Regals musicals (part 1)

Els primers regals nadalencs musicals ja han arribat. La primera celebració d'aquests dies és el sopar de Nadal, a casa, amb els pares i els germans.

Primera part dels vinils que vam comprar a la fira del disc (suposo que la resta han estat repartits entre els tiets i arribaran demà). Els d'ahir són:


01. Pet Shop Boys: Please;
02. The Cure: The head on the door (per fi! Només el tenia en cd i piratejat i ja feia temps que estava a la búsqueda i captura del vinil);

Singles:
03. Placebo: Infra-red (vinil blanc);
04. Placebo: Because I want you;
05. Muse: Starlight (vinil pintat);
06. Dave Gahan: Kingdom (vinil pintat). Ara sona Kingdom, amb la cara B "Tomorrow". S'agraeix que en els singles hi hagi cares B enlloc de remixes que normalment deixen molt a desitjar.

Pel que fa a cds:
01. Bloc Party: A weekend in the city;
02. Kasabian: Kasabian;
03. The Killers: Sawdust (amb una versió d'una de les millor cançons: Romeo & Juliet de Dire Straits que està prou bé, però és massa similar a l'original. Haguessin pogut fer una versió que sonés més a Killers.)


I, finalment, el dvd de la Gira del Fundamental dels Pet Shop Boys: Cubism. Crec que és d'una de les coses que més m'arrepenteixo d'aquest any, no haver anat a un concert dels "importants" de PSB. Si els concerts de Saragossa i Barcelona em van agradar tant sent només una part dels que feien al principi de la gira, no em puc ni imaginar com d'espectacular hagués estat aquest.


Tinc moltes ganes de veure'l, però esperaré a tenir 2 bones hores per veure'l tranquil·lament, amb la música a tot drap.

Héroes del Silencio - Vinils

Com a avançament de Nadal (sempre fem una part de la festa a principis-mitjans de desembre) ha caigut la caixa de vinils d'héroes del silencio.


Tenia els seus discos grabats en casets, pel que em va semblar una bona oportunitat (aprofitant tots els productes que ens volen vendre amb l'excusa del Tour 2007) i tenir-los originals.

Ja posats a comprar-los, el millor em va semblar comprar la caixa de vinils i la veritat és que no m'han decepcionat. Personalment, crec que se senten bé i les imatges de les portades guanyen molt en vinil per la mida, es veuen molt més bé.


Ara només em queda comprar el dvd del Tour 2007, és una llàstima que no es grabés el concert del día 10, sinó segur que ja tindria a les meves mans l'edició especial. De moment m'esperaré una mica a veure si caigués per Nadal i sinó estalviaré una mica per a poder-m'ho comprar.

Depeche Mode - TTA 10/02/2007

Fem un "Remember when" perquè val la pena.

A finals del 2005 Depeche Mode va treure un nou cd, Playing the Angel, després de 4 des de l'Exciter, un disc que va fer creure a la majoria que el so DM s'havia acabat (tot i que a mi em sembla un bon disc amb cançons com freelove o shine).

Quina portada més lletja...


Amb el PTA, depeche tornava a sonar més fosc amb molta més força, recordant-nos anys anteriors, anys de Violator (salvant les diferències). A més, per primera vegada, en Dave Gahan col·laborava aportant 3 cançons pròpies que no quedaven en mal nivell:

1) Suffer Well ens relata l'experiència de la seva vida, abandonat per tothom. Té una bona lletra i es nota la mà de Martin Gore en el so que l'envolta. Després, el mestre Anton Corbijn va crear un gran video.

2) I Want It All: sembla una cançó descartada del Paper Monsters, una cançó que es podria haver eliminat i posar en el seu lloc una de les excel·lents cares B.

3) Nothing's impossible: també una bonica cançó d'amor.


Al febrer van arribar amb la seva gira Touring the Angel al Palau Sant Jordi. Van omplir dues nit consecutives.

El dia del concert, cap a mitja tarda ja vam anar a fer cua i vam aconseguir estar prou aprop, a la pista i a la fila 10 o similar.

El concert va estar molt molt bé. Moltíssima gent, tothom saltant i cantant. Abans, va tocar The Bravery, ni fu ni fa, a més els nervis per veure DM no em deixaven fixar-me en aquests nois de NY.

L'escenografia bastant maca (també de mans d'Anton Corbijn que estava per allà fent fotos), amb unes grans pantalles al darrere on s'emetien imatges que evocaven les diferents cançons (l'arpia del Walking in my shoes, la dona de I feel you, etc) i imatges en directe, tant del grup com del públic.

El setlist va ser:

00. Intro
01. A Pain That I'm Used To
02. John The Revelator
03. A Question Of Time
04. Policy Of Truth
05. Precious
06. Walking In My Shoes
07. Suffer Well
08. Macro
09. Home
10. I Want It All
11. The Sinner In Me
12. I Feel You
13. Behind The Wheel
14. World In My Eyes
15. Personal Jesus
16. Enjoy The Silence

- encore -
17. Shake The Disease
18. Just Can't Get Enough
19. Everything Counts

- encore #2 -
20. Never Let Me Down Again
21. Goodnight Lovers

Què s'hi va trobar a faltar? Doncs sobretot sobretot Lilian de l'últim disc i tantes altres bones cançons que tenen, però quines treuríem? Després d'haver-les escoltat almenys una vegada en directe, jo treuria Everything Counts (cançó sobrevalorada) i Just Can't Get Enough (a la gira estiuenca canviada per Photographic, gran canvi). Per suposat també treuria I Want it All.


Cançons que valen la pena en directe? I feel you, encara que és una cançó que mai m'ha agradat gaire, té molta força en directe.

El Martin va cantar Macro, Home (què maca, collons!) i Shake the disease en una versió acústica.

Per internet corre un video de Never let me down again: es veu la gentada que hi havia, tothom cantant i movent els braços de costat a costat... buf!



Un video de la meva antiga càmara, pel que no és massa bo, però és un gran record: Goodnight lovers:

Aquesta cançó ens fa preguntar: perquè acabar un concert amb aquesta cançó? Si volien acabar d'una manera tranquil·la perquè no tocar Insight que li dóna mil voltes?

Dave Gahan - Hourglass

Fa cosa d'un mes i mig va sortir el segon disc en solitari del Dave Gahan, cantant de Depeche Mode: HOURGLASS.


Cal tenir en compte que no és Depeche Mode, però és que no es tracta de fer-ho igual, per a escoltar a DM ja tenim a DM. Tothom sap que no és Martin Gore, que les seves cançons no li arriben a la sola de la sabata, però és que poca gent pot ser Martin Gore. El geni.


Hourglass és una evolució de l'anterior disc (Paper Monsters), les lletres no són tan simples i la música no és tan monótona. És més electrònic. És lent, però no tant com l'anterior on només tenia ritme Dirty Sticky Floors. Requereix escoltar-lo diverses vegades per anar captant els matissos i que et vagi enganxant, però és millor. Simplement. Tot i això, es nota la mà de Martin Gore en les cançons del Playing the Angel, ja que la diferència entre Suffer Well (o inclòs Nothing's impossible) i la resta de cançons és abismal.

Les cançons són:

01. Saw Something
02. Kingdom
03. Deeper & Deeper
04. 21 Days
05. Miracles
06. Use You
07. Insoluble
08. Endless
09. A Little Lie
10. Down

Cançons que parlen d'amor, desenganys, passió, dolor, mentides... Cal destacar la potència de Deeper & Deeper, simplement impressionant. Hi ha altres perles com Kingdom, Use You o A Little Lie. I hi ha cançons per a oblidar com Insoluble.

No hi haurà gira, però ens deixa alguns videos en directe:

de/vision - Noob

de/vision és un grup alemany de synthpop amb una gran trajectòria durant anys, encara que no són gaire coneguts fora del cercle de la música pop-electrònica. Actualment està format pel duo: Thomas Adam i Steffen Keth.

Aquest agost 2007 van treure un nou àlbum "Noob" on hi destaquen grans cançons com: Life is suffering, Deep Blue o el primer single Flavour of the week, i on, en ocasions, ens recorda a Depeche Mode com a les cançons What it feels like i a What you deserve, però sense deixar de sonar a de/vision.


M'agrada la portada: senzilla, fosca i amb les llums de neó que em recorden el Fundamental dels Pet Shop Boys.

Les cançons del nou cd són:

01. What You Deserve
02. Obsolete
03. Nine Lives
04. Life Is Suffering
05. Death Of Me
06. Flavour Of The Week
07. Deep Blue
08. Love Will Find A Way [Noob-Version]
09. See What I See
10. Living Fast, Dying Young
11. The Far Side Of The Moon
12. What It Feels Like
13. The Enemy Inside

Aquest nou cd els portarà a una gira per diferents països i no s'obliden de Barcelona, on actuaran el 19 de gener a la Sala Bikini. Allà hi seré jo per veure què tal sonen en directe.



Pel que fa al nou cd, cal destacar el so electrònic-ballable-animat de la majoria de les cançons i les lletres d'algunes d'elles.

Com a exemples dels sentiments positius que desperten aquest cd:

- Life is suffering:

Wise men say
Life is suffering
I'm living proof that this ain't right
Every day
Becomes my favorite day
It proves to me that I'm alive

- Flavour of the week:

You think you're perfect yes it's true
This world was made for me and you

Potser semblen lletres una mica simples, de típica cançó pop, però el so electrònic i la veu del cantant fan que sonin diferents i t'aixequin la moral.

Pet Shop Boys - 12/10/2007

L'endemà, Pet Shop Boys tornaven a tocar, aquest cop a casa, al Palau Sant Jordi. Tot i que tocaven en un concert amb Cyan, Chambao y Dover, valia la pena pagar una mica per anar-los a veure. A més, com que no venien totes les entrades, van fer descomptes del 50%.

Vaig anar-hi amb cotxe i vaig aconseguir aparcar darrere del Palau. Vaig arribar massa d'hora i vaig escoltar part del concert de Chambao i tot el de Dover. Va ser bastant dur i llarg, però era curiós veure el públic a la pista saltant i més o menys cantant i la resta de les grades fent temps per a què toquessin PSB.

Només es va utilitzar la meitat del Palau i es veu que a l'altra meitat hi havia d'haver una representació de la ciutat de Tokyo, però al final no ho van fer. L'organització bastant mediocre, doncs també es perdia molt temps entre grup i grup amb el canvi d'escenari.

Vaig esperar a què Dover toqués les dues últimes cançons per baixar a la pista i vaig esperar pacientment a què desmontessin l'escenari per muntar el de PSB, mentre semblava que tots els borratxos m'emboltessin i incordiessin.

Tot va ser molt semblant al dia anterior, mateixa escenografia, ballarins i cançons, però també va valdre la pena.

Setlist:

1. Intro: We are the PSB
2. Left to my own devices
3. Suburbia
4. Can you forgive her?
5. Minimal
6. Shopping
7. Rent
8. Heart
9. Opportunities
10. Integral
11. Panninaro
12. Numb
13. Se a vida e - Domino dancing
14. Flamboyant
15. Always on my mind
16. Where the streets have no name
17. West End Girls
18. The Sodom and Gomorrah Show
19. So hard
20. It's a sin
21. Go west

El públic va estar una mica més animat que el dia anterior a Saragossa. Tot i això, l'eufòria també es va desencadenar amb Go West, l'última cançó, una llàstima no haver vibrat igual durant tot el concert.

Go West:

Aquesta vegada també vaig grabar alguns videos, però la connexió a internet va prou lenta com per pujar-los, a veure si més endavant no em fa tanta mandra...

De moment poso un video del començament del concert que he trobat per youtube i que tot i estar grabat amb un mòbil se sent bastant bé encara que la imatge és molt pobra. Jo estava a la pista, a la dreta de l'escenari, bastant endavant, però des de les grades també es veia prou bé:

Intro (Somos los PSB + Left to my own devices):

La veritat és que em feia bastanta mandra anar al concert ja que per por de perdre'm a PSB sabia que arribaria massa d'hora i hauria de veure algun altre grup, però per tornar a sentir Integral, Can you forgive her? o It's a sin que va tornar a sonar espectacular, va valdre molt la pena.

Numb:

Es preveu un nou cd aviat, a veure si és veritat i puc anar a un concert ple a vessar, amb més cançons i més animació.

Pet Shop Boys - 11/10/2007

Com comentava a l'anterior post: el dia 11 d'octubre pel matí havíem de donar una volta per Saragossa (una mica de turisme ja que no hi havia estat mai) i cap a les 18h agafava el bus cap a Bcn, però vam veure un cartell pel carrer que aquella nit es feia un concert. Després de mirar si hi havien entrades, vam cambiar l'hora del bus per a la 1h de la matinada i vaig comprar una entrada. Pet Shop Boys m'esperava a Valdespartera, en una carpa al costat d'una espècie de fira d'atraccions.

Vaig entrar d'hora al recinte i l'espera es va fer llarga, doncs estava sola, de peu i cansada, però a prop de l'escenari i un cop va començar a sonar la música altra vegada se'm va passar tot.

Rent:

El muntatge era una mica pobre, però li van treure profit: es projectaven imatges al darrere i anaven jugant amb unes barres de neó i la il·luminació. Els acompanyaven 3 cantants (2 nois i 1 noia) i 2 ballarins, per tal d'animar una mica, ja que ells dos no són de moure's gaire. Tot i això, en Neil s'anava cambiant de roba, el que també va animar una mica l'espectacle.

Where the streets have no name:

La veritat és que crec que el públic estava una mica soso, poca gent cantant fins a l'última cançó Go West on tothom va semblar explotar de bogeria, un gran final. Tot i això, jo vaig disfrutar moltíssim. No els havia vist mai en directe i després del fiasco del Release, el Fundamental ha estat un disc que m'ha encantat. És una llàstima no haver-los pogut veure quan van venir a començaments d'any a Bcn, amb l'espectacle gran de la gira, però l'experiència a Zgz també va estar molt bé.

Numb:

El setlist va ser el següent:

1. Intro: We are the PSB
2. Left to my own devices
3. Suburbia
4. Can you forgive her?
5. Minimal
6. Shopping
7. Rent
8. Heart
9. Opportunities
10. Integral
11. Paninaro
12. Numb
13. Se a vida e - Domino dancing
14. Flamboyant
15. Always on my mind
16. Where the streets have no name
17. West End Girls
18. The Sodom and Gomorrah Show
19. So hard
20. It's a Sin
21. Go west


Vaig trobar a faltar algunes cançons, però va estar molt bé: Integral, It's a sin ESPECTACULARS!!

L'endemà m'esperaven a Barcelona, on els tornaria a veure. Jo anava cap allà en bus, segur que ells també... A més, el meu bus no va aparèixer i per poc no em quedo tirada a l'estació d'autobusos, sort que vaig poder pujar en un altre.