Qui no coneix David Bowie? Nascut a Londres el 1947, amb 20 anys ja va publicar el seu primer disc homònim i des de llavors ha anat publicant de manera més o menys constant fins a 26 discos. El darrer dels quals és Reality del 2003.
El seu nom real és David Robert Jones, però se'l va canviar perquè coincidia amb un del grup The Monkees, escollint Bowie per un personatge de la història nord-americana.
Amb molts èxits i diversos fracassos durant la seva extensa carrera, m'ha costat escollir algunes cançons. No volia posar les més típiques, però també ho són perquè són genials: Heroes, Changes, The Man Who Sold The World, Space Oddity, etc.
Finalment, m'he decantat per dues, intentant centrar-me en etapes més actuals i potser menys conegudes. La primera d'elles és Thursdays Child del disc Hours del 1999. El videoclip ens mostra una parella mirant-se en un mirall on es reflexen ells en una època anterior. També està molt bé, com la cançó en sí:
La segona cançó és Slow Burn del disc Heathen del 2002. En aquest cas poso una actuació al show "Top of the Pops":
Finalment, n'he hagut d'escollir una terecera, Sorrow. En aquest cas no és estrictament una composició seva, sinó que es tracta d'una versió d'una cançó del grup The McCoys, que també havien versionat els The Merseys. Una horterada de video:
Un altre dia faré una selecció d'altres cançons més antigues i que ja s'han convertit en clàssics.
El seu nom real és David Robert Jones, però se'l va canviar perquè coincidia amb un del grup The Monkees, escollint Bowie per un personatge de la història nord-americana.
Amb molts èxits i diversos fracassos durant la seva extensa carrera, m'ha costat escollir algunes cançons. No volia posar les més típiques, però també ho són perquè són genials: Heroes, Changes, The Man Who Sold The World, Space Oddity, etc.
Finalment, m'he decantat per dues, intentant centrar-me en etapes més actuals i potser menys conegudes. La primera d'elles és Thursdays Child del disc Hours del 1999. El videoclip ens mostra una parella mirant-se en un mirall on es reflexen ells en una època anterior. També està molt bé, com la cançó en sí:
La segona cançó és Slow Burn del disc Heathen del 2002. En aquest cas poso una actuació al show "Top of the Pops":
Finalment, n'he hagut d'escollir una terecera, Sorrow. En aquest cas no és estrictament una composició seva, sinó que es tracta d'una versió d'una cançó del grup The McCoys, que també havien versionat els The Merseys. Una horterada de video:
Un altre dia faré una selecció d'altres cançons més antigues i que ja s'han convertit en clàssics.
Entrades
1 comentari:
Jo em quedo amb el Bowie clàssic, encara que he de reconèixer, que aquest Bowie clàssic és el que no deixa créixer al Bowie post-let’s dance.
Interessants els dos primers vídeos. M’ha fet gràcia veure al segon, un ex-bateria de Duran Duran.
El tercer, és sorprenent veure a la Amanda Lear. Un altre mite de l’ambigüitat.
Salutacions,
Publica un comentari a l'entrada