'he pogut escoltar diverses vegades.

Com comentava l'altre dia, jo he canviat i el meu gust musical també, però tot i això hi ha dues cançons que m'han agradat bastant.


La primera és amb la que s'obre el disc i es diu Inauguració. Aquí és important centrar-se en la lletra, on en Titot és l'encarregat de la inauguració d'una plaça per a Federico Jiménez Losantos.

Sense anomenar-lo mai directament (únicament es refereix a un tal Federicu a la tornada) ens dóna totes les pistes que necessitem per a descobrir-ho sense dificultats: gran referent del medi radiofònic, vós sempre heu destacat per la recerca d'un ambient harmònic, i el mèrit no és només pixar fora de test i fer-ho des de dalt del presbiteri, etc.

La ironia que utilitza en la lletra és el més destacable:




La segona és Un secret que t'havia de dir, on ens explica un cas concret de la guerra de Iugoslàvia, pel que sembla, es tracta d'un cas real i, personalment, em fa posar els pèls de punta. Durant la guerra, un serbi avisa al veí bosnià de què seran atacats per tal que puguin escapar. El motiu? El pare del bosnià va salvar el seu anteriorment (a la 2a Guerra Mundial) i li torna el favor.

Moments de solidaritat en èpoques molt dures. La música s'acosta més al reggea i trobo que hi va molt bé a la temàtica. Tot i això, m'agraden més les estrofes que no pas la tornada en sí:




Tot i que no crec que sigui un disc que escolti gaire sovint, me n'alegro que segueixin tenint un bon nivell. Després de retirar-se com a grup hagués estat una llàstima que ara tornessin amb un desastre i espatllessin tot el que havien fet fins llavors.

Aquest nou cd reactivarà records en els antics seguidors i segur que n'aportarà de nous, que sempre està bé que la cultura catalana es vagi difonent.

dimarts, 3 de maig del 2011

Minerve - You Don't Know Me

Arran del concert d'And One de la gira The Sextron Fulltimeshow 2011 he anat escoltant alguns cds de Minerve.

El grup està format per: Daniel Wollatz, Mathias Thuerk, David Kewitz i Andreas Wollatz. La seva història comença Alemanya el 2004 amb Breathing Avenue. El van seguir Sensefiction el 2006 i Love Traces el 2007.


L'any passat van treure Please que és el que vaig estar escoltant ahir i algunes de les cançons em van cridar especialment l'atenció. El tracklist és el següent:

  1. Hold Me Tight
  2. Every Day
  3. Down To The Ground
  4. Life Is An Ilusion
  5. You Don't Know Me
  6. Don't Ask Me Why
  7. Phoenix
  8. Read In My Memories
  9. Please
  10. Forbidden Love
  11. Save Me
  12. Crush (Roman Rain Remix)
  13. Clear (Crazy Juliet Remix)
  14. My Universe (Neo-Romantic Mix)


La música és un synthpop sense complicacions exagerades, lleuger i alegre. Hi ha diverses cançons que m'han agradat, però fins ara aquesta és la meva preferida: You Don't Know Me:



Potser no és la més representativa, es tracta d'una peça tranquil·la i pausada, però m'agrada aquesta veu profunda i l'acompanyament de piano, solitari al principi i al que s'hi van afegint a poc a poc d'altres sons.

Em sembla que els singles que han tret d'aquest darrer cd del 2010 han estat Please i Down To The Ground que possiblement sí que siguin més representatius i serveixin per a fer-se una idea de en quina direcció va el grup.

La veritat és que trobo que podran fer una bona primera part dels concerts d'aquesta gira d'And One.

dilluns, 2 de maig del 2011

Concert: IAMX (Salamandra)

Ja he trobat un petit forat per a comentar el concert d'IAMX de dissabte a la Salamandra.

En general em va agradar, però tinc sensacions molt diferents. A veure si les puc resumir en paraules.

Primer el desconcert per no saber quin era l'horari. A les entrades posava 21.30h però no indicava si era l'obertura de portes, els teloners o el propi grup. Al final va ser l'obertura de portes i no hi va haver teloners. Tot i això, ens van fer esperar prop d'una hora a dins la sala.

Vam arribar a la sala cap a les 21.10h i la meva sorpresa al veure que hi havia cua per entrar. No en excés (després vam poder estar a prop de l'escenari), però hi havia potser prop de 100 persones esperant a fora. Es van obrir les portes i vam poder anar entrant sense problemes, però sempre és curiós veure com certs grups generen cues en sales on estàs acostumat a entrar-hi tranquil·lament.

Una copa i a esperar a què tot comencés amb bastanta calor, que fins que no van posar l'aire condicionat no se'n va anar. Crec que va ser prop de les 22.30h que van sortir a l'escenari amb Music People i Volatile Times. El concert va començar molt potent, però crec que amb el directe es perden certs matissos i detalls que sí que es poden apreciar als cds. Aquest és un dels punts negatius que hi vaig trobar, però a la vegada, aconsegueixen donar a les cançons una força que potser tampoc tenen en els cds. Canvien un punt per l'altre i ja cadascú pot decidir-se per un o l'altre, o la combinació.

El que em va agradar molt del directe és la quantitat d'instruments que rodejaven en Chris Croner. Tenia parts de bateries als dos costats, crec que també un petit sintetitzador i darrere seu hi havia un cubell metàl·lic com d'escombraries i una peça també metàl·lica a les que també els hi anava donant amb les baquetes. A part, també va agafar la guitarra per a algunes cançons.

Dalt de l'escenari acompanyaven en Chris Corner la Janine Gezang al teclat, al baix i fent segones veus, l'Alberto Álvarez també al baix, la guitarra, una part de la percussió i fent segones veus, i la Caroline Weber a la bateria. Destacar de manera especial la Janine Gezang que no va parar d'animar al públic i que vaig trobar que era un acompanyament ideal per als moments en què el Chris està concentrat en altres temes o fins i tot dóna l'esquena al públic per a poder colpejar el seu cubell d'escombraries.

El setlist va ser el següent:
  • Music People
  • Volatile Times
  • Nightlife
  • Ghosts of Utopia
  • My Secret Friend
  • Tear Garden
  • Fire & Whispers
  • Think of England
  • Bring Me Back a Dog
  • Nature of Inviting
  • Cold Red Light
  • Kiss and Swallow
  • President
  • The Alternative
  • Skin Vision
  • Spit It Out

Sempre és difícil fer una selecció i algunes bones cançons es queden pel camí, ja que toca promocionar el nou cd i el temps és limitat, però comparant amb d'altres concerts veig que van treure I Salute You Christopher, Bernadette i Commanded by Numbers. Una llàstima perquè les dues primeres són de les que més m'agraden del darrer disc. La darrera no m'acaba de fer el pes.

La veritat és que tenia dubtes sobre com seria el concert. Alguns dels videos en viu que havia vist a youtube no m'havien convençut i tenia una certa por a sortir-ne decepcionada. Tot i el que comentava abans de què en directe es perden alguns aspectes, ho complementen amb aquesta força que els hi dóna la percussió que utilitzen i vaig sortir-ne contenta.

Una llàstima que quan anava a la caça del setlist se'm va caure el mòbil a terra i per uns segons se'l va emportar una altra persona.


Aprofito per posar un dels videos que hi ha del concert amb més qualitat que el meu d'Spit it Out. Per ara és l'únic que he pogut escoltar, però n'hi ha un munt. IAMX - President (Barcelona 2011):



En el video es pot veure com el Chris va cantant mentre colpeja algunes de les bateries que tenia a la seva dreta. També en aquest video es pot veure la part en què el Chris i l'Alberto toquen una part de la percussió cara a cara, que em va encantar. I, per suposat, em faltava comentar com anava disfressat. A l'inici, quan va sortir, semblava que portés una màscara de lluitador mexicà, que després es va canviar per aquesta mena de corona que porta al video.

A part, com es pot veure, l'escenari estava molt recarregat amb tots els instruments que portaven i hi havia una pantalla al fons on es reproduien imatges.

A casa tinc alguna foto decent que a veure si puc posar al vespre..