Ja vaig parlar fa poc d'Antony and the Johnsons, grup creat per a poder expressar la creativitat del seu "líder", Antony Hegarty.
Avui hi ha dos articles al diari El País que són interessants.
El primer, de Pablo Guimón, és una entrevista convencional, amb pregunta-resposta, intercalada amb comentaris del periodista que ens ajuden a entendre la personalitat d'aquest cantant. Enllaç a l'entrevista
El segon article és d'Isabel Coixet, que escriu més des de l'amistat i admiració que els uneixen.
Ella va ser una gran plataforma per donar a conèixer les seves cançons a Espanya gràcies a incorporar la seva música a la pel·lícula "La vida secreta de las palabras".
Tot i que a mi no em va agradar gens "Mi vida sin mí" i que per aquest motiu ja em va fer mandra veure "La vida...", m'ha agradat la seva manera d'escriure, on m'ha fet sentir més que no pas a la pel·lícula, on a cada acció que passava, se'm feia menys creïble la història.
L'article ens explica la manera de ser d'Antony i alguns apunts del seu nou disc. Enllaç a l'entrevista
Tot i això, de moment, jo segueixo mantenint que el nou disc The crying light no arriba al nivell de l'anterior.
edito: casualment avui escoltant el darrer disc de Herbert Grönemeyer he anat a topar amb la cançó "Will I ever learn" on hi col·labora Antony Hegarty. A veure si trobo un moment per escriure sobre aquest cantant alemany.
Avui hi ha dos articles al diari El País que són interessants.
El primer, de Pablo Guimón, és una entrevista convencional, amb pregunta-resposta, intercalada amb comentaris del periodista que ens ajuden a entendre la personalitat d'aquest cantant. Enllaç a l'entrevista
El segon article és d'Isabel Coixet, que escriu més des de l'amistat i admiració que els uneixen.
Ella va ser una gran plataforma per donar a conèixer les seves cançons a Espanya gràcies a incorporar la seva música a la pel·lícula "La vida secreta de las palabras".
Tot i que a mi no em va agradar gens "Mi vida sin mí" i que per aquest motiu ja em va fer mandra veure "La vida...", m'ha agradat la seva manera d'escriure, on m'ha fet sentir més que no pas a la pel·lícula, on a cada acció que passava, se'm feia menys creïble la història.
L'article ens explica la manera de ser d'Antony i alguns apunts del seu nou disc. Enllaç a l'entrevista
Tot i això, de moment, jo segueixo mantenint que el nou disc The crying light no arriba al nivell de l'anterior.
edito: casualment avui escoltant el darrer disc de Herbert Grönemeyer he anat a topar amb la cançó "Will I ever learn" on hi col·labora Antony Hegarty. A veure si trobo un moment per escriure sobre aquest cantant alemany.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada