Aquest dissabte Depeche Mode va tocar a Múnich i hi vaig ser. Aquesta és una mica l'història d'aquest cap de setmana, curt, però intens.
Vaig arribar dissabte a les 10h a Múnich i m'havia oblidat d'activar el mòbil per a l'estranger (nova companyia de telèfon) i no podia contactar amb els meus amics fins que arribés a l'hotel. Un cop allà ja els vaig poder trucar i vam sortir a donar una volta pel centre.
Després vam parar a fer una cervesa al Hofbrauhaus i, com que segui plovent, vam anar a dinar a una de les tavernes típiques. Salsitxes i més cervesa.
Una petita volteta més per la tarda i una altra cervesa en una altra taverna. Jo ja ho sabia, però se'ns va fer tard. Estava nerviosa, però ja anava amb la idea de què aquest seria un concert que disfrutaria, però que veuria des de lluny. Cap problema un cop ho tens assumit.
Tal com deia, vam arribar que els teloners ja estaven tocant i la pista ja estava mig plena. Per sort, havia deixat de ploure. Almenys ens vam estalviar acabar com a pollets. Així estava la pista quan vam arribar:
Érem 3 i vaig decidir anar jo a comprar les 3 cerveses (i una samarreta). Estava acabant de comprar la samarreta, que va començar a sonar Depeche Mode. Llavors les presses. Pago. Em trobo un bier-mann pel camí i li pago 3 cerveses: quasi 20€. Mare meva. Quin horror. Començo a córrer i... efectivament. Sóc incapaç de trobar els meus amics. Tenia el mòbil d'un d'ells. No hi havia cobertura. La gent em comença a insultar i a no deixar-me passar. Començo a cridar que porto 3 cerveses, que què es pensen, que estic buscant els meus amics.
Ja bastant decepcionada i escoltant Welcome to my World i Angel, li regalo una de les cerveses a una noia. No podia seguir caminant amb 3 cerveses enmig de tota aquella gent. Em sembla veure els meus amics i avanço encara una mica més. Acabo al costat d'uns alemanys alts i li demano a un que m'aixequi per a trobar els meus amics. Ho fa sense problemes i s'ofereix diverses vegades a tornar-ho a fer.
Desisteixo del tot. Em clavo una de les cerveses en 1 minut per a poder tenir almenys una mà lliure i decideixo disfrutar del concert sense preocupar-me de la resta. Com a mínim els alemanys que tenia ara pel voltant van ser molt amables i van cantar i saltar com a bojos. Vam acabar abraçats i cantant en no sé quina cançó del final. Els meus amics em van explicar que ells estaven rodejats de sosos que fins i tot els miraven malament quan cantaven.
El concert... doncs bé, per què m'ho vaig passar bé, però amb prou feines veia l'escenari (un amic que estava davant em va dir que el Dave va estar molt soso) i em guiava de les pantalles gegants que envoltaven l'escenari. Com que ho tenia assumit, vaig disfrutar-ho igual, però em va saber greu veure-ho de tan lluny.
El setlist va ser el següent:
Ara, revisant-lo, recordo diferents moments, com el que va fer recomençar la cançó Personal Jesus i com n'és d'avorridota la cançó Secret to the End. Com Just Can't Get Enough segueix aixecant passions i com potser només salvaria Should be Higher dels nous temes. També com A Question of Time em segueix encantant en directe i, encara que hi havia cançons sosaines, vaig disfrutar com sempre.
Un cop acabat el concert, havent anat al wc (després de tanta cervesa les dues últimes cançons se'm van fer difícils en aquest tema) i havent trobat els meus amics (que s'estaven prenent uns frankfurts i unes cerveses els tios...) vam decidir anar a una de les dues festes de Depeche Mode que es feien per allà. Per internet havia sentit a parlar més d'una del centre, però un amic m'havia dit que ell aniria a la del Backstage. Al final no hi va anar, però ens ho vam passar genial. 8€ d'entrada sense beguda, però què hi farem. Vam estar-hi fins les 4h o així que ens vam retirar cap a l'hotel, on m'havien posat un plegatin en un racó que vaig agrair com mai. A les 8h ja em llevava per tornar a Barcelona, deixant a la resta a l'habitació i mirant-los allà estirats amb cara d'enveja...
Intentant no adormir-me a l'aeroport, va ser entrar a l'avió i caure fregida. Què bonic que és viatjar amb Lufthansa, que quan vaig obrir els ulls un segon m'havien deixat un coixí al seient del costat i, més endavant, també el "tentempié" que et donen a mig viatge a la tauleta del costat.
Dinar a casa mons pares, siesta d'hora i mitja, rentadora a casa mentre mirava l'handbol i a les 21h ja dormia al sofà. Aquest matí, després de 9h de descans, estava ja recuperada del tot i sense la incòmoda ressaca d'ahir. Ja amb ganes de la propera.
Nota mental: a Barcelona anar a fer cua d'hora per a poder estar aprop de l'escenari.
Vaig arribar dissabte a les 10h a Múnich i m'havia oblidat d'activar el mòbil per a l'estranger (nova companyia de telèfon) i no podia contactar amb els meus amics fins que arribés a l'hotel. Un cop allà ja els vaig poder trucar i vam sortir a donar una volta pel centre.
Després vam parar a fer una cervesa al Hofbrauhaus i, com que segui plovent, vam anar a dinar a una de les tavernes típiques. Salsitxes i més cervesa.
Una petita volteta més per la tarda i una altra cervesa en una altra taverna. Jo ja ho sabia, però se'ns va fer tard. Estava nerviosa, però ja anava amb la idea de què aquest seria un concert que disfrutaria, però que veuria des de lluny. Cap problema un cop ho tens assumit.
Tal com deia, vam arribar que els teloners ja estaven tocant i la pista ja estava mig plena. Per sort, havia deixat de ploure. Almenys ens vam estalviar acabar com a pollets. Així estava la pista quan vam arribar:
Érem 3 i vaig decidir anar jo a comprar les 3 cerveses (i una samarreta). Estava acabant de comprar la samarreta, que va començar a sonar Depeche Mode. Llavors les presses. Pago. Em trobo un bier-mann pel camí i li pago 3 cerveses: quasi 20€. Mare meva. Quin horror. Començo a córrer i... efectivament. Sóc incapaç de trobar els meus amics. Tenia el mòbil d'un d'ells. No hi havia cobertura. La gent em comença a insultar i a no deixar-me passar. Començo a cridar que porto 3 cerveses, que què es pensen, que estic buscant els meus amics.
Ja bastant decepcionada i escoltant Welcome to my World i Angel, li regalo una de les cerveses a una noia. No podia seguir caminant amb 3 cerveses enmig de tota aquella gent. Em sembla veure els meus amics i avanço encara una mica més. Acabo al costat d'uns alemanys alts i li demano a un que m'aixequi per a trobar els meus amics. Ho fa sense problemes i s'ofereix diverses vegades a tornar-ho a fer.
Desisteixo del tot. Em clavo una de les cerveses en 1 minut per a poder tenir almenys una mà lliure i decideixo disfrutar del concert sense preocupar-me de la resta. Com a mínim els alemanys que tenia ara pel voltant van ser molt amables i van cantar i saltar com a bojos. Vam acabar abraçats i cantant en no sé quina cançó del final. Els meus amics em van explicar que ells estaven rodejats de sosos que fins i tot els miraven malament quan cantaven.
El concert... doncs bé, per què m'ho vaig passar bé, però amb prou feines veia l'escenari (un amic que estava davant em va dir que el Dave va estar molt soso) i em guiava de les pantalles gegants que envoltaven l'escenari. Com que ho tenia assumit, vaig disfrutar-ho igual, però em va saber greu veure-ho de tan lluny.
El setlist va ser el següent:
- Welcome to My World
- Angel
- Walking in My Shoes
- Precious
- Black Celebration
- Policy of Truth
- Should Be Higher
- Barrel of a Gun
- Higher Love (Martin)
- When the Body Speaks (Martin)
- Heaven
- Soothe My Soul
- A Pain That I'm Used To
- A Question of Time
- Secret to the End
- Enjoy the Silence
- Personal Jesus (restarted once. Van haver de parar i tornar a començar)
- Goodbye
- Home (Martin)
- Halo
- Just Can't Get Enough
- I Feel You
- Never Let Me Down Again
Ara, revisant-lo, recordo diferents moments, com el que va fer recomençar la cançó Personal Jesus i com n'és d'avorridota la cançó Secret to the End. Com Just Can't Get Enough segueix aixecant passions i com potser només salvaria Should be Higher dels nous temes. També com A Question of Time em segueix encantant en directe i, encara que hi havia cançons sosaines, vaig disfrutar com sempre.
Un cop acabat el concert, havent anat al wc (després de tanta cervesa les dues últimes cançons se'm van fer difícils en aquest tema) i havent trobat els meus amics (que s'estaven prenent uns frankfurts i unes cerveses els tios...) vam decidir anar a una de les dues festes de Depeche Mode que es feien per allà. Per internet havia sentit a parlar més d'una del centre, però un amic m'havia dit que ell aniria a la del Backstage. Al final no hi va anar, però ens ho vam passar genial. 8€ d'entrada sense beguda, però què hi farem. Vam estar-hi fins les 4h o així que ens vam retirar cap a l'hotel, on m'havien posat un plegatin en un racó que vaig agrair com mai. A les 8h ja em llevava per tornar a Barcelona, deixant a la resta a l'habitació i mirant-los allà estirats amb cara d'enveja...
Intentant no adormir-me a l'aeroport, va ser entrar a l'avió i caure fregida. Què bonic que és viatjar amb Lufthansa, que quan vaig obrir els ulls un segon m'havien deixat un coixí al seient del costat i, més endavant, també el "tentempié" que et donen a mig viatge a la tauleta del costat.
Dinar a casa mons pares, siesta d'hora i mitja, rentadora a casa mentre mirava l'handbol i a les 21h ja dormia al sofà. Aquest matí, després de 9h de descans, estava ja recuperada del tot i sense la incòmoda ressaca d'ahir. Ja amb ganes de la propera.
Nota mental: a Barcelona anar a fer cua d'hora per a poder estar aprop de l'escenari.
Entrades
1 comentari:
Ostres!!! falten molts classics!!!!
Salutacions
:)
Publica un comentari a l'entrada