El dissabte van tocar Hurts a la sala Apolo. No vaig aconseguir cap foto memorable, ni cap de les flors que llançaven al públic, però sí que vaig poder disfrutar de poc més d'una hora d'un grup que és capaç de transmetre totes les sensacions dels seu disc al directe.
Però comencem pel principi. Vam arribar d'hora a la sala i ja hi havia una mica de cua a fora. Tot i això, era relativament curta i vam decidir esperar-nos en un bar prenent una copa. Una mica abans del moment d'entrar ja vam posar-nos a la cua, vam deixar les jaquetes al guardarropía i ens vam centrar a l'escenari. No estàvem davant de tot, però vam aconseguir evitar la gent més alta per tal de veure-ho bé.
Cap a les 20.15h van sortir a l'escenari Stendhal Syndrome, un grup de Barcelona, amb només 2 anys de carrera, però que ens van anar situant gràcies a la seva personal electrònica: fosca i en general pausada.
Hi havia tres persones a l'escenari: un noi que s'encarregava de la part més musical, una noia a les veus i una altra noia que anava creant els efectes que es reproduien a la pantalla de l'escenari. En alguns moments eren més propers a les imatges que es mostren al reproductor del Windows Media Player, pero en d'altres eren hipnotitzants. Potser no seran un grup al que segueixi, però no va estar malament per a començar. També cal destacar tot el grup de seguidors que van portar i que fins i tot corejaven les cançons, que també van ajudar que el públic s'animés més.
A les 21.30h van aparèixer Hurts amb una petita introducció musical i el mateix tema amb el que van començar a Bikini ara fa uns 4 mesos: Unspoken. Les cançons que van tocar van ser molt similars a les d'aquell concert, però tampoc es pot variar excessivament amb un sol disc al mercat. Tot i això... igual que fan una versió de cançó Confide in me de la Kylie Minogue, també en podrien afegir un parell més i podríem disfrutar una estona més de la seva música i la veu d'en Theo Hutchcraft, ja que potser sí que el concert es fa una mica curt.
Això sí, la posada en escena va variar en relació amb l'anterior concert. Pel que fa a com anaven vestits i a la seva actitud freda-distant, eren les mateixes, però van canviar els músics que els acompanyaven.
Aquest cop van prescindir del cantant d'òpera que feia els cors i tot i que em va agradar, crec que està bé que canvïin una mica per tal que no tots els seus concerts siguin iguals. Aquesta vegada hi havia sobre l'escenari: en Theo Hutchcraft al centre i cantant, com sempre. Al seu costat i de perfil al públic l'Adam Anderson al piano i aixecant-se i agafant la guitarra a la cançó Evelyn. I 3 persones més: el bateria, un altre teclista (no ho acabo de recordar del tot perquè també em sembla que hi havia algú que a vegades portava un baix? Aquella part de l'escenari no la veia gaire bé) i una noia que tan bon punt estava al violí, com tocant una flauta.
La veritat és que el so va ser impecable, igual que la veu d'en Theo, que sembla tenir aquesta qualitat innata de poder cantar sense cap esforç i entonar totes les notes sense problema. També és cert que quasi no es mou i llavors és més senzill controlar el to de la veu, però ja els hi agradaria a molts aconseguir-ho.
A part, a la pantalla de darrere de l'escenari, es projectaven algunes imatges i videos que no recordo de l'anterior concert.
El setlist va ser el següent (tampoc el vaig aconseguir, però sí vaig trobar la noia que el portava a la mà i el vaig poder fotografiar):
La variació més significativa va ser afegir la cara B Mother Nature que trobo que és molt maca. I la que cada vegada m'agrada més i la trobo perfecta per al directe perquè és animada i té molta força és Happiness. Com sempre, Better than Love és el tema perfecte per a tancar el concert i deixar-te amb aquella sensació d'alegria i tristesa.
Espero amb ganes i cert temor l'anunci de la preparació d'un nou disc. Quan el primer és un èxit tan gran, pot afectar de moltes maneres. Poden intentar repetir la mateixa fórmula o innovar en excés i totes dues versions tan poden ser esplèndides com un fracàs estrepitós. Esperem un nou cd amb temes delicats i excel·lentment interpretats. L'esperança no s'ha de perdre mai.
Quan arribi a casa intentaré penjar alguna foto meva (edito: afegides), però com diu a la pàgina de lastfm, les millors fotos del concert aquí. No hi ha res com estar ben situat i poder utilitzar una càmara bona... La qualitat és innegable i val la pena donar un volt per les diferents fotografies que hi ha penjades d'altres concerts.
Però comencem pel principi. Vam arribar d'hora a la sala i ja hi havia una mica de cua a fora. Tot i això, era relativament curta i vam decidir esperar-nos en un bar prenent una copa. Una mica abans del moment d'entrar ja vam posar-nos a la cua, vam deixar les jaquetes al guardarropía i ens vam centrar a l'escenari. No estàvem davant de tot, però vam aconseguir evitar la gent més alta per tal de veure-ho bé.
Cap a les 20.15h van sortir a l'escenari Stendhal Syndrome, un grup de Barcelona, amb només 2 anys de carrera, però que ens van anar situant gràcies a la seva personal electrònica: fosca i en general pausada.
Hi havia tres persones a l'escenari: un noi que s'encarregava de la part més musical, una noia a les veus i una altra noia que anava creant els efectes que es reproduien a la pantalla de l'escenari. En alguns moments eren més propers a les imatges que es mostren al reproductor del Windows Media Player, pero en d'altres eren hipnotitzants. Potser no seran un grup al que segueixi, però no va estar malament per a començar. També cal destacar tot el grup de seguidors que van portar i que fins i tot corejaven les cançons, que també van ajudar que el públic s'animés més.
A les 21.30h van aparèixer Hurts amb una petita introducció musical i el mateix tema amb el que van començar a Bikini ara fa uns 4 mesos: Unspoken. Les cançons que van tocar van ser molt similars a les d'aquell concert, però tampoc es pot variar excessivament amb un sol disc al mercat. Tot i això... igual que fan una versió de cançó Confide in me de la Kylie Minogue, també en podrien afegir un parell més i podríem disfrutar una estona més de la seva música i la veu d'en Theo Hutchcraft, ja que potser sí que el concert es fa una mica curt. Això sí, la posada en escena va variar en relació amb l'anterior concert. Pel que fa a com anaven vestits i a la seva actitud freda-distant, eren les mateixes, però van canviar els músics que els acompanyaven.
Aquest cop van prescindir del cantant d'òpera que feia els cors i tot i que em va agradar, crec que està bé que canvïin una mica per tal que no tots els seus concerts siguin iguals. Aquesta vegada hi havia sobre l'escenari: en Theo Hutchcraft al centre i cantant, com sempre. Al seu costat i de perfil al públic l'Adam Anderson al piano i aixecant-se i agafant la guitarra a la cançó Evelyn. I 3 persones més: el bateria, un altre teclista (no ho acabo de recordar del tot perquè també em sembla que hi havia algú que a vegades portava un baix? Aquella part de l'escenari no la veia gaire bé) i una noia que tan bon punt estava al violí, com tocant una flauta.
La veritat és que el so va ser impecable, igual que la veu d'en Theo, que sembla tenir aquesta qualitat innata de poder cantar sense cap esforç i entonar totes les notes sense problema. També és cert que quasi no es mou i llavors és més senzill controlar el to de la veu, però ja els hi agradaria a molts aconseguir-ho.
A part, a la pantalla de darrere de l'escenari, es projectaven algunes imatges i videos que no recordo de l'anterior concert.
El setlist va ser el següent (tampoc el vaig aconseguir, però sí vaig trobar la noia que el portava a la mà i el vaig poder fotografiar):
- Unspoken
- Silver Lining
- Wonderful Life
- Happiness
- Blood, Tears & Gold
- Evelyn
- Sunday
- Mother Nature
- Verona
- Devotion
- Confide in me (Kylie Minogue cover)
- Stay
- Illuminated
- Better than Love (bis)
La variació més significativa va ser afegir la cara B Mother Nature que trobo que és molt maca. I la que cada vegada m'agrada més i la trobo perfecta per al directe perquè és animada i té molta força és Happiness. Com sempre, Better than Love és el tema perfecte per a tancar el concert i deixar-te amb aquella sensació d'alegria i tristesa.
Espero amb ganes i cert temor l'anunci de la preparació d'un nou disc. Quan el primer és un èxit tan gran, pot afectar de moltes maneres. Poden intentar repetir la mateixa fórmula o innovar en excés i totes dues versions tan poden ser esplèndides com un fracàs estrepitós. Esperem un nou cd amb temes delicats i excel·lentment interpretats. L'esperança no s'ha de perdre mai.
Quan arribi a casa intentaré penjar alguna foto meva (edito: afegides), però com diu a la pàgina de lastfm, les millors fotos del concert aquí. No hi ha res com estar ben situat i poder utilitzar una càmara bona... La qualitat és innegable i val la pena donar un volt per les diferents fotografies que hi ha penjades d'altres concerts.
Entrades
1 comentari:
Gràcies per la crònica.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada