En Dave Gahan, que crec que no necessita cap tipus de presentació, va ser el convidat d'honor aquest divendres 6 de maig al MusiCares Concert a Los Ángeles i també va participar cantant algunes cançons.
Es tracta d'un event benèfic d'una fundació que ajuda als músics a superar els problemes de drogues, així com també els econòmics, que sovint van lligats. En aquest cas era la setena gala i es va fer al Club Nokia.
En Dave Gahan va rebre el premi Stevie Ray Vaughan pel seu suport a la fundació. Tothom sap que ell mateix va estar a punt de morir per una sobredosis i des de llavors sempre diu el mateix: que un adicte és un adicte, per molt temps que hagi passat. El que trobo que és una frase molt encertada.
A part d'ell, també van participar a la gala: Jane's Addiction, Paramore, Ozomatli i Chester Bennington. Diverses de les cançons que va tocar són versions d'altres grups:
La sorpresa més especial és que en Martin L. Gore va aparèixer per a acompanyar-lo a Personal Jesus.
Per a dir la veritat, no coneixia totes les cançons que va tocar, així que aprofito per posar una de les més típiques i que trobo que han fet un bon cover: Love Will Tear Us Apart:
Se'l segueix veient en forma, amb tot el seu repertori de moviments i amb bona veu, el que encara dóna més ganes de tornar a veure'l en directe aviat. Al youtube hi ha videos de qualitat amb totes les actuacions.
Hi ha rumors que potser cap al 2012 tindrem un nou cd de Depeche Mode, però fins ara només són rumors. Esperem que en Fletch comenci a deixar anar alguns detallets com fa habitualment. En Dave Gahan em sembla que feia 49 anys aviat (o els acaba de fer fa poc), així que millor si es poden donar una mica de pressa a treure el nou disc i a fer una nova gira, abans que els hi quedi massa gran tot.
Això sí, no renunciem a la qualitat. A mi els darrers discs Playing the Angel (2005) i Sounds of the Universe (2009) em van semblar molt bons. Fins i tot el disc en solitari d'en Dave Gahan Hourglass (2007) em va semblar que anava en ascens i començava a valdre la pena a escoltar-lo amb deteniment.
Tot i això, amb els seus grans clàssics, els seus concerts sempre valdran la pena, així que quan tornin, allà hi seré.
Es tracta d'un event benèfic d'una fundació que ajuda als músics a superar els problemes de drogues, així com també els econòmics, que sovint van lligats. En aquest cas era la setena gala i es va fer al Club Nokia.
En Dave Gahan va rebre el premi Stevie Ray Vaughan pel seu suport a la fundació. Tothom sap que ell mateix va estar a punt de morir per una sobredosis i des de llavors sempre diu el mateix: que un adicte és un adicte, per molt temps que hagi passat. El que trobo que és una frase molt encertada.
A part d'ell, també van participar a la gala: Jane's Addiction, Paramore, Ozomatli i Chester Bennington. Diverses de les cançons que va tocar són versions d'altres grups:
- Cracked Actor (David Bowie)
- Dirty Sticky Floors (Dave Gahan)
- I Feel You (Depeche Mode)
- Love Will Tear Us Apart (Joy Division)
- Low (Mark Lanegan)
- New Rose (The Damned)
- Saw Something (Dave Gahan)
- Personal Jesus (Depeche Mode)
La sorpresa més especial és que en Martin L. Gore va aparèixer per a acompanyar-lo a Personal Jesus.
Per a dir la veritat, no coneixia totes les cançons que va tocar, així que aprofito per posar una de les més típiques i que trobo que han fet un bon cover: Love Will Tear Us Apart:
Se'l segueix veient en forma, amb tot el seu repertori de moviments i amb bona veu, el que encara dóna més ganes de tornar a veure'l en directe aviat. Al youtube hi ha videos de qualitat amb totes les actuacions.
Hi ha rumors que potser cap al 2012 tindrem un nou cd de Depeche Mode, però fins ara només són rumors. Esperem que en Fletch comenci a deixar anar alguns detallets com fa habitualment. En Dave Gahan em sembla que feia 49 anys aviat (o els acaba de fer fa poc), així que millor si es poden donar una mica de pressa a treure el nou disc i a fer una nova gira, abans que els hi quedi massa gran tot.
Això sí, no renunciem a la qualitat. A mi els darrers discs Playing the Angel (2005) i Sounds of the Universe (2009) em van semblar molt bons. Fins i tot el disc en solitari d'en Dave Gahan Hourglass (2007) em va semblar que anava en ascens i començava a valdre la pena a escoltar-lo amb deteniment.
Tot i això, amb els seus grans clàssics, els seus concerts sempre valdran la pena, així que quan tornin, allà hi seré.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada