Davant la imminent arribada del nou disc de Depeche Mode escolliré una única cançó de cada disc.
Bé, d'acord, encara falten 6 mesos per a què el disc surti a la venda, però les ganes ja són intenses. A veure si es calmen aviat amb la sortida de les dates dels concerts i la venda de les entrades.
Cronològicament (i intentant destacar algunes de les que no són les més típiques per a fer-ho més original):
1981: Speak & Spell: Photographic (un primer disc bastant pop on les cançons no estan malament, però queden molt lluny del que després arribarà a ser Depeche Mode. Aquesta és la que més m'agrada tot i que la lletra és molt tonta. D'aquest disc també es podria destacar el hit "Just Can't Get Enough", però aquesta ja és més coneguda i la veritat és que prefereixo "Photographic")
1982: A Broken Frame: The Sun And The Rainfall (una evolució de l'anterior disc ja amb lletres del geni Martin L. Gore. Ja hi ha més cançons a destacar però aquesta segueix sent de les més maques i de les més oblidades per trobar-se la darrera del disc)
1983: Construction Time Again: Everything Counts (una cançó que em té una mica avorrida per haver-la sentit massa vegades, però un clàssic d'un disc, que no ho negarem, és dels que menys m'agraden. Tot i això, és el primer en què col·labora Alan Wilder i es nota en l'experimentació dels sons que els porta a un altre estil i nivell)
1984: Some Great Reward: Lie To Me (un disc amb cançons maques com "Somebody" o més radicals com "Master And Servant", però una cançó amb la frase "Come on and lay with me, Come on and lie to me" es mereix ser destacada)
1986: Black Celebration: Here Is The House (primer disc en el que tinc problemes per a destacar alguna de les cançons. Escullo aquesta perquè és de les més desconegudes però una de les millors. La segueixen d'aprop: Stripped (la cançó que em va enganxar a DM), Dressed In Black, Stripped, el hit A Question Of Time i, per suposat en el Bonus Track: But not tonight)
1987: Music For The Masses: Strangelove (seguim amb problemes per a escollir una sola cançó però com que "Never Let Me Down Again" és un clàssic conegut per tothom, prefereixo destacar aquesta altra que és molt maca i mai m'havia descrit res millor "Strange Highs & Strange Lows")
1990: Violator: Sweetest Perfection (què dir d'un dels millors discos de la història, on no hi ha una sola cançó dolenta. Escullo aquesta perquè en general la resta són més conegudes però ha estat difícil)
1993: Songs Of Faith And Devotion: One Caress (un altre molt bon disc, més "brut" que l'anterior i amb moltes cançons a destacar, però aquesta pausa al disc és genial)
1997: Ultra: It's No Good (el meu disc preferit, tot i que sé que el millor és el Violator. És el meu preferit perquè té moltes cançons que em posen els pèls de punta, però també en té d'altres de més avorrides, pel que deixa de ser el disc perfecte. Tot i això, destaco aquesta que és de les meves preferides de tota la seva discografia. També cal dir que en aquest disc hi ha les meves dues cançons preferides de les que canta el Martin: Home i The Bottom Line)
2001<: Exciter: Shine (després d'una bona pausa arriba aquest disc més calmat i més electrònic. Disc bastant criticat per tots els fans ens deixa perles del tipus Freelove, The Sweetest Condition i, aquesta bonica Shine)
2005: Playing The Angel: Suffer Well (el darrer disc fins al moment. Un petit retorn a una època més fosca, retornant una mica a l'etapa Violator. Crec que amb el pas del temps anirà guanyant punts entre els discos més valorats de DM. També cal destacar que és el primer en el que el Dave entra com a compositor d'algunes de les cançons. La millor amb diferència és aquesta, on explica la seva vida amb els alts i baixos amb les drogues. Es nota la mà del geni en la cançó i s'agraeix. No es tracta de deixar posar al Dave alguna cançó per a què estigui content, sinó en ajudar-lo a millorar les seves cançons per a què siguin dignes d'un disc de DM. I aquesta, sens dubte, ho és, pel que em semblava just destacar-la)
Bé, d'acord, encara falten 6 mesos per a què el disc surti a la venda, però les ganes ja són intenses. A veure si es calmen aviat amb la sortida de les dates dels concerts i la venda de les entrades.
Cronològicament (i intentant destacar algunes de les que no són les més típiques per a fer-ho més original):
1981: Speak & Spell: Photographic (un primer disc bastant pop on les cançons no estan malament, però queden molt lluny del que després arribarà a ser Depeche Mode. Aquesta és la que més m'agrada tot i que la lletra és molt tonta. D'aquest disc també es podria destacar el hit "Just Can't Get Enough", però aquesta ja és més coneguda i la veritat és que prefereixo "Photographic")
1982: A Broken Frame: The Sun And The Rainfall (una evolució de l'anterior disc ja amb lletres del geni Martin L. Gore. Ja hi ha més cançons a destacar però aquesta segueix sent de les més maques i de les més oblidades per trobar-se la darrera del disc)
1983: Construction Time Again: Everything Counts (una cançó que em té una mica avorrida per haver-la sentit massa vegades, però un clàssic d'un disc, que no ho negarem, és dels que menys m'agraden. Tot i això, és el primer en què col·labora Alan Wilder i es nota en l'experimentació dels sons que els porta a un altre estil i nivell)
1984: Some Great Reward: Lie To Me (un disc amb cançons maques com "Somebody" o més radicals com "Master And Servant", però una cançó amb la frase "Come on and lay with me, Come on and lie to me" es mereix ser destacada)
1986: Black Celebration: Here Is The House (primer disc en el que tinc problemes per a destacar alguna de les cançons. Escullo aquesta perquè és de les més desconegudes però una de les millors. La segueixen d'aprop: Stripped (la cançó que em va enganxar a DM), Dressed In Black, Stripped, el hit A Question Of Time i, per suposat en el Bonus Track: But not tonight)
1987: Music For The Masses: Strangelove (seguim amb problemes per a escollir una sola cançó però com que "Never Let Me Down Again" és un clàssic conegut per tothom, prefereixo destacar aquesta altra que és molt maca i mai m'havia descrit res millor "Strange Highs & Strange Lows")
1990: Violator: Sweetest Perfection (què dir d'un dels millors discos de la història, on no hi ha una sola cançó dolenta. Escullo aquesta perquè en general la resta són més conegudes però ha estat difícil)
1993: Songs Of Faith And Devotion: One Caress (un altre molt bon disc, més "brut" que l'anterior i amb moltes cançons a destacar, però aquesta pausa al disc és genial)
1997: Ultra: It's No Good (el meu disc preferit, tot i que sé que el millor és el Violator. És el meu preferit perquè té moltes cançons que em posen els pèls de punta, però també en té d'altres de més avorrides, pel que deixa de ser el disc perfecte. Tot i això, destaco aquesta que és de les meves preferides de tota la seva discografia. També cal dir que en aquest disc hi ha les meves dues cançons preferides de les que canta el Martin: Home i The Bottom Line)
2001<: Exciter: Shine (després d'una bona pausa arriba aquest disc més calmat i més electrònic. Disc bastant criticat per tots els fans ens deixa perles del tipus Freelove, The Sweetest Condition i, aquesta bonica Shine)
2005: Playing The Angel: Suffer Well (el darrer disc fins al moment. Un petit retorn a una època més fosca, retornant una mica a l'etapa Violator. Crec que amb el pas del temps anirà guanyant punts entre els discos més valorats de DM. També cal destacar que és el primer en el que el Dave entra com a compositor d'algunes de les cançons. La millor amb diferència és aquesta, on explica la seva vida amb els alts i baixos amb les drogues. Es nota la mà del geni en la cançó i s'agraeix. No es tracta de deixar posar al Dave alguna cançó per a què estigui content, sinó en ajudar-lo a millorar les seves cançons per a què siguin dignes d'un disc de DM. I aquesta, sens dubte, ho és, pel que em semblava just destacar-la)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada