El dijous, a la sala Salamandra, vam tenir el plaer de poder disfrutar d'un poderós directe. El grup en qüestió: Apoptygma Berzerk.
Vam començar el concert amb els teloners Doctor Muerte, una banda de heavy/gótica amb una cantant i poca cosa a destacar. Amb ganes, però per a mi amb poc interés. Sempre és difícil obrir un concert...
A les 22h van començar a sonar les primeres notes d'Starsign i sense parar, només amb una pausada versió de l'èxit de New Order: Bizarre Love Triangle, vam arribar a les 23.30h amb el temps just per agafar els dos metros de tornada a casa.
Sobre un senzill escenari en negre: un teclat, una bateria, una guitarra i Stephan Groth al capdavant, animant el públic a cantar, incitant-lo a participar en cada moment i, diria jo, que disfrutant. Al final va preguntar diverses vegades quantes cançons més podia tocar i li van dir que només una...
Crec que es merexien més públic. Ja vaig comentar que no em semblava el millor lloc ni el millor dia, però tot i això hi havia bastanta gent, però podies estar suficientment ample aprop de l'escenari per tal de disfrutar sense agobiar-te.
Sobre el setlist, com sempre, impossible de recordar-lo, però diria que es van centrar més en els clàssics que en les noves cançons, que ara recordi: Starsign, Kathy's Song, Shine On, Bizarre Love Triangle, Back on Track, Unicorn, Non-stop Violence, Apollo (live on your TV), In this Together, Until the End of the World, Shadow, Eclipse, Love Never Dies... Al final n'he recordat bastantes, però suposo que en deu faltar alguna.
A mesura que van passant els dies, el record es fa més dolç. Un gran concert que espero poder repetir. Afegeixo un vídeo que va grabar algú des de sota l'escenari. Jo també en vaig grabar un parell, però encara no he tingut ni temps de veure'ls. La foto anterior sí que és meva. Ara: Starsign.
Vam començar el concert amb els teloners Doctor Muerte, una banda de heavy/gótica amb una cantant i poca cosa a destacar. Amb ganes, però per a mi amb poc interés. Sempre és difícil obrir un concert...
A les 22h van començar a sonar les primeres notes d'Starsign i sense parar, només amb una pausada versió de l'èxit de New Order: Bizarre Love Triangle, vam arribar a les 23.30h amb el temps just per agafar els dos metros de tornada a casa.
Sobre un senzill escenari en negre: un teclat, una bateria, una guitarra i Stephan Groth al capdavant, animant el públic a cantar, incitant-lo a participar en cada moment i, diria jo, que disfrutant. Al final va preguntar diverses vegades quantes cançons més podia tocar i li van dir que només una...
Crec que es merexien més públic. Ja vaig comentar que no em semblava el millor lloc ni el millor dia, però tot i això hi havia bastanta gent, però podies estar suficientment ample aprop de l'escenari per tal de disfrutar sense agobiar-te.
Sobre el setlist, com sempre, impossible de recordar-lo, però diria que es van centrar més en els clàssics que en les noves cançons, que ara recordi: Starsign, Kathy's Song, Shine On, Bizarre Love Triangle, Back on Track, Unicorn, Non-stop Violence, Apollo (live on your TV), In this Together, Until the End of the World, Shadow, Eclipse, Love Never Dies... Al final n'he recordat bastantes, però suposo que en deu faltar alguna.
A mesura que van passant els dies, el record es fa més dolç. Un gran concert que espero poder repetir. Afegeixo un vídeo que va grabar algú des de sota l'escenari. Jo també en vaig grabar un parell, però encara no he tingut ni temps de veure'ls. La foto anterior sí que és meva. Ara: Starsign.
Entrades
3 comentaris:
Ahí estuve yo, dándolo todo en la primera fila. La tercera vez que los veía en directo y cada vez con una formación diferente en la que el nexo en común es el camaleónico Stephen Groth. Afortunadamente el reperterio se centró en temas Old School (estilo que nunca debieron abandonar). Buen show, mucha energía y lamentablemente muy poco público. En sábado la cosa hubiera sido distinta... o tal vez no. Mucha gente jamás le perdonará el cambio de estilo a Groth, algo que, paradojicamente ni siquiera se nota en los cociertos. Non-Stop Violence!
Doncs una mica més enrere estava jo, també disfrutant com una boja.
Quina sort que els has pogut veure tantes vegades! Jo els he descobert fa poc i me n'alegro d'haver-me animat anar un dijous fins a la Salamandra.
Com que els he conegut fa poc, la veritat és que el canvi de so no l'he notat tant, així que tampoc em queixo del canvi d'estil. Tot i això, és innegable que els clàssics són brutals.
M'alegro que t'agradés. Era el mes probable. Són molt bons, sobretot amb els seus temes calssics.
Per mi un concert perfecte, es el que hi ha gent, preò també hi ha espai personal sense contacte amb els altres.
Comparteixo opinio amb "laTrieste" i també soc nostàlgic dels seus calssics.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada