Avui, diumenge 6 de novembre i ja finalitzat el festival In-edit Beefeater, començo a escriure les meves impressions sobre ell. Han estat 11 pel·lícules en 11 dies de festival, tot i que he tingut dies lliures i dies dobles.
Primer uns comentaris en general. Les pel·lícules, igual que l'any passat, es distribuien entre la sala 5 dels cinemes Aribau i les dues sales, més petites, de l'Aribau Club.
A mi la que més m'agrada és l'Aribau Club 2. És la més petita, però és, potser, la més moderna. Els seients són còmodes (tot i que no pots estirar les cames) i està feta amb una bona pendent, pel que veus la pantalla i els subtítols sense problemes. En canvi, la mulisalas Aribau és molt antiga, els seients són vells i, segons qui et toqui davant, no veus els subtítols, has de mantenir el cap en una posició molt estranya durant l'estona que duri el documental per tal de veure'l bé.
L'Aribau Club 1 es troba enmig d'aquestes dues opcions. És més moderna que la multisalas, per tant, més còmoda, però també amb poca pendent, pel que segons com també costa veure la part baixa de la pantalla.
Aquest any han intentat afegir noves millores en la venda d'entrades. Ja van fer un gran canvi l'any passat i aquest han afegit l'opció de comprar-les per internet i imprimir-les a casa. A falta d'impresora i, la veritat, de no acabar de refiar-me'n, vaig preferir enviar ma mare a fer la cua. Una cua que es va estalviar gràcies a un amable noi.
El que potser més m'ha molestat aquest any és el tema dels horaris. En diferents casos, sobretot a la multisalas, no s'han acabat de respectar. Potser pel simple fet que és la sala més gran i, per tant, costava més de fer sortir la gent de la sessió anterior i fer entrar amb agilitat els de la següent.
Crec que hi ha hagut més cues que d'altres anys, però a l'anar-hi sola no és un problema el fet d'haver de buscar un lloc lliure. Sempre n'hi ha un o un altre allà on m'interessa.
Ja com a comentari final, dir que hi havia molt pseudo-modernillo (per a no posar adjectius pitjors ni explaiar-me en excés) passejant per allà. Espero que això no acabi espatllant el festival.
Ja centrant-nos ens els documentals...
The Sacred Triangle: Bowie, Iggy & Lou 1971-1973: dijous 27 es va inaugurar el festival, però jo vaig començar el divendres 28 a les 19h amb aquest documental sobre la vida entrellaçada de David Bowie, Iggy Pop i Lou Reed durant els anys de 1971 a 1973.
Es centra més en el David Bowie, fascinat per la Velvet Underground de Lou Reed i com va intentar treure Iggy Pop del pou en el que es trobava.
Molt interessant, aportant molta informació i descobrint la que debia ser la primera dona del Bowie, molt molt divertida.
The Libertines: There Are No Innocent Bystanders: vaig seguir dissabte amb aquest documental sobre el grup de Pete Doherty i Carl Barât sobre el moment en què van decidir tornar a tocar en un concert el 2010. El grup no el coneixia més que de nom, sabia que havia tingut molt d'èxit, però realment a mi no m'interessava. Tot i això, em semblava que em podria agradar per tot el que ha rodejat la banda en quant a destrucció.
No em va acabar de convèncer, potser simplement perquè el grup no m'interessava prou. Entretingut, però poca cosa més.
From Mao to Mozart: Isaac Stern in China: diumenge tocava sessió doble i vaig començar per aquest violinista de música clàssica que visitava la Xina.
Aquest tema tampoc m'interessava gaire, però el documental em va semblar genial. Un Isaac Stern molt crític amb els alumnes que li mostraven, però sempre amable i cordial. Podem veure l'enorme esforç que han de fer molts dels xinesos, des de petits, per a tocar d'aquesta manera impressionant en què toquen diferents intruments.
També ens mostra la cara fosca del que allà anomenaven la "revolució cultural", que no va ser més que un tancar-se en si mateixos i torturar els que havien estat o estaven a favor de la música occidental.
Molt entretingut i interessant. Barrejant música i alguns comentaris polítics: la comparació de Mozart amb el capitalisme no té preu.
The Ballad of Genesis and Lady Jaye: un tal Genesis P. Orride, músic industrial, troba la seva parella ideal, Lady Jaye, i decideixen operar-se per a assemblar-se cada cop més entre ells. Ningú els va explicar que això ja passa de per si? Les parelles i els matrimonis s'acaben assemblant sense operacions.
Ens expliquen la seva història, amb alguns moments interessants, però per a mi tot molt superficial. A mi m'hagués agradat que expliquessin més la part musical del so industrial, de com va començar. Però la part més personal tampoc vaig trobar que estigués del tot ben explicada.
També va col·laborar el fet que al cinema fes una calor important i que acabés amb unes ganes horroroses de sortir d'allà, i això que el documental no durava gaire més d'una hora!
George Harrison: Living in the Material World: a mi mai m'ha agradat els Beatles, ho confesso, però vaig escollir aquesta pel·lícula perquè l'havia dirigit el Martin Scorsese. Malauradament, no vaig mirar que durava 208 minuts. Tot i això, vaig aconseguir mantenir-me desperta.
També la vaig escollir perquè no parlava del Lennon o del McCartney, sinó que se centrava en un personatge una mica més secundari del grup.
Amb un seguit immens de testimonis (suposo que amb el nom del director se t'obren totes les portes) el documental es fa interessant, cadascú explicant el seu punt de vista, tot i que crec que sense cap crítica. Tot i això, ens mostra un personatge que es va anar decantant cap a una religió que, segons la meva opinió, el va anar transformant i potser va perdre una mica el cap.
Queen - Days of Our Lives: el dimecres tocava repassar la història de Queen. El documental que tenia més ganes de veure. Una cua llarguíssima al voltant de l'Aribau multisalas em deia que molta gent tenia les matiexes ganes que jo.
El documental no em va decepcionar gens. Potser hi ha molta informació sobre aquest grup: internet, d'altres documentals, llibres, etc. però jo no n'havia vist cap i ho vaig trobar tot molt interessant.
I, és clar, un final molt tendre amb la mort del Freddy Mercury.
Michel Petrucciani: el dimecres vaig descansar i, pel dijous, tampoc tenia res, així que vaig anar a comprar-me una entrada per a veure aquest documental, que havia sentit per la ràdio que estava molt bé.
El vaig descartar inicialment perquè tractava d'un pianista de jazz i és un tipus de música que no m'agrada. Probablement hi ha molts tipus de música que no m'agraden, però el jazz, especialment, em posa nerviosa. No el puc entendre.
Escoltant la ràdio, però, vaig veure que es centrava més en aquest personatge que era Michel Petrucciani, un pianista francés que va néixer amb tots els ossos trencats. Tremendament fràgil en el seu metre d'alçada. Però va decidir que ell no seria minusvàlid i que tocaria el piano. I ho va aconseguir. Una vida de provar-ho tot tampoc el va ajudar a millorar la seva qualitat de vida, però va disfrutar de la vida com pocs. Això és el que ens transmet, il·lusió per a viure.
Cracked Actor: David Bowie: el documental anomenat com a imprescindible pel festival. La veritat és que sí que va ser molt interessant.
Ens mostra un Bowie que ens demostra que realment és d'un altre planeta. El veiem actuant i en d'altres moments. És en aquests quan veiem que o bé les drogues el fan actuar una mica incoherent, o, simplement és molt llest per a crear un personatge per tot allò que fa. Potser una barreja de les dues coses.
Last Days Here: ens explica la vida de Bobby Liebling, un cantant de heavy (el cine n'estava ple d'ells) que es troba vivint al soterrani dels seus pares, tot demacrat, enganxat al crack i sense haver acabat de triomfar mai.
Un amic-manager intenta rellançar la seva carrera amb el grup Pentagram i fer un concert memorable. Les drogues, les decepcions amoroses, etc. ho posaran tot encara més difícil. Una història dura però tendra a la vegada. També val molt la pena.
Talihina Sky: The Story of Kings of Leon: un altre grup que tampoc m'interessa gaire, però sí que volia conèixer la seva història perquè sabia que sortien d'una família extremadament religiosa. Volia veure la compració d'una vida entregada a la religió en relació amb unes estrelles de rock.
Veiem que van ser 4 nens que ho van passar bastant malament, amb poc diners i que ara ho tenen tot. És interessant veure el contrast entre la vida de poble que duien (i que encara porta la seva família) i la vida d'estrella de rock, on tot val.
The Other Side of The Mirror: Bob Dylan at the Newport Folk Festival: aquest documental ens mostra la "vida" de Bob Dylan en 3 anys. Al començament, com un acompanyament de Joan Baez, després ja més sol i amb un èxit en solitari increïble, finalment, passant-se del folk a un toc més rock.
Només ens mostra moments de concerts, pel que potser he trobat a faltar una mica d'explicació. Tot i això, és bastant impressionant com pot explicar diferents coses sense parlar-ne directament. Aquí la guia del festival t'ajuda una mica a situar-te, hagués estat bé que el propi documental ja ho fes per als que no estem tant enterats de la trajectòria de Bob Dylan. De totes maneres, molt interessant.
El moment esplendorós és quan surt Johnny Cash versionant-lo :)
Primer uns comentaris en general. Les pel·lícules, igual que l'any passat, es distribuien entre la sala 5 dels cinemes Aribau i les dues sales, més petites, de l'Aribau Club.
A mi la que més m'agrada és l'Aribau Club 2. És la més petita, però és, potser, la més moderna. Els seients són còmodes (tot i que no pots estirar les cames) i està feta amb una bona pendent, pel que veus la pantalla i els subtítols sense problemes. En canvi, la mulisalas Aribau és molt antiga, els seients són vells i, segons qui et toqui davant, no veus els subtítols, has de mantenir el cap en una posició molt estranya durant l'estona que duri el documental per tal de veure'l bé.
L'Aribau Club 1 es troba enmig d'aquestes dues opcions. És més moderna que la multisalas, per tant, més còmoda, però també amb poca pendent, pel que segons com també costa veure la part baixa de la pantalla.
Aquest any han intentat afegir noves millores en la venda d'entrades. Ja van fer un gran canvi l'any passat i aquest han afegit l'opció de comprar-les per internet i imprimir-les a casa. A falta d'impresora i, la veritat, de no acabar de refiar-me'n, vaig preferir enviar ma mare a fer la cua. Una cua que es va estalviar gràcies a un amable noi.
El que potser més m'ha molestat aquest any és el tema dels horaris. En diferents casos, sobretot a la multisalas, no s'han acabat de respectar. Potser pel simple fet que és la sala més gran i, per tant, costava més de fer sortir la gent de la sessió anterior i fer entrar amb agilitat els de la següent.
Crec que hi ha hagut més cues que d'altres anys, però a l'anar-hi sola no és un problema el fet d'haver de buscar un lloc lliure. Sempre n'hi ha un o un altre allà on m'interessa.
Ja com a comentari final, dir que hi havia molt pseudo-modernillo (per a no posar adjectius pitjors ni explaiar-me en excés) passejant per allà. Espero que això no acabi espatllant el festival.
Ja centrant-nos ens els documentals...
The Sacred Triangle: Bowie, Iggy & Lou 1971-1973: dijous 27 es va inaugurar el festival, però jo vaig començar el divendres 28 a les 19h amb aquest documental sobre la vida entrellaçada de David Bowie, Iggy Pop i Lou Reed durant els anys de 1971 a 1973. Es centra més en el David Bowie, fascinat per la Velvet Underground de Lou Reed i com va intentar treure Iggy Pop del pou en el que es trobava.
Molt interessant, aportant molta informació i descobrint la que debia ser la primera dona del Bowie, molt molt divertida.
The Libertines: There Are No Innocent Bystanders: vaig seguir dissabte amb aquest documental sobre el grup de Pete Doherty i Carl Barât sobre el moment en què van decidir tornar a tocar en un concert el 2010. El grup no el coneixia més que de nom, sabia que havia tingut molt d'èxit, però realment a mi no m'interessava. Tot i això, em semblava que em podria agradar per tot el que ha rodejat la banda en quant a destrucció. No em va acabar de convèncer, potser simplement perquè el grup no m'interessava prou. Entretingut, però poca cosa més.
From Mao to Mozart: Isaac Stern in China: diumenge tocava sessió doble i vaig començar per aquest violinista de música clàssica que visitava la Xina. Aquest tema tampoc m'interessava gaire, però el documental em va semblar genial. Un Isaac Stern molt crític amb els alumnes que li mostraven, però sempre amable i cordial. Podem veure l'enorme esforç que han de fer molts dels xinesos, des de petits, per a tocar d'aquesta manera impressionant en què toquen diferents intruments.
També ens mostra la cara fosca del que allà anomenaven la "revolució cultural", que no va ser més que un tancar-se en si mateixos i torturar els que havien estat o estaven a favor de la música occidental.
Molt entretingut i interessant. Barrejant música i alguns comentaris polítics: la comparació de Mozart amb el capitalisme no té preu.
The Ballad of Genesis and Lady Jaye: un tal Genesis P. Orride, músic industrial, troba la seva parella ideal, Lady Jaye, i decideixen operar-se per a assemblar-se cada cop més entre ells. Ningú els va explicar que això ja passa de per si? Les parelles i els matrimonis s'acaben assemblant sense operacions. Ens expliquen la seva història, amb alguns moments interessants, però per a mi tot molt superficial. A mi m'hagués agradat que expliquessin més la part musical del so industrial, de com va començar. Però la part més personal tampoc vaig trobar que estigués del tot ben explicada.
També va col·laborar el fet que al cinema fes una calor important i que acabés amb unes ganes horroroses de sortir d'allà, i això que el documental no durava gaire més d'una hora!
George Harrison: Living in the Material World: a mi mai m'ha agradat els Beatles, ho confesso, però vaig escollir aquesta pel·lícula perquè l'havia dirigit el Martin Scorsese. Malauradament, no vaig mirar que durava 208 minuts. Tot i això, vaig aconseguir mantenir-me desperta. També la vaig escollir perquè no parlava del Lennon o del McCartney, sinó que se centrava en un personatge una mica més secundari del grup.
Amb un seguit immens de testimonis (suposo que amb el nom del director se t'obren totes les portes) el documental es fa interessant, cadascú explicant el seu punt de vista, tot i que crec que sense cap crítica. Tot i això, ens mostra un personatge que es va anar decantant cap a una religió que, segons la meva opinió, el va anar transformant i potser va perdre una mica el cap.
Queen - Days of Our Lives: el dimecres tocava repassar la història de Queen. El documental que tenia més ganes de veure. Una cua llarguíssima al voltant de l'Aribau multisalas em deia que molta gent tenia les matiexes ganes que jo. El documental no em va decepcionar gens. Potser hi ha molta informació sobre aquest grup: internet, d'altres documentals, llibres, etc. però jo no n'havia vist cap i ho vaig trobar tot molt interessant.
I, és clar, un final molt tendre amb la mort del Freddy Mercury.
Michel Petrucciani: el dimecres vaig descansar i, pel dijous, tampoc tenia res, així que vaig anar a comprar-me una entrada per a veure aquest documental, que havia sentit per la ràdio que estava molt bé. El vaig descartar inicialment perquè tractava d'un pianista de jazz i és un tipus de música que no m'agrada. Probablement hi ha molts tipus de música que no m'agraden, però el jazz, especialment, em posa nerviosa. No el puc entendre.
Escoltant la ràdio, però, vaig veure que es centrava més en aquest personatge que era Michel Petrucciani, un pianista francés que va néixer amb tots els ossos trencats. Tremendament fràgil en el seu metre d'alçada. Però va decidir que ell no seria minusvàlid i que tocaria el piano. I ho va aconseguir. Una vida de provar-ho tot tampoc el va ajudar a millorar la seva qualitat de vida, però va disfrutar de la vida com pocs. Això és el que ens transmet, il·lusió per a viure.
Cracked Actor: David Bowie: el documental anomenat com a imprescindible pel festival. La veritat és que sí que va ser molt interessant. Ens mostra un Bowie que ens demostra que realment és d'un altre planeta. El veiem actuant i en d'altres moments. És en aquests quan veiem que o bé les drogues el fan actuar una mica incoherent, o, simplement és molt llest per a crear un personatge per tot allò que fa. Potser una barreja de les dues coses.
Last Days Here: ens explica la vida de Bobby Liebling, un cantant de heavy (el cine n'estava ple d'ells) que es troba vivint al soterrani dels seus pares, tot demacrat, enganxat al crack i sense haver acabat de triomfar mai. Un amic-manager intenta rellançar la seva carrera amb el grup Pentagram i fer un concert memorable. Les drogues, les decepcions amoroses, etc. ho posaran tot encara més difícil. Una història dura però tendra a la vegada. També val molt la pena.
Talihina Sky: The Story of Kings of Leon: un altre grup que tampoc m'interessa gaire, però sí que volia conèixer la seva història perquè sabia que sortien d'una família extremadament religiosa. Volia veure la compració d'una vida entregada a la religió en relació amb unes estrelles de rock. Veiem que van ser 4 nens que ho van passar bastant malament, amb poc diners i que ara ho tenen tot. És interessant veure el contrast entre la vida de poble que duien (i que encara porta la seva família) i la vida d'estrella de rock, on tot val.
The Other Side of The Mirror: Bob Dylan at the Newport Folk Festival: aquest documental ens mostra la "vida" de Bob Dylan en 3 anys. Al començament, com un acompanyament de Joan Baez, després ja més sol i amb un èxit en solitari increïble, finalment, passant-se del folk a un toc més rock. Només ens mostra moments de concerts, pel que potser he trobat a faltar una mica d'explicació. Tot i això, és bastant impressionant com pot explicar diferents coses sense parlar-ne directament. Aquí la guia del festival t'ajuda una mica a situar-te, hagués estat bé que el propi documental ja ho fes per als que no estem tant enterats de la trajectòria de Bob Dylan. De totes maneres, molt interessant.
El moment esplendorós és quan surt Johnny Cash versionant-lo :)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada