Mentres copio les imatges de la càmara a l'ordinador vaig pensant en tot el que he viscut aquest cap de setmana.
El dissabte 19 de juliol ens vam llevar a les 6h i cap a les 10h arribàvem a Madrid amb l'AVE, que els rodalies de Catalunya van fatal ja se sap, però l'AVE és un exemple de comoditat i puntualitat.
Després de caminar 4h pel matí, dinar i caminar 1 horeta més per la tarda em vaig dirigir cap al recinte del concert "Auditorio Juan Carlos I". Un parc molt bonic, però el recinte del concert del Saturday Night Fiber a uns 20 minuts caminant des de la porta d'entrada.
A les 18h ja estava al recinte, al voltant dels 40ºC, amb la roba xopa de suor ja de tot el dia i amb les gotes caient a mars. Compro una ampolla d'aigua de 0'5l (2'50€!! però què era, aigua beneïda??) i em poso ja a tercera fila per tal de no quedar-me enrere un cop comenci el concert que vaig a veure. Tot i això, el concert no comença fins a les 22.10h, així que em queda una bona estona d'estar dreta. Estava al punt vermell, situació molt bona, la veritat.
Primer van tocar al voltant de 30-40 minuts els The Rumble Strips. Pop-Rock alternatiu, amb un cantant amb una veu original. Tot i que potser els falta una mica, es pot preveure que si segueixen evolucionant podran arribar lluny.
És un quintet britànic on un dels components, en el directe, en principi tocava el baix, però quan una cançó no tenia saxo, el que l'estava tocant agafava el baix i el que el tenia en un principi no tenia gran cosa més a fer que passejar-se per l'escenari o tocar una mena de tambó.
Després d'una mitja hora canviant l'escenari i tornant a comprovar els instruments, van sortir a tocar els Babyshambles, grup de Pete Doherty, més conegut per la seva addicció a les drogues que per la seva música, tot i que aquesta té certa qualitat.
Només veure'ls ja s'intuïa que el seu estat no era el més adequat, però el guitarrista estava francament pitjor. Amb ulleres de sol que no s'hauria d'haver tret en cap moment, ja que ens haguéssim evitat veure-li aquells ulls tan vermells i desenfocats i bebent-se a morro una botella sencera de vi negre, seguida d'una mica de cervesa i demanant un cigarro al públic ja que es veu que el que cobra no li arriba per a comprar-lo.
En total, potser una mica menys d'una hora de concert. Per cert, gràcies al guitarrista per no llençar-nos l'ampolla de vi al públic un cop estava buida, ja que feia la impresió de què n'era ben capaç. Això sí, escupir un cigarro i xutar-lo cap al públic potser s'ho hauria pogut estalviar, així com el cantant tampoc feia falta ni que escupís (de nou gràcies per fer-ho al terra i no cap al públic) ni que xutés el micro que per poc li cau al cap d'un de seguretat.
Altra vegada, després de 1/2 hora de canvi d'escenari sortia Siouxsie, primer els músics i després la cantant, Siouxsie Sioux, enfundada en una mena de malles-mallot de colors blanc, vermell i daurat (quasi igual que el que cantaven els Culture Club a "Kharma Chameleon").
La música no va estar malament del tot, amb sons interessants i bastant entretingut pel xou de la cantant.
Finalment, després d'una bona estona de preparació, ja eren les 22.10h i, per fi, li tocava el torn a Morrissey. No ho neguem. La majoria dels que estàvem allà l'anàvem a veure a ell i s'ha d'agrair que tot i ser un festival, toqués 1 hora i mitja.
Va tocar grans clàssics (gairebé tots els meus preferits), cançons menys conegudes, algunes dels The Smiths, una versió d'una dels Buzzcoks i una cançó del nou cd que estan preparant que sona més dura que les de l'últim cd.
Una mica el setlist que va tocar va ser: The Last of the International Playboys, The First of the Gang to Die, Irish Blood English Heart, That's How People Grow Up, Life is a Pigsty, Vicar in a Tutu, I Just Want to See the Boy Happy, How Soon is Now?, All you Need is Me, The World is Full of Crashing Bores, Ask, la nova cançó: Mama Lay Softly On the Riverbed i la versió del grup de Buzzcocks, i alguna més o que no conec o que no recordo.
Sento l'estat de les fotos. No tinc photoshop i retocar fotos amb el paint és un infern. Queda pendent penjar els videos.
El dissabte 19 de juliol ens vam llevar a les 6h i cap a les 10h arribàvem a Madrid amb l'AVE, que els rodalies de Catalunya van fatal ja se sap, però l'AVE és un exemple de comoditat i puntualitat.
Després de caminar 4h pel matí, dinar i caminar 1 horeta més per la tarda em vaig dirigir cap al recinte del concert "Auditorio Juan Carlos I". Un parc molt bonic, però el recinte del concert del Saturday Night Fiber a uns 20 minuts caminant des de la porta d'entrada.
A les 18h ja estava al recinte, al voltant dels 40ºC, amb la roba xopa de suor ja de tot el dia i amb les gotes caient a mars. Compro una ampolla d'aigua de 0'5l (2'50€!! però què era, aigua beneïda??) i em poso ja a tercera fila per tal de no quedar-me enrere un cop comenci el concert que vaig a veure. Tot i això, el concert no comença fins a les 22.10h, així que em queda una bona estona d'estar dreta. Estava al punt vermell, situació molt bona, la veritat.
Primer van tocar al voltant de 30-40 minuts els The Rumble Strips. Pop-Rock alternatiu, amb un cantant amb una veu original. Tot i que potser els falta una mica, es pot preveure que si segueixen evolucionant podran arribar lluny.
És un quintet britànic on un dels components, en el directe, en principi tocava el baix, però quan una cançó no tenia saxo, el que l'estava tocant agafava el baix i el que el tenia en un principi no tenia gran cosa més a fer que passejar-se per l'escenari o tocar una mena de tambó.
Després d'una mitja hora canviant l'escenari i tornant a comprovar els instruments, van sortir a tocar els Babyshambles, grup de Pete Doherty, més conegut per la seva addicció a les drogues que per la seva música, tot i que aquesta té certa qualitat.
Només veure'ls ja s'intuïa que el seu estat no era el més adequat, però el guitarrista estava francament pitjor. Amb ulleres de sol que no s'hauria d'haver tret en cap moment, ja que ens haguéssim evitat veure-li aquells ulls tan vermells i desenfocats i bebent-se a morro una botella sencera de vi negre, seguida d'una mica de cervesa i demanant un cigarro al públic ja que es veu que el que cobra no li arriba per a comprar-lo.
En total, potser una mica menys d'una hora de concert. Per cert, gràcies al guitarrista per no llençar-nos l'ampolla de vi al públic un cop estava buida, ja que feia la impresió de què n'era ben capaç. Això sí, escupir un cigarro i xutar-lo cap al públic potser s'ho hauria pogut estalviar, així com el cantant tampoc feia falta ni que escupís (de nou gràcies per fer-ho al terra i no cap al públic) ni que xutés el micro que per poc li cau al cap d'un de seguretat.
Altra vegada, després de 1/2 hora de canvi d'escenari sortia Siouxsie, primer els músics i després la cantant, Siouxsie Sioux, enfundada en una mena de malles-mallot de colors blanc, vermell i daurat (quasi igual que el que cantaven els Culture Club a "Kharma Chameleon").
La música no va estar malament del tot, amb sons interessants i bastant entretingut pel xou de la cantant.
Finalment, després d'una bona estona de preparació, ja eren les 22.10h i, per fi, li tocava el torn a Morrissey. No ho neguem. La majoria dels que estàvem allà l'anàvem a veure a ell i s'ha d'agrair que tot i ser un festival, toqués 1 hora i mitja.
Va tocar grans clàssics (gairebé tots els meus preferits), cançons menys conegudes, algunes dels The Smiths, una versió d'una dels Buzzcoks i una cançó del nou cd que estan preparant que sona més dura que les de l'últim cd.
Una mica el setlist que va tocar va ser: The Last of the International Playboys, The First of the Gang to Die, Irish Blood English Heart, That's How People Grow Up, Life is a Pigsty, Vicar in a Tutu, I Just Want to See the Boy Happy, How Soon is Now?, All you Need is Me, The World is Full of Crashing Bores, Ask, la nova cançó: Mama Lay Softly On the Riverbed i la versió del grup de Buzzcocks, i alguna més o que no conec o que no recordo.
Sento l'estat de les fotos. No tinc photoshop i retocar fotos amb el paint és un infern. Queda pendent penjar els videos.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada