Crec que va ser fa aproximadament 1 any que The Human League van venir al Sónar, a Barcelona, i no els vaig poder veure.
Des de llavors em sabia greu. Per tant, quan aquest any vaig veure que en tornava a tenir la possibilitat, no ho vaig dubtar més que unes hores. I no em van decepcionar. Comencem pel principi.
Vam arribar a la Fira de Gran Via a les 21h passades i ja estava La Casa Azul sobre l'escenari. El grup et pot agradar més o menys, el Guille Milkyway et pot caure més bé o més malament, però és innegable que l'espectacle de video que porten és impressionant.
A mi no m'agraden especialment, però darrere de l'escenari hi havia 16 pantalles de televisió amb uns visuals molt molt currats. A part, n'hi havia 4 més sota els que "tocaven" la música.
Quan van acabar, va estar punxant durant una horeta el DJ Amable, més que res mentre canviaven l'escenari. Ho vaig trobar molt avorrit, a excepció de dos temes com Boys don't Cry de The Cure i Enola Gay de OMD.
Per sort, però, durant el canvi d'escenari, la gent va aprofitar per anar al wc i a comprar una cervesa, pel que ens vam poder situar a primeríssima fila i bastant centrats.
A les 22h, va sortir en Phil Oakley a l'escenari amb Seconds, potser una opció una mica sosa pel meu gust, però això ja cada un en tindrà la seva opinió. Vestit amb una "xupa" de cuir llarga i ulleres de sol, ja des del primer moment es va entregar i la seva veu sonava espectacular. Quan a la següent cançó, Lebanon, van sortir les noies, vam poder notar una mica la diferència. A una d'elles se la sentia poc, a l'altra, degut a les notes tan altes que havia de fer, se li escapaven una mica, però vaja, estaven genials.
Tots tres van anar canviant de vestuari, però cal destacar el del Phil, que no podia ser més senzill, però quedava sempre elegant. Com he comentat, va començar amb una jaqueta de cuir llarga tipus Matrix. Després se la va treure i es va quedar amb una mena de mono (tipus mecànic) de color marró, que li quedava com un guant. Després tot de negre. Finalment, amb camisa blanca i corbata negra (el moment més àlgid) i després ja sense corbata, suposo que en part també per la calor que feia.
Sobre l'escenari comentar que apart d'ells tres, també hi havia dos nois als teclats (un dels quals anava agafant la guitarra) i després un tercer a la bateria. L'escenari era molt simple, però a les pantalles del costat s'hi projectaven alguns videos. El que passa és que estàvem tan aprop que quasi ni te les miraves.
El so, per quasi primera vegada a la meva vida, el vaig trobar molt molt bé. Hi anava una mica espantada, doncs no crec que la Fira de Gran Via estigui especialment adequada per a concerts, sinó que deu estar pensada per a exposicions, i el so una mica irregular de La Casa Azul, em va fer patir una mica. Però va millorar molt i se sentien totes les veus perfectament, podies entendre cada una de les paraules que deien i tot molt nítid. Em va encantar.
El concert en sí molt bé, amb moments de més col·laboració per part nostra (del públic) i moments una mica més fluixos. Però qui pot negar que un concert on es toquen Don't You Want Me i Together in Electric Dreams és un bon concert? Potser en Phil Oakley no serà un gran ballarí, però no para ni un segon de moure's per sobre l'escenari. Va caminant o fins i tot corrent d'un costat a l'altre sense parar i tot i que sembla bastant estudiat (segur que sempre fa el mateix), se'l veu disfrutar i és capaç de mantenir la veu durant tota l'estona.
Al final vaig poder fotografiar el setlist i, per tant, tinc les cançons que van tocar. Hi vaig trobar a faltar Human:
He buscat per Youtube i per ara només hi ha penjada aquesta cançó:
Des de llavors em sabia greu. Per tant, quan aquest any vaig veure que en tornava a tenir la possibilitat, no ho vaig dubtar més que unes hores. I no em van decepcionar. Comencem pel principi.
Vam arribar a la Fira de Gran Via a les 21h passades i ja estava La Casa Azul sobre l'escenari. El grup et pot agradar més o menys, el Guille Milkyway et pot caure més bé o més malament, però és innegable que l'espectacle de video que porten és impressionant.
A mi no m'agraden especialment, però darrere de l'escenari hi havia 16 pantalles de televisió amb uns visuals molt molt currats. A part, n'hi havia 4 més sota els que "tocaven" la música.
Quan van acabar, va estar punxant durant una horeta el DJ Amable, més que res mentre canviaven l'escenari. Ho vaig trobar molt avorrit, a excepció de dos temes com Boys don't Cry de The Cure i Enola Gay de OMD.
Per sort, però, durant el canvi d'escenari, la gent va aprofitar per anar al wc i a comprar una cervesa, pel que ens vam poder situar a primeríssima fila i bastant centrats.
A les 22h, va sortir en Phil Oakley a l'escenari amb Seconds, potser una opció una mica sosa pel meu gust, però això ja cada un en tindrà la seva opinió. Vestit amb una "xupa" de cuir llarga i ulleres de sol, ja des del primer moment es va entregar i la seva veu sonava espectacular. Quan a la següent cançó, Lebanon, van sortir les noies, vam poder notar una mica la diferència. A una d'elles se la sentia poc, a l'altra, degut a les notes tan altes que havia de fer, se li escapaven una mica, però vaja, estaven genials.
Sobre l'escenari comentar que apart d'ells tres, també hi havia dos nois als teclats (un dels quals anava agafant la guitarra) i després un tercer a la bateria. L'escenari era molt simple, però a les pantalles del costat s'hi projectaven alguns videos. El que passa és que estàvem tan aprop que quasi ni te les miraves.
El concert en sí molt bé, amb moments de més col·laboració per part nostra (del públic) i moments una mica més fluixos. Però qui pot negar que un concert on es toquen Don't You Want Me i Together in Electric Dreams és un bon concert? Potser en Phil Oakley no serà un gran ballarí, però no para ni un segon de moure's per sobre l'escenari. Va caminant o fins i tot corrent d'un costat a l'altre sense parar i tot i que sembla bastant estudiat (segur que sempre fa el mateix), se'l veu disfrutar i és capaç de mantenir la veu durant tota l'estona.
Al final vaig poder fotografiar el setlist i, per tant, tinc les cançons que van tocar. Hi vaig trobar a faltar Human:
- Seconds
- Lebanon
- Open Yout Heart
- Heart Like A Wheel
- Empire State Human
- Night People
- Love Action
- Tell Me When
- Mirror Man
- Sound Of The Crowd
- Fascination
- Don't You Want Me
- Being Boiled
- Electric Dreams
He buscat per Youtube i per ara només hi ha penjada aquesta cançó:
Entrades
2 comentaris:
Ostres. Moltes gracies.
Ara mateix, ets la llum de la meva vida. Ets els meus ulls i les meves orelles.
Bé, Veig que el concert que jo vaig veure al 2005 i aquest no es diferencien en masses coses, excepte en el repertori. Al que vaig anar jo era quasi quasi com si acabessin de treure el “Dare!”. En aquest, la cosa ha estat més repartida, encara que trobo molt injust que no hagin tocat re de “Crash” ni de “Secrets”, dos treballs magnífics, com tota la seva discografia.
Realment en Phil Oakey té una veu prodigiosa. És un gran cantant, però a sobre de l'escenari és bastant “lluç bullit”. Sort que i posa ganes i esforç i per tant, ho compensa. A mi també em va sorprendre el passeig constant d'en Phil Oakey, suposo per evitar estar parat com un estaquirot (només cal veure actuacions antigues) Les noies . . . bé tal com dius, hi han grans diferències en tots els aspectes, però l'important és que una canta força bé i l'altre . . . . . . . . . . . . I una s'ho passa bé a sobre de l'escenari, i l'altre sembla que cada instant se li fa etern.
Jo, com fan absolut de The Human league, sempre trobaré a faltar moltes cançons. “I need your loving”, “Party” o “Love on the run” del “Crash” . . . bé, és que si vaig disc per disc no acabaria mai. Però trobo imperdonable que no hagin cantant “Kiss the future” o “Sin City” o “All I ever wanted”. I del nou, em sorprèn que no hagin tocat “never let me go”, “egomaniac”, “electric shock” o “breaking the chains”.
Treure “seconds” i . . . . . . “B E I N G B O I L E D”?!?!?!?!?!?? Però vigila amb el que dius!!!!!!! Si et sent Deu nostre Senyor, en Phil Oakey, t'enviarà al infern Tecno (i merescudament!!!!!) Je, je, je.....
Per cert, el DJ Amable, a mi m'ha fet ballar molt. Quant tots dos érem joves. Si no recordo malament, al Complinche i al A Saco d'Hospitalet, i a un lloc que es deia APTC, a la diagonal.
Ai!! que em poso nostàlgic!!!
Salutacions, i gràcies per la crònica.
Quantes coses!!! I com m'he rigut!
A veure, tema Being Boiled... és que la trobo una cançó complicada pel directe, per la lletra suposo. La música sí que mola.
Jo no conec tant el grup, però potser ara començo a investigar una mica més perquè em van agradar fins i tot més del que esperava i si dius que hi havia tants discs abandonats és que potser ni els conec.
Sobre els components sí que tens raó que una de les noies semblava sentir-se obligada a estar allà, ni que toqués amb New Order que tots són més sosos! L'altra noia portava un vestit que ens mostrava les calces i tot quan aixecava la cama... Al final vam concloure que si a la seva edat nosaltres estiguéssim tan estupendes, doncs que també ho mostraríem tot.
I en Phil suposo que no sap ballar gaire, jo l'entenc perquè jo tampoc en sé i no sabria pas què fer allà dalt, però trobo que ho solventa molt bé anant amunt i avall. I la veu... doncs és que no es pot dir res. Quan sento algunes cançons a l'mp3 se'm posen els pèls de punta. I en viu l'aguanta molt bé. Hi ha cantants que això no sembla que els hi costi.
I ja del DJ Amable, també és cert que a la gent li agradava prou el que posava, però potser era massa indie per a mi. Jo m'esperava almenys música vuitantera i sóc més de synthpop que de pop-rock, pel que deu ser més cosa meva.
Publica un comentari a l'entrada