Barcelona (de foto)

Un parell de dies de vacances després de les festes sempre venen bé. Descans, desconnexió i una volta per Barcelona, on segueix la bogeria nadalenca, però que a mi ja m'ha quedat enrere.

Fent proves pel centre:



El carrer Aragó amb els cotxes a punt de sortir:


La Casa Batlló amb els cotxes i autobusos passant per davant:

Johnny Cash - Man in Black

Ahir em van regalar l'autobiografia del Johnny Cash i, al vespre, mentre anava llegint, em vaig adonar que mai havia comentat res aquí sobre ell. Només quan van presentar un documental seu al Festival In-Edit (aquí).

De la biografia tot just he llegit el primer capítol, però sembla que està bé i ja se'n pot extreure que va viure la seva joventut treballant al camp de cotó de son pare, d'origen humil, amb una època molt fosca rodejat d'alcohol i amfetamines, però amb un sentiment molt religiós que sembla que el va ajudar a sortir-ne.


Si de cas, quan n'hagi llegit més ja comentaré algunes curiositats, de moment, el que volia fer era penjar alguna cançó.

Abans, comentar que John R. Cash va néixer als EEUU el febrer de 1932, i va morir també a EEUU el setembre de 2003, després d'una vida marcada per grans èxits i grans caigudes.


Després de pensar una bona estona, la cançó que he escollit és: Man in Black, que ens explica els motius pels quals sempre va vestit de negre.



La meva cançó preferida possiblement és Walk the line, però em semblava massa típica per a posar-la, tot i això, no ho he pogut evitar:



Una versió de quan era molt jovenet.

Regals

No hi ha res com indicar a la família exactament on han d'anar a comprar la música: Discos Revólver, al carrer Tallers 11-13, Barcelona.

Així doncs, han trobat 3 dels cds o dvds que feia temps que volia però que em tirava enrere el pressupost.

Des de feia anys que volia el dvd de VNV Nation del 2001-2002, PastPerfect, i ja està a les meves mans, esperant trobar un moment per a posar-lo i gaudir.


Consta de 3 discos amb: concerts, una entrevista, preparacions del tour, making of del cd Futureperfect, etc.


Els altres tenen relació amb And One i són els 2 cds i els 2 dvds en viu que acaben de treure i que vam poder escoltar la setmana passada a la sala Bikini (però en format reduït).


El cd ja l'havia escoltat a través d'Spotify i ara està sonant de nou. El dvd consta de diferents concerts i uns bonus amb videoclips i suposo que algunes sorpreses. També estic a l'espera de trobar una estona (2h per a cada dvd) per a poder-lo veure amb tranquil·litat.

Bones festes

Doncs ja tornem a estar a desembre i arriben els dinars amb sobretaula, la família, les tradicions (cadascú la seva), etc.

Sobreviurem, com cada any.

Nou disc: de/vision

Notícies d'un nou disc de de/vision arriben a les nostres pantalles a través de la seva Newsletter.


El disc es dirà POPGEFAHR i que buscant al traductor, gefahr significa perill, així que cadascú imagini a què fa referència. No sé quan sortirà a la venda, però si la gira comença a l'abril, suposo que al març ja podrem escoltar el disc.


El primer single, Rage, està penjat al seu myspace a l'espera dels comentaris dels seus seguidors (només hi ha un minut i mig).

Havent-lo escoltat unes quantes vegades i tenint en compte que només dura un minut i mig, pinta bé, amb una música electrònica dura, però amb una veu suau fins que arriba a la tornada, on s'enfosqueix. La lletra s'enten prou bé i tot i que perdo algunes paraules més o menys seria:

Last night I killed you in my dreams
I was afraid it felt so real
Everybody is addicted underneath the skin
My rage is (?) image of the
world I'm living in

Rage! My rage!
Is taking over
Pain! Your pain!
(?) the over

Serà difícil superar el Noob, però quedant-se a prop ja serà un bon disc. De moment sembla que no repeteixen la fórmula, el que també s'agraeix.


Com comentàvem fa poc aquí, vindran a Barcelona a presentar-lo pel Dark Christmas Festival 2010, no queda res... Ja se sap el dia: dissabte 18 de desembre 2010.

Flyers

Al concert d'And One em van caure a les mans un parell de flyers.

El primer, més elaborat, era sobre una notícia ja coneguda: Mesh presentarà el seu nou disc A Perfect Solution a la sala Bikini el dissabte 6 de febrer.


Els teloners seran Self-Delusion que segons posa al seu myspace són de Barcelona.


El segon flyer era l'important, VNV Nation ja tenen data per a tocar també a la sala Bikini de Barcelona i presentar el seu nou disc Of Faith, Power and Glory: divendres 30 d'abril.


Els divendres no són el millor dia per anar de concert per mi, però ja me les apanyaré. Encara no se sap qui seran els teloners.

També tocarà Nitzer Ebb, però realment no m'atrauen, almenys de moment, així que no hi he prestat gaire atenció.


Més informació a la pàgina de Sturm Promotions.

Dark Christmas Festival - 2009 (And One)

Ja ha arribat el fred i el temps del Dark Christmas Festival que es va fent anualment a la Sala Bikini. Era la meva segona vegada i va ser divertit.

L'any passat, el cap de cartell era VNV Nation i aquest any li tocava a And One. El que ve serà de/vision i de nou intentaré anar-hi.


El festival va començar amb F.Y.L., un grup de Barcelona que vam veure com tocava les últimes cançons ja que vam arribar una mica tard. No sabem perquè, però tot anava amb una mica de retard. Res a destacar a part d'una de les cançons que em va semblar interessant, però no sé ni com es deia...

Després va sortir xotox, un grup d'Alemanya amb una música electrònica bastant dark. No sonava malament, però era massa d'hora per aquest tipus de música. Em va agradar el seu aspecte, vestits de negre i amb una mascareta tapant-los la boca també negra.


Finalment, van sortir And One formats per Gio Van Oli, Chris Ruiz i el gran Steve Naghavi, vestit tot fosc i elegant.


A la sala ens vam començar a apretar i durant les primeres cançons no ens podíem ni moure, amb prou feines em podia acostar la copa a la boca.

El concert es va fer francament curt, però va ser molt divertit igualment, amb ells molt animats i el públic bastant entregat (excepte el noi de 2m que tenia davant que amb prou feines es movia).


No recordo el setlist, així que estic a l'espera de què algú el pengi per internet. Això sí, un cop acabat el concert, van intentar cantar a capella Klaus i Pimmelman amb el públic, però quasi ningú es sabia la lletra ja que són en alemany. Aquí la prova (vaig riure molt en aquell moment):



S'acosta nou disc..?

Mesh - A Perfect Solution

Després d'unes decepcionants primeres oportunitats al nou disc de Mesh, A Perfect Solution, he començat a trobar-li els punts positius.

S'havia guanyat totes les oportunitats que li he donat gràcies als cds Who watches over me?, un imprescindible, i We collide que tot i que no té tan bones crítiques, a mi m'agrada.


Al final, s'ha de destacar el primer single Only better que ja val quasi tot el cd (enllaç a la cançó).
En general, Mesh aconsegueix que totes les tornades de les seves cançons se't quedin per sempre a la memòria, animades i senzilles. Cançons que podrien quedar més fluixes, remunten gràcies a això.

Pel que fa a altres temes a destacar, Who says?, em sembla que és la que ha d'anar a continuació. Un tema que canta a duo amb la Julia Beyer (Technoir), que no sé qui és, però que queda genial.

Després potser seguirien cançons com How long?, Is it so hard?, It's gone, If we stay here, Everything I made, etc.

La veritat és que m'ha costat entrar en aquest disc, però a partir de les dues cançons que m'encanten, la resta van venint rodades. És probable que acabi comprant el cd aviat i l'entrada pel concert també.

Depeche Mode - Nominacions als Grammy

Sempre està bé ser nominat per a algun premi, si més no et dóna més presència als medis i la gent parla de tu.

Depeche Mode ha estat nominat a dos Grammys: una com a millor àlbum alternatiu (em sembla que mai entendré aquesta etiqueta) i millor videoclip.


Els altres participants són:

Best Alternative Music Album (Vocal or Instrumental.)

• Everything That Happens Will Happen Today - David Byrne & Brian Eno
• The Open Door - Death Cab For Cutie
• Sounds Of The Universe - Depeche Mode
• Wolfgang Amadeus Phoenix - Phoenix
• It's Blitz! - Yeah Yeah Yeahs

Sobre els discs no puc opinar perquè alguns no els he escoltat o no suficients vegades.

Best Short Form Music Video (For an individual track or single promotional clip. Award to the Artist and to the Video Director/Producer.)

• Mr. Hurricane - Beast link
• Boom Boom Pow - The Black Eyed Peas link
• Life In Technicolor II - Coldplay link
• Wrong - Depeche Mode link
• Her Morning Elegance - Oren Lavie link

Sobre els videos, intentant no valorar únicament la música (per favor, què és això de Black Eyed Peas?? d'aquest no puc dir res que no sigui desagradable), el de Beast m'ha agradat (també com sonen), el de Coldplay el coneixia i està divertit amb les titelles.

El de Depeche Mode m'agrada, tant el vídeo com la música òbviament, i el de Oren Lavie doncs no tinc ni idea de qui són ni d'on han sortit, però el video és molt guapo.

A veure què tal va i si envien al Fletcher a recollir premis...

Pet Shop Boys - Cd i Video

Aprofitant el Nadal, Pet Shop Boys ha tret un single "Christmas" amb unes quantes cançons:

• It doesn't often snow at Christmas (new version)
• My girl
• All over the world (new version)
• Viva la vida/Domino dancing
• My girl (our house mix)

Per tal de promocionar-lo, han fet un video de la cançó "All Over the World" amb trossos d'actuacions del tour que estan duent a terme actualment. Diferents imatges d'en Neil Tennant i d'en Chris Lowe, juntament amb els quatre ballarins que els acompanyaven:

All Over The World

Pet Shop Boys | MySpace Music Videos

Un video que em porta bons records del concert que van donar al Poble Espanyol el passat juliol.

Galícia

Fa molts dies que no escric res, he abandonat bastant el blog, per un costat perquè tinc molta feina, per un altre perquè he anat uns dies a Galícia... però sí, tot són excuses, principalment em feia mandra posar-m'hi.

Tinc unes quantes coses a comentar, a veure si em dóna temps. Començo per Galícia, on vam anar al pont de fa uns dies. Vam visitar Santiago de Compostela (és necessari que plogui tant?), A Coruña i Pontevedra (volíem anar a Finisterre, però el bus que volíem agafar no passava perquè era festiu...)

Una foto de cada lloc:

Santiago de Compostela: la catedral, un clàssic:


A Coruña: la torre d'Hércules des de la platja de Riazor, de nit:


Pontevedra: una placeta del casc antic, on vam parar a dinar:


No feia TANT fred com esperava (això sí, anàvem ben abrigats), però els dos primers dies va ploure bastant i és molt cansat. L'últim dia, quan ja marxàvem vam aconseguir veure el sol, no sé si per aquelles terres savien què era exactament el que es deixava veure entre els núvols.

El menjar, boníssim.

Depeche Mode - Fragile Tension (video)

Acabo de veure que Depeche Mode ha tret un nou video per al nou single Fragile Tension



Imatges del directe d'aquest tour que estan portant ara a terme i molts efectes especials d'imatges dividint-se en mil bocins.

La veritat? Només l'he vist una vegada però tot i que pot ser una mica cutre, de moment m'agrada.

Depeche Mode - Palau Sant Jordi (2009-11-20)

Ahir va ser el primer concert (dels dos que faran) de Depeche Mode a Barcelona i la veritat és que només es pot descriure com a ESPECTACULAR.

En comparació amb el de París em va semblar més mogut, com més rocker, però potser només va ser per la zona on em trobava. Vaig anar a fer cua relativament d'hora i vaig aconseguir estar bastant aprop. Tot i això, tenia davant dos nois de 1'90m i un altre de 2m, així que igualment la visió, segons com, estava difícil.


Els teloners van ser Soulsavers, que tot i que el seu últim disc "Broken" quan el vaig escoltar aquesta setmana em va agradar, en directe no em van acabar de convèncer. A més, tots portàvem moltes hores esperant i començàvem a estar cansats.


A l'estar tant endavant semblàvem sardines, i tot i que he estat en bastants concerts, crec que mai havia estat tan apretada com en alguns moments del concert d'ahir.


Amb uns 5 minuts de retard, van començar a sortir Depeche Mode i els primers acords de In Chains van començar a sonar. El públic ja estava cridant com un boig.

El setlist va ser el següent:

In Chains
Wrong
Hole To Feed
Walking In My Shoes
A Question Of Time
Precious
World In My Eyes
Fly On The Windscreen
Jezebel
Home
Miles Away / The Truth Is
Policy Of Truth
It's No Good
In Your Room
I Feel You
Enjoy The Silence
Never Let Me Down Again

Encore #1
One Caress
Stripped
Behind The Wheel
Personal Jesus


El final amb Personal Jesus va ser espectacular. Veient com es movia la gent, crec que les cançons que més ens fan moure són: Enjoy The Silence, Never Let Me Down Again, Personal Jesus i, la que més, A Question Of Time, pel que la meva proposta consistiria en encadenar-les totes quatre per a tancar un concert i després ja anar tots a buscar la bombona d'oxigen.

La calor que vam agafar durant A Question Of Time de tant saltar i cantar no té punt de comparació amb qualsevol altra.


El Martin va cantar la nova Jezebel, el clàssic Home i la que va variant, que en aquest cas ens va tocar One Caress i, personalment, ho agrairé tota la vida: I'm shying for the light, I always loved the night and now you offer me eternal darkness.


Comparant amb el setlist de París, s'agraeix que canviessin Come Back per Miles Away que crec que li dóna mil voltes. Una llàstima pels que no han pogut sentir en directe Master and Servant o Strangelove, però pels que ja havíem estat en algun concert, està bé anar variant una mica. La inclusió de Jezebel també és maca. (En vaig grabar un trosset i crec que se sent prou bé i es veu molt bé, així que a veure si puc convertir el video a un altre format i penjar-lo al youtube.) edito: aquí està, però al pujar-lo ha perdut moltíssima qualitat...


Sobre els "depeches", doncs el Peter Gordeno i el Christian Eigner, com sempre, molt correctes en el seu paper secundari. L'Andrew Fletcher, també com sempre, apretant algunes tecles i aplaudint. Pel que fa als genis: el Dave Gahan totalment recuperat de tots els incidents que ha tingut aquest any, movent-se sense parar, fent partícep al públic i cantant. I el Martin Gore amb aquesta veu que té... perfecte.


Què més comentar... l'escenari amb una pantalla a darrere on es projectaven imatges tant en directe com pregrabades. El Palau Sant Jordi jo diria que ple a petar. Gent disfressada de reis (de l'Enjoy The Silence) i amb pancartes (era necessari que n'hi hagués una d'Espanya amb el toro? si us plau...)


Amb això crec que ja està, vaig acabar amb un mal d'esquena enorme, però un somriure d'orella a orella. Un concert difícil d'oblidar i que si avui no tingués partit a les 20h m'encantaria repetir.

Potser està tot una mica barrejat però he anat escrivint tal i com m'anava sortint, sense rellegir. Moltes emocions concentrades en 2 hores de concerts que bé valen 50 euros.

Depeche Mode - Coming soon...

Aquest divendres és el gran dia. Després de tant temps amb l'entrada guardada, ara ja fa uns dies que està a la vista, no fos cas que el divendres, amb les presses d'última hora me la deixés. Depeche Mode al Palau Sant Jordi aquest divendres 20 (també dissabte però no som rics...)


Per anar fent boca, un vídeo recordatori de París i un vídeo de l'única cançó que canta el Martin en el nou disc, una joieta: Jezebel



Aquí la versió d'estudi que potser m'agrada més però no hi ha video.

Festival In-edit (post)

El Festival va tancar ahir les portes amb els seus guanyadors i els seus números d'espectadors. Personalment, he pogut anar a veure 3 dels documentals que m'interessaven i es podria dir que en resum ha estat positiu.

El primer va ser The posters came from the walls que tractava el tema dels fans de Depeche Mode. Després de veure'l s'entèn perfectament que el grup no vulgués que fos un documental oficial.

Van fer una recerca exhaustiva per tal de trobar els seguidors més fricks de cada país i, fins i tot, deixant-los en ridícul en molts casos. Tot i això, el documental és interessant i molt divertit.

Des d'un home que porta tatuat el Dave Gahan a l'esquena, a una família que juga a disfressar-se de les diferents èpoques del grup fins als russos que celebren l'aniversari del Dave com si fos la festa nacional...


El dijous vaig anar a veure el Johnny Cash at Folsom Prison. No quedaven entrades (tot i que després hi havia llocs buits, no hi ha cosa que em faci més ràbia que haver-ne volgut comprar una i que et diguin que no en queden quan després no és cert. Això ho provoquen les invitacions que la gent no utilitza). Sort en vaig tenir d'un noi que en tenia una però que no volia entrar perquè havia trobat un plan millor.

El documental està molt bé, sobretot si t'agraden les seves cançons, però no s'hauria de vendre com "Es también una reflexión sobre las instituciones penitenciarias, sobre la redención, la culpa y la muerte, llena de vidas reales del Folsom pasado y presente".

Crec que tracta més la vida del propi Johnny Cash que no pas el tema penitenciari, pel que si no t'agrada com canta ell i no t'interessa la seva vida, el documental no et dirà gran cosa.

Com que a mí sí que m'agrada ell, el documental em va entretenir ja que juntament amb les cançons hi havia dues històries paral·leles de dos presos, els testimonis dels fills, etc.


Finalment, va caure Shadow Play: The making of Anton Corbjin sobre aquest curiós fotògraf holandés que també ha fet molts videoclips de grans grups.

El documental parteix bastant de la seva pel·lícula Control, sobre Ian Curtis i el seu grup de música Joy Division. Pel que hi ha moments en què sembla més un panflet de propaganda de la pel·lícula que no pas la seva història de com va començar, com es va anar fent camí, etc.

Tot i això, bastant entretingut.


El balanç és positiu tot i que m'esperava una mica més dels documentals, però tampoc puc dir que no m'agradessin.

El pitjor és la venda d'entrades, que crec que es mouen bastant per invitacions i n'hi ha que ens en quedem sense.

In-Edit Beefeater

Comença la 7a edició del festival In-Edit a Barcelona.

En què consisteix? Molt simple, el propi logo ho indica: Festival Internacional de Cine Documental Musical de Barcelona.

Aquí es pot veure la programació i aquí la graella per tal de poder-ho compaginar tot.


He fet una selecció dels que m'agradaria veure: 7 en total, més el clàssic This is Spinal Tap que ja he vist i, per tant, ha estat descartat.

Se'm sol·lapen horaris amb la feina, el futbol i entre els mateixos documentals, però intentaré veure'n el màxim possible, tot i que per a què negar-ho, en veuré 1 o com a molt 2...


El primer que m'ha cridat la atenció és The posters came from the walls sobre Depeche Mode tot i que ells encara no hi surtin. Tracta de com la seva música i el seu estil ha influït en llocs tan diferents.


Seguim amb el gran Johnny Cash i el documental sobre el concert que va donar en una presó Johnny Cash at Folsom prison. També en donen un altre sobre ell, però aquest m'interessa més. L'altre és més sobre com va influir ell sobre la música americana.


El tercer és sobre Anton Corbjin i la seva mirada (de fotògraf, creador de videoclips, etc) a grups tan reconeguts com Depeche Mode, U2, Joy Division, Nirvana... El documental en qüestió és Shadow Play: The making of Anton Corbjin.


També m'ha cridat l'atenció TRIMPIN: The sound of invention i copio textualment la presentació que hi ha a la pàgina web: [Trimpin] és el nom d'un artista-músic-inventor-torrat que fa escultures musicals amb cent guitarres i composa simfonies mitjançant terratrèmols o ratpenats.


Favela On Blast ens dóna una visió de com es viu la música a les "favelas" de Brasil.


Finalment, Who killed Nancy? sobre si Sid Vicios (ex- Sex Pistols) va matar o no la seva nòvia i Madness: The liberty of Norton Folgate sobre el grup anglès de ska-pop-reggea.


A veure si passades un parell de setmanes puc comentar alguna cosa sobre els que hagi pogut veure.

Cine: Inglorious Basterds, Moon, Mein Führer

Últimament estic anant molt al cine i n'estic sortint bastant contenta (menysmal perquè el preu de l'entrada no és gaire assequible).


La primera que vam veure aquesta setmana va ser Inglorious Basterds dirigida pel Quentin Tarantino.

Potser és pel fet que sóc una gran fan de les pel·lícules del Tarantino i també de l'etapa de la història que comprèn la Segona Guerra Mundial, però la veritat és que em va encantar. La combinació d'aquestes dues, diguem-ne, debilitats, em va convèncer.

Brutal i sanguinària en alguns moments, i molt divertida en d'altres.

Tot i que pels trailers sembla que tota la pel·lícula es basi en la història del Brad Pitt assassinant nazis, hi apareixen molts altres personatges que fan que les més de 2 hores que dura la pel·lícula, no es facin pesades.

Cal destacar l'actor que fa de Hans Landa (Christoph Waltz), el dolent, que el borda. I recomenar, clarament, la versió original.



La segona pel·lícula va ser Moon, dirigida pel Duncan Jones, conegut per ser el fill del David Bowie, però que s'ha guanyat el respecte de tots gràcies a aquesta cinta de ciència ficció que ha guanyat 4 premis al festival de Sitges.

Una mica el resum de la pel·lícula seria el d'un home, Sam Bell, que es troba treballant a la Lluna amb un contracte de 3 anys per tal d'extreure un gas que servirà per a aportar energia a la Terra. Quan està a punt de tornar a la Terra, comencen els problemes.

És una pel·lícula de ritme pausat, però no es fa pesada (només dura 1h 30min, allunyada de la majoria de films actuals que duren més de 2h). Et deixa amb alguns dubtes sobre la trama, però que la majoria es poden anar resolent comentant-ho amb d'altres espectadors.

En aquest cas també cal destacar l'actor principal, Sam Rockwell, que porta gairebé ell sol tot el pes de la trama, ja que està sol a la Lluna amb una màquina, Gerty. Com sempre, millor la versió original.



Finalment, m'agradaria destacar la pel·lícula Mein Fuhrer, on es relaten els dies en què Hitler ja veu la caiguda del seu imperi i Goebbels, per tal d'evitar-ho, li assigna un professor d'interpretació jueu per tal que l'ajudi a preparar un darrer discurs. Una altra manera de tractar el tema del Tercer Reich, en aquest cas, en clau de comèdia.

Dirigida per Dani Levy i protagonitzada per Ulrich Mühe, actor de la també alemana "Das Leben der Anderen" (La vida de los otros).

Utopia - Leo Bassi

Dijous passat ens vam deixar caure pel teatre. La força del destí em va portar a la sala Villarroel tot i les meves reticències prèvies.

Qui actuava? Leo Bassi. Ara que tots ja hem pensat en "osti tu, aquell del placer de comer mierda" podem seguir.

De l'1 de setembre al 4 d'octubre, el bufó italià presentava la seva obra Utopía a Barcelona.

Tot i que hi anava amb desgana, la veritat és que em va sorprendre gratament. Leo Bassi no és únicament l'actor escèntric i barroer que apareix a la televisió. És un home amb una marcada tendència política (d'esquerres) i amb les idees molt clares.

Pots estar d'acord o no amb la seva visió del món, però presenta una obra on ell sol et fa estar atent durant les 2h i mitja que dura (no 1h i mitja com s'anuncia a tot arreu). En algun moment se'm va fer una mica llarg, però compensat clarament per les seves ironies. Probablement si la teva ideoligia és més de dretes o si jugues al golf, no t'acabarà de fer el pes, però jo vaig riure molt més del que em pensava.


Ja s'ha deixat de representar a Barcelona, però potser valdria la pena seguir-lo i anar-lo a veure si us cau aprop.

And One - DVD + CD Live

Serà veritat? Sembla ser que And One per fi publicarà el DVD en directe que feia tant temps que enunciava.

Igual que amb el Bodypop 1 1/2 la sortida s'ha anat posposant, però ara sembla que ja hi ha una data definitiva: 30 d'octubre de 2009. A la pàgina oficial no posa res, però des de la botiga Out of Line ja anuncien la seva venda.

Per un costat es pot comprar un doble dvd amb 55 cançons en viu enregistrades a Berlín, Hamburg i Hildesheim entre 2004 i 2008 (i estaria bé que n'hi hagués alguna del festival Zitapop de l'estiu del 2008...)

La majoria dels seus hits estan inclosos, així com diferents covers, videoclips, un making of i un concert en viu de 1989.



Els propis Out of Line ja intenten encuriosir-nos amb qui són la Diana, la Steffi, la Julia, la Mandy i l'Anke...


A part, també hi ha un doble cd que seria una espècie de Best of però en viu:


No s'hi han pensat gaire amb les portades, però millor aquest minimalisme que fer desgràcies del tipus (1) ó (2).


Aquí per comprar el dvd per 20€ i aquí per comprar el cd per 14€. Posa que aquests preus seran per un temps limitat.

Fira del disc 2009

Recordeu!!! I aquest any a l'estació del nord.



Aquí per a més informació.

Video DM - Hole to feed

El tercer single del Sounds of the Universe, nou disc de Depeche Mode és una de les cançons escrites pel Dave Gahan.

També tenim nou videoclip que, personalment, no m'agrada:

Depeche Mode - Hole To Feed

Director: Eric Wareheim. Ok... Buscant-lo al youtube he trobat un parell de vídeos més que semblen sortits de fa mil anys: MGMT - The Youth i Tommy Sparks - She's Got Me Dancing. Veient això ja sabien a què s'arriscaven...


Edito per dir que cada vegada em sembla pitjor.

Compres de cds

Últimament tinc el blog molt abandonat... Ja fa cosa d'un mes que tinc preparades les fotos dels últims cds que m'he comprat però no he trobat el moment d'escriure.

Començo per les compres per internet:

Morrissey: Years of Refusal → Tot i que al principi no em va convèncer, després d'haver-li donat unes quantes oportunitats, s'ha guanyat un lloc en la meva discografia habitual. Cançons com "That's how people grow up" o "It's not your birthday anymore" ja valen un disc sencer. Vídeo: Something Is Squeezing My Skull.


Frozen Plasma: Monumentum → des d'un primer moment em va atrapar i quan el vaig veure per internet no vaig poder evitar comprar-lo. Synthpop per fer-te moure sense parar. Vídeo: Tanz die revolution, també hi ha una versió amb la lletra en castellà aquí (diria que més aviat de sudamèrica) que em fa riure bastant però serveix per entendre una mica la lletra.


Erasure: Wonderland → qualsevol disc d'Erasure té com a mínim aquelles 3 cançons que m'agraden, així que com que aquest no el tenia i estava barat també va acabar a la cistella de la compra. Vídeo: Who needs love like that.


Seabound: Come Forward, Live in Berlin → últimament els estava escoltant bastant, així que com que no vaig trobar un Greatest Hits, vaig decantar-me per un disc en viu on probablement tocarien les seves cançons més conegudes. Vídeo: Poisonous Friend.


Covenant: Skyshaper → el disc en viu "In Transit" estava molt car, així que em vaig comprar aquest on hi ha temes com "Ritual Noise" o "Happy Man" que són imprescindibles. Vídeo: 20 Hz.


Pulp: Different Class → finalment, un clàssic que crec que ha d'estar en qualsevol discografia, així que jo ja tinc el meu. Vídeo: Live Bed Show.


Aprofito per comentar els dos discs que em vaig comprar al Japó:


Franz Ferdinand: Tonight i Depeche Mode: Sounds of the Universe, que com es pot veure a les següents fotos tenen unes cançons de bonus i les lletres en japonès en un folletó a part. Això estaria genial fer-ho aquí també, que algú es currés les traduccions al català... D'acord, ja retorno a la Terra. Vídeos: No You Girls i Corrupt, respectivament.




I, finalment, un cd que em van portar de Berlín aquest estiu: And One: Nordhausen, que conté una de les millors cançons d'aquest grup alemany, com és "Sometimes". Vídeo: Movie Star.



Crec que aquestes han estat totes les darreres compres.

11 de setembre

Brams: Sóc d'un país Youtube

Sóc d´un país que de cert vé d´antic,
que ha passat molt de temps oblidat i oprimit.

Sóc d´un país on de la por se´n diu seny,
que camina un pas endavant i dos enrera.

Sóc d´un país que es desfà poc a poc
i entre il·lusions i frustracions malda per sortir endavant.

Sóc d´un país que poca gent coneix,
que ell mateix es manté anònim i indecís
i li fan mal els atacs i la hipocresia
d´aquells que se n´omplen la boca parlant
i tenen un preu per a la seva integritat.
Mai he cregut que per a ser d´un país
fos necessari demanar permís.

JO SÓC D´UN PAÍS, SÓC DEL MÓN

Oh, país meu que malgrat dividit
sàpigues destriar de les gents les virtuds,

que trobis un camí de llibertats, que creixis cap endins,
que el teu futur sigui crear en comptes de conquerir,

que el teu jovent et faci perdre aquest mal seny
i que portin el teu mar a dintre les venes.

QUE SIGUIS UN PAÍS DEL MÓN

Editors - Disc i concert

No deia res d'Editors des d'abril i la veritat és que m'havia oblidat bastant d'ells. Però avui, mirant el tema de les entrades per al Dark Christmas Festival he vist que tenen previst un concert a Barcelona el dimarts 8 de desembre. També passaran per Madrid i Bilbao.


Degut a aquesta notícia, he començat a buscar i el tercer disc del grup encara no ha sortit a la venda, però aquesta està prevista per al 22 de setembre. El títol serà: In this light and on this evening.

Al seu myspace es pot escoltar la cançó Papillon que havent-la escoltat només una vegada no m'ha entusiasmat, però els hi donaré una oportunitat de totes maneres ja que se la van guanyar amb els dos primers cds: The Back Room i An End Has a Start.


De moment, sense conèixer el tercer disc no compraré l'entrada pel concert. Hi ha grups que sí que es mereixen aquesta confiança, però em sembla excessiu arriscar-se a comprar-la per a què després el disc no valgui la pena.

Dark Christmas Festival - Entrades

També volia comentar des de fa dies, que les entrades per al Dark Christmas Festival ja estan a la venda.


Durant els dos concerts seran telonejats per xotox i, a més a més, a Madrid per Vondage i a Barcelona per F.Y.L.

Es poden comprar les entrades al ticketmaster. Aquí les de Barcelona per 22€ més despeses de gestió.


Espero poder comprar la meva aquest cap de setmana, sinó el que ve que ja serà primer de mes.

Mesh en concert a Barcelona

Ja feia molts dies que esperava que es confirmés el dia del concert de Mesh a Barcelona i per fi ha arribat.

Ja ho tenim tant al myspace del propi grup:


Com al myspace de Sturm Promotions:


A Madrid tocaran el divendres 5 de febrer i a Barcelona el dissabte 6. Encara falta confirmar els artistes convidats. S'accepten suggeriments?


Els vaig veure en directe al Zitapop a Berlín, però a mitja tarda, encara amb llum solar i segur que estarà millor en un lloc on es pugui jugar amb la il·luminació i on ells siguin els principals protagonistes, amb un setlist més llarg.

Un video per anar fent boca: Mesh: Firefly

Placebo - Videoclips

Ja ha sortit el segon single del nou disc de Placebo, Battle for the Sun.

La principal curiositat és que per a UK i Noruega ha estat seleccionada una cançó: The Never-Ending Why i per la resta d'Europa i el món l'afortunada ha estat Ashtray Heart (que era el primer nom que volien posar al grup abans d'acabar decantant-se per Placebo).

No sé quin és el motiu pel qual han fet dos singles diferents separats per aquesta distribució geogràfica, doncs acostuma a ser més habitual treure'n un per a EEUU i un altre per a la resta.

La qüestió és que sortiran a mitjans-finals de setembre i que han realitzat un videoclip per a cada un:

The Never-Ending Why:



Aquest primer video sembla un petit teatre de titelles fetes de cartró negre. Els membres del grup també apareixen fets com si fossin retallables. Tot fet per animació digital, però amb una aparença d'antic teatre de titelles.

Ashtray Heart:



Aquest consisteix en diferents imatges del grup tocant distorsionades i acolorides digitalment, una mica com si es veiessin a través d'un caleidoscopi. I, per favor, que algú li digui al Brian Molko que es talli els cabells curts.

Bad Lieutenant

Amb la mort d'Ian Curtis, Joy Division es va convertir en New Order. La resta d'integrants van decidir continuar, canviant de nom i estil. Per a mi un gran encert, doncs no crec que haguessin aconseguit una atmosfera tan fosca com la que creava l'Ian i, a més, m'agrada molt més la música més alegre de New Order.

(Ara m'adono que no he parlat mai de New Order, així que espero fer-ho aviat.)


El que volia comentar avui és que ara que ha mort el grup, s'han convertit en Bad Lieutenant. Bé, no tots els membres s'han mogut com amb l'anterior canvi, sinó que Bernard Sumner (guitarra i veus de New Order) i Phil Cunningham (guitarrista de New Order) s'han unit a Jake Evans (que ara posa guitarra i veus) per tal de formar aquest nou grup.


S'han passat al voltant d'un any escribint i creant a prop de Manchester juntament amb altres músics com Alex James (Blur) i Stephen Morris (New Order). Quan toquin en viu, també els acompanyarà l'Stephen Morris a la bateria i en Tom Chapman al baix, però els membres oficials són els 3 anomenats anteriorment.

El disc de debut es dirà Never Cry Another Tear i sortirà a la venda el 5 d'octubre. Abans, però, podem escoltar el single de debut Sink or Swim al seu myspace i es podrà descarregar gratuïtament el 28 d'agost si t'apuntes al seu mailing list. Es podrà comprar a partir del 21 de setembre.


Primeres impressions? Encara no n'estic segura, no m'aporta grans novetats... Però tampoc sona malament. S'assembla bastant a New Order. En pròpies paraules del Bernard Sumner:

“There is some continuity to the music I’ve made in the past,but this is very different – because different people are playing on it. This is just how I now want to make music – it feels right to me and I hope at least a few other people feel the same.”

Dir que la música és diferent perquè hi ha altra gent tocant no és dir gaire, però si s'acosta una mica a la qualitat de New Order ja n'hi haurà suficient.

Festes de Gràcia (breu)

Ahir ens vam deixar caure per les Festes de Gràcia.

Carrers decorats, tothom prenent l'aire (fresc?), música per tot arreu, molta gent i encara més calor. L'objectiu era distreure's una estona, xerrar i veure l'ambient.

No vam viure cap tipus d'incident i a les 2h (amb puntualitat britànica), la música en directe es va acabar i la gent va començar a retirar-se.

Pel que fa a la música, al carrer Providència tocaven The Incorreglibles Blues Band que s'ha d'admentre que tot i que es veia que no s'hi dedicaven, sí que hi posaven moltes ganes i van animar molt a la gent durant les quasi 3 hores que van estar tocant. No se sentia especialment bé, però va estar entretingut mentre tocaven cançons pròpies i versions d'altres grups: The Cure, Rolling Stones, David Bowie...


Una mica després de les 00.30h ens vam acostar a la plaça Rovira i Trias a veure si podíem veure alguna cosa de Manel. També va ser culpa nostra per anar-hi tan tard, però la plaça estava plena i amb prou feines t'hi podies acostar.

Vam anar avançant una mica, però com que tampoc es veia res ni se sentia especialment, vam decidir que valia més la pena escoltar-ho des d'un costat i, així, com a mínim, no passar tanta calor.

El concert no em va agradar, però més que res perquè estàvem lluny i amb prou feines se sentia res. La impressió que vam tenir, també, és que tot i que les cançons són molt maques, potser massa tranquil·les per a una festa major. Tot i això, la gent aplaudia, ballava i cantava i disfrutava del concert.

I sí, van tocar la versió de Common People i amb això ja vaig quedar contenta.

Manel - Els millors professors europeus

Feia molt temps que no escoltava música en català. A mesura que m'he anat fent gran, sembla que he anat perdent l'interès.

Brams era un dels meus grups preferits, però es van desfer, així que em vaig anar decantant cap a l'anglès (i l'alemany) i sobretot cap als sintetitzadors.


L'any passat va sortir el disc Els millors professors europeus. El debut d'uns barcelonesos anomenats Manel, de qui tothom en parlava meravelles.

He tardat bastant a donar-los una oportunitat (en gran part perquè semblava que tothom s'hagués posat d'acord i això em generava un sentiment de rebuig), però la veritat és que val la pena i coincideixo plenament amb les crítiques que diuen que feia temps que no sortia un disc tan bo en català.

Lletres que parlen d'amor, sense pretensions, directes i molt maques, tendres, amb les que fàcilment s'hi pot identificar qualsevol, però no per això "típiques". Pop acompanyat per mil intruments diferents. Una petita joia.


Cal destacar cançons com En la que el Bernat se't troba on no pots evitar somriure mentre escoltes la lletra, Al mar amb els seus curiosos cors, Ceràmiques Guzmán on s'enamora d'una dependenta, etc. Algunes cançons millors que d'altres, com sempre, però es tracta d'un disc molt constant.


Tracklist:

      01. En la que el Bernat se’t troba
      02. Avís per navegants
      03. Ai, Dolors
      04. Pla quinquenal
      05. Roma
      06. Captatio Benevolentiae
      07. Nit freda per ser abril
      08. Al mar
      09. Els guapos són els raros
      10. Dona estrangera
      11. Ceràmiques Guzmán
      12. Corrandes de la parella estable


Cal ademetre que la primera oportunitat que els vaig donar va ser degut a la versió que han fet de Common People del grup Pulp. No supera l'original (ni tan sols sé si és possible) però no per això deixa de ser destacable.

MANEL - Gent normal:



Pel que sembla, l'èxit els ha agafat una mica per sorpresa. Els assistents als seus concerts s'han multiplicat de forma exponencial i sembla que no s'ho esperaven i els falta una mica de "frescura" als concerts, però com quasi tot, serà qüestió de temps.