Bon Nadal

M'acaben de dir que aquest divendres no cal que vingui, que no hi haurà ningú a l'oficina i que no val la pena. Visca! Un dia més de festa! Al final no cal que torni fins el dia 3 que, a més, és divendres, pel que serà un dia curt.

Estic una mica espessa. Ja amb el cap amb el que haig de cuinar i acabar de comprar aquesta tarda (espero que pleguem al migdia!). Així que no sabia què compartir per a felicitar el nadal. Així que per a salvar aquest punt simplement posaré que espero que ho pugueu gaudir i un clàssic...

BON NADAL

Després a veure si estic més inspirada i comparteixo alguna cosa més interessant.

Johhny Cash: Hurt

Aquest dissabte a la nit, no sé perquè, va sortir el nom del Johhny Cash i vam recordar el tema Hurt.

Es tracta d'una cançó original de Nine Inch Nails, de l'àlbum The Downward Spiral del 1994. Crec que no havia escoltat mai l'original fins avui, perquè m'ha sorprès. No esperava que fos tan pausada.

El 2002, el Johnny Cash en va fer una versió que, tant per a mi, com per a molta altra gent, supera a l'original. A part, s'aprofita de què la canta quan ja està molt gran i la lletra li queda que ni pintada. El videoclip també ho té en compte i mostra la imatge d'aquell moment del cantant (pocs cabells i blancs, una mica gras, molt gran) combinant-ho amb imatges de quan era jove. Va ser el seu última gran èxit.

The Sisters of Mercy: Amphetamine Logic

The Sisters of Mercy és, des de fa molts anys, un grup que m'ha anat acompanyant. Mai m'ha entusiasmat del tot, però quasi sempre que sona una cançó, sóc capaç de reconèixer-la. Tenen un so característic que els diferencia de la resta i que m'agrada.


Només han gravat 3 discs en tota la seva carrera: First and Last and Always (1985), Floodland (1987) i Vision Thing (1990). Des de llavors i fins a dia d'avui, han tret un parell de recopilatoris, però cap nou disc. Això sí, de tan en quan, segueixen tocant els seus èxits en viu.

Avui he estat reescoltant el primer disc que van treure i m'ha cridat molt l'atenció Amphetamine Logic, doncs no la recordava, però crec que defineix el grup bastant bé:

Kaiser Chiefs: I Predict a Riot

Fa un parell de caps de setmana, en el cotxe de la meva cunyada, intentava trobar quin cd posar. De casualitat vaig veure'n un de Kaiser Chiefs.

Es tracta d'un grup de rock britànic que actualment conta amb: Ricky Wilson, Andrew White, Simon Rix, Nick Baines i Vijay Mistry. Tot i que el grup es va formar el 1996, no va ser fins el 2005 que van treure el seu primer dics, ja obtenint un gran èxit, tant de públic com de crítica. La seva discografia és:

• Employment (2005)
• Yours Truly, Angry Mob (2007)
• Off With Their Heads (2008)
• The Future Is Medieval (2011)
• Souvenir: The Singles 2004-2012

Per a l'any que ve, a finals de març de 2014, està previst que en treguin un de nou: Education, Education, Education and War. Personalment només he escoltat els dos primers, després ja els hi vaig perdre la pista i van deixar d'interessar-me. Avui he estat escoltant el disc dels singles i he recordat que tenien algunes cançons molt bones i per això en volia posar alguna.

Al final m'he decantat per I Predict a Riot perquè em dóna bones sensacions i és bastant descriptiva del seu so (almenys l'inicial), però me'n queden un parell que també m'agraden de pendents:

Kasabian: L.S.F.

Començant a fer neteja del pis he trobat unes caixes que estan al mateix lloc des de fa 5 anys. En una d'elles hi havia uns dvds amb música guardada. Així doncs, he recuperat alguns grups que havia perdut quan se'm va espatllar l'anterior disc dur extern.

Un d'ells és Kasabian. Es tracta d'un grup britànic de rock diria que alternatiu perquè sonen una mica diferents. Tenen un toc especial. Es va formar el 2003 i actualment està format per: Tom Meighan, Sergio Pizzorno, Chris Edwards i Ian Matthews.

El 2004 van treure el seu primer disc homònim i és, juntament amb l'Empire del 2006, els dos que conec. Després en van treure dos més: West Ryder Pauper Lunatic Asylum (2009) i Velociraptor! (2011).

Avui he estat escoltant el primer i m'agradaria compartir el tema L.S.F. (Lost Souls Forever), un dels que va tenir més èxit, tot i que potser tampoc sigui el més representatiu:

Vince Clarke DJ a Madrid

Notícia bastant fresca. Acaben d'anunciar que el Vince Clarke estarà punxant a Madrid el divendres 17 de gener, després del concert de Depeche Mode.


Primer he tingut un moment d'alegria immensa. Després m'he adonat que jo tinc una entrada per al concert de dissabte 18, no per divendres... Tot i això, no descarto agafar un tren el divendres només per a anar a la festa, ja dormir allà i dissabte disfrutar del concert.

Estarà punxant, encara no se sap on, però suposo que música dels grups que l'han convertit en conegut (Depeche Mode, Yazoo, Erasure) i d'altres de similars.

Pel que sembla, hi haurà unes quantes entrades amb meet & greet que permetran conèixer al petit geni en persona. Després, suposo que també hi haurà entrades generals, que no espero pas que siguin barates.

Encara estic a temps de demanar un regal de nadal???

Alison Moyet: The Minutes

Ja fa mesos que vaig parlar de l'Alison Moyet, ja que vaig descobrir el video de Changeling i em va sorprendre.

Des de llavors he escoltat el disc al que pertany, The Minutes, d'aquest mateix 2013, diverses vegades i me n'he quedat enamorada de nou. He escoltat algun altre disc més antic, però cap m'ha atrapat com aquest. Pel que he pogut llegir per internet, havia canviat una mica el seu estil musical últimament i no se n'havia sortit tan bé. Ara, tornant a tocs més electrònics, ha recuperat la bona línia. I suposo que per aquest motiu, perquè sona a electrònica i no a blues o jazz com jo esperava, és el perquè de què m'agradi.

La veu de l'Alison és la de Yazoo i segueix mantenint una qualitat excel·lent. Suposo que en directe també deu seguir igual, doncs la gira que està portant a terme, està sent molt exitosa.

La portada és la següent:


I el tracklist:

1. Horizon Flame
2. Changeling
3. When I Was Your Girl
4. Apple Kisses
5. Right as Rain
6. Remind Yourself
7. Love Reign Supreme
8. A Place to Stay
9. Filigree
10. All Signs of Life
11. Rung by the Tide

He tornat a escoltar el disc sencer per a poder escollir una cançó per a compartir que no fos la mateixa que l'altra vegada. Al final m'he decidit per A Place To Stay:

Ylvis: The Fox

Al setembre es va posar molt de moda una cançó, però com és habitualment, jo visc apartada del que escolta la majoria (per bé o per mal). Llavors va arribar un dia que jugava el Barça i abans del partit, per la ràdio, van posar una cançó que deien que era molt graciosa. Tampoc en vaig fer gaire cas. Un altre dia fent zapping, vaig enganxar justament aquest video i em va fer molta gràcia.

Feia temps que el volia compartir aquí, però mai trobava el moment de mirar qui ho cantava, qui eren aquells dos nois. Ahir vaig tenir temps de fer-ho. Però anem a poc a poc.

El grup en qüestió es diu Ylvis i no és un grup de música típic. Més aviat són un parell de comediants noruegs que han estudiat música des de ben petits i es dediquen a fer cançons amb lletres divertides, satíriques. Es tracta de dos germans: Vegard i Bård Ylvisaker, que tenen un programa de televisió a Noruega i que, amb un video bastant divertit, han aconseguit una fama a nivell mundial.

Aquest primer video es titula The Fox i el millor és veure'l per a entendre d'on surgeix la diversió:


La lletra és molt simple, però fa gràcia de totes maneres. És original i està ben trobada. El videoclip acompanya bé i m'encanta la cara que posa com si cantés una cançó d'amor molt sentida i que li estigués trencant el cor. I musicalment està ben fet. Et pot agradar o no, però és acceptable.

Ahir vaig estar mirant altres videoclips i tot i que no em van agradar tant, sí que tots tenen el seu què. Per exemple, Jan Egeland, una mena de declaració d'admiració-amor per aquest home, que va ser un diplomàtic norueg que va estar prestant atenció a emergències humanitàries amb les Nacions Unides, o Stonehenge sobre el perquè de la construcció d'una espècie de dòlmens a Angleterra.

Tenen alguns altres temes, però no els he trobat tan divertits com aquests. No crec que sigui un grup que tingui gaire recorregut més, però crec que val la pena escoltar-los per a passar una bona estona.

Erasure: Make It Wonderful

Canviem una mica de temàtica que ja hi ha molts posts seguits del darrer concert. Divendres passat, Erasure va treure el video del que serà el segon single del nou àlbum Snow Globe.

En aquesta ocasió han escollit el tema Make It Wonderful, escrit per ells mateixos i que no sona malament. Sortirà a la venda el febrer de 2014, però ja podem veure el videoclip, el qual està fet amb ninotets. És innegable que està molt ben fet i es basa una mica en la bondat nadalenca:

Amb l'Eskil Simonsson (Covenant)

I, finalment, la foto amb l'Eskil Simonsson, de Covenant. Potser el moment groupie més esperat, però a la vegada el més fred de tots. Suposo que al ser el més famós és, també, el més inaccessible de tots. Fred, sense parlar, posant-se les ulleres de sol al fer-se fotos amb els fans... I amb una nòvia que estava sempre allà al mig per a espatllar la meitat de les fotos. Què hi farem.

De totes maneres, vam aconseguir les fotos que volíem i després ja vam anar a la nostra bola, a ballar i a fer el tonto per l'Undead. I ell es va prestar a fer-se les fotos, tampoc el podem criticar per això.


I sí, potser a la seva edat ja hauria d'haver après a posar-se les ulleres de sol de manera que li quedessin rectes.

Amb Solar Fake

Els nois de Solar Fake no van venir a l'aftershow party perquè l'endemà es llevaven molt d'hora, però sí que es van deixar veure a l'acabar el concert pel pis de dalt de Bikini.

En aquell moment els vam atrapar per al moment groupie.

Amb Blume

Hi va haver diferents moments groupie aquest cap de setmana. Comencem pels menys coneguts: Blume:

A l'Undead, després del concert:


En poso dues perquè es vegi que també vam estar fent l'idiota...

Concert: Blume, Solar Fake & Covenant

Per fi va arribar dissabte i el dia del concert. Al final vam ser uns quants que vam anar junts cap allà i més que vam anar trobant i van anar arribant a mesura que avançaven les hores. Va estar divertit. Així doncs, anem a explicar què tal va anar tot.

Cap a les 20h sortien Blume i la sala encara estava molt buida. Per això vam poder situar-nos sense problemes al davant de tot i disfrutar del seu breu concert. Van tocar amb ganes i força i va estar entretingut, tot i que no els coneixíem. Els temes que van tocar són els següents:


Al final ningú volia el setlist, així que està a casa de record. Després també van venir a l'aftershow party i van estar molt discrets. Ens vam fer algunes fotos amb ells i la vaig clavar preguntant si eren anglesos, al que van respondre que no, que eren italians. Ja ni ho recordava. Però bé, també els vaig dir que ens havien agradat força.


Després d'un canvi d'escenari, va sortir Solar Fake. Com que el Frank, que acostuma a acompanyar a l'Sven en directe està de baixa, el va substituir l'André, un noi que estava molt animat i que ens va acabar regalant la cervesa que tenia (marca del Mercadona...)


Disposaven de poc temps per a tocar, així que van basar el seu setlist en el darrer cd. Va estar bé, però tant jo com d'altra gent que vaig sentir pel voltant, vam trobar a faltar alguns temes genials dels anteriors àlbums. Aquestes van ser les cançons que van tocar:


Aquí la sala ja començava a omplir-se i la gent s'anava animant. L'Sven va estar bastant actiu i va cantar molt bé. Vam estar intentant esbrinar com distorsinava la veu, perquè no podia ser que cantés d'aquella manera en algunes cançons. Al final vam optar per pensar, que encara que no estigués fent playback, sí que tenien algunes veus dobles pregrabades (o alguna mena de botó al micròfon).

Finalment, i amb la sala ja quasi plena, va sortir Covenant per tal de presentar el seu darrer disc, Leaving Babylon, precisament començant amb aquest tema. L'escenari sense res especial i els dos "nous" membres, un a cada costat, deixant l'espai centrar perquè l'Eskil Simonsson pugués anar endavant i endarrere tal i com acostuma a fer ell.


El dia anterior havien tocat a Madrid i havia llegit un parell de comentaris negatius, però al final el concert va estar molt bé. Bé, almenys a mi em va agradar. El concert potser va ser una mica curt, però va sonar molt bé, vam poder cantar i ballar sense estar excessivament apretats (tot i que estava bastant ple) i ens ho vam passar molt bé.

Van tocar diversos temes del nou disc que no van desentonar gens amb els clàssics de sempre. No tenien cap setlist per l'escenari i no n'he trobat cap per internet (per ara), però no van faltar temes com: Last Dance, Ignorance and Bliss, Ritual Noise, Bullet, The Beauty and the Grace, Call the Ships to Port, We Stand Alone...


Després, a l'acabar i havent menjat alguna cosa, vam anar cap a l'Undead, on vam poder seguir disfrutant una estona de la bona música, dels membres de Covenant i de Blume, fins que cap a les 4h els nostres cossos van dir prou i vam haver de retirar-nos cap a casa, cada un com va poder. Al final a casa meva n'érem 4, tenint en compte que només hi ha un llit, l'endemà els mals d'esquena i l'esgotament estaven assegurats. Però va valdre la pena.

Covenant: Ignorance and Bliss

Avui és el dinar d'empresa... però demà és el concert de Covenant! No tinc gaire temps, així simplement compartiré un dels temes que més m'agraden del darrer disc: Leaving Babylon.

El tema en qüestió és Ignorance and Bliss i tot i que la lletra és una mica repetitiva, al final té un moment esplendorós que val molt la pena:

Fryars: Cool Like Me

El 2009 vaig parlar de Fryars i des de llavors han passat molts anys i moltes coses.

He estat mirant la seva pàgina web, Facebook, etc. i no he trobat cap referència al Dark Young Hearts que tant em va agradar a mi. A Lastfm, però, sí que hi apareix. Des de llavors ha tret alguns singles i EPs, i ha canviat una mica l'estil. Crec que fins i tot ha canviat el to en el que canta i per això ha perdut part de l'interès que tenia.

Un dels temes que més s'han escoltat a YouTube és Cool Like Me i, tot i que no m'acaba de dir res, és el que he decidit compartir.


Una llàstima perquè tenia molt bona pinta i al final s'ha convertit en un grup que no em crida l'atenció. Seguiré escoltant l'anterior EP i estaré pendent de si treu noves coses, però el meu interès ha decaigut bastant.

Covenant: Bullet

Aquest dissabte és el concert de Covenant a Barcelona. Al final crec que he aconseguit convèncer a diferent gent per a què vingui i pot acabar sent bastant divertit. No sóc gaire de barrejar gent de diferents llocs, però ja hem sortit a vegades junts i ha acabat sent molt divertit.

Ahir un amic em comentava que no sabia qui eren els que acompanyaven a l'Eskil Simonsson al flyer promocional del concert:


I la veritat és que em va picar la curiositat i no recordava pas qui eren ni si els havia vist abans. He estat mirant per internet i sembla que el Joakim Montelius segueix col·laborant en la creació del disc, però que no va de gira amb ells. Amb la baixa ja prèvia del Daniel Myer, han hagut d'incorporar nous membres. Un d'ells, segons la pàgina web del propi grup, es tracta del Daniel Jonasson, que forma part de la banda Dupont i que és un reconegut DJ i promotor de concerts. De l'altre membre no posa res, però potser es tracta de l'Andreas Catjar, tot i que no n'he trobat gaire informació.

Espero tenir temps d'aquí a dissabte per a comentar una mica més el nou disc i posar algun tema, però per ara he preferit compartir un clàssic que encara no havia posat tot i que crec que és la meva cançó preferida del grup. Es tracta de Bullet i el video també val moltíssim la pena:

Felix Marc: Hysteria

Hi ha novetats sobre el Felix Marc. Ha obert un compte a Soundcloud i ja hi ha penjat un parell de temes del que serà el seu proper àlbum.

Per ara hi ha un tema que es diu Fine Line (Rough Dub), que no m'acaba de convèncer:



També hi ha un altre tema, Hysteria (Rough Mix), que després d'escoltar-lo un parell de vegades, m'ha convençut bastant:



Els dos anteriors àlbums del Felix Marc tenien cançons destacables, pel que aquí estarem amb ganes de veure què ens depara el tercer.

Isaac Junkie feat. Andy Bell: Breathing Love

No sé ben bé on he llegit sobre una col·laboració de l'Andy Bell, el cantant d'Erasure, amb un tal Isaac Junkie. He buscat una mica i es tracta d'un músic i productor mexicà.

Han tret un EP amb un tema que es diu Breathing Love i diferents versions sobre el mateix, així com també una cançó que es diu I'm Burning Up, només amb l'Isaac Junkie, i una versió de A Little Respect, també remixada pel productor mexicà.

A Youtube hi ha un video oficial on es pot escoltar, mentre es mostren imatges, principalment, de l'Andy Bell de concert. No serà el tema de l'any, però sempre està bé sentir cantar a l'Andy.

Amb Glasvegas

Tal i com comentava en l'anterior post, al final del concert érem dels últims a sortir (anar al lavabo, comprar una samarreta, recollir la jaqueta del guardarropía...) i vam veure que la Jonna Löfgren (bateria del grup Glasvegas), corria per allà. Molt amablement va accedir a firmar mil coses i a fer-se fotos i així he ampliat els meus moments groupie.


I, quan ja només quedàvem 4 persones, ens va preguntar si volíem saludar a la resta. Així que vam tornar a la zona del concert i els va anar a buscar. Per un costat van venir el Rab Allan (guitarra) i el Paul Donoghue (baix elèctric), aquests dos més callats.


També va aparèixer el cantant, el James Allan, que va donar-nos les gràcies, vam xerrar una estona i va estar molt proper i amable.


També ens van firmar un disc i l'ampolla de Coronita que ens van donar quan s'acabava el concert :) A part, la Jonna també em va firmar la samarreta, però em vaig oblidar de demanar-ho a la resta...



Per cert, els hi vaig comentar que la Coronita no és la millor cervesa, i el James ho va fer servir com a firma a l'ampolla.

Concert Glasvegas

Ahir va ser el concert de Glasvegas a la sala Bikini de Barcelona.

No era un concert al que tingués previst anar. Glasvegas és un grup que tenia bastant abandonat. Però vaig veure que venien de casualitat. Me'n vaig enrecordar un dia a la feina i el nou cd també em va agradar. Vaig estar escoltant els temes més típics i en tenien molts de bons, així que em vaig animar. Un amic es va apuntar i allà que vam anar.

Primer van sortir Miss Caffeina, un grup de pop-rock de Madrid, i tot i que el començament va ser una mica dubitatiu (per part meva) ja que canten en castellà, després no va estar malament del tot. Hi va haver algun tema que no va estar malament i van ser entretinguts i bastant animats.


Amb una mica de retard, van sortir Glasvegas a l'escenari. La noia que tocava la bateria, dreta darrere, a un costat el baix, a l'altre el guitarra, i al mig el cantant. Portaven els amplificadors i altaveus decorats, però al darrere de l'escenari només hi havia un llençol blanc tapant alguna cosa. Poca decoració, però també és cert que a Bikini sempre n'hi ha poca i, a més, és un cost extra pel grup, que tenint en compte que viatgen tots junts en bus, ja els hi deu venir bé estalviar-se.


La sala estava bastant buida. El que ens donava comoditat per moure'ns per on vulguéssim, però sabia una mica de greu pel grup, que ho veurien una mica desangelat. Tot i això, els pocs que hi erem, jo diria que ens ho vam passar molt bé. És un grup que sona molt molt bé en directe, el cantant toca la guitarra i no es mou gaire per l'escenari, però aconsegueix mantenir aquesta veu increïble que té en el directe, que deu costar bastant.


La noia que toca la bateria, espectacular. De peu. Amb ulleres de sol. Tota xula (després hi vam parlar i va resultar ser un encant). I donant-li a la bateria amb totes les seves forces. Només parant en un tema en el que es va posar al piano.

El setlist va ser el següent (una noia ens el va deixar fotografiar i per això el sé):

1. Later... When the TV turns to Static
2. Youngblood
3. Cheating Heart
4. Euphoria
5. I Feel Wrong
6. If
7. Secret Truth
8. The World Is Yours
9. Dream Dream Dreaming
10. Geraldine
11. Ice Cream Van
12. Go Square Go
13. Solo
14. I'd Rather Be Dead
15. Daddy's Gone
16. Lots Sometimes

Per a mi els moments estelars van ser amb Euphoria, Dream Dream Dreaming i Lots sometimes per a tancar amb una força espectacular. No he trobat cap video del concert d'ahir, ni tampoc cap altre on es pugui apreciar com comença calmada i després es va accelerant fins que no pots evitar saltar i saltar. Potser és que simplement al viure-ho en directe, ho sents molt més, i en un video, queda com desdibuixat.


Un cop acabat el concert i havent comprat una samarreta, la noia de la bateria corria per allà i ens va firmar tot el que li vam demanar, es va deixar fer fotos, va xerrar amb nosaltres... i quan ja només quedàvem 4 persones i els de seguretat ens feien fora, ens va preguntar si volíem saludar a la resta del grup. Vam tornar a baixar cap a la part del concert i els va anar a buscar. Van sortir tots i també espectacularment propers i amables: fotos, coronitas, firmes i una mica de conversa. Abraçades, petons i agraïments i tot. Les fotos en el següent post.

Amb el Rene Hentzschel (Head-Less)

Tal i com comentava en l'anterior post, vaig tenir el moment groupie a Leipzig. Però no va ser amb l'Steve Naghavi (quan va arribar, no volia semblar una ànsies i, després, va estar punxant i jo vaig marxar abans de què acabés), sinó que va ser amb un altre cantant d'un grup alemany.

El vaig veure de lluny quan l'Steve ja estava punxant. Molt elegant (camisa, corbata) i a prop de la barra, mirant discretament. Era el cantant de Head-Less sense cap mena de dubte. És molt alt, prim i amb orelles de soplillo. Així que ja vaig decidir que en algun moment l'assaltaria. He buscat per internet i crec que es diu Rene Hentzschel.

I així va ser. Primer només vaig parlar un minut amb ell. I al cap d'una estona, li vaig demanar una foto. Al final fins i tot es va posar a ballar una estona i tot.


Sort que no es veu la meva cara, perquè ja tenia els ulls mig tancats...

Leipzig!

Aquest cap de setmana vaig anar a parar a Leipzig. Divendres vaig agafar un primer avió cap a Múnich i després de 30 minuts d'aterrar, ja entrava al segon avió (preocupantment petit, dret ja tocaves amb el cap al sostre) cap a Leipzig.

Cap a les 0.30h vaig arribar a l'hotel i el recepcionista era espanyol, el que em va facilitar les coses en gran manera, ja que estava ja molt cansada. A dormir, i dissabte, ja amb pluja fina des de primera hora, a passejar. Primer pel centre:


I després cap al Völkerschlachdenkmal, un monument que commemora la victòria contra Napoleó a la ciutat:


I, després, ja a la tarda, de nou al centre, amb les parades nadalenques i tota la gent menjant sense parar:



A la tarda-vespre vaig tornar a l'hotel i hi havia una zona comuna amb cuina, pel que vaig estar llegint una estona amb un te per entrar en calor. Cap a les 22h me'n vaig anar a la festa on punxava l'Steve Naghavi. Va començar punxant un altre noi i va estar increïble. Cap a les 0h, crec que eren, va començar el Naghavi, que va aprofitar per posar nous temes seus. Majoritàriament, el que va punxar van ser cançons de Depeche Mode i seves. Però va estar bé de totes maneres.

Amb cervesa de mig litre a 3'30€, em vaig anar animant. Per allà corria el cantant de Head-Less, el qual debia pensar que estava jo mig boja, perquè no sé perquè jo estava parlant molt molt ràpid.

Cap a les 3.30h ja vaig marxar i tot i que el despertador estava a les 7h (l'havia preparat amb antelació) no em vaig despertar. A les 7.40h obria un ull de casualitat i vaig poder dutxar-me ràpidament i agafar el tren de les 8.20h cap a l'aeroport, en un estat una mica trist.

Després un avió cap a Frankfurt, una espera llarga, i cap a casa! Avui mig encostipada, però contenta perquè el viatge ha valgut la pena.