Segueixo amb la meva obsessió cinèfila i darrerament he vist algunes pel·lícules i documentals que valen la pena. Abans que se m'oblidi, però, comentar que ja tornen a fer el programa Cinema 3 els dissabtes al vespre o, a qualsevol hora, a la web de tv3.
Comencem per Buried que vaig veure ja fa dues o tres setmanes. No vull revelar res, però em va encantar. Són 90 minuts en un taüt, però sempre amb una acció o una altra que et mantenen en tensió. No es claustrofòbica, almenys a mi no m'ho va semblar excepte en un parell d'escenes. Amb això no vull dir que doni la sensació d'estar en un taüt obert, sinó que no és excessiu, que no et fa estar malament, sinó que et permet seguir veient la pel·lícula sense la necessitat de sortir a l'aire lliure a buscar espais oberts.
Fa un parell de setmanes vaig aconseguir una entrada per 2'5€ per a veure Bicicleta, cullera, poma als cines Alexandra. És un cine petit i quan va començar la pel·lícula la gent encara xerrava i el so estava molt baix. Era difícil seguir la pel·lícula, sobretot afegint la gent dient "no se sent, no se sent". Després d'aquests primers minuts ja la vam poder seguir amb comoditat.
La pel·lícula està ben feta. Ens mostra la malaltia de l'Alzeihmer des de diferents punts de vista i el Maragall, amb les seves sortides còmiques, fa que no sigui excessivament dura. Tot i això, em va semblar que no acabava d'aprofundir, però igualment val la pena veure-la.
D'altra banda, ahir vaig veure un documental, No End In Sight, molt recomenable sobre la guerra de l'Iraq. El primer pensament és "un altre documental sobre Iraq?", però la veritat és que va ser molt interessant. Contava amb el testimoni de diversos nordamericans: ex-marines, ex-caps de diferents departaments, etc. que en el seu moment van desaconsellar moltes de les decisions que va prendre George Bush i que estaven en contra de com s'estaven prenent les decisions. Sobretot es centrava en la poca previsió que havien fet per a reconstruir el país un cop s'acabés la guerra.
N'anava a mirar un segon, Taxi to the Dark Side, sobre un taxista afganés que és arrestat injustament i que és sotmès a diferents tortures fins que mor, però al començar a veure'l vaig recordar que ja l'havia vist feia uns mesos.
També és interessant i es comenta com a Afganistan es van començar a gestar el que després serien les tortures a Abu Ghraib, les humiliacions i els excessos que es van produir.
En tinc un altre pendent,
Operation Homecoming: Writing the War Time, però no trobo els subtítols per enlloc, així que encara haurà d'esperar. Aquest també tracta sobre les guerres d'Iraq i Afganistan, pero a partir dels testimonis en primera persona dels soldats d'EEUU.
Tots tres potser tracten uns temes similars, però aporten dades diferents. El punt de vista de la poca planificació per a reconstruir un país després de la guerra, un cas concret per a exposar les tortures que es duen a terme als presoners i, finalment, espero que dades interessants sobre la guerra escrites per a persones que la viuen des de la primera fila (aquest darrer encara no l'he vist, però si està ben fet pot ser molt interessant).
Em sembla que darrerament això ha estat tot. Volia anar a veure Louise Michel però em va vèncer la mandra. La catalana Pa negre també em fa gràcia veure-la però potser la deixo per a dvd.
Comencem per Buried que vaig veure ja fa dues o tres setmanes. No vull revelar res, però em va encantar. Són 90 minuts en un taüt, però sempre amb una acció o una altra que et mantenen en tensió. No es claustrofòbica, almenys a mi no m'ho va semblar excepte en un parell d'escenes. Amb això no vull dir que doni la sensació d'estar en un taüt obert, sinó que no és excessiu, que no et fa estar malament, sinó que et permet seguir veient la pel·lícula sense la necessitat de sortir a l'aire lliure a buscar espais oberts.
Fa un parell de setmanes vaig aconseguir una entrada per 2'5€ per a veure Bicicleta, cullera, poma als cines Alexandra. És un cine petit i quan va començar la pel·lícula la gent encara xerrava i el so estava molt baix. Era difícil seguir la pel·lícula, sobretot afegint la gent dient "no se sent, no se sent". Després d'aquests primers minuts ja la vam poder seguir amb comoditat.
La pel·lícula està ben feta. Ens mostra la malaltia de l'Alzeihmer des de diferents punts de vista i el Maragall, amb les seves sortides còmiques, fa que no sigui excessivament dura. Tot i això, em va semblar que no acabava d'aprofundir, però igualment val la pena veure-la.
D'altra banda, ahir vaig veure un documental, No End In Sight, molt recomenable sobre la guerra de l'Iraq. El primer pensament és "un altre documental sobre Iraq?", però la veritat és que va ser molt interessant. Contava amb el testimoni de diversos nordamericans: ex-marines, ex-caps de diferents departaments, etc. que en el seu moment van desaconsellar moltes de les decisions que va prendre George Bush i que estaven en contra de com s'estaven prenent les decisions. Sobretot es centrava en la poca previsió que havien fet per a reconstruir el país un cop s'acabés la guerra. 
N'anava a mirar un segon, Taxi to the Dark Side, sobre un taxista afganés que és arrestat injustament i que és sotmès a diferents tortures fins que mor, però al començar a veure'l vaig recordar que ja l'havia vist feia uns mesos.
També és interessant i es comenta com a Afganistan es van començar a gestar el que després serien les tortures a Abu Ghraib, les humiliacions i els excessos que es van produir.
En tinc un altre pendent, Operation Homecoming: Writing the War Time, però no trobo els subtítols per enlloc, així que encara haurà d'esperar. Aquest també tracta sobre les guerres d'Iraq i Afganistan, pero a partir dels testimonis en primera persona dels soldats d'EEUU.
Tots tres potser tracten uns temes similars, però aporten dades diferents. El punt de vista de la poca planificació per a reconstruir un país després de la guerra, un cas concret per a exposar les tortures que es duen a terme als presoners i, finalment, espero que dades interessants sobre la guerra escrites per a persones que la viuen des de la primera fila (aquest darrer encara no l'he vist, però si està ben fet pot ser molt interessant).
Em sembla que darrerament això ha estat tot. Volia anar a veure Louise Michel però em va vèncer la mandra. La catalana Pa negre també em fa gràcia veure-la però potser la deixo per a dvd.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada