El 1993 Alan Wilder va abandonar Depeche Mode degut a la situació insuportable que hi havia dins del grup. Així, el grup es convertia en un trio (Dave Gahan, Martin L. Gore i Andrew Fletcher).
Les diferents situacions personals feien dubtar que fossin capaços de seguir endavant, però el 1997 van treure al mercat Ultra. Per mi un dels seus millors discos.
Després de 4 anys de descans, va sortir al mercat Exciter (2001), un disc molt més tranquil que els anteriors i que, en general, té una valoració excessivament baixa entre els seguidors del grup.
És, probablement, un disc més electrònic-acústic, més calmat. Però té cançons amb un so més elèctric i més fosc. Comentem-les una a una:
1. Dream On: va ser el primer single. Una cançó plena de sons electrònics, amb una melodia acústica impressionant.
2. Shine: per mi la millor cançó del disc i una de les grans oblidades. És una balada que parla de l'amor, però no com habitualment en DM, no parla del dolor que causa, sinó com un estat de benestar, on tota la resta no importa.
3. The Sweetest Condition: una de les altres cançons que més m'agraden, on es combinen a la perfecció les veus del Dave Gahan i del Martin Gore. Segueix sent una cançó amb un tempo lent, però la música i les veus són més agressives. Només per tenir una estrofa com aquesta ja s'hauria de tenir en compte:
4. When The Body Speaks: en aquesta cançó recuperem el tempo lent que té el disc en general. Una bonica cançó d'amor.
5. The Dead Of Night: retornem a una cançó més fosca, que recorda una mica a temes com I Feel You. No és una cançó que m'agradi especialment, però la combinació de parts més tranquil·les i la veu de Dave Gahan, que sona especialment bruta, està prou bé.
6. Lovetheme: primer tema intrumental que deixa molt a desitjar.
7. Freelove: una altra de les cançons que més m'agraden. I una altra cançó d'amor, en aquest cas d'alliberació, de disfrutar, de gaudir després de ja haver patit suficients vegades amb anterioritat.
8. Comatose: cançó cantada per Martin Gore, per mi sense gaire sentit, però tot i això, maca, però molt lluny de les cançons que va escollir cantar a Ultra.
9. I Feel Loved: tornem a un ritme més ràpid, que recorda a aquells DM més foscos. Un tema amb unes potents bases.
10. Breathe: segona cançó cantada per Martin Gore i que segueix estant a quilòmetres de distància de les de l'Ultra. Una balada més per al disc que tracta dels rumors i de com afecten a les persones i a les relacions.
11. Easy Tiger: la segona i última (per sort) cançó intrumental del disc. Sense res a destacar.
12. I Am You: una cançó massa oblidada. Una preciosa cançó electrònica. Potser requereix escoltar-la diverses vegades, però al final mereix la pena: So much pleasure that it must be sin.
13. Goodnight Lovers: una nana per acabar el disc (també és la cançó amb la que tancaven els concerts durant el Touring the Angel). És una nana molt maca, cantada suaument pel Dave Gahan, que ens demostra que pot abarcar coses molt diferents i amb uns simples cors del Martin Gore que fan posar els pèls de punta.
Com a cara B cal destacar la versió de Dirt d'Iggy Pop. Pot sonar més sensual aquesta cançó? Probablement no. Una passada.
En definitiva, potser no serà el seu millor disc, però és difícil ser el millor quan et precedeixen discos com Black Celebration, Music for the Masses, Violator, Songs of Faith and Devotion, Ultra...
Es tracta d'un disc molt diferent als anteriors, més tranquil i acústic, però perfecte per escoltar amb calma
Per acabar, algunes mostres de les cançons: dream on, shine, the sweetest condition, freelove...
Les diferents situacions personals feien dubtar que fossin capaços de seguir endavant, però el 1997 van treure al mercat Ultra. Per mi un dels seus millors discos.
Després de 4 anys de descans, va sortir al mercat Exciter (2001), un disc molt més tranquil que els anteriors i que, en general, té una valoració excessivament baixa entre els seguidors del grup.
És, probablement, un disc més electrònic-acústic, més calmat. Però té cançons amb un so més elèctric i més fosc. Comentem-les una a una:
1. Dream On: va ser el primer single. Una cançó plena de sons electrònics, amb una melodia acústica impressionant.
2. Shine: per mi la millor cançó del disc i una de les grans oblidades. És una balada que parla de l'amor, però no com habitualment en DM, no parla del dolor que causa, sinó com un estat de benestar, on tota la resta no importa.
3. The Sweetest Condition: una de les altres cançons que més m'agraden, on es combinen a la perfecció les veus del Dave Gahan i del Martin Gore. Segueix sent una cançó amb un tempo lent, però la música i les veus són més agressives. Només per tenir una estrofa com aquesta ja s'hauria de tenir en compte:
"Getting lost in the folds of your skirt
There's a price that I pay for my mission
A body in heaven and a mind full of dirt
How I suffer the sweetest condition"
There's a price that I pay for my mission
A body in heaven and a mind full of dirt
How I suffer the sweetest condition"
4. When The Body Speaks: en aquesta cançó recuperem el tempo lent que té el disc en general. Una bonica cançó d'amor.
5. The Dead Of Night: retornem a una cançó més fosca, que recorda una mica a temes com I Feel You. No és una cançó que m'agradi especialment, però la combinació de parts més tranquil·les i la veu de Dave Gahan, que sona especialment bruta, està prou bé.
6. Lovetheme: primer tema intrumental que deixa molt a desitjar.
7. Freelove: una altra de les cançons que més m'agraden. I una altra cançó d'amor, en aquest cas d'alliberació, de disfrutar, de gaudir després de ja haver patit suficients vegades amb anterioritat.
"And I'm only here
To bring you free love
Let's make it clear
That this is free love
No hidden catch
No strings attached
Just free love"
To bring you free love
Let's make it clear
That this is free love
No hidden catch
No strings attached
Just free love"
8. Comatose: cançó cantada per Martin Gore, per mi sense gaire sentit, però tot i això, maca, però molt lluny de les cançons que va escollir cantar a Ultra.
9. I Feel Loved: tornem a un ritme més ràpid, que recorda a aquells DM més foscos. Un tema amb unes potents bases.
10. Breathe: segona cançó cantada per Martin Gore i que segueix estant a quilòmetres de distància de les de l'Ultra. Una balada més per al disc que tracta dels rumors i de com afecten a les persones i a les relacions.
11. Easy Tiger: la segona i última (per sort) cançó intrumental del disc. Sense res a destacar.
12. I Am You: una cançó massa oblidada. Una preciosa cançó electrònica. Potser requereix escoltar-la diverses vegades, però al final mereix la pena: So much pleasure that it must be sin.
13. Goodnight Lovers: una nana per acabar el disc (també és la cançó amb la que tancaven els concerts durant el Touring the Angel). És una nana molt maca, cantada suaument pel Dave Gahan, que ens demostra que pot abarcar coses molt diferents i amb uns simples cors del Martin Gore que fan posar els pèls de punta.
Com a cara B cal destacar la versió de Dirt d'Iggy Pop. Pot sonar més sensual aquesta cançó? Probablement no. Una passada.
En definitiva, potser no serà el seu millor disc, però és difícil ser el millor quan et precedeixen discos com Black Celebration, Music for the Masses, Violator, Songs of Faith and Devotion, Ultra...
Es tracta d'un disc molt diferent als anteriors, més tranquil i acústic, però perfecte per escoltar amb calma
Per acabar, algunes mostres de les cançons: dream on, shine, the sweetest condition, freelove...
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada