Ja han passat uns dies des del concert de
Kraftwerk i ja va sent hora de comentar-lo. Per començar dir que em va encantar. A partir d'aquí, ja ho comento tot més detalladament.
Les portes del
Sónar obrien a les 21h. Com que vaig arribar una mica abans, vaig decidir anar a recórrer els voltants per veure com tornar a casa un cop s'acabés (ja sabia que no seria capaç d'aguantar fins que tornés a funcionar el metro). Un cop localitzada la parada de l'N1, vaig tornar en bus cap al recinte de la Fira2. Sí, la parada estava una mica lluny i se'm tirava el temps a sobre.
Un cop vaig tornar a ser a l'entrada vaig veure que la cua s'havia multiplicat considerablement. Potser ja hi havia unes 200 persones fent cua? Increïble. Com que ja hi vaig ser el dia anterior, sabia que hi havia la possibilitat que obrissin una porta alternativa al costat, així que m'hi vaig acostar i vaig preguntar al de seguretat. El qual em va dir que aquella porta no s'obria i que anés a la cua. A la que m'ho poso, 2 minuts i veig com obren la porta alternativa. El volia matar.
Però com que estava allà tan aprop vaig poder entrar de seguida. Pel camí a l'escenari, enlloc d'anar-hi corrents com el dia anterior, em vaig entretenir a mirar les samarretes (cap compra. No hi havia samarretes de noia i tampoc eren negres) i també a comprar uns tickets per a cervesa. I una cervesa, és clar.
Llavors ja em vaig situar a davant de l'escenari, segona fila sense problemes. Allà vaig conèixer un noi que anava sol també i vam estar xerrant molta estona. La veritat és que em va caure molt bé, però no vam intercanviar telèfons ni res, així que, lamentablement, no el tornaré a veure. Per cert, es diu Oscar, és de Paraguay i viu a Lanzarote amb la seva parella. Per si algú el coneix, hahahaha!!!
Primer van sortir dos nois,
Raime, que van estar punxant uns 40 minuts. Música molt molt fosca, poc ballable, però no dolenta. Va estar bé perquè va ser curtet també. Sinó hagués pogut agobiar una mica. Per a començar la nit va venir bé.
Em va sorprendre l'extrema puntualitat. A les 22.45h en punt començava Kraftwerk. Ens vam posar les ulleres i a mi quasi se'm queien les llàgrimes de l'emoció. Després se'm va passar, però aquell moment en què, per fi, pots veure un grup que sempre havies pensat que te'l perdries, em va fer posar els pèls de punta.
Van començar amb
The Robots i van anar encadenant les cançons sense pausa. La gent molt entregada, però crec que una mica més enrere estaven més animats que nosaltres al davant. Tot i que ho vam disfrutar també, tenia alguna gent pel voltant una mica parada i se sentia més sorroll que venia de darrera, però suposo que això passa quasi sempre. Tot i això, va valdre molt molt la pena.
Tal com ja he comentat en diversos posts anteriors, el concert tenia unes projeccions en 3D. A l'entrar al recinte et donaven unes ulleres típiques de cartró i al posar-te-les, la pantalla del fons adquiria aquesta tercera dimensió i avançava fins als components del grup, que estaven davant, cada un en una petita tarima. A vegades, les projeccions semblava que traspassessin al grup, però tampoc cal imaginar-se una cosa excessiva, era senzill, però molt original. Al final, no sé si ja era jo que estava cansada, però em costava seguir enfocant la vista. Pel que he llegit, més enrere es perdia una mica la sensació de les 3 dimensions, així que vaig encertar quedant-me tan aprop.
El concert va durar, tal i com havien anunciat repetidament, 2 hores. Que es van fer curtes, tot i que probablement van tocar totes les cançons que més m'agraden, tots els clàssics. El setlist no l'he trobat, però que recordi, van tocar: The Robots, The Man-Machine, Numbers, Computer World, Autobahn, Tour de France, Computer Love, Radioactivity, Trans-Europe Express, Aéro Dynamik, The Model, Boing Boom Tschak, Music non Stop...
Per mi, com és normal, especialment brillants el moment inicial, per l'impacte de veure'ls a tots allà drets, de sobte, darrera els seus teclats, amb les primeres imatges projectant-se i, el final, on anaven tocant un "solo" cada un i llavors anaven a un costat de l'escenari, els enfocaven i saludaven. Així fins a sortir el darrer i deixar-nos a tots amb una calor important i un somriure d'orella a orella.
A part, les meves cançons preferides com The Model o Radioactivity. Em van encantar. A la segona, a més, han adaptat la lletra i en algun moment, enlloc de dir Hiroshima, diuen Fukushima. Genials. Adaptant fins i tot alguns detalls a l'actualitat.
Al final, es va acabar i després d'aplaudir amb immensa gratitut, vaig aprofitar aquest moment per anar a buscar unes altres cerveses i anar al wc. No havia vist en la meva vida un lavabo tan tan guarro. Vaig entrar al de minusvàlids i hi havia aigua pel terra. Després ja veies que allò no era aigua, sinó que s'havia embussat. I no explico què més hi havia per terra... Per sort vaig sobreviure.
Quan vaig aconseguir tornar a situar-me davant de l'escenari havent perdut part de la cervesa pel camí i havent-me hagut de disculpar mil vegades, vaig centrar-me en el que estava sonant:
Baauer. Tal i com m'havia dit el noi de Paraguai, era l'autor del hit
Harlem Shake i del qual se n'han fet milers de versions per
internet. A mi em va semblar dolent, a part de què em semblava que tota l'estona sonava el mateix.
Com que la música no m'agradava, tan endavant hi havia molta gent i, a més, tenia un plasta al costat que a més ja començava a fer olor a humanitat, vaig decidir acomiadar-me del meu col·lega i vaig retirar-me. Vaig anar cap a d'altres zones, però encara sense un rumb concret. Hi havia autos de xoc (!) i també llocs per menjar. Com que no sabia els ingredients del menjar, vaig optar per prendre una darrera cervesa. Vaig passejar una mica i vaig escoltar una mica a l'
Angel Molina i alguns trossos de cançons de
Two Door Cinema Club, però la quantitat de gent m'agobiava de manera important, així que al final em vaig quedar allunyada de l'escenari del Sonar Car, fins que vaig decidir marxar.
Una tranquil·la passejada fins a la parada del bus i, afortunada com sempre, només faltaven 7 minuts perquè arribés. Tot i que estava a l'altra punta de la ciutat, la tornada se'm va fer curta i ja a casa, que eren entre les 3h i les 4h, suposo, vaig decidir fer-me una mica de pa amb tomàquet i llom fregit. I aigua, és clar. Un encert, perquè l'endemà em vaig despertar havent dormit només 4 hores però amb una suau ressaca, que tenint en compte la de cervesa que havia begut, no estava gens malament.
Després un cap de setmana tranquil i cultural: estudiant alemany, que avui tinc l'examen, i al CaixaFòrum veient una exposició sobre
Méliès. Tot bé, i amb ganes d'uns dies tranquils, però caldrà esperar perquè aquest cap de setmana marxo a Madrid i el següent és l'aniversari de l'enano, així que tocarà fer pastissos i entretenir una mica als nens. Som-hi!
Entrades
