Fem un "Remember when" perquè val la pena.
A finals del 2005 Depeche Mode va treure un nou cd, Playing the Angel, després de 4 des de l'Exciter, un disc que va fer creure a la majoria que el so DM s'havia acabat (tot i que a mi em sembla un bon disc amb cançons com freelove o shine).
Quina portada més lletja...
Amb el PTA, depeche tornava a sonar més fosc amb molta més força, recordant-nos anys anteriors, anys de Violator (salvant les diferències). A més, per primera vegada, en Dave Gahan col·laborava aportant 3 cançons pròpies que no quedaven en mal nivell:
1) Suffer Well ens relata l'experiència de la seva vida, abandonat per tothom. Té una bona lletra i es nota la mà de Martin Gore en el so que l'envolta. Després, el mestre Anton Corbijn va crear un gran video.
2) I Want It All: sembla una cançó descartada del Paper Monsters, una cançó que es podria haver eliminat i posar en el seu lloc una de les excel·lents cares B.
3) Nothing's impossible: també una bonica cançó d'amor.
Al febrer van arribar amb la seva gira Touring the Angel al Palau Sant Jordi. Van omplir dues nit consecutives.
El dia del concert, cap a mitja tarda ja vam anar a fer cua i vam aconseguir estar prou aprop, a la pista i a la fila 10 o similar.
El concert va estar molt molt bé. Moltíssima gent, tothom saltant i cantant. Abans, va tocar The Bravery, ni fu ni fa, a més els nervis per veure DM no em deixaven fixar-me en aquests nois de NY.
L'escenografia bastant maca (també de mans d'Anton Corbijn que estava per allà fent fotos), amb unes grans pantalles al darrere on s'emetien imatges que evocaven les diferents cançons (l'arpia del Walking in my shoes, la dona de I feel you, etc) i imatges en directe, tant del grup com del públic.
El setlist va ser:
00. Intro
01. A Pain That I'm Used To
02. John The Revelator
03. A Question Of Time
04. Policy Of Truth
05. Precious
06. Walking In My Shoes
07. Suffer Well
08. Macro
09. Home
10. I Want It All
11. The Sinner In Me
12. I Feel You
13. Behind The Wheel
14. World In My Eyes
15. Personal Jesus
16. Enjoy The Silence
- encore -
17. Shake The Disease
18. Just Can't Get Enough
19. Everything Counts
- encore #2 -
20. Never Let Me Down Again
21. Goodnight Lovers
Què s'hi va trobar a faltar? Doncs sobretot sobretot Lilian de l'últim disc i tantes altres bones cançons que tenen, però quines treuríem? Després d'haver-les escoltat almenys una vegada en directe, jo treuria Everything Counts (cançó sobrevalorada) i Just Can't Get Enough (a la gira estiuenca canviada per Photographic, gran canvi). Per suposat també treuria I Want it All.
Cançons que valen la pena en directe? I feel you, encara que és una cançó que mai m'ha agradat gaire, té molta força en directe.
El Martin va cantar Macro, Home (què maca, collons!) i Shake the disease en una versió acústica.
Per internet corre un video de Never let me down again: es veu la gentada que hi havia, tothom cantant i movent els braços de costat a costat... buf!
Un video de la meva antiga càmara, pel que no és massa bo, però és un gran record: Goodnight lovers:
Aquesta cançó ens fa preguntar: perquè acabar un concert amb aquesta cançó? Si volien acabar d'una manera tranquil·la perquè no tocar Insight que li dóna mil voltes?
A finals del 2005 Depeche Mode va treure un nou cd, Playing the Angel, després de 4 des de l'Exciter, un disc que va fer creure a la majoria que el so DM s'havia acabat (tot i que a mi em sembla un bon disc amb cançons com freelove o shine).
Quina portada més lletja...
Amb el PTA, depeche tornava a sonar més fosc amb molta més força, recordant-nos anys anteriors, anys de Violator (salvant les diferències). A més, per primera vegada, en Dave Gahan col·laborava aportant 3 cançons pròpies que no quedaven en mal nivell:
1) Suffer Well ens relata l'experiència de la seva vida, abandonat per tothom. Té una bona lletra i es nota la mà de Martin Gore en el so que l'envolta. Després, el mestre Anton Corbijn va crear un gran video.
2) I Want It All: sembla una cançó descartada del Paper Monsters, una cançó que es podria haver eliminat i posar en el seu lloc una de les excel·lents cares B.
3) Nothing's impossible: també una bonica cançó d'amor.
Al febrer van arribar amb la seva gira Touring the Angel al Palau Sant Jordi. Van omplir dues nit consecutives.
El dia del concert, cap a mitja tarda ja vam anar a fer cua i vam aconseguir estar prou aprop, a la pista i a la fila 10 o similar.El concert va estar molt molt bé. Moltíssima gent, tothom saltant i cantant. Abans, va tocar The Bravery, ni fu ni fa, a més els nervis per veure DM no em deixaven fixar-me en aquests nois de NY.
L'escenografia bastant maca (també de mans d'Anton Corbijn que estava per allà fent fotos), amb unes grans pantalles al darrere on s'emetien imatges que evocaven les diferents cançons (l'arpia del Walking in my shoes, la dona de I feel you, etc) i imatges en directe, tant del grup com del públic.
El setlist va ser:
00. Intro
01. A Pain That I'm Used To
02. John The Revelator
03. A Question Of Time
04. Policy Of Truth
05. Precious
06. Walking In My Shoes
07. Suffer Well
08. Macro
09. Home
10. I Want It All
11. The Sinner In Me
12. I Feel You
13. Behind The Wheel
14. World In My Eyes
15. Personal Jesus
16. Enjoy The Silence
- encore -
17. Shake The Disease
18. Just Can't Get Enough
19. Everything Counts
- encore #2 -
20. Never Let Me Down Again
21. Goodnight Lovers
Què s'hi va trobar a faltar? Doncs sobretot sobretot Lilian de l'últim disc i tantes altres bones cançons que tenen, però quines treuríem? Després d'haver-les escoltat almenys una vegada en directe, jo treuria Everything Counts (cançó sobrevalorada) i Just Can't Get Enough (a la gira estiuenca canviada per Photographic, gran canvi). Per suposat també treuria I Want it All.
Cançons que valen la pena en directe? I feel you, encara que és una cançó que mai m'ha agradat gaire, té molta força en directe.
El Martin va cantar Macro, Home (què maca, collons!) i Shake the disease en una versió acústica.
Per internet corre un video de Never let me down again: es veu la gentada que hi havia, tothom cantant i movent els braços de costat a costat... buf!
Un video de la meva antiga càmara, pel que no és massa bo, però és un gran record: Goodnight lovers:
Aquesta cançó ens fa preguntar: perquè acabar un concert amb aquesta cançó? Si volien acabar d'una manera tranquil·la perquè no tocar Insight que li dóna mil voltes?
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada