Malgrat l'exorbitat i variant preu (de 6€ a 9€), últimament he estat anant bastant al cinema. Si estic a Barcelona, el fet de plegar els divendres a les 15h, ajuda a poder-hi anar, però al tenir més "temps lliure" per a mi, sobretot els darrers caps de setmana, també hi ha col·laborat.
M'agradaria fer un petit resum del que he anat veient els darrers mesos amb una opinió personal i una puntuació. Les pel·lícules no segueixen cap ordre concret.
1. Les Misérables (2012) [Tom Hooper] ****: explica l'història d'un presoner que refà la seva vida un cop aconsegueix la llibertat. És un musical. La seva major particularitat és que les cançons estan gravades en directe, és a dir, no han actuat i després han gravat les veus en un estudi. Sinó que mentre actuaven, es guardava aquella versió. Si no quedava bé, es repetia.
La pel·lícula conta amb la participació d'en Hugh Jackman, que sempre és una alegria. A part, hi apareix l'Anne Hathaway. Abans de veure-la vaig llegir a tot arreu que tenia una escena espectacular i, sincerament, quan la veus, saps de què parlen. Tota una cançó amb un primer pla de la noia, plorant i cantant i posant els pèls dels espectadors de punta. També hi apareix en Russel Crowe, que se'n surt prou bé amb les cançons, però deixa una mica a desitjar pel que fa als moviments quan està cantant. No sap què fer amb les mans i, quan l'enfoquen de cos sencer, sembla un pal.
Mereixen una menció la resta dels secundaris, doncs també n'hi ha alguns que brillen amb llum pròpia: Eddie Redmayne, Samantha Barks...
Com a valoració personal li he posat 4 estrelles perquè em va sorprendre gratament. Tot i durar quasi 3 hores no es fa gens llarga i, un cop superada la sorpresa inicial de què l'acció passa a França i canten en anglès, ja aconsegueixes entrar-hi de ple. Versió original (almenys en les cançons) totalment imprescindible.
2. Amor (2012) [Michael Haneke] *****: una parella ja als darrers anys de la seva vida ho comparteix tot fins que ella es queda mig paralitzada. Com han de lluitar en el seu dia a dia. És un drama.
La pel·lícula és llarga i lenta, perquè realment no passa res. Em sembla recordar que la parella no arriba a sortir de la casa. Però això no treu que sigui una obra mestra. Els actors estan espectaculars i et fan sentir el seu dolor del primer moment al darrer. La llàstima és que potser sobrarien els darrers 15 minuts. Quan ja està tot solventat i s'allarga innecessàriament.
3. Django Unchained (2012) [Quentin Tarantino] *****: en Django és un esclau negre que aconsegueix la seva llibertat i se'n va, amb un curiós alemany, a rescatar a la seva dona, també una esclava negra. És un drama en plan còmic.
És necessari tenir en compte que es tracta d'una pel·lícula del Quentin Tarantino i deixar-se portar per l'acció. Hi ha sang (molta d'ella innecessària), pistoles, violència... però no és quasi sempre així? Aquí potser el que falla una mica més, per a mi, és el guió. No sembla gaire rebuscat, però no treu que et sorprengui en diferents moments i, també, et faci riure en certes escenes que és millor no revelar.
A més, conta amb en Christoph Waltz, un dels millors actors que he vist mai. És totalment creïble tot allò que fa, simplement perquè sembla que li surti de forma natural. Per contra, la presència del Quentin Tarantino és, com a mínim, curiosa. Realment apareix tal i com està ara o està disfressat? Apareix molt gras i amb una cara que cada vegada el fa semblar-se més a una dona...
4. The Perks of being a Wallflower (2012) [Sthephen Chbosky] ****: un noi comença l'institut amb la voluntat de deixar de ser un marginat, però no és fàcil. La seva vida dóna una volta quan coneix un grup de nois també diferents, que l'accepten. És, principalment, una comèdia, però també té part de drama.
Sembla la típica pel·lícula d'adolescents marginats, però no ho és. Amb uns 3 protagonistes principals espectaculars i una història coherent i divertida. També és veritat que és complicat representar com es pot sentir una persona marginada i trobo que el missatge és, com quasi sempre, massa optimista. Sempre acaben trobant amics i aquests resulten ser els millors i portant-se molt bé entre ells. Però sense tenir en compte que és en excés optimista, està molt ben feta, molt ben rodada i et fa passar una bona estona.
5. Ai Wei Wei: Never Sorry (2012) [Alison Klayman] ***: la vida de l'artista xinès Ai Wei Wei, contrari al règim comunista del seu país. És un documental.
Ens permet conèixer l'interessant història d'aquest artista, que ha patit la repressió del seu país, però ha sapigut crear les seves obres per a transmetre.
6. Silver Linings Playbook (2012) [David O. Russell] ***: la història d'un home i una dona que es troben en un moment de canvi de la seva vida. És una comèdia, barrejada amb una mica de drama.
La pel·lícula en sí està molt bé. Els actors també. El problema, per a mi, és que tot és bastant previsible. Jo no em considero una persona que, al mirar una peli, es plantegi moltes coses més enllà del que li mostren. M'agrada que em sorprenguin, em deixo guiar i utilitzar per la història i el director, però aquí de seguida vaig veure per on aniria la cosa.
Tot i això, val la pena veure-la.
7. Hitchcock (2012) [Sacha Gervasi] ***: ens explica els moments del rodatge que va viure Hitchcock al crear Psicosis. És una pel·lícula biogràfica.
Em va agradar força sobretot pel fet de descobrir moltes coses sobre aquest director: els seus dubtes, la seva personalitat gelosa i, sobretot, la importància de la seva dona en les seves pel·lícules, Alma Reville.
Ja amb ganes de veure The Girl, on es parlarà de la seva obsessió per les rosses.
8. Lincoln (2012) [Steven Spielberg] ***: moment de la història nordamericana en què es va abolir l'esclavitud. És un drama històric.
Potser per als no americans o per als que no coneixen la seva història més que per sobre, és una pel·lícula un pèl difícil de seguir inicialment. Al començament costa saber qui està a favor de l'esclavitud i qui vol abolir-la. Tot i això, és interessant i Daniel Day Lewis no es vesteix de Lincoln, Daniel Day Lewis ÉS Lincoln. Espectacular.
9. The Master (2012) [Paul Thomas Anderson] ***: explicació de la secta de la cienciologia a partir d'un cas concret. És un drama més o menys biogràfic i històric.
La pel·lícula és complicada de seguir, no es donen respostes a totes les preguntes que es plantegen i, a vegades, sembla que tens respostes, però no saps a quines preguntes. És confosa, però no per això deixa d'enganxar-te. El fet que tingui diferents grans actors, Joaquin Phoenix i Philip Seymour Hoffman, per exemple, també hi contribueix. Són personatges extrems, però ells els fan creïbles.
10. Zero Dark Thirty (2012) [Kathryn Bigelow] *****: moment de l'assassinat de Bin Laden a mans de les tropes americanes. És un drama.
Ens intenta explicar el moment de la història en què es va matar a Bin Laden sense jutjar les accions de cap bàndol. Tot i això, sembla que intenti no jutjar les americanes, però sí les iraquís.
Malgrat aquest fet, del que entenc que és complicat deslligar-se'n totalment, la pel·lícula és una tòfona, que dirien a Cinema 3. Molt ben rodada, que et fa estar en tensió, patint constantment pel que podrà passar a continuació. Tot i saber el final, segueixes pendent de les accions que es porten a terme durant tot el film. És imprescindible sobretot si t'agraden les pel·lícules de guerra i si et va agradar l'anterior peli de la directora, The Hurt Locker.
Bé, aquest és el resum d'algunes de les pel·lícules que he vist darrerament. Almenys he passat una bona estona recordant-les.
M'agradaria fer un petit resum del que he anat veient els darrers mesos amb una opinió personal i una puntuació. Les pel·lícules no segueixen cap ordre concret.
1. Les Misérables (2012) [Tom Hooper] ****: explica l'història d'un presoner que refà la seva vida un cop aconsegueix la llibertat. És un musical. La seva major particularitat és que les cançons estan gravades en directe, és a dir, no han actuat i després han gravat les veus en un estudi. Sinó que mentre actuaven, es guardava aquella versió. Si no quedava bé, es repetia.
La pel·lícula conta amb la participació d'en Hugh Jackman, que sempre és una alegria. A part, hi apareix l'Anne Hathaway. Abans de veure-la vaig llegir a tot arreu que tenia una escena espectacular i, sincerament, quan la veus, saps de què parlen. Tota una cançó amb un primer pla de la noia, plorant i cantant i posant els pèls dels espectadors de punta. També hi apareix en Russel Crowe, que se'n surt prou bé amb les cançons, però deixa una mica a desitjar pel que fa als moviments quan està cantant. No sap què fer amb les mans i, quan l'enfoquen de cos sencer, sembla un pal.
Mereixen una menció la resta dels secundaris, doncs també n'hi ha alguns que brillen amb llum pròpia: Eddie Redmayne, Samantha Barks...
Com a valoració personal li he posat 4 estrelles perquè em va sorprendre gratament. Tot i durar quasi 3 hores no es fa gens llarga i, un cop superada la sorpresa inicial de què l'acció passa a França i canten en anglès, ja aconsegueixes entrar-hi de ple. Versió original (almenys en les cançons) totalment imprescindible.
2. Amor (2012) [Michael Haneke] *****: una parella ja als darrers anys de la seva vida ho comparteix tot fins que ella es queda mig paralitzada. Com han de lluitar en el seu dia a dia. És un drama.
La pel·lícula és llarga i lenta, perquè realment no passa res. Em sembla recordar que la parella no arriba a sortir de la casa. Però això no treu que sigui una obra mestra. Els actors estan espectaculars i et fan sentir el seu dolor del primer moment al darrer. La llàstima és que potser sobrarien els darrers 15 minuts. Quan ja està tot solventat i s'allarga innecessàriament.
3. Django Unchained (2012) [Quentin Tarantino] *****: en Django és un esclau negre que aconsegueix la seva llibertat i se'n va, amb un curiós alemany, a rescatar a la seva dona, també una esclava negra. És un drama en plan còmic.
És necessari tenir en compte que es tracta d'una pel·lícula del Quentin Tarantino i deixar-se portar per l'acció. Hi ha sang (molta d'ella innecessària), pistoles, violència... però no és quasi sempre així? Aquí potser el que falla una mica més, per a mi, és el guió. No sembla gaire rebuscat, però no treu que et sorprengui en diferents moments i, també, et faci riure en certes escenes que és millor no revelar.
A més, conta amb en Christoph Waltz, un dels millors actors que he vist mai. És totalment creïble tot allò que fa, simplement perquè sembla que li surti de forma natural. Per contra, la presència del Quentin Tarantino és, com a mínim, curiosa. Realment apareix tal i com està ara o està disfressat? Apareix molt gras i amb una cara que cada vegada el fa semblar-se més a una dona...
4. The Perks of being a Wallflower (2012) [Sthephen Chbosky] ****: un noi comença l'institut amb la voluntat de deixar de ser un marginat, però no és fàcil. La seva vida dóna una volta quan coneix un grup de nois també diferents, que l'accepten. És, principalment, una comèdia, però també té part de drama.
Sembla la típica pel·lícula d'adolescents marginats, però no ho és. Amb uns 3 protagonistes principals espectaculars i una història coherent i divertida. També és veritat que és complicat representar com es pot sentir una persona marginada i trobo que el missatge és, com quasi sempre, massa optimista. Sempre acaben trobant amics i aquests resulten ser els millors i portant-se molt bé entre ells. Però sense tenir en compte que és en excés optimista, està molt ben feta, molt ben rodada i et fa passar una bona estona.
5. Ai Wei Wei: Never Sorry (2012) [Alison Klayman] ***: la vida de l'artista xinès Ai Wei Wei, contrari al règim comunista del seu país. És un documental.
Ens permet conèixer l'interessant història d'aquest artista, que ha patit la repressió del seu país, però ha sapigut crear les seves obres per a transmetre.
6. Silver Linings Playbook (2012) [David O. Russell] ***: la història d'un home i una dona que es troben en un moment de canvi de la seva vida. És una comèdia, barrejada amb una mica de drama.
La pel·lícula en sí està molt bé. Els actors també. El problema, per a mi, és que tot és bastant previsible. Jo no em considero una persona que, al mirar una peli, es plantegi moltes coses més enllà del que li mostren. M'agrada que em sorprenguin, em deixo guiar i utilitzar per la història i el director, però aquí de seguida vaig veure per on aniria la cosa.
Tot i això, val la pena veure-la.
7. Hitchcock (2012) [Sacha Gervasi] ***: ens explica els moments del rodatge que va viure Hitchcock al crear Psicosis. És una pel·lícula biogràfica.
Em va agradar força sobretot pel fet de descobrir moltes coses sobre aquest director: els seus dubtes, la seva personalitat gelosa i, sobretot, la importància de la seva dona en les seves pel·lícules, Alma Reville.
Ja amb ganes de veure The Girl, on es parlarà de la seva obsessió per les rosses.
8. Lincoln (2012) [Steven Spielberg] ***: moment de la història nordamericana en què es va abolir l'esclavitud. És un drama històric.
Potser per als no americans o per als que no coneixen la seva història més que per sobre, és una pel·lícula un pèl difícil de seguir inicialment. Al començament costa saber qui està a favor de l'esclavitud i qui vol abolir-la. Tot i això, és interessant i Daniel Day Lewis no es vesteix de Lincoln, Daniel Day Lewis ÉS Lincoln. Espectacular.
9. The Master (2012) [Paul Thomas Anderson] ***: explicació de la secta de la cienciologia a partir d'un cas concret. És un drama més o menys biogràfic i històric.
La pel·lícula és complicada de seguir, no es donen respostes a totes les preguntes que es plantegen i, a vegades, sembla que tens respostes, però no saps a quines preguntes. És confosa, però no per això deixa d'enganxar-te. El fet que tingui diferents grans actors, Joaquin Phoenix i Philip Seymour Hoffman, per exemple, també hi contribueix. Són personatges extrems, però ells els fan creïbles.
10. Zero Dark Thirty (2012) [Kathryn Bigelow] *****: moment de l'assassinat de Bin Laden a mans de les tropes americanes. És un drama.
Ens intenta explicar el moment de la història en què es va matar a Bin Laden sense jutjar les accions de cap bàndol. Tot i això, sembla que intenti no jutjar les americanes, però sí les iraquís.
Malgrat aquest fet, del que entenc que és complicat deslligar-se'n totalment, la pel·lícula és una tòfona, que dirien a Cinema 3. Molt ben rodada, que et fa estar en tensió, patint constantment pel que podrà passar a continuació. Tot i saber el final, segueixes pendent de les accions que es porten a terme durant tot el film. És imprescindible sobretot si t'agraden les pel·lícules de guerra i si et va agradar l'anterior peli de la directora, The Hurt Locker.
Bé, aquest és el resum d'algunes de les pel·lícules que he vist darrerament. Almenys he passat una bona estona recordant-les.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada