Aquesta nit acaba el Festival In-edit, però jo ja he vist totes les pel·lícules per les que tenia entrada, pel que intentaré fer un petit resum de cada una, juntament amb una puntuació.
Pel que fa a l'organització, ha variat el tema de la compra d'entrades (ara totes centralitzades al carrer Muntaner 24) el que té certes avantatges (pots comprar-les totes a la vegada) i inconvenients (els primers dies es generen moltes cues i si vols comprar només una entrada per un dels primers dies, has de fer una cua exagerada).
La resta en general molt bé: puntualitat en quasi totes les pel·lícules, els subtítols, els documentals escollits, les presentacions, etc.
Pel que m'han comentat, la marató nocturna se sentia bastant malament, però la resta ha estat molt bé.
Començo a comentar els documentals per l'ordre en què els he vist i afegint una puntuació sobre 5.
Lil' Wayne: The Carter **: el primer que vaig veure va ser sobre aquest raper. Fins al mateix matí que anava a veure'l no havia escoltat cap de les seves cançons, però l'Spotify hi va posar remei. La veritat és que de seguida el vaig haver de tancar perquè no m'agradava com cantava.
El documental va corroborar aquest fet. No és un raper que canti especialment bé, sinó que l'important són les lletres, que expliquen part de la seva vida, i el ritme. Ens mostra el dia a dia del personatge durant una gira i podem veure els seus punts més dèbils: enganxat a un xarop per a la tos que el priva de dormir i de la marihuana.
Tot i que Lil' Wayne no és un cantant que em cridi l'atenció, val a dir que el documental està ben fet tot i que els subtítols no acabaven de quadrar amb la pel·lícula.
Ziggy Stardust and the Spiders from Mars ****: filmació del concert en què David Bowie va donar fi a Ziggy Stardust el 1973. La data és important, doncs s'ha de tenir en compte els recursos d'aquella època.
Al documental podem veure com David Bowie encadena els seus temes, mentre es va canviant de vestits, cada un més estrident que l'anterior. Només hi ha un parell de parts que ens donen la visió fora de l'escenari i també valen molt la pena. Totalment recomenable.
Memory & Desire: Sthephen Duffy and the Lilac Time ***: Stephen Duffy va fundar el grup Duran Duran, va aconseguir un gran èxit i va decidir retirar-se. No del tot, sinó del davant, per tal de poder crear la música que volia, però a una mida més discreta. Apartant-se de la multitud, però sense deixar a un costat la seva vena creativa. Un documental que et dóna una sensació de tranquil·litat i de què cadascú pot escollir el camí que vol seguir sense renunciar al que li agrada.
Sex & Drugs & Rock&Roll: The life of Ian Dury **: he estat dubtant molt si donar-li una estrella o dues i al final m'he decantat per donar-li dues, doncs ha estat culpa meva no llegir que es tractava d'un biopic, no d'un documental.
L'impacte d'esperar que algú t'expliqui la vida d'un cantant i trobar-te en què un actor l'està representant, és alt. Tot i això, quan et situes i ho acceptes, la veritat és que la pel·lícula està ben feta, no es fa lenta i et fa interessar per aquest personatge que es diu Ian Dury i que sempre va lluitar per a superar-se i per a fer el que vulgués.
Speaking in code *: una mica decepcionant, la veritat. Comença com una noia filma el seu marit que vol donar a conèixer la música electrònica a Boston i acaba com una història romàntica sobre la separació d'aquesta parella.
El més interessant: que apareix Barcelona (el Sónar sobretot) en diverses ocasions i com a meca d'aquest tipus de música, juntament amb Alemanya.
Sthephin Merrit & Magnetic Fields *****: el millor documental de tots. Interessant retrat del compositor i cantant del grup Magnetic Fields. Barreja amb coherència la seva vida personal amb la professional i, sobretot, inclou el sarcasme espectacular d'Stephin Merrit. Molt interessant per tal de veure com crea la seva música i com, després, l'ajuden la resta dels membres del grup i com aquests darrers accepten el seu paper totalment secundari. Imprescindible.
The White Stripes *****: potser no m'ha agradat tant com l'anterior, però també és imprescindible.
Hi anava una mica reticent ja que no és (o era) un grup que m'agradés, molta guitarrar per a mi, però veure'ls durant una curiosa gira pel Canadà, tocant en petits i grans recintes per tal que els puguessin veure com més gent millor, amb el seu estil blanc-negre-vermell i la seva naturalitat. La veritat és que fins i tot m'ha fet interessar-me pel grup i últimament els he estat escoltant molt.
Don't Look Back ***: el clàssic dels clàssics. Es nota que és antic (1965, crec) i, per tant, és una mica lent, però podem veure un jove Bob Dylan amb una prepotència divertida i amb una naturalitat forçada fora dels escenaris (crec que representava un paper a l'estar la càmara al davant, però això no li treu credibilitat).
En un principi no m'havia comprat cap entrada per aquest documental, no sé perquè pensava que ja l'havia vist. Al final vaig comprar-ne una per al darrer passe i va ser just el que el director, DA Pennebaker, va contestar algunes preguntes al final de la projecció. També interessant per la seva pròpia ironia al contestar.
Lemmy ****: espectacular. L'origen del rock i del heavy en persona. Amb més de seixanta anys al darrere (i no anys qualsevols, sinó rodejats de Jack Daniels amb Coca-Cola i speed) i encara fent retronar el seu baix pels escenaris d'arreu del món.
Es pot veure una persona que no es disfressa, sinó que realment és d'aquesta manera. Tot i que solventa prou bé la seva col·lecció d'uniformes nazis, entre d'altres coses del Tercer Reich, és una part de la seva vida que em va semblar una mica preocupant. La resta impressionant i divertida a la vegada.
High on Hope *: finalment, avui he vist aquest documental sobre la creació de les festes rave a Blackburn. És interessant veure com les havien d'organitzar per tal que la policia no els atrapés. Un cop la festa estava començada, hi havia tanta gent (milers) que ja no la podien parar. I al plegar, marxaven corrents de nou.
Bé, com a resum, tot i que al principi no sabia ben bé quins documentals veure (i van cancel·lar la projecció del del Joaquin Phoenix) al final n'he vist de molt interessants i estic contenta d'aquesta nova edició. Ja esperem amb ganes la propera.
Pel que fa a l'organització, ha variat el tema de la compra d'entrades (ara totes centralitzades al carrer Muntaner 24) el que té certes avantatges (pots comprar-les totes a la vegada) i inconvenients (els primers dies es generen moltes cues i si vols comprar només una entrada per un dels primers dies, has de fer una cua exagerada).
La resta en general molt bé: puntualitat en quasi totes les pel·lícules, els subtítols, els documentals escollits, les presentacions, etc.
Pel que m'han comentat, la marató nocturna se sentia bastant malament, però la resta ha estat molt bé.
Començo a comentar els documentals per l'ordre en què els he vist i afegint una puntuació sobre 5.
Lil' Wayne: The Carter **: el primer que vaig veure va ser sobre aquest raper. Fins al mateix matí que anava a veure'l no havia escoltat cap de les seves cançons, però l'Spotify hi va posar remei. La veritat és que de seguida el vaig haver de tancar perquè no m'agradava com cantava.
El documental va corroborar aquest fet. No és un raper que canti especialment bé, sinó que l'important són les lletres, que expliquen part de la seva vida, i el ritme. Ens mostra el dia a dia del personatge durant una gira i podem veure els seus punts més dèbils: enganxat a un xarop per a la tos que el priva de dormir i de la marihuana.
Tot i que Lil' Wayne no és un cantant que em cridi l'atenció, val a dir que el documental està ben fet tot i que els subtítols no acabaven de quadrar amb la pel·lícula.
Ziggy Stardust and the Spiders from Mars ****: filmació del concert en què David Bowie va donar fi a Ziggy Stardust el 1973. La data és important, doncs s'ha de tenir en compte els recursos d'aquella època.
Al documental podem veure com David Bowie encadena els seus temes, mentre es va canviant de vestits, cada un més estrident que l'anterior. Només hi ha un parell de parts que ens donen la visió fora de l'escenari i també valen molt la pena. Totalment recomenable.
Memory & Desire: Sthephen Duffy and the Lilac Time ***: Stephen Duffy va fundar el grup Duran Duran, va aconseguir un gran èxit i va decidir retirar-se. No del tot, sinó del davant, per tal de poder crear la música que volia, però a una mida més discreta. Apartant-se de la multitud, però sense deixar a un costat la seva vena creativa. Un documental que et dóna una sensació de tranquil·litat i de què cadascú pot escollir el camí que vol seguir sense renunciar al que li agrada.
Sex & Drugs & Rock&Roll: The life of Ian Dury **: he estat dubtant molt si donar-li una estrella o dues i al final m'he decantat per donar-li dues, doncs ha estat culpa meva no llegir que es tractava d'un biopic, no d'un documental.
L'impacte d'esperar que algú t'expliqui la vida d'un cantant i trobar-te en què un actor l'està representant, és alt. Tot i això, quan et situes i ho acceptes, la veritat és que la pel·lícula està ben feta, no es fa lenta i et fa interessar per aquest personatge que es diu Ian Dury i que sempre va lluitar per a superar-se i per a fer el que vulgués.
Speaking in code *: una mica decepcionant, la veritat. Comença com una noia filma el seu marit que vol donar a conèixer la música electrònica a Boston i acaba com una història romàntica sobre la separació d'aquesta parella.
El més interessant: que apareix Barcelona (el Sónar sobretot) en diverses ocasions i com a meca d'aquest tipus de música, juntament amb Alemanya.
Sthephin Merrit & Magnetic Fields *****: el millor documental de tots. Interessant retrat del compositor i cantant del grup Magnetic Fields. Barreja amb coherència la seva vida personal amb la professional i, sobretot, inclou el sarcasme espectacular d'Stephin Merrit. Molt interessant per tal de veure com crea la seva música i com, després, l'ajuden la resta dels membres del grup i com aquests darrers accepten el seu paper totalment secundari. Imprescindible.
The White Stripes *****: potser no m'ha agradat tant com l'anterior, però també és imprescindible.
Hi anava una mica reticent ja que no és (o era) un grup que m'agradés, molta guitarrar per a mi, però veure'ls durant una curiosa gira pel Canadà, tocant en petits i grans recintes per tal que els puguessin veure com més gent millor, amb el seu estil blanc-negre-vermell i la seva naturalitat. La veritat és que fins i tot m'ha fet interessar-me pel grup i últimament els he estat escoltant molt.
Don't Look Back ***: el clàssic dels clàssics. Es nota que és antic (1965, crec) i, per tant, és una mica lent, però podem veure un jove Bob Dylan amb una prepotència divertida i amb una naturalitat forçada fora dels escenaris (crec que representava un paper a l'estar la càmara al davant, però això no li treu credibilitat).
En un principi no m'havia comprat cap entrada per aquest documental, no sé perquè pensava que ja l'havia vist. Al final vaig comprar-ne una per al darrer passe i va ser just el que el director, DA Pennebaker, va contestar algunes preguntes al final de la projecció. També interessant per la seva pròpia ironia al contestar.
Lemmy ****: espectacular. L'origen del rock i del heavy en persona. Amb més de seixanta anys al darrere (i no anys qualsevols, sinó rodejats de Jack Daniels amb Coca-Cola i speed) i encara fent retronar el seu baix pels escenaris d'arreu del món.
Es pot veure una persona que no es disfressa, sinó que realment és d'aquesta manera. Tot i que solventa prou bé la seva col·lecció d'uniformes nazis, entre d'altres coses del Tercer Reich, és una part de la seva vida que em va semblar una mica preocupant. La resta impressionant i divertida a la vegada.
High on Hope *: finalment, avui he vist aquest documental sobre la creació de les festes rave a Blackburn. És interessant veure com les havien d'organitzar per tal que la policia no els atrapés. Un cop la festa estava començada, hi havia tanta gent (milers) que ja no la podien parar. I al plegar, marxaven corrents de nou.
Bé, com a resum, tot i que al principi no sabia ben bé quins documentals veure (i van cancel·lar la projecció del del Joaquin Phoenix) al final n'he vist de molt interessants i estic contenta d'aquesta nova edició. Ja esperem amb ganes la propera.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada