Després de ja haver escoltat el nou cd de Depeche Mode diverses vegades, intentaré exposar una mica les meves idees.
Per internet he llegit moltes crítiques negatives sobre el Sounds of the Universe al voltant de la frase "el pitjor disc de Depeche Mode", però la meva idea es troba bastant distant d'aquest punt.
El disc comença amb la cançó In Chains, amb un tros instrumental, com un soroll de fons durant 1 minut que et fa estar a l'espectativa. Comencen a sonar les primeres notes i al minut i mig sentim la suau veu d'en Dave Gahan. Una cançó que va guanyant a mesura que l'escoltes.
Seguim amb Hole to Feed, la primera de les tres cançons que ha escrit en Dave. Sabem que el seu nivell no és el del Martin L. Gore, però la pregunta seria "qui pot estar-hi?". Així doncs, donem una oportunitat a les seves cançons.
Hole to Feed té una base molt més fosca en relació a In Chains i ja ens fa deduir que aquest no serà un disc de grans tornades per corejar als estadis.
La segona que porta el seu nom és Come Back i és, possiblement, la més fluixa del disc i la tercera és Miles Away / The Truth is que recupera una mica el ritme cap al final del disc, apujant de nou el nivell per a acabar de manera perfecta.
Seguim el disc (3a cançó) amb el single Wrong. Probablement la millor per a sortir com a single, per la força que té tot i que no té tornada, però no la que millor defineix el disc, en general molt més tranquil.
A mi em sembla una grandíssima cançó, la música, la lletra, l'energia, els cors (too long).
Tornem a recuperar un aire més tranquil amb Fragile Tension amb una veu molt més suau que segueix amb Little Soul que seria una de les típiques cançons que en general canta el Martin, però que en aquest cas han decidit que la canti el Dave amb una segona veu preciosa del Martin. És aquesta combinació el que la fa diferent i no passa per alt.
Seguim amb In Sympathy que encara no m'acaba de convèncer i la música em recorda una altra cançó de DM, sobretot al principi, però no acabo de veure quina.
El començament de Peace ja t'atrapa: unes notes i la frase "Peace will come to me", aquesta simple tornada et fa posar els pèls de punta. No crec que la puguem veure en directe, doncs la resta de la cançó el Dave força la veu fins a límits insospitats.
Després apareix Come Back, comentada abans, Spacewalker, una instrumental que passa sense pena ni glòria i li toca el torn a Perfect, una altra cançó tranquila que tampoc acaba de destacar.
Seguim amb Miles Away / The Truth Is que també he comentat abans i arriba la primera (i en aquest cas única) cançó que canta el Martin sol. Jezebel: una cançó preciosa.
I, finalment, acabem amb Corrupt, amb una lletra espectacular: "I could corrupt you in a heartbeat"; "You'll be calling out my name. When you need someone to blame". Una de les meves preferides, sense cap mena de dubte, però que és probable que passi més per alt degut a què està l'última en el cd (el mateix que amb The Sun and the Rainfall del A Broken Frame).
Per internet he llegit moltes crítiques negatives sobre el Sounds of the Universe al voltant de la frase "el pitjor disc de Depeche Mode", però la meva idea es troba bastant distant d'aquest punt.
El disc comença amb la cançó In Chains, amb un tros instrumental, com un soroll de fons durant 1 minut que et fa estar a l'espectativa. Comencen a sonar les primeres notes i al minut i mig sentim la suau veu d'en Dave Gahan. Una cançó que va guanyant a mesura que l'escoltes.
Seguim amb Hole to Feed, la primera de les tres cançons que ha escrit en Dave. Sabem que el seu nivell no és el del Martin L. Gore, però la pregunta seria "qui pot estar-hi?". Així doncs, donem una oportunitat a les seves cançons.
Hole to Feed té una base molt més fosca en relació a In Chains i ja ens fa deduir que aquest no serà un disc de grans tornades per corejar als estadis.
La segona que porta el seu nom és Come Back i és, possiblement, la més fluixa del disc i la tercera és Miles Away / The Truth is que recupera una mica el ritme cap al final del disc, apujant de nou el nivell per a acabar de manera perfecta.
Seguim el disc (3a cançó) amb el single Wrong. Probablement la millor per a sortir com a single, per la força que té tot i que no té tornada, però no la que millor defineix el disc, en general molt més tranquil.
A mi em sembla una grandíssima cançó, la música, la lletra, l'energia, els cors (too long).
Tornem a recuperar un aire més tranquil amb Fragile Tension amb una veu molt més suau que segueix amb Little Soul que seria una de les típiques cançons que en general canta el Martin, però que en aquest cas han decidit que la canti el Dave amb una segona veu preciosa del Martin. És aquesta combinació el que la fa diferent i no passa per alt.
Seguim amb In Sympathy que encara no m'acaba de convèncer i la música em recorda una altra cançó de DM, sobretot al principi, però no acabo de veure quina.
El començament de Peace ja t'atrapa: unes notes i la frase "Peace will come to me", aquesta simple tornada et fa posar els pèls de punta. No crec que la puguem veure en directe, doncs la resta de la cançó el Dave força la veu fins a límits insospitats.
Després apareix Come Back, comentada abans, Spacewalker, una instrumental que passa sense pena ni glòria i li toca el torn a Perfect, una altra cançó tranquila que tampoc acaba de destacar.
Seguim amb Miles Away / The Truth Is que també he comentat abans i arriba la primera (i en aquest cas única) cançó que canta el Martin sol. Jezebel: una cançó preciosa.
I, finalment, acabem amb Corrupt, amb una lletra espectacular: "I could corrupt you in a heartbeat"; "You'll be calling out my name. When you need someone to blame". Una de les meves preferides, sense cap mena de dubte, però que és probable que passi més per alt degut a què està l'última en el cd (el mateix que amb The Sun and the Rainfall del A Broken Frame).
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada