Novetats festival In-edit Beefeater

Tenim novetats sobre documentals per a l'In-edit Beefeater d'aquesta any, tot i que a la pàgina en català no surten... No sé perquè no ho actualitzen en tots els idiomes.

La més important, la següent:

I'M STILL HERE
Casey Affleck / EE.UU. / 2010 / 108’
¿Se ha vuelto loco Joaquin Phoenix? I’m still here, que dirigió Casey Affleck, documenta (o mockumenta) el falso año perdido en que la estrella de Hollywood abandonó su carrera para re-empezar como (gordo y cocainómano) artista de (pésimo) rap. Medio prank situacionista que comenta sobre la estupidez de la celebridad, medio bromazo preescolar entre amiguetes, el filme fascina y repele a partes iguales.

A veure si és possible trobar entrades o tothom hi va amb invitació.

Cinema per al cap de setmana

La setmana passada em va costar una mica trobar alguna novetat per anar a veure al cine.

Al final va resultar guanyadora Elisa K, una pel·lícula catalana sobre una nena que rep abusos quanés petita, ho oblida i catorze anys després ho recorda.

La pel·lícula es divideix en dues parts, la primera, quan era petita. La segona, quan ja és més gran i ho recorda. Durant tota la primera part et guia un narrador, una veu en off. Tracta el tema de la violació sense imatges, el que t'angoixa, però no et fa apartar la mirada de la pantalla. Tot i que sigui una pel·lícula relativament curta (72 minuts) és intensa i no et deixa indiferent.


També vaig acabar veient Carancho, una pel·lícula argentina on el gran relam és el Ricardo Darín. És un thriller al voltant d'un advocat especialitzat en accidents de trànsit. A l'Argentina n'hi ha molts i hi ha una lluita per a les indemnitzacions.

La pel·lícula és capaç de mantenir el teu interès fins al final, en tensió, creient que cada situació és real, amb la mirada ja en el que passarà a continuació. Personatges que es fan estimar, que es fan odiar, tot envoltat de la foscor nocturna, on les llums artificials juguen el seu paper. Totalment recomenable.



Per a aquesta setmana tinc les idees més clares, tot i que menys temps per a disfrutar-les.


Per un costat s'estrena el documental Bicicleta cullera poma que tracta sobre l'Alzheimer i com l'antic alcalde de Barcelona i ex-president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, s'hi enfronta conjuntament amb l'ajut de la seva família. Dos anys al costat d'aquest pacient, amb el qual pots estar més o menys d'acord políticament, però que no es pot negar l'optimisme amb què es pren els diferents esdeveniments de la seva vida.


D'altra banda, tenim Buried, que pel que he estat veient (anuncis pel carrer, per internet, a la ràdio...), està tenint molta notorietat.

En aquest cas, tota la pel·lícula transcorre en un taüt, on el protagonista es desperta sense saber perquè està allà. Només disposa d'un telèfon mòbil i 90 minuts (el que dura la pel·lícula) per aconseguir escapar.

I'm still here (documental)

Torno a parlar de cinema. Últimament estic veient moltes pel·lícules i la veritat és que n'he vist algunes de francament bones.

Incís: dissabte passat vaig anar a veure The American i sí que em va agradar. Bastant. L'argument pot semblar molt típic: un sicari que vol deixar la seva feina, però no és la típica pel·lícula d'acció on el protagonista s'escapa corrent contínuament, sinó que és pausada però et fa estar atent a la pantalla de totes formes. Per cert, la música està a càrrec del Herbert Grönemeyer, que es va emportar tota la meva admiració amb la cançó Mensch.


Tot i això, jo volia parlar del documental I'm still here, sobre la decadència de la figura de l'actor Joaquin Phoenix des del moment en què va dir que deixava de fer pel·lícules per tal de dedicar-se al hip hop, la seva verdadera passió.

Després de mesos de veure'l fent el ridícul en concerts, entrevistes, amb barba i cabells descuidats, amb sobrepès, etc. Per fi ha sortit a la llum el documental i després d'uns dies de dubtes i discusions, s'ha proclamat als quatre vents que tot era una actuació. El seu cunyat, Casey Affleck l'ha anat seguint durant aquests dies d'autodestrucció i pel que es comenta per internet, ara que s'ha descobert que no era veritat, es considera l'actuació de la seva vida.

Tot i això, pel que he llegit, sembla bastant evident que ha portat el seu cos i la seva ment fins a límits insospitats i suposo que això l'afectarà d'una manera o una altra. A veure com evoluciona a partir d'aquest moment. La darrera pel·lícula que ens va deixar, Two Lovers, va deixar el llistó molt alt.

Aquí la confirmació de la farsa a El País.


Ens alegrem del canvi (almenys físic) que vam poder veure al Festival de Cinema de Venècia:


A veure quan podem veure el documental a Barcelona. De ganes, en sobren.

The American (Anton Corbijn)

Per fi divendres i, a més, s'actualitza la cartellera i s'estrena The American, la segona pel·lícula dirigida per Anton Corbijn i, en aquest cas, protagonitzada per George Clooney. Amb aquest protagonista, la pel·lícula ha tingut molta més repercussió en els mitjans de comunicació. Crec que l'he vist anunciada pel carrer, al metro, per internet i en diferents diaris hi ha opinions i entrevistes.

Després de molts anys dedicant-se a la fotografia i als videoclips musicals, Anton Corbijn, va passar-se al cinema amb la història d'Ian Curtis, cantant de Joy Division.

Un cop fet aquest primer pas, ara es centra ja en un thriller. Sense haver-ho previst, la pel·lícula va ser una de les més taquilleres en la seva primera setmana als Estats Units. És, per a aquest cap de setmana, una cita imprescindible.

Control - Ian Curtis (Anton Corbijn)

La primera pel·lícula d'Anton Corbijn, a que coneixem, sobretot, pels seus videoclips, no podia girar al voltant d'un altre tema que no fos la música.


La pel·lícula, Control gira al voltant d'Ian Curtis, el que va ser el cantant i líder del grup Joy Division. Basant-se en el llibre de la seva viuda Touching from a distance, ens relata la vida d'aquest noi amb obssessiu, depressiu però amb un gran talent musical.

El desconegut actor que l'interpreta, Sam Riley, fa un paper excel·lent, així com la resta d'actors, on podem veure a Herbert Gröenemeyer (músic alemany molt conegut a les seves terres, però bastant desconegut a casa nostra) fent un "cameo".

New Order, el grup format per la resta de cantants un cop la mort d'Ian Curtis, ha reinterpretat alguns dels seus temes per a la pel·lícula, així com també podem escoltar a The Killers versionant la cançó Shadowplay i altres grans músics com David Bowie, Kraftwerk, etc.

Banda Sonora:

New Order - Exit

The Velvet Underground - What Goes On

The Killers - Shadowplay

Buzzcocks - Boredom (live)

Joy Division - Dead Souls

Supersister - She Was Naked

Iggy Pop - Sister Midnight

Joy Division - Love Will Tear Us Apart

Sex Pistols - Problems (live)

New Order - Hypnosis

David Bowie - Drive-In Saturday

John Cooper Clarke - Evidently Chickentown

Roxy Music - 2HB

Joy Division - Transmission (cast cover)

Kraftwerk - Autobahn

Joy Division - Atmosphere --> Videoclip del mateix Corbijn, un cop Ian Curtis ja s'havia suicidat, pel que va aprofitar material que ja tenia per a fer-lo

David Bowie - Warszawa

New Order - Get Out