Aquest matí m'he adonat que encara no havia parlat dels documentals que vaig veure a l'Inèdit Beefeater, així que he decidit posar-hi remei.
Com ja vaig comentar, aquest any em va semblar una mica més fluix. En anteriors ocasions, tenia problemes per a seleccionar només 10 pel·lícules. Aquesta vegada, amb 5 n'hi havia suficient. Tot i que després, amb els trailers que pasaven pel cine, em van venir ganes de veure'n alguna més. Però anem a poc a poc i comencem parlant dels que sí que vaig veure.
Potser el documental que més em va agradar va ser Mistaken for Strangers. El germà del cantant de The National s'apunta a fer de roadie en la seva gira mundial. Aprofitarà l'ocasió per a grabar un documental sobre el grup. Es tracta d'un grup d'indie rock prou coneguts en l'escena, però el documental gira més al voltant del germà que filma, de les seves penes (moltes) i glòries (poques). No vull explicar més coses perquè perd una mica la sorpresa i la gràcia, però si us interesa, al link d'abans hi ha una explicació de la pàgina de l'inèdit.
Per a The Sound of Belgium vam contar amb la presència del director, Jozef Devillé, que va presentar el documental i va respondre algunes preguntes al finalitzar. Ens explica com van començar les festes de ball a Bèlgica i com va anar evolucionant fins als clubs i als afters. La veritat és que és bastant interessant i la música no desentona.
Seguim amb Downloaded, que ens explica com va començar i acabar Napster, la xarxa de descàrregues que finalment es va declarar il·legal ara fa uns anys. Es pot veure com uns nois molt joves vam començar amb una idea que va acabar revolucionant el món fins a arribar a l'estat actual, on ja veiem com una cosa normal internet i el fet de poder descarregar-se'n qualsevol arxiu. Tot i que em va entretenir bastant, tampoc vaig trobar-li un feeling especial. De totes maneres, és interessant de veure.
Un documental del que no sabia què en sortiria era Beware of Mr. Baker. L'home en qüestió era un bateria molt reconegut, amb un gran talent, però sonat del tot. En l'actualitat un vell malcarat, que li trenca el nas al director amb un bastó quan s'enfada. Encara que no el coneguis és interessant, però tampoc és dels millors que he vist.
Finalment, el darrer dia del festival, a les 22h de la nit, van projectar Duran Duran: Unstaged. Tenint en compte que quasi durava 2h i que el metro, al ser diumenge, tancava a les 0h, potser haurien pogut posar-la 15 minuts abans perquè no haguéssim de córrer com a bojos per arribar a casa. Però ja centrant-nos en el documental, cal destacar, sobretot, que el va dirigir el David Lynch. Amb tot el que això pot voler dir. No havia vist mai tanta gent marxar abans de què s'acabi una projecció. Des de la cançó 3 fins al final, hi va haver gent que va anar desfilant abans d'hora.
A mi em va costar una mica entrar en el documental, però al final no em va desagradar, principalment, perquè em va semblar que el cantant, Simon LeBon, cantava de manera espectacular en directe. El principal problema i, a la vegada, punt positiu, del documental, és la manera de presentar-lo del David Lynch. Va gravar el concert majoritàriament en blanc i negre. Llavors, en la producció, va afegir altres imatges que es van passant per davant del concert. Algunes estan bé, d'altres són bastant patilleres i semblen fetes per un nen de 4 anys. És com si es tractés d'una gravació per capes. La final és el concert i, per davant, en posa d'altres que deixen veure les de sota, però que compliquen una mica el visionat. Potser s'entèn millor amb un exemple, com podria ser el de Hungry like a Wolf, on es veuen, llops una capa per sobre de la del concert:
I, per acabar, caldria comentar que em va quedar per veure Narco Cultura, que no m'anava bé pels horaris. Mon germà el va veure pel país basc i diu que no està mal. Tracta sobre els narcotraficants que hi ha a Mèxic, i la música que es fa sobre ells.
Entre els trailers que es projectaven abans del documental que anaves a veure, em va cridar l'atenció Naked Opera. No l'havia tingut en compte perquè tracta de música clàssica, però llegint amb més deteniment la sinopsis, té més interés. Es tracta d'un milionari moribund que es dedica a viatjar seguint l'obra Don Giovanni i que, per allà on va, va disfrutant dels boys que pot pagar. El protagonista, Marc Rollinger, té bastanta gràcia i ironia quan parla, així que pinta divertit.
La llàstima és que cap d'aquests documentals està a l'Inedit TV, així que caldrà buscar-los per un altre lloc.
Com ja vaig comentar, aquest any em va semblar una mica més fluix. En anteriors ocasions, tenia problemes per a seleccionar només 10 pel·lícules. Aquesta vegada, amb 5 n'hi havia suficient. Tot i que després, amb els trailers que pasaven pel cine, em van venir ganes de veure'n alguna més. Però anem a poc a poc i comencem parlant dels que sí que vaig veure.
A mi em va costar una mica entrar en el documental, però al final no em va desagradar, principalment, perquè em va semblar que el cantant, Simon LeBon, cantava de manera espectacular en directe. El principal problema i, a la vegada, punt positiu, del documental, és la manera de presentar-lo del David Lynch. Va gravar el concert majoritàriament en blanc i negre. Llavors, en la producció, va afegir altres imatges que es van passant per davant del concert. Algunes estan bé, d'altres són bastant patilleres i semblen fetes per un nen de 4 anys. És com si es tractés d'una gravació per capes. La final és el concert i, per davant, en posa d'altres que deixen veure les de sota, però que compliquen una mica el visionat. Potser s'entèn millor amb un exemple, com podria ser el de Hungry like a Wolf, on es veuen, llops una capa per sobre de la del concert:
I, per acabar, caldria comentar que em va quedar per veure Narco Cultura, que no m'anava bé pels horaris. Mon germà el va veure pel país basc i diu que no està mal. Tracta sobre els narcotraficants que hi ha a Mèxic, i la música que es fa sobre ells.
Entre els trailers que es projectaven abans del documental que anaves a veure, em va cridar l'atenció Naked Opera. No l'havia tingut en compte perquè tracta de música clàssica, però llegint amb més deteniment la sinopsis, té més interés. Es tracta d'un milionari moribund que es dedica a viatjar seguint l'obra Don Giovanni i que, per allà on va, va disfrutant dels boys que pot pagar. El protagonista, Marc Rollinger, té bastanta gràcia i ironia quan parla, així que pinta divertit.
La llàstima és que cap d'aquests documentals està a l'Inedit TV, així que caldrà buscar-los per un altre lloc.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada